Gloria in excelsis Deo

Gloria in excelsis Deo, cridat també doxología major, és un himne llitúrgic, habitualment cantat en forma silàbica o semisilábica, que forma part de les peces obligatòries del ordinari de la missa, tant en les llitúrgies de l'Iglésia catòlica com de l'ortodox.

El Gloria és un himne cristià antiquíssim i venerable en el que l'Iglésia, congregada en l'Esperit Sant, glorifica a Deu Pare i glorifica i li suplica al Corder.

Orige

El text comença en les paraules que els àngels varen utilisar per a anunciar el naiximent de Jesús als pastors (Lc 2, 14) extretes de la Vetus Llatina. La Vulgata llatina usa altissimis (que, generalment, significa 'en lo més alt', pero en sentit físic) en lloc del excelsis ('superior', 'elevat' o 'lo més alt') usat per la Vetus Llatina. L'himne continua en versos afegits per a crear una doxología pròpia. El seu text original grec té un orige molt lluntà en l'història del cristianisme. Una atra forma del text va aparéixer en el III, si no abans. La versió llarga usada per l'Iglésia ortodoxa grega està datat en el IV, pero no és la forma habitual en que es canta en el restant de les llitúrgies cristianes, que usen formes devingudes de la forma llatina, que afig les expressions La teua solus altissimus i Cum sancto Spiritu. Els ortodoxos grecs ho conclouen en: "Tot el dia li adoraré i glorificaré el seu nom per sempre i per a sempre" i continua en 10 versos més, provinents dels salms, el Trisagio i el Gloria Patri.

Interpretació

En el rito romà, el Gloria és iniciat despuix del Kyrie Eleison i abans de l'oració colecta. Segons les rúbriques del missal romà:

El primer papa que introduïx este himne en la Llitúrgia va ser el papa Telesforo (128–139?) -qui l'inclou en l'Ordinari de la festa de Nadal- i, després, Símaco (498–514) -que ho va generalisar per a totes les celebracions dominicals-. A l'inici, la seua oració estava reservada solament als sacerdots en la Pasqua, pero a fins de el XI els celebrantes varen començar a obtindre els permissos per a cantar el Glòria en totes les seues celebracions festives. Aixina i tot, mai es va resar en les festes durant del Adviento fins a la Missa de Nadal.

Durant l'Edat Mija varen ser composts molts Glòries ampliats en glosses i nous verss. La versió adaptada per a les festes de la Santíssima Verge María, que apareix en el Missal Sarum, va ser usat en tota Europa, i, encara que estes interpolacions varen ser prohibides repetidament, va seguir interpretant-se, a lo manco, fins a 1570.

Les estrofes estan ordenades en pareados, que tenen un ritme molt marcat, molt més clar en l'original grec que en la versió llatina, per eixemple:

El Gloria i el Et Deum són els únics supervivents en la Llitúrgia romana dels cridats psalmi idiotici (salms composts per un particular prenent com a eixemple el Psalterio bíblic) que varen ser molt populars en els sigles II i III. La bellea d'estos dos himnes és una dels cims de la poesia lírica cristiana de temps de les persecucions.