Guayana britànica
Guayana britànica[1][2] (en anglés: British Guiana)[3][4] va ser una colónia britànica ubicada en la costa nort d'Amèrica del Sur, ara la nació independent de Guyana.
L'àrea va ser reclamada inicialment pels espanyols i després pels holandesos i organisada en les colónies d'Esequibo, Demerara i Barbiezos.[5] Estes tres colónies varen ser conquistades pels anglesos en 1796 durant la guerra de la Primera Coalició, sent cedides oficialment al Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda en 1814 i consolidades en una sola colónia en 1831. La capital de la colónia va ser la ciutat de Georgetown (coneguda com Stabroek abans de 1812). Guyana es va convertir en una República independent del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nort el 26 de maig de 1966.
Història
[editar | editar còdic]Els espanyols i holandesos varen començar a explorar i instalar-se en Guayana a finals del XVI, seguits dels anglesos. Els nous colon varen escomençar a comerciar en els pobles amerindios impulsats per la busca del El Dorat. La Companyia Neerlandesa de les Índies Occidentals va construir una fortalea en Kyk-over-a l'en 1616-1621 en lo que varen cridar el Comtat del Esequibo i varen ocupar Berbice i Demerara. Varen fracassar els intents d'assentar-se en l'interior, i els anglesos es varen establir en la costa a mitan del XVIII, a on varen fundar plantacions treballades per esclaus africans.
Les collites principals eren el café, el cotó i el sucre, convertint-se est en la collita principal. La calitat del sol era pobre, pese a tot. Els esclaus, conduïts per Cuffy (l'héroe nacional de Guyana), es varen sublevar en 1763 en lo que es va conéixer com la rebelió dels esclaus de Barbiezos. Els holandesos varen perdre el domini de la colónia quan els britànics es varen convertir en els governadors de facto en 1796. Les colónies d'Esequibo, Demerara i Berbice varen ser cedides oficialment al Regne Unit en el tractat anglo-neerlandés de 1814 i en el Congrés de Viena en 1815. En 1831 es varen consolidar com Guayana Britànica.
Els esclaus que s'escapaven de les plantacions s'anaven a viure en les selves en els indígenes. El mestiçage racial i cultural va donar orige als denominats cimarrones. A estos grups es varen sumar els chinencs, javaneses i hindús duts pels anglesos com a mà d'obra barata. Els ideals independentistes varen conseguir canalisar-se a partir de 1950 en el Partit Popular Progressiste (PPP), un programa d'independència nacional i de millores socials, i a llarc determini, de transformació socialista de la societat, el qual va ser portat a terme per Cheddi Jagan durant tres periodos successius en el càrrec de primer ministre (1953-1961).
Despuix d'anys de gran violència gallipontera, el Regne Unit va reconéixer l'independència de Guyana el 26 de maig de 1966 en la Commonwealth. Per a eixe llavors el PPP estava dividit: la majoria dels afro-guyaneses s'hi havia nucleado en el Congrés Nacional del Poble (CNP), mentres que els indo-guyaneses seguien fidels a Jagan. Forbes Burnham, líder del CNP, va assumir el govern recolzat per atres minories ètniques.
Disputes territorials
[editar | editar còdic]En 1835 el Govern britànic va assignar a Robert Hermann Schomburgk la tasca de demarcar el llímit occidental de la Guayana britànica en l'ara independent Veneçola. Veneçola no va acceptar la llínea Schomburgk, que va colocar tota la conca del riu Cuyuní dins de la colónia, sino que va reclamar totes les terres a l'oest del riu Esequibo com el seu territori, sobre la base dels llímits de la Gran Colòmbia i els de la Capitania general de Veneçola, drets dels que és hereua d'acort al principi del Uti possidetis iuris.
En 1897, el president d'EE. UU. Grover Cleveland va utilisar la pressió diplomàtica per a que les parts acceptaren un arbitrage. El tribunal d'arbitrage es va reunir en París en 1898, sense representació de cap veneçolà, i va emetre el seu laudo de 1899. El tribunal va adjudicar al voltant del 94 % per cent del territori en disputa als britànics. Veneçola denunciaria anys despuix el resultat del mateix com el producte biaixat d'un acort entre Rússia i el Regne Unit, decisió que ademés contenia vicis que ho farien totalment nul, entre ells, excés de poder (vore Ultra petita).
La qüestió es va mantindre tranquila fins a 1962, quan Veneçola va renovar la seua reclamació, alegant que el laudo arbitral no era vàlit, i ho va declarar nul i írrito davant la màxima instància internacional de l'ONU, en vespres de que es trobara documentació despuix de la mort d'un dels juges que va demostrar, segons pareix, que la decisió del Tribunal Arbitral de 1899 estava viciada de nulitat.
El govern britànic va rebujar l'alegació, afirmant la validea de l'adjudicació de 1899. El Govern de Guayana Britànica, baix el liderage de el PPP, també va rebujar enèrgicament esta afirmació. No obstant, la contenció veneçolana va ser admesa, lo que va comportar a la firma del Acort de Ginebra el 27 de febrer de 1966 entre Veneçola i el Regne Unit, en consulta del Govern local de Guayana Britànica (pròxima a rebre l'independència), a on es reconeix la controvèrsia territorial a l'oest del riu Esequibo.
El 26 de maig de 1966, quan Guyana rep l'independència dels seus colon, Veneçola reconeix al nou país pero solament en la seua part a l'est del riu Esequibo, en concordancia a lo estipulat en l'Acort de Ginebra subscrit en el Regne Unit i que a partir de llavors ho succeiria la Guyana independent per a trobar una solució satisfactòria per a un apany pràctic per a abdós parts.
Aixina mateix, el 12 d'octubre d'eixe mateix any ocupa Veneçola l'illa Anacoco, fet que va ser interpretat per la naixent Guyana com un acte d'anexió i hostigamiento per part del país veí, ya que considerava que la zona oriental de l'illa fluvial era part del seu territori. No obstant, segons Veneçola, l'illa no estava inclosa dins de l'àrea en disputa de la Guayana Esequiba[6] (baix administració guyanesa fins que no es resolga la controvèrsia), per lo que sempre ha estat en possessió d'ella.
Varen fracassar els esforços mampresos per totes les parts en qüestió per a resoldre el conflicte en la vespra de l'independència de Guyana en 1966. En l'actualitat, la disputa continua sense resoldre's i està en mans d'un delegat del Secretari General de les Nacions Unides.
Vore també
[editar | editar còdic]- Guayana Esequiba
- La llínea Schomburgk
- Qüestió de Pirara
- Història de Roraima
- Hondures britànica
- Colonisació britànica d'Amèrica
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Se li diu Guayana britànica, ya que este artícul explica sobre el govern colonial britànic en la regió de Guayana.
- ↑ (1 de giner de 1982) Arbitramiento sobre els llímits entre Veneçola i la Guayana Britànica: argument imprés, Ministeri de Relacions Exteriors.
- ↑ Brumell, John (1 de giner de 1853). British Guiana: Demerara After Fifteen Years of Freedom (en en), T. Bosworth.
- ↑ Rabe, Stephen G. (26 de maig de 2006). O. S. Intervention in British Guiana: A Cold War Story (en en), Univ of North Carolina Press. ISBN 9780807876961.
- ↑ Morals, Faustino (1 de giner de 1999). Geografia física del territori en reclamació: Guayana Esequiba, Fondo Editorial Humanitats. ISBN 9789800016176.
- ↑ Rojas, Armant (1 de giner de 1965). Els llimites de Veneçola en la Guayana Britànica: Veneçola reclama en fermea la seua Guayana Esequiba, Edició del Ministeri d'Educació.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Guayana británica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.