Flauta dolça
La flauta dolça o flauta de pico és un instrument de vent-fusta format per un tubo cilíndric en huit orificis, sèt dels quals estan situats en la part davantera i un en l'atrassera. El sò es produïx quan l'intérpret bufa a través de la #filtre de l'instrument fent chocar l'aire contra el bisell, mentres utilisa els dits per a tapar i destapar els orificis obtenint aixina les diverses notes musicals.[1]
Este instrument es coneix des de l'Edat Mija, periodo durant el qual va alcançar una gran popularitat que va continuar a lo llarc del Renaixença i del Barroc. La primera flauta va ser trobada en Alemània en 43 000 anys d'antiguetat. Va caure en desús en el Classicisme i el Romanticisme en desenrollar-se l'orquesta clàssica que estava poblada d'instruments més sonors. A partir de el XX va recuperar vigència com a part de l'interés en les interpretacions historicistas de música renaixentista i barroca, és dir, peces que es tocaven en els instruments originals de l'época. La seua difusió mundial va créixer gràcies a les seues possibilitats pedagògiques com a ferramenta per a l'iniciació musical.
Família de flautes
[editar | editar còdic]A partir del Renaixença, la flauta dolça es construïx utilisant i formant famílies que assemblen la distribució tonal de la veu humana per mig de conjunts (consorts, en anglés) també comuns en els instruments de corda (violí, viola, violonchelo i contrabajo). Per este motiu existixen des de flautes dolces de menys de 15 centímetros de llongitut fins a models de més de dos metros i mig. Les més difoses i conegudes, no obstant, són la flauta dolça #soprano, instrument comú en les escoles per a iniciació musical, i la flauta dolça contralto, també cridada a voltes flauta dolça alt. Totes tenen una tesitura de dos octaves i mija, i en general són instruments afinados en Do o en Fa:[2]
| Tesitura | Afinación | Extensió |
|---|---|---|
| Garkleine | ||
| Sopranino | ||
| #Soprano | ||
| Contralto o Alt | ||
| Tenor | ||
| Baix | ||
| Gran Baix | ||
| Contrabajo | ||
| Subcontrabajo | ||
| Subsubcontrabajo |
Atres membres de la família són les cridades
- Voice Flute: tenor en re en la mateixa tonalitat bàsica que el traverso.
- Fourth Flute i Sixth Flute: les utilisades, p. eix., en els concerts de John Baston.
Tècnica de l'instrument
[editar | editar còdic]La flauta dolça se sosté en posició vertical, en la mà esquerra més propenca a la embocadura. Una tècnica correcta implica atendre a l'emissió del sò, la seua articulació, i la digitación que permet generar les distintes notes.
Emissió del sò
[editar | editar còdic]L'emissió és de caràcter "natural", evitant l'idea de "bufar". La embocadura de l'instrument és un "bloc" (A) dins del com un canal de vent (B) dirigix l'aire directament contra una vora esmolada o bisell (C), que transmet la seua vibració d'aire cap a la columna d'aire dins de la flauta. Per este motiu és relativament senzill produir sons, encara que la posició de la boca produïx variacions notables en la calitat i timbre de l'instrument.
Articulació del sò
[editar | editar còdic]L'articulació és fonamental per a la separació entre notes, permetent l'expressió de l'interpretació. La tècnica d'articulació és comuna a pràcticament tots els instruments de vent, i consistix en el cridat «toc de llengua», les variants de la qual produïxen distints modos.
El «toc de llengua» es conseguix articulant #fonema simples (sense posar en vibració les cordes vocals de l'intérpret), conseguint per eixemple:
- estil normal: el teu-el teu-la teua
- articulació legato: du-du-du
- articulació staccato: t-t-t
- articulació senar legato: doneu-doneu-doneu
- articulació doble staccato: el teu-ku-el teu-ku
El maneig d'esta tècnica permet neteja en els passages ràpits, i possibilitats expressives importants.
Tractats com "La Fontegara" de Silvestro Gannassi, editat en Venècia en 1535 mencionen un tipo adicional d'articulació en el nom de "Lingua riversa" en el sentit invertida o "al revés". Gannassi propon les sílabes li-re en variants en totes la vocals. Un tipo d'articulació similar és citat en alguns tractats posteriors, per eixemple Joachim Quantz en la sílaba did'll. L'efecte que es busca és el de crear una sòrt de superposició de les notes independentment de la durea de l'atac inicial.
La flexibilitat d'esta tècnica en la qual es poden crear notes que van des d'un casi legato a un suau stacatto, la va dur a ser considerada un dels tipos principals si no el principal per a articular passages ràpits en elegància (Dalla Casa). En les escoles de flauta dolça modernes, en la seua majoria d'alvertent anglosaxó, esta tècnica és estudiada partint del tractat de Quantz (did'll). No existix un criteri unívoc sobre cóm abordar esta articulació partint del li-re de Gannassi. No obstant, observant la tendència a la guturalidad que existix encara hui en la pronunciació de la r en el nort d'Itàlia, es podria pensar que una r entesa com una g suau unida a una compressió dels #fonema, conseqüència natural de la velocitat dels passages, podria conduir a una espècie de legl- legl en forma natural, creant-se d'esta manera un efecte pràcticament igual al did'll ya citat.
En atres tractats ya de el XVIII com "Principis sobre la flauta, la flauta dolça i l'oboe" (publicat en París en 1707) de Jacques - Martin Hotteterre en el capítul VIII parla extensament sobre l'us de les articulacions:
- El teu ru
Hotteterre també menciona l'us d'estes sílabes per a tocar en inégal, no solament en la flauta dolça sino també de manera general en l'interpretació de l'estil francés.
Construcció i modo de funcionament
[editar | editar còdic]Dissenys comuns
[editar | editar còdic]Construcció
[editar | editar còdic]Les flautes de pico solen constar de tres parts: el cap, el mig i el peu. Les flautes de pico sopranino, soprano i alt també es fabriquen en dos parts, en les peces del mig i del peu en una sola peça. La flauta garklein sol estar feta d'una sola peça. Les peces individuals estan unides per passadors llaugerament giratoris. Els pivots se sagellen en un fil encerado enrollado o en un anell de corcho. La flauta baixa, de la mateixa manera que totes les flautes més grans, poden tindre un dispositiu especial de bufat, l'arc en S.
Les tres parts de la flauta de pico estan unides per a formar un tubo, l'orifici del qual és cilíndric o cònic invertit (és dir, que s'estretix) des del cap fins al peu, segons el tipo d'instrument. El tubo està obert en l'extrem inferior (articulació del peu) i tancat en l'extrem superior en l'articulació del cap per un núcleu o bloc que forma un canal de vent (buit del núcleu). En les flautes escolars senzilles, el canal de vent és ample i rectangular. En les flautes solistes sol ser més curve i estret. En els tamanys fins a la flauta de pico tenor, el cap du també la #filtre, també coneguda com a pico, que es coloca contra els llavis. La corrent d'aire s'introduïx en l'instrument a través del buit del núcleu situat sobre el bloc. Este es troba en una vora de cort (brode de bufat) que forma part del llavi (també cridat tall) i és essencial per a la producció de to de la flauta de pico. L'articulació mija i la del peu duen forats de to.
Les flautes grans, com les de tenor, les de baix i les de contrabajo, també es fabriquen en un cap acodada. Per la curvatura, els instruments es "assenten" més alt en el cos del músic i, per tant, poden ser tocats sense esforç inclús per chiquets o adults en braços curts.
Les flautes de pico solen tindre sèt forats per als dits en la part davantera i un en la part atrassera, que també funciona com bufat. Els dos forats dels dits més baixos poden ser dobles, lo que fa que els semitonos en qüestió siguen més tocables. En les flautes de pico més grans, la majoria dels forats de to estan tancats en claus pel seu ampli espai. En les flautes senzilles, els forats de to solen estar perforats de forma cilíndrica. En els instruments més sofisticats, els forats de to són a voltes socavats. En socavar, el flautiste eixampla el forat del to cap a l'interior. Açò pot fer-se de manera uniforme, pero també només cap a la #filtre o el peu. El rebaix millora significativament l'entonament i la resposta de la flauta.
Desenroll del sò
[editar | editar còdic]La corrent d'aire formada en el túnel de vent (full d'aire) comença a vibrar en la vora de bufat del llavi, de modo que l'aire fluïx alternativament cap a l'interior de la flauta i cap a l'exterior. La freqüència de la vibració i, per tant, el to, es determina per la resonància en la columna d'aire de l'interior de l'instrument.
No és necessari deprendre cap tècnica especial per a produir tons. És possible produir un to simplement bufant en ell. No obstant, el flautiste de pico alvançat és capaç de conseguir una gran varietat de variacions sonores utilisant diferents tècniques de bufat i, sobretot, utilisant sons i tècniques de lengüeta (per eixemple, "t", "d", "d-g"...).
La condensació en el túnel de vent pot interferir en la producció de sò. Açò es diu ronquera de gotes.
Trepe
[editar | editar còdic]El calibre de les flautes de pico del Renaixença és relativament ampli i es remonta constructivamente a les flautes medievals. L'orifici sol ser aproximadament cilíndric. Una flauta d'este tipo té un sò fonamental, el ranc va des d'una tredecima[3] fins a prou més de dos octaves, depenent del model.[4] Estos instruments estan dissenyats principalment per a tocar en conjunt i es combinen ben tonalment entre sí, pero també en atres instruments renaixentistes de volum similar. En els temps moderns també hi ha flautes de pico en un diàmetro interior aproximadament cilíndric, que tenen un sò potent i fonamental i responen be a més de dos octaves. El sò d'estos instruments és molt sostingut i només aumenta la seua nitidea en la gama de sobreagudos.
En el periodo Barroc, l'idea era estretir el calibre i fer-ho cònic invertit. Açò significa que el calibre s'estretix cap al peu. Açò aumenta la velocitat del fluix d'aire; també aumenta la pressió de l'aire en el cap de l'instrument, és dir, a on es produïx el sò. D'esta manera, el sò es torna més sobretono i agut. Una bona flauta de pico barroca respon molt be en més de dos octaves. Les peces de flauta de pico barroques, com les parts solistes del Concert de Brandemburgo 2 i del 4 de Johann Sebastian Bach, els concerts solistes d'Antonio Vivaldi o les Sonates Fitzwilliam de Georg Friedrich Händel, estan dissenyades en conseqüència en el seu ranc. El timbre d'una flauta de pico en disseny barroc canvia clarament de forma audible en el to. De les notes baixes a les altes, el to es torna més potent i agut.
Material
[editar | editar còdic]Per les seues excelents propietats front a la humitat, el bloc es fabrica casi sempre en fusta de cedre, més concretament: en la fusta del cedre de #Virginia (Juniperus virginiana), que en sentit estricte no és un cedre, sino que pertany a la família de les ginebreres. El cos és principalment de fusta dura, encara que se supon que la durea de la fusta, a diferència de la seua densitat i textura superficial, no influïx en gran mida en el sò de la flauta. L'orige de les fustes utilisades solia ser l'entorn geogràfic del fabricant de flautes de pico; el material original de les flautes de pico en Europa Central eren fustes domèstiques més dures com els frutales (peral, ciruelo) o l'arce. En l'aument del comerç interregional i inclús intercontinental, les espècies de fusta no autòctones es varen introduir en la fabricació d'instruments de vent i flautes dolces en Europa, com el boj, més comú en el sur d'Europa, o les fustes tropicals (fustes precioses) com la granadilla, l'ébano, el pal de rosa i el palosanto. En la tala dels boscs tropicals, estes fustes tropicals s'han tornat escasses. Per això, en el XX, espècies de fusta com l'olivera i el hi haja varen cridar l'atenció dels constructors d'instruments, estos últims especialment en l'àmbit de l'ensenyança musical. Un cas especial és l'us de fusta contrachapada, que és un material sensat i que favorix la calitat de les gravadores de baixos més grans per la seua estabilitat dimensional.
Les flautes de pico fabricades en materials de construcció alternatius, com el marfil, la gran densitat del qual i relativa insensibilidad a la humitat ho feyen interessant per a la fabricació d'instruments, ya eren conegudes en el XVIII. Des de el XX, s'utilisen plàstics com la baquelita, o l'ABS per les mateixes raons i també per raons de cost. Les flautes de plàstic i les combinacions de plàstic i fusta estan disponibles a gran escala i en diferents calitats. Són menys costoses i, al mateix temps, més fàcils de netejar, per lo que s'utilisen en freqüència, per eixemple, en la pedagogia de la flauta dolça.
Sistemes d'entonament
[editar | editar còdic]Les flautes escolars posseïxen un sistema d'entonament temperado. Les flautes de pico històriques, especialment les de la Renaixença, també es fabriquen en afinación de to mig.
Forma especial de flauta d'ecos
[editar | editar còdic]Una forma especial del periodo barroc, la flauta d'eco ("Fiauto d'tire"), consistix en dos flautes paraleles del mateix to pero de diferent volum. Era capaç de sortejar el chicotet ranc de dinàmica de la flauta de pico i realisar les dinàmiques de terrat comuns en la música barroca.
Història
[editar | editar còdic]En el XVII es varen produir varis canvis en la construcció dels instruments, resultant en lo que es coneix com "flauta dolça". Les innovacions varen permetre esta marca en una tesitura de dos octaves i mija cromàtiques, i l'obtenció d'un timbre més "dolç" que els models anteriors.
Durant el XVII, en forma alguna cosa confusa, l'instrument és a sovint referenciado simplement com a «flauta» (flauto en italià), mentres que la flauta travesera és cridada «traverso».
Per a esta flauta dolça va ser que Bach va escriure la seua 4º Concert brandemburgués en Sol major, a pesar de que Thurston Dart va sugerir erròneament que va ser escrit para flageolets.
Realment, Bach va escriure esta obra per a dos flauti d'tire, o flautes d'eco, un eixemple de les quals sobreviu fins a hui en Leipzig. Consistix en dos flautes dolces en fa, conectades per pestanyes de cuiro, de manera que una d'elles s'usa per a tocar forte, l'atra piano.
Antonio Vivaldi va escriure tres concerts per a flautino, un instrument que es pensava corresponia al píccolo. Actualment s'accepta que realment, es tractava de la flauta dolça sopranino. No obstant en un dels manuscrits d'estos concerts es pot llegir l'indicació strumenti alla quarta bassa, fet que ha dut a formular l'hipòtesis que en realitat l'instrument pensat per Vivaldi per a estos concerts era la flauta dolça #soprano. Esta hipòtesis està avalada per la molt escassa presència de la flauta dolça sopranino en el barroc tardà i vàries referències a el "flauto piccolo" o "flautino" indicant la flauta soprano en re o en do.
Renaixença moderna
[editar | editar còdic]La flauta va renàixer a principis de el XX de la mà de seguidors de la música antiga. Els intérprets moderns de música renaixentista i barroca varen començar a utilisar els instruments originals d'aquelles époques. No obstant, la flauta dolça solament era usada en eixe propòsit i no era considerada com un instrument musical històric i de museu. Al començament de el XX era tan estranya que Stravinsky la va confondre en un clarinet cita requerida.
L'incorporació de la flauta dolça en el repertori musical modern es deu a Arnold Dolmetsch en el Regne Unit i a una série d'iniciatives prèvies en el continent europeu, tant d'intérprets com d'erudits. Per eixemple, el Conservatori de Brusseles (a on Dolmetsch va cursar estudis), la Bogenhauser Künstlerkapelle (Banda d'artistes de Bogenhausen) formada en Alemània en 1890, que interpretava música de vàries époques i els treballs de Willibald Gurlitt, Werner Danckerts i Gustav Scheck. La renaixença de la flauta dolça no pot ser atribuït a Dolmetsch solament, ni a cap persona en singular, ya que va anar el resultat de varis esforços, en part combinats i en part independents entre sí.
Una figura influent en la renaixença de la flauta dolça com a instrument sério de concert va ser David Munrow, el doble àlbum del qual L'Art de la Flauta dolça (1975), permaneix com una important antologia de la música per a l'instrument a través de les diferents époques. No obstant, en modo casi unànim s'indica a Frans Brüggen com el personage més influent en la renaixença de la flauta dolça en els escenaris musicals al voltant del món. Els seus numerosos discs i la seua activitat pedagògica en Ámsterdam varen contribuir en modo indeleble a formar l'aixina cridada "escola holandesa" de la flauta, de la qual hui en dia pràcticament totes les escoles professionals de flauta dolça descendixen directa o indirectament.
Compositors moderns de gran estatura han escrit obres per a la flauta dolça, incloent a Paul Hindemith, Luciano Berio, Karlheinz Stockhausen, John Tavener, Michael Tippett, Benjamin Britten, Leonard Bernstein, Robin Milford, Gordon Jacob i Miguel Oblitas Bustamante. També és ocasionalment utilisada en música popular, incloent grups com els Beatles, els Rolling Stones, Led Zeppelin, Jimi Hendrix.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Montagu, Jeremy. «Duct flute». Oxford University Press.
- ↑ David Lasocki, Robert Ehrlich: The Recorder. Yale University Press, New Haven/London 2022, ISBN 978-0-300-27064-8, S. 2–7.
- ↑ Michael Praetorius: Syntagma Musicum II, p. 21.
- ↑ Silvestro Ganassi en el seu llibre de text La Fontagara enumera les digitaciones fins a dos octaves més una sexta per damunt de la fonamental
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre flautes de pico.
(en anglés)
- Recorder Homepage (en anglés)
- Flauta de pico, emissió del 5 de juny del 2009 de Música antiga, programa de Ràdio Clàssica.
- Flauta de pico: emissió del 19 de giner del 2016 de Música antiga.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Flauta dulce» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.