Anar al contingut

Guerra civil lituana (1389-1392)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Guerra civil lituana (1389-1392)

La Guerra civil lituana de 1389-1392 va ser el segon conflicte civil entre Jogaila, rei de Polònia i Gran Duc de Lituània, i el seu cosí Vitautas el Gran. El motiu del conflicte és el control del Gran Ducado de Lituània, llavors el major país d'Europa.[1] Jogaila va ser coronat rei de Polònia en 1386; va instalar al seu germà Skirgaila com a governant de Lituània. Skirgaila, poc a poc va ser guanyant impopularitat, i Vitautas va intentar depondre-ho. Quan va fracassar el seu primer va intentar de capturar Vilna, la capital, Vitautas es va aliar en els Cavallers Teutònics, el seu enemic comú -com lo havia segut per als dos cosins en la guerra civil d'entre 1381 i 1384. Vitautas i els Cavallers varen sitiar Vilna en 1390. En els següents dos anys es va demostrar que cap dels dos bandos podrien obtindre una ràpida victòria, i Jogaila va propondre un compromís: Vitautas es convertiria en Gran Duc i Jogaila s'erigiria en Duc Superior. Esta proposta va ser formalisada en l'Acort d'Ostrów de 1392, i Vitautas es va tornar contra els Cavallers. Governaria com a Gran Duc de Lituània durant els següents 38 anys en pau en el seu cosí.

Antecedents

[editar | editar còdic]

La Família de Gediminas va crear un estat que cobria els territoris de les actuals Bielorússia, Ucrània, Transnistria, i parts de Polònia i Rússia. Gediminas va morir en 1341; despuix de la seua mort, els seus fills Algirdas i Kęstutis, pares de Jogaila i Vitautas, cogobernaron el Gran Ducado pacíficament. No obstant, despuix de la mort d'Algirdas en 1377, Kęstutis, Jogaila, i Vitautas varen començar a lluitar pel poder. Durant el seu primer conflicte, tant Vitautas com Jogaila es varen comprometre en aliances de poca vida en l'Orde teutònica. Vitautas no va conseguir fer-se en el tro, i es va reconciliar en Jogaila en 1384. Jogaila va crear una nova aliança significativa en casar-se en la reina Eduviges I de Polònia en febrer de 1386[1] i va ser coronat Rei de Polònia. Este matrimoni va requisar algunes concessions per part dels lituans, ya que Eduviges era membre de vàries famílies europees prominents. Com precondición per al matrimoni, en agost de 1385 es va firmar l'Unió de Krewo, que incloïa per part dels líders un compromís per a renunciar al paganisme i cristianizar als seus súbdits, i establir una unió personal entre Polònia i Lituània. L'Unió va ser un fet no del gust dels Cavallers Teutònics, ya que unia a dos països hostils a l'Orde, i una cristianización de Lituània, privava als Cavallers d'una excusa per a guerrear contra eixe país.[2] L'Orde, per tant, va fer lo que va poder per desfer l'unió polac-lituana: varen reclamar Samogitia, una regió de la Lituània occidental que vorejava el Mar Bàltica,[3] i no varen reconéixer el batisme de Jogaila en 1386.[4]

Vitautas es va convertir en duc d'Hrodna i Podlaquia; Jogaila va designar al seu germà Skirgaila regente de Lituània.[5][4] Skirgaila, que també governava en el patrimoni de Vitautas de Trakai, no era del gust de la noblea lituana. Vitautas, per l'atre costat, cada volta era més popular, per lo que Jogaila va començar a vore-li com un rival.[6] Vitautas contaria llavors en el respal dels lituans que estaven resentits per l'intervenció polaca des de la recent Unió de Krewo.[7] Els lituans que li recolzaven volien mantindre unes estructures llegals distintes i reservar els càrrecs públics per als lituans.[4] Les èlits lituanes també estaven descontents en els canvis que havia implementat Jogaila en el govern.[6]

Guerra civil

[editar | editar còdic]

1389-1390

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Retrat d'un cavaller anglés, del Pròlec General de Els contes de Canterbury. El cavaller de la ficció intervé en moltes creuades, incloent una contra els lituans.

Jogaila havia enviat a Klemens Moskarzewski a establir a una guarnició'polaca en Vilna i estabilisara la situació, pero en lloc d'això, lo que va conseguir va ser encolerizar més a l'oposició.[8] En maig de 1389 Jogaila va intentar mediar en el conflicte entre Skirgaila i Vitautas en Lublin. Vitautas va ser pressionat per a firmar un document formal pel qual es declarava lleal a Skirgaila i li brindava el seu respal, pero la seua posició com a Duc de Lutsk no estava reconeguda formalment[9] Vitautas va assegurar la seua posició en Lutsk, i va enfocar els seus esforços en Vilna. D'acort al testimoni teutònic en el Concilie de Constanza, Vitautas va planejar aprofitar el moment de la boda de la seua germana enviant carros en carn, fenaç i atres mercaderies a Vilna. Els carros estarien escoltats per hòmens armats, que capturarien el castell una volta dins de la ciutat.[10] Este pla va ser descobert per un espia alemà i els conspiradores varen ser eixecutats.[3] Per un atre costat, dos dels aliats més forts de Vitautas, el seu germà Tautvilas i el seu cunyat Iván Olshanski, varen perdre les seues propietats en Navahrudak i Halshany.[9]

Vitautas buscaria llavors l'aliança militar en els Cavallers, enviant al cavaller captiu Marquard von Salzbach a negociar. El 19 de giner de 1390 en Lyck, Vitautas va firmar el Tractat de Lyck confirmant els térmens d'una tractat anterior, el Tractat de Königsberg, firmat en 1384 durant el seu primer conflicte en Jogaila.[9] Segons els térmens d'este tractat, als Cavallers se'ls prometia Samogitia, per damunt del riu Nevėžis, a canvi de la seua ajuda militar. Com ya havien segut traïcionats, els Cavallers varen demanar rehens que garantisaren la llealtat de Vitautas: els seus germans Žygimantas i Tautvilas, la seua dòna Ana, la seua filla Sofia, la seua germana Rymgajla, el seu favorit Iván Olshanki, i uns atres nobles.[11][5]

Erro al crear miniatura:
Jogaila, posteriorment conegut com Vladislao II de Polònia Władysław II Jagiełło

En maig una delegació de treinta y uno nobles samogitios varen aplegar a Königsberg i li varen prometre llealtat a Vitautas firmant el Tractat de Königsberg de 1390.[9] Les forces conjuntes de Vitautas i els Cavallers Teutònics consistien en gran part en voluntaris i mercenaris d'Europa occidental, sobretot de França, els estats alemans i Anglaterra. Enrique, earl de Derby, el futur Enrique IV d'Anglaterra[12] i el Mariscal de França Jean Li Maingre estaven entre els participants.[13] Els creuats anglesos varen deixar de registres detallats de les seues accions en Prusia i Lituània, i les seues proea són mencionades per Geoffrey Chaucer en Els contes de Canterbury, possiblement com complit cap als cavallers anglesos i el seu futur rei.[14] Mentrestant, Jogaila va alcançar alguns èxits militars, capturant les seues tropes varis castells en Podlaquia, deixant-les guarecidas de guarnicions polaques, i, despuix d'un sege de sis semanes, va prendre Hrodna en abril de 1390.[13]

La coalició va organisar una série de chicotetes campanyes en Lituània; la més gran de les quals seria portada a terme a finals d'estiu. Durant esta campanya els Cavallers varen cremar castells de fusta en Kernavė, possiblement la primera capital de Lituània, que mai es recuperaria de la destrucció.[15] Mentres l'eixèrcit sitiava Georgenburg, el Gran maestre Conrad Zöllner von Rothenstein va morir. La coalició va decidir abandonar este sege i dirigir-se contra Vilna directament en el seu lloc, ya que no seria fàcil tornar a juntar un gran eixèrcit.[13] L'11 de setembre de 1390[6] les forces combinades varen iniciar un lloc de cinc semanes sobre la ciutat.[6] Els castells de Vilna estaven en poder de Skirgaila, que manava a troaps polaques, lityuanas i rutenas.[16] Els Cavallers varen reduir gran part de la ciutat exterior a ruïnes[12] i varen destruir el complex del castell, que mai seria reconstruït.[17] El germà de Vitautas, Tautvilas Kęstutaitis, i el de Jogaila, Karigaila varen morir durant el sege.[5] Les coses es complicaven per als asediadores. Els seus suministraments de pólvora estaven disminuint, el temps estava estropejant-se, els determinis de servici per a alguns mercenaris s'acabaven, i els Cavallers devien elegir a un nou Gran Maestre.[18] Varen decidir tornar a Prusia. El sege no va solucionar el conflicte, pero va demostrar la creixent insatisfacció en Jogaila dels habitants de la regió.[6]

1391-1392

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Vitautas el Gran.

El 21 de giner de 1391, l'única filla de Vitautas, Sofia de Lituània, es va casar en Basilio I, Gran Duc de Moscou. Esta aliança va enfortir l'influència de Vitautas en terres eslaves i representava un potencial nou aliat contra Polònia.[8] Al mateix temps, el germà de Jogaila Lengvenis estava perdent el seu poder en Nóvgorod en benefici de Moscou. Els Cavallers Teutònics estaven ociosos durant la prolongada selecció del seu nou Gran Maestre, Konrad en Wallenrode; el seu capítul retardava la seua elecció.[18] En maig de 1391 el nou maestre va hipotecar Złotoria (Slatoria), un castell derca de Thorn, de Władysław Opolczyk, comte palatino de Segismundo d'Hongria, per 6,632 guldens.[19][20] Açò va irritar a Jogaila, que va invadir Dobrzyń encara que va ser expulsat.[9]

Von Wallenrode va reclutar més voluntaris en França, Anglaterra i Escòcia. Entre els que varen ser estaven William Douglas de Nithsdale.[21] Durant l'autumne de 1391 els Cavallers Teutònics varen organisar una atra campanya contra Vilna.[5] En Kaunas varen organisar un pròdic convit,[21] que va ser descrit en Konrad Wallenrod, un poema de 1828 d'Adam Mickiewicz. Varen devastar les ciutats propenques d'Ukmergė i Maišiagala, pero els varen faltar mijos per a sitiar de nou Vilna.[5] En novembre de 1391 Vitautas va atacar les àrees propenques a Merkinė i Hrodna, tallant la ruta de comunicació més fàcil entre Jogaila I Skirgaila.[22]

Mentres els cavallers compraven terrenys en Prusia. En maig de 1392 von Vallerode va iniciar negociacions en Segismundo I d'Hongria per a comprar Neumark per 500.000 guldens.[23] Es varen abandonar les negociacions ya que el títul estava en disputa entre varis ducs.[24] La compra de Neumark es tancaria solament en Jobst de Moravia en 1402. Durant juliol de 1392 els cavallers varen acordar pagar-li a Władysław Opolczyk 50,000 guldens per Dobrzyń,[23] que hi havia estat disputada entre els ducs Piast des de 1377.[25] Opolczyk, governant d'Opole, en Silesia, tenia poc interés en les volàtils regions del nort.[25] En 1392 va propondre una partició de Polònia entre els Cavallers Teutònics, el Sacre Imperi Romà, Silesia i Hongria, pero va ser rebujada.[26] Estes adquisicions per part dels Cavallers posaven en perill les fronteres septentrionals de Polònia.[23]

Ni Jogaila ni Vitautas havien conseguit una ventaja clara, i els territoris del Gran Ducado afectats per la guerra estaven devastats.[4] Els Szlachta estaven descontents en la guerra; Jogaila estava dedicant molt temps als assunts lituans i els esperats beneficis de l'Unió de Krewo no s'havien materialisat.[8] L'Unió se suponia que enfortiria el domini polac de Galitzia, Moldàvia, i Valaquia en lloc de crear nous problemes en el nort.[23] Jogaila tenia problemes en l'ordenament de la seua cort, batalles en el surest, i una esposa malaltiça.[23] Va intentar reemplaçar a Skirgaila pel seu germà menor Vygantas, pero este va morir en estranyes circumstàncies -segons els rumors va ser enverinat o per Vitautas o per Skirgaila.[21] Klemens Moskarzewski va ser reemplaçat per Jan Oleśnicki de Cracovia com a governador de Vilna.[23] Jogaila va decidir concretar un pacte en Vitautas.[5]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 Lituanus.4(33)ISSN 0024-5089.Consultat el 9 de febrer de 2010.
  2. ↑ Michaud, Claude (2005). «The kingdoms of central Europe in the fourteenth century», The New Cambridge Medieval History, c.1300–c.1415, Cambridge University Press, pp. 755–756. ISBN 0521362903.
  3. ↑ 3,0 3,1 Urban (2006). Samogitian Crusade, Chicago: Lithuanian Research and Studies Center, pp. 193–194. ISBN 0-929700-56-2.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Stone, Daniel Z. (2001). The Polish-Lithuanian State, 1386–1795, Seattle: University of Washington Press, pp. 18. ISBN 0-295-98093-1.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 Koncius, Joseph B. (1964). Vytautas the Great, Grand Duke of Lithuania, Miami: Franklin Press, pp. 40–44.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 (en lituà) Gudavičius (1999). Lietuvos istorija. Nuo seniausių laikų iki 1569 metų, Vilna: Lietuvos rašytojų sąjungos leidykla, pp. 173–174. ISBN 9986-39-112-1.
  7. ↑ Gieysztor, Aleksander (1998). «The kingdom of Poland and the grand duchy of Lithuania, 1370–1506», The New Cambridge Medieval History, c.1415–c.1500, Cambridge University Press, pp. 732. ISBN 0521382963.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 Kiaupa, Zigmantas (2000). The History of Lithuania Before 1795, English edició, Vilna: Lithuanian Institute of History, pp. 131–132. ISBN 9986-810-13-2.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 (en lituà) Ivinskis, Zenonas (1978). Lietuvos istorija iki Vytauto Didžiojo mirties, Roma: Lietuvių katalikų mokslo akademija, pp. 304–306.
  10. ↑ (en lituà) Jonynas, Ignas (1984). «Vytauto šeimyna», Istorijos baruose, Vilnius: Mokslas, pp. 60.
  11. ↑ Mickūnaitė, Giedrė (2002). «From Pamphlet to Political Theory: The Establishment of Lithuanian Dynastic Tradition», The Medieval Chronicle II, Rodopi, pp. 157. ISBN 90-420-0834-2.
  12. ↑ 12,0 12,1 Turnbull, Stephen (2004). Crusader Castles of the Teutonic Knights, Vol. 2: The Stone Castles of Latvia and Estònia, 1185-1560, Osprey Publishing, pp. 53–54. ISBN 1-84176-712-3.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 Urban (2006). Samogitian Crusade, Chicago: Lithuanian Research and Studies Center, pp. 197–199. ISBN 0-929700-56-2.
  14. ↑ Skeat, Walter W. (1900). The Complete Works of Geoffrey Chaucer, 2nd edició, Oxford: The Clarendon Press, pp. 7.
  15. ↑ «History». Administration of the State Cultural reserve of Kernave. Archivat des d'el original, el 15 de juny de 2008. Consultat el 7 de maig de 2009.
  16. ↑ (en polac) Pawel Jasienica (1992) Polska Jagiellonów, Varsòvia: Państwowy Instytut Wydawniczy, pp. 83–84. ISBN 83-06-01796-X.
  17. ↑ (en lituà) Jovaiša, Eugenijus (2002). «Vilniaus pilys», Gimtoji istorija. Nuo 7 iki 12 klasės, Vilna: Elektroninės leidybos namai. ISBN 9986-9216-9-4.
  18. ↑ 18,0 18,1 Urban (2006). Samogitian Crusade, Chicago: Lithuanian Research and Studies Center, pp. 200–201. ISBN 0-929700-56-2.
  19. ↑ (en alemà) (1997) Zeitschrift für Ostmitteleuropa-forschung, Marburg: J. G. Herder-Institut, pp. 7.
  20. ↑ (en llatí) Rzyszczewski, Leon (1852). Codex diplomaticus Poloniae quo continentur privilegia regum Poloniae, Varsaviae, pp. xi. OCLC 29110120.
  21. ↑ 21,0 21,1 21,2 Urban (2006). Samogitian Crusade, Chicago: Lithuanian Research and Studies Center, pp. 202–204. ISBN 0-929700-56-2.
  22. ↑ Urban (2006). Samogitian Crusade, Chicago: Lithuanian Research and Studies Center, pp. 212. ISBN 0-929700-56-2.
  23. ↑ 23,0 23,1 23,2 23,3 23,4 23,5 Urban, William (2003). «Vytautas and Jagiello, I», Tannenberg and After, Chicago: Lithuanian Research and Studies Center, pp. 1–50. ISBN 0-929700-25-2.
  24. ↑ Wyatt, Walter James (1876). The History of Prussia, Londres: Longmans, Green and co, pp. 10. OCLC 1599888.
  25. ↑ 25,0 25,1 Urban (2006). Samogitian Crusade, Chicago: Lithuanian Research and Studies Center, pp. 206. ISBN 0-929700-56-2.
  26. ↑ Lukowski, Jerzy (2006). A Concise History of Poland, Cambridge University Press, pp. 44. ISBN 052185332X.


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Guerra_civil_lituana_(1389-1392)&oldid=1101723»