L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Figuera

La figuera, és l'arbre que produïx el fruit de la figa. Es coneix botànicament com a Ficus carica.

Figuera

Higuera, árbol frutal.jpg

Classificació científica
Regne Plantae
Divisió Magnoliophyta
Classe Magnoliopsida
Orde Rosales
Família Moràcees
Gènero Ficus
Espècie Ficus carica
Autoritat L.
Estat de conservació
Estat LC
Distribució geogràfica
2005fig.PNG
Producció
Figues

Descripció morfològicaEditar

 
Figuera
  • Fulla: gran, palmada i lobulada, dividida generalment en 3 a 5 lòbuls en vores dentades; alternes i aspres al tacte, de color vert fosc pel feix i més clar pel revers.
  • Flor: inflorescències unisexuals molt reduïdes, ocultes dins del receptàcul carnós que forma la figa; la polinisació natural es fa per Blastophaga psenes, una avispa especialisada.
  • Fruit: en realitat un siconi, és dir, un receptàcul carnós que conté dins les flors i que madura en un fruit comestible, dolç i de color variable (morat, vert, negre o groc). Pot donar una o dos collites anuals (bacores i figues).
  • Tronc: de port irregular, a sovint retorça't, d'escorça llisa i grisenca en eixemplars joves, que s'escata en els vells. Branques fràgils i làtex blanc que supura en trencar-les.

HàbitatEditar

Espècie molt tolerant a la sequera, es troba des de la costa fins a zones de montanya baixa. Habita terrenys rocosos, margens, horts antics i bancals abandonats. Cultivat tradicionalment en tota Valéncia, tant per producció com per consum domèstic. Preferix sòls calcaris ben drenats i exposicions assolejades.

TaxonomiaEditar

Ficus carica fon descrit per Carles Linneo en l'any 1753. Pertany al gran gènero Ficus, que inclou espècies tropicals i subtropicals, moltes d'elles en relacions simbiòtiques complexes en insectes polinisadors.

EtimologiaEditar

  • Ficus: nom llatí clàssic per a designar la figuera
  • carica: fa referència a la regió de Cària (Caria), antiga zona d'Àsia Menor d'a on se suposa que prové la varietat cultivada

ClassesEditar

Ficus carica es subdividix en diverses classes segons el seu comportament reproductiu i el número de collites que dona a l'any. Tradicionalment se distinguixen dos grups generals:

  • La primera és la comú, que fa una sola collita de figues a finals d'estiu o inici del autumne.
  • La segona és la breval, que fa dos collites: una primera de bacores (normalment en juny) i una segona de figues (agost–setembre). També se denominen bíferes.

Des del punt de vista botànic, les figueres se classifiquen en tres grans tipos:

- Cabrafiga (caprificus)

Són figueres silvestres no partenocàrpiques,polinisades de forma natural per mig de l'avespa de la figa (Blastophaga psenes). Un procés conegut com caprificació.

  • Eixemples de varietats:
  • Esmirna
  • Brown turkey

- Autofèrtils (partenocàrpiques)

Són varietats que produïxen fruit sense necessitat de polinisació, i donen normalment una sola collita (figues tardanes).

  • Eixemples de varietats:
  • Colar
  • Napolitana negra
  • Verdal
  • Blava de Llíria
  • Moscatell

- Autofèrtils bíferes

Donen dos collites anuals: bacores a principi d'estiu i figues a final. També són partenocàrpiques i no requerixen caprificació.

  • Eixemples de varietats:
  • Coll de dama (blanca i negra)
  • Sant Antoni
  • Bordissot blanca
  • Bordissot negra
  • Rojal
  • Taronja (en bacora roja per dins)

LlegendaEditar

Es conta que un sabi naturaliste assegurava que “la figa fon creada per la Naturalea per a ser robada i consumida a peu de figuera o dalt de les seues branques”.

PropietatsEditar

Encara que és just reconéixer en el seu fruit una dolçor excepcional i, en efecte, la figa és un dels mossos més abellidors que ixen de la terra, no és un aliment tan nutritiu com puga aparentar: la polpa té un 80% d'aigua i a soles posseïx un 12% de sucre, per tant es d'ampla pobrea alimenticia. Una atra cosa és quan el consum es fa en sec, puix llavors el contingut en sucre es multiplica per quatre i, per contra, la proporció d'aigua es reduïx a menys de tres quartes parts.

El fruit es presenta de diverses maneres i colors, segons l'espècie o varietat a que corresponga. Poden ser redons-allargats, o achatats, verdosos, blancs, morats o negres. En tot cas, les figues s'han de menjar suficientment madures, just quan en la seua pell apareixen els primers clavills generosos que faciliten l'eixida als brolls de sucre humit quan rebenta sa polpa interior. Les “napolitanes o negres” i les “sant de rossí” són les més conegudes en Valéncia.

En l'horta valencianaEditar

 
Figuera en l'albufera de Gayanes

En l'horta valenciana la figuera és connatural al païsage, a l'igual que sol estar present en molts corrals de les cases dels nostres pobles i hui també en els chalets. Molts llauradors se'n planten una en cada camp per tal de tindre una bona ombra durant l'estiu, a la vegada que poder regalar a la seua familia una bona cistella plena de figues.

Més apreciades, si cap, són les figues produïdes per les figueres del secà; com no tenen un atre rec que no siga el que arrepleguen de la poca pluja que cau, els fruits són més chicotets i arrugats que els de l'horta, pero també són millors i més dolços.

Dits valenciansEditar

  • Per Sant Joan bacores, verdes o madures, pero segures

Vore tambéEditar

ReferènciesEditar

BibliografiaEditar

  • Bordera Calatayud; Julià. «Aproximació a les varietats de figuera de la Vall d'Albaida. Cóp». Galgoni.com
  • Colmeiro, Miguel: «Diccionario de los diversos nombres vulgares de muchas plantas usuales ó notables del antiguo y nuevo mundo», Madrid, 1871
  • Pío Font Quer, Plantas Medicinales-El Dioscórides Renovado, Editorial labor SA, Barcelona 1980, p. 121 y sig.

Enllaços externsEditar

Commons

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Figuera&oldid=444612»