Gas natural en Bolívia

Bolívia és un dels principals països productors de gas natural a nivell continental i els principals departaments productors del país són els següents:
1.- Tarija en el 44,7%
2.- Santa Creu en el 37,0%
3.- Chuquisaca en el 16,7%
4.- Cochabamba en l'1,5 %

Archiu:CAPS 0 Logo.svg

Des de la seua nacionalisació l'any 2006, Jaciments Petrolífers Fiscals Bolivians (YPFB) s'ha convertit en la principal i única empresa estatal boliviana encarregada de l'exploració, explotació, transport, distribució, comercialisació i exportació de tot el petròleu i gas natural que existix en Bolívia, tenint d'esta manera el monopoli i domini absolut de tota la cadena productiva de dits recursos naturals hidrocarburíferos.

El gas natural en Bolívia és una de les principals fonts d'energia que existix en el país ya que a nivell continental Bolívia és una antiga potència gasífera d'Amèrica Llatina, que va escomençar a explotar el gas natural des de la década de 1950 quan el país va començar a produir els seus primers metros cúbics de gas en l'any 1952. A lo llarc del temps Bolívia s'ha convertit en un gran país productor de gas natural en la regió, no obstant la participació de dit recurs natural en l'economia boliviana ha segut històricament molt baixa puix tots els hidrocarburs que produïx el país (gas natural i petròleu) representen a penes a un 3,68 % del producte intern brut (PIB) total de Bolívia per a l'any 2022 segons les senyes oficials del Institut Nacional d'Estadística de Bolívia (INE).

Sobre la seua posició a nivell continental, Bolívia se situa com el quint país productor de gas natural de tota Amèrica Llatina despuix d'Argentina, Brasil, Mèxic i Veneçola, en una producció anual d'al voltant de 15 400 millons de metros cúbics durant l'any 2022 sent també el primer país llatinoamericà en producció gasífera per càpita en 1250 metros cúbics per cada habitant. Sobre l'orige del gas, Bolívia extrau el seu gas natural de quatre regions, de les quals el Departament de Tarija és la principal regió gasífera en un 45,3%, en segon lloc es troba el Departament de Santa Creu en un 38,4 %, en tercer lloc el Departament de Chuquisaca en el 14,8 % i finalment el Departament de Cochabamba en 1,5 %.

Les reserves provades de gas natural de Bolívia s'estimen en 10,7 (TCF) al 31 de decembre de 2017. Els principals gasoductes d'exportació de Bolívia transporten el gas a Argentina i Brasil.

En 1994 es va privatizar l'explotació del gas natural i, posteriorment en 2006, el llavors president Evo Morales va nacionalisar el sector com a resposta a les protestes populars durant el conflicte del gas de 2005.

Història

Artícul principal → Història del petròleu en Bolívia.

L'història dels recursos hidrocarburíferos en Bolívia comença en la década de 1920 quan el país comença a produir els seus primers barrils de petròleu en eixe moment encara no es produïa gas. L'explotació del gas natural en Bolívia va començar en década de 1950 quan alguns camps petrolífers varen escomençar a produir els primers metros cúbics de gas natural en volums poc significatius.

Década de 1950

Víctor Pau Estenssoro (1907-2001), president constitucional de Bolívia des de 1952 fins a 1956. Durant el seu primer mandat, Pau Estenssoro va contractar al bufet d'advocats nortamericans que en 1955 varen elaborar el lliberal "Còdic Davenport" que va permetre l'arribada al país de l'empresa privada petrolera "Bolivian Gulf Oil Company" la qual va desenrollar els primers camps gasíferos de Bolívia que posteriorment s'exportaria a Argentina.

El llavors president Víctor Pau Estenssoro va decidir durant el seu primer govern constitucional (1952-1956) contractar a un bufet d'advocats nortamericans de nom "Davenport & Schuster" per a que siguen estos els que elaboren un nou Còdic de Petròleu en l'objectiu de reemplaçar a l'antiga Llei del Petròleu de 1921 que ya tenia més de 35 anys de vigència.

Elaboració del Còdic de Petròleu "Davenport" de 1955

Els advocats nortamericans varen començar a elaborar un còdic lliberal d'àmplia ventaja a l'iniciativa privada puix s'implementava alvançades normes jurídiques, econòmiques i tècniques com a mides de protecció i seguritat al capital privat. Una volta terminada la norma va ser batejada com el "Còdic Davenport". En un principi, el president Pau Estenssoro va decidir promulgar este còdic per mig d'un decret suprem del 26 d'octubre de 1955 i un any despuix el congrés bolivià va decidir elevar el Còdic Davenport a ranc de Llei el 29 d'octubre de 1956 ya durant el govern del president Hernán Siles Suazo (1956-1960). Alguns sectors de la societat boliviana de l'época varen criticar durament l'implementació d'este nou còdic puix ho consideraven molt desventajoso per als interessos nacionals bolivians i molt favorable a les empreses transnacionals.

En l'implementació del Còdic Davenport es varen presentar en el país a lo manco 14 empreses petroleres privades dispostes a invertir en Bolívia per a l'exploració i explotació del petròleu bolivià, pero de totes elles la que més va tindre èxit va ser sense dubte alguna la "Bolivian Gulf Oil Company" subsidiària de la gran petrolera nortamericana "Gulf Oil Company".

Década de 1960

Des de la década de 1920, Bolívia havia segut solament un chicotet productor de petròleu per més de 40 anys. Si ben Bolívia havia escomençat a produir gas natural en mínimes cantitats ya des de l'any 1954 no seria fins a 1960 quan la producció gasífera boliviana escomençaria a créixer de manera significativa.

Descobriment dels primers camps gasíferos bolivians (1960-1962)

Durant el segon govern constitucional del president Víctor Pau Estenssoro (1960-1964), l'empresa privada "Bolivian Gulf Oil Company" (BOGOC), que era una filial pertanyent a la gran empresa petrolera nortamericana Gulf Oil Company, va descobrir en 1960 el pou petrolífer Colpa/Caranda i en 1962 va descobrir el pou Ric Gran, en dits pous petrolers es va conseguir també trobar gas natural no obstant el Còdic Davenport no determinava jurídicament en suficient claritat si este descobriment de gas en dites concessions petroleres, pertanyia a l'estat bolivià o a les empreses petroleres que ho descobrien. A pesar de tot, la Bolivian Gulf Oil Company es va assegurar el respal del llavors president Víctor Pau i quan este va ser derrocat per mig d'un colp d'Estat en 1964, la companyia petrolera va conseguir també la protecció del nou govern militar liderat pel general René Barrientos Ortuño, qui va governar Bolívia de manera dictatorial durant cinc anys.

Plans per a exportar gas bolivià a Argentina (1967)

René Barrientos Ortuño (1919-1969) va governar a Bolívia de manera dictatorial des de 1964 fins a la seua tràgica mort en un accidente aéreu d'helicòpter en 1969. Durant el seu govern es va subscriure el primer contracte de compra i venda de gas natural entre Argentina i Bolívia en 1968.

En el descobriment d'estos camps gasíferos, la producció de gas natural en Bolívia es va multiplicar per 13 voltes, de solament produir en promig 130 000 metros cúbics diaris en l'any 1955 va passar a produir al voltant de 2 360 000 metros cúbics de gas per dia per a l'any 1967. Este gran bot en la producció de gas d'al voltant del 1200% en térmens percentuals, va comportar a que eixe mateix any la Bolivian Gulf Oil Company comence de manera estricta a elaborar plans per a exportar a Argentina el gas natural que havia conseguit trobar en Bolívia.

El govern militar de René Barrientos també va adoptar l'idea d'exportar el gas a l'estranger i en la finalitat de recolzar a la Bolivian Gulf Oil Company en la seua exportació, el president Barrientos va decidir escomençar a realisar les negociacions corresponents en el president d'Argentina Juan Carlos Ongania (1966-1970) que de la mateixa manera que el govern bolivià, era un govern militar que havia alcançat el poder per mig d'un colp d'Estat en Argentina en 1966. Un dels principals motius que va dur a Bolívia a exportar este valiós recurs natural no renovable va ser degut a que la demanda de gas per part del mercat intern bolivià era en eixe llavors massa chicoteta puix en la década de 1960 en Bolívia encara no existien grans indústries pesades que requerixquen grans cantitats de gas natural com l'indústria cementera, metalúrgica, siderurgica, química o petroquímica, en eixe moment el país no posseïa centrals o plantes elèctriques que funcionen segons el gas, tampoc hi havia demanda per part del sector automotriz bolivià que opere a GNV (Gas Natural Vehicular)i la ret de distribució de gas domiciliari era inexistent a diferència de lo que ya succeïa durant aquella época en Argentina a on s'havia començat a produir i consumir grans cantitats de gas natural per lo manco des de la década de 1940.

Contracte gasífero entre Argentina i Bolívia de 1968

El primer contracte de compra-venda de gas natural entre abdós països es va subscriure el 28 de juliol de 1968. En dit contracte s'estipulava que l'empresa compradora seria l'empresa estatal argentina Gas de l'Estat i les proveïdores serien l'empresa estatal boliviana Jaciments Petrolífers Fiscals Bolivians (YPFB) junt en l'empresa privada Bolivian Gulf Oil Company (BOGOC).

El President d'Argentina Juan Carlos Onganía (1914-1995) qui va governar de manera dictatorial el seu país des de 1966 fins a 1970, es va convertir en el primer president argentí en decidir comprar el gas natural de Bolívia, principalment en l'objectiu geopolític d'influir sobre Bolívia i alluntar-la del comunisme i socialisme durant aquella época.

Actualment encara no es coneix en exactitut els verdaders motius pels quals Argentina va decidir firmar este contracte gasífero en Bolívia a finals de la década de 1960, no obstant segons el reconegut polítologo, investigador i escritor argentí Carlos Andrés Escude (1948-2021) menciona en el seu llibre "Història General de les Relacions Exteriors de la República Argentina" que molt a banda de satisfer la demanda de gas del mercat intern argentí també va haver al mateix temps atres dos principals raons que varen dur al govern argentí d'aquella época a prendre esta decisió de comprar i importar el gas bolivià i la primera d'elles va ser que Argentina tenia en eixe llavors l'objectiu geopolític de conseguir que Bolívia ingresse a l'òrbita d'influència argentina i d'eixa manera alluntar-la de l'òrbita d'influència brasilera (el seu principal rival geopolític en la regió) puix Argentina tenia ya en 1968 una població d'al voltant de 22 millons d'habitants mentres que Bolívia solament aplegava als 4 millons d'habitants en eixe mateix any. La segona raó va ser per un objectiu ideològic puix en el marc de la Guerra Freda (1945-1991), el govern proestadounidense i anticomunista del president Juan Carlos Ongania (1966-1970) volia evitar a tota costa una possible i perillosa infiltració de l'esquerra política (comunisme i socialisme) en Bolívia, país en el que compartix fronteres.

Alguns anàlisis històrics afirmen que "L'història econòmica de Bolívia revela un patró d'enfocament d'un sol producte", la diversificació solament s'ha donat ocasionalment, per problemes polítics i geogràfics. El gas natural es va fer significatiu per primera volta en Bolívia despuix de grans descobriments de jaciments a fins de la década de 1980 i principis de la de 1990. En eixe moment, estos nous descobriments varen ajudar al país a conseguir una modesta recuperació econòmica despuix d'anys anteriors de greus problemes econòmics (en hiperinflación, recessió i austera estabilisació), els més greus des de la década de 1950, agravats després pel colapse del mercat mundial de l'estany en 1985, el producte bolivià més exportat en eixe moment.

El gas natural es va convertir en un dels principals productes d'exportació del país. No obstant, la complicació és que "trobar mercats per a utilisar este recurs, tant a nivell nacional com a internacional, s'ha vist frenat per la falta d'infraestructura i els conflictes sobre el paper de l'estat en el control dels recursos naturals".

La major part del petròleu natural en Bolívia està associat en camps petrolers. Se sap que existix petròleu en Bolívia des del periodo colonial, pero l'exploració séria no va començar fins a principis de el XX. Va ser durant la década de 1970 quan la producció de petròleu realment va alcançar el seu punt màxim, solament per a ser seguida per una disminució en la década següent. Va ser llavors quan el gas natural va eclipsar al petròleu i a l'estany per a convertir-se en el principal hidrocarbur exportat pel país fins a la data.

Des de la década de 1980, el número de reserves conegudes ha aumentat substancialment. Va ser durant la década de 1990 que nous descobriments importants varen aumentar la producció de gas natural en Bolívia. "Els grans descobriments de gas natural des de 1996 varen aumentar casi dèu voltes les reserves de gas provades i provables, a 48,7 billons de peus cúbics, a finals de 2004".

Context polític

L'auge del gas natural com l'exportació més important de Bolívia va ocórrer al mateix temps que ocorria un atre moment important de l'història del país: durant la década de 1980 quan es varen restaurar el govern civil i el govern democràtic. Est va ser un moment en el que varen ocórrer moltes privatisacions, i l'inversió privada va ser una gran part del florecimiento de l'indústria del gas natural en Bolívia.

Antecedents

Lo que va precedir a la tornada al govern democràtic en la década de 1980 va ser un llarc periodo d'inestabilitat. Despuix de la Guerra del Chaco (1932-1935), durant el periodo de 1936 a 1952, Bolívia va tindre dèu presidents (sis militars). Est va ser un periodo en el que el poder estava dividit entre el Moviment Nacionaliste Revolucionari (MNR) i el règim militar.

Els canvis més significatius es varen produir en les eleccions de 1985, que varen dur al poder al president Pau Estenssoro (fundador de el MNR), la seua quarta volta com a president des de 1952. Pau Estenssoro va abandonar als seus aliats d'esquerra i el seu propi passat populiste i "va decretar un dels més austers paquets d'estabilisació econòmica jamai implementats en Amèrica Llatina" cridat Nova Política Econòmica NPE), el decret "destinat a posar fi a la hiperinflación récort de Bolívia i desmantellar moltes de les grans i ineficientes empreses estatals que havien segut creada per la revolució". Estes polítiques de reforma lliberal de lliure mercat també varen ser seguides per presidents posteriors, el president Jaime Pau Zamora (1989–1993) i Gonzalo Sánchez de Lozada (1993-1997) qui va lliberalisar encara més l'economia a través del programa d'ajust estructural de el FMI (Fondo Monetari Internacional).

El successor de Lozada, el otrora dictador Hugo Banzer Suárez (1997-2001) també va continuar en les reformes, i va seguir un agressiu programa d'erradicació de la coca i cultius alternatius que va ser seguit per protestes molt fortes, fins a la tornada de Lozada al poder en 2002. eleccions. Quan Lozada va tornar al poder en 2002, el país travessava per llavors dificultats econòmiques i la campanya contra la coca va provocar encara més descontent. Açò ho va dur a renunciar i fugir del país en 2003, després de manifestacions contra el seu govern —les més fortes contra els seus plans d'exportar gas natural, que varen desnugar la “guerra del gas”— que li varen costar la pèrdua del respal del Congrés.

El vicepresident de Lozada va assumir la presidència, i en eixe moment el gas natural estava en el centre de l'escenari de la política boliviana, en la "guerra del gas" en tota regla. La guerra es va originar pel descontent del poble bolivià en la distribució dels ingressos de lo que consideraven la major font de riquea del país. Va ser baix el govern del vicepresident de Lozada que en juliol de 2004 es va convocar a un referèndum per a calmar les violentes protestes i decidir el futur de les reserves de gas natural de Bolívia. En el referèndum “més votants bolivians varen respondre sí que no a cinc complicades preguntes que, en conjunt, faculten al govern per a eixercir un major control sobre l'exportació i venda de la vasta riquea de petròleu i gas del país.

A la llum d'estos fets, es varen portar a terme noves eleccions presidencials en 2005. El descontent en el resultat de l'implementació d'estes reformes a lo llarc de les últimes décades (que finalment va conduir a la “guerra del gas”) va contribuir definitivament a l'elecció d'Evo Morales en 2005, ya que defenia el regrés al model de forta intervenció estatal en l'economia i s'oponia al programa d'erradicació de la coca.

Nacionalisació

A pesar de les males experiències passades en les nacionalisacions de l'indústria de l'estany de Bolívia en 1952 i les nacionalisacions de l'indústria d'hidrocarburs en 1937 i 1969, Morales va complir les seues promeses de campanya i va nacionalisar l'indústria del gas poc despuix de ser elegit, en maig de 2006.

Després de firmar un decret per a nacionalisar l'indústria del gas natural, el president Evo Morales va prendre i va ocupar dramàticament les instalacions per mig de l'us de la força militar l'1 de maig de 2005. Si be va afirmar que no es produirien expropiacions, el curt determini de sis mesos per a renegociar els contractes va eixercir una gran pressió sobre les principals empreses estrangeres que exploren en busca de gas natural en Bolívia. L'empresa estatal brasilera Petrobrás, va ser una de les més afectades, ya que era un dels majors inversionistes estrangers de Bolívia i controlava el 14% de les reserves de gas natural del país, lo que en conseqüència va generar gran preocupació en el govern brasiler.

Finalment, es varen portar a terme negociacions i no va haver més hostilitats, lo que va resultar en acorts en totes les empreses involucrades. En els acorts "(...) l'Estat va elevar la seua participació en els ingressos dels dos camps jagants del 50 per cent al 82 per cent, mentres que en els depòsits menors de Bolívia es va quedar en només el 60 per cent".

En decembre de 2009, Evo Morales va ser reelegit per un atre periodo de 5 anys. Gran part de la seua reelecció va tindre que vore en la seua política de gas natural. Els preus més alts del gas natural i també dels minerals, que representen la major part de les exportacions de Bolívia, varen ajudar a sostindre el creiximent econòmic i també l'aprovació del president Morales. Gojant de popularitat, Morales també ha reforçat el control estatal no solament sobre el sector d'hidrocarburs, sino també sobre el sector miner. Ha nacionalisat la principal empresa telefònica de Bolívia i va mostrar intencions de controlar també l'indústria elèctrica.