Idioma lituà

El idioma lituà (lietuvių kalba) és una llengua de la branca bàltica de la família de llengües indoeuropeas. Té uns quatre millons de parlants, principalment en Lituània.

En la lliteratura bàltica antiga a voltes es denomina lituà a totes les llengües bàltiques en general.

Aspectes històrics, socials i culturals

Distribució geogràfica

El lituà es parla principalment en Lituània. No obstant, existixen minories de lituanohablantes en Alemània, Argentina, Austràlia, Armènia, Bielorússia, Brasil, Canadà, Chile, Colòmbia, Mèxic, Moldàvia, Estats Units, Espanya, Estònia, Geòrgia, Kazakhstan, Kirguizistan, Letònia, Polònia, Regne Unit, Romania, Rússia, Suècia, Tadjikistan, Turkmenistan, Uruguay, Uzbekistan i Veneçola.

Al voltant del 80 % dels habitants de Lituània (2,8 millons de persones segons el cens de 2021) parla lituà. En total uns 4 millons de persones en tot lo món parlen l'idioma.

Estatus oficial

El lituà és la llengua oficial de Lituània i un dels idiomes oficials de l'Unió Europea. En el poble de Puńsk (Polònia) és cooficial junt al polac.

Dialectes

Erro al crear miniatura:

Dialectes del lituà: les varietats de samogitiano estan en groc, roig i marró; les varietats d'aukštaitiano estan en vert, blau i púrpura

L'idioma lituà té dos dialectes principals: l'alt lituà (Aukštaičių), en la variant occidental de la qual es basa el lituà estàndar; i el samogitiano (baix lituà, Žemaičių/Žemaitių). Entre abdós hi ha escassa inteligibilitat mútua.

wikipedia. org/wiki/File:Map_of_dialects_of_Lithuanian_language. svg Ací es pot vore un mapa de la distribució geogràfica d'abdós dialectes.

Història

Erro al crear miniatura:

Extensió aproximada de l'idioma lituà en el xvi

El lituà és una llengua «conservadora» en varis aspectes. Per eixemple, té un sistema fonològic relativament semblat al reconstruït del idioma protoindoeuropeo comú i reté un bon número de les seues particularitats morfològiques. Per això, és una llengua de gran ajuda per a l'estudi llingüístic, a pesar de que els documents lituans més antics es remonten a el xvi.

Per un atre costat, s'estima que la subfamília bàltica ha existit d'un modo separat del restant de les llengües indoeuropeas des d'el x a lo manco, sent el prusiano antic la llengua més tempranamente documentada. Mentres que és notable que haja conservat algunes característiques ancestrals, el modo concret en que les llengües bàltiques s'han desenrollat a partir del indoeuropeo no és del tot conegut. Les llengües bàltiques orientals es varen separar de les occidentals (o potser de l'idioma protobáltico) entre els anys 400 i 600 d. C. La diferenciació entre el letó i el lituà va començar en l'any 800, despuix d'un llarc periodo de ser diferents dialectes d'un mateix idioma. Com a mínim, han existit dialectes de transició entre abdós idiomes fins als sigles xiv i xv, i potser com molt vesprada fins a el xvii. Aixina mateix, l'ocupació dels sigles xiii i xiv de la conca occidental del Daugava (casi coincidente en l'actual Letònia) pels Germans de les milícies de Crist alemans va tindre una influència decisiva en el desenroll individual d'estos idiomes.

El text més antic conegut escrit en lituà és la traducció d'un himne de 1545. Existixen llibres impresos en lituà des de 1547, pero el nivell d'alfabetisació dels lituans va ser molt baix fins a el xviii i no hi havia llibres a disposició del públic. En 1864, seguint l'alçament de Giner, Mijaíl Muraviov, governador general del Imperi rus en Lituània, va impondre una prohibició general a l'us del alfabet llatí i de l'educació i impressió en lituà. Els llibres en alfabet llatí varen continuar imprimint-se despuix de la frontera en Prusia Oriental i els Estats Units. Eren passats de contrabando al país a pesar de les dures penes de presó, contribuint aixina al sentiment nacionaliste que duria a l'alçament de la prohibició en 1904.

El lituà ha segut l'idioma oficial de Lituània des de 1918. Durant el periodo soviètic (vejau Història de Lituània) va ser usat ademés del rus, el qual va prevaldre en la República Socialista Soviètica de Lituània com a idioma oficial de tota l'Unió Soviètica.

Descripció llingüística

Classificació

El lituà és un dels dos idiomes bàltics encara vius (junt en el letó). Les llengües bàltiques formen la seua pròpia branca dins de les llengües indoeuropeas.

Fonologia

L'inventari consonàntic del lituà es resumix en el següent quadro:

		Labials	Dentals / Alveo- dentals	Alveolars	Post-Alv./ Palatal	Velares
Oclusivas	sordes	p	t			k
	sonores	b	d			g
Fricativas	sordes	f	s		ʃ	x
	sonores		z		ʒ	ɣ
Africadas	sonores		ʣ		ʤ
	sordes		ʦ		ʧ
Nassals		m		n
Líquides	laterals			l
	vibrants			r
Aproximantes		ʋ			j

Totes les consonante llevat la /j/ tenen dos formes, la palatalizada i la no palatalizada.

Hi ha dos maneres de descriure el sistema vocàlic lituà. El model tradicional té sis vocals llargues i cinc curtes, en la llongitut com a característica distintiva:

	anterior		central	posterior
	llarga	curta		llarga	curta
alta	iː	i		oː	o
mija	iː			oː	o
mija-baixa	ɛː	ɛ
baixa			aː		a

No obstant, més d'un investigador sugerix que la traça diferenciador pot ser la contraposició de vocal tensa front a relaixada, o a lo manco tan important com la llongitut. Tal hipòtesis dona com resultat la següent taula, en a on s'ha deixat la distinció entre 'llargues' i 'curtes' per a que siga anàloga en la terminologia anterior:

	anterior		posterior
	llarga	curta	llarga	curta
alta	iː	ɪ	oː	ʊ
mija	iː		oː	ɔ
baixa	æ	ɛ	aː	ɑ

Gramàtica

El lituà és un idioma altament flexivo, en el que les relacions entre les parts de l'oració i les seues funcions en ella s'expressen per mig de numeroses flexiones.

Hi ha dos gèneros gramaticals en lituà: el masculí i el femení. No hi ha gènero neutre, encara que existixen algunes formes que es deriven d'un primitiu gènero neutre, sobretot adjectius atributius. Posseïx un accent lèxic lliure i mòvil, i es caracterisa per un accent entonatiu.

Té cinc declinació per als sustantius i tres per als adjectius, aixina com tres conjugacions verbals. Tots els verps tenen present, passat, passat iteratiu i futur d'indicatiu, modo subjuntiu (o condicional) i modo imperatiu (abdós sense distinció de temps), aixina com infinitiu. Estes formes, llevat l'infinitiu, són conjugatives, en dos persones de singular, dos de plural i una forma de tercera persona comuna per a abdós números. El lituà té el sistema de participis més ric de totes les llengües indoeuropeas, en participis derivats de tots els temps en distintes formes actives i passives, i vàries formes de gerundi. Els sustantius i atres paraules declinables posseïxen, de la mateixa manera que en el letó, sèt casos gramaticals: nominatiu, genitiu, datiu, acusatiu, instrumental, locatiu i vocatiu. En els texts lituans més antics trobem tres varietats adicionals del case locatiu: l'ilatiu, l'adesivo i l'adlatiu. El més comú és el ilatiu, que encara sobreviu en la llengua estàndar en algunes expressions. Els casos adesivo i adlatiu estan casi extints.

La primera gramàtica prescriptiva de lituà va ser escrita en llatí per Daniel Klein i publicada en Königsberg en 1653. El primer Compendio de la llengua lituana va ser publicat entre 1856 i 1857 per August Schleicher, professor de l'Universitat de Praga.

Vocabulari

• Els números d'un a vint en lituà són: 1 vienas, 2 du, 3 trys, 4 keturi, 5 penki, 6 šiši, 7 septyni, 8 aštuoni, 9 devyni, 10 dešimt, 11 vienuolika, 12 dvylika, 13 trylika, 14 keturiolika, 15 penkiolika, 16 šišiolika, 17 septyniolika, 18 aštuoniolika, 19 devyniolika, 20 dvidešimt.

Préstams lèxics

Els puristes lituans creuen fermament que l'influència estrangera en la seua llengua nativa és perjudicial^{cita requerida}; mentres que el vocabulari bàsic no conté molts préstams, existixen alguns cridats senieji skoliniai ('vells préstams') que varen ser presos dels idiomes més propencs fa molt temps. Eixemples d'eixos préstams són stiklas 'cristal' (d'orige eslau; cf. steklo en rus), muilas 'sabó' (orige eslau; cf. mylo en rus), gatvė 'carrer' (de l'alemà Gatwo 'camí pavimentado', especialment en terres humides), spinta (der Spint, alemà; paraula genèrica per a 'moble d'almagasenage', com a armari). Estes paraules no sembla que vagen a ser canviades per la seua antiguetat. Atres paraules prestades són internacionals i poden trobar-se en molts atres idiomes, com telefonas, ciklas, schema, etc. Estes paraules vénen del llatí o del grec clàssic i no són considerades «perilloses» pels puristes de l'idioma, ya que dits idiomes ya no existixen. No obstant, hi ha moltes paraules d'orige estranger que tenen corresponents lituanes, i per això no deuen ser usades. Eixes paraules han passat prèviament pel rus, pero, des de que Lituània va obtindre l'independència en 1990, l'anglés està escomençant a adquirir major influència i un gran número de paraules han invadit l'idioma (com dispenseris, hakeris o singlas). L'influència dels préstams està en debat actualment, pero trobar corresponents lituanes per a estes paraules sol ser tasca difícil.

Vocabulari indoeuropeo

El lituà està considerat un dels idiomes indoeuropeos actuals més conservadors i, de fet, certes paraules lituanes són molt similars als seus corresponents en sánscrito. Les paraules lituanes i sánscritas sūnus ('fill') i avis ('ovella') són exactament iguals, i molts atres parells de paraules diferixen només llaugerament, com a dūmes ('fum', dhumas en sánscrito), antras ('segon', antaras en sánscrito) i vilkas ('llop', vrkas en sánscrito). No obstant, la morfologia verbal lituana mostra moltes innovacions.

El lituà té vocabulari procedent del protoindoeuropeo que pot trobar-se també en llatí. Alguns eixemples són els següents (la primera del parell en llatí, la segona en lituà): trencada — rates ('roda'), senex — senis ('vell'), vir — vyras ('home'), anguis — angis ('serp' en llatí, una espècie de serp en lituà), linum — linas ('lli'), rogle — ariu ('rogle'), iungo — jungiu ('m'unixc'), duo — du (dos), tres — trys ('tres'), septem — septyni ('sèt'), gents — gentys ('tribus, gents'), mensis — mėnesis ('més'), dentes — dantys ('dents'), noctes — naktys ('nits'), sedemus — sėdigues-me ('nos assentem'), entre uns atres. Moltes de les paraules d'esta llista compartixen semblances en atres idiomes indoeuropeos. No obstant, a pesar de les freqüents semblances en vocabulari, el lituà té moltes diferències sobre el llatí i, per lo tant, sobre les llengües romàniques. És més: les importants diferències estructurals exclouen la possibilitat d'una possible descendència d'un idioma a partir de l'atre.

Per un atre costat, les numeroses similituts lèxiques i gramaticals entre les llengües bàltiques i les eslaves sugerixen afinitat entre estos dos grups d'idiomes. No obstant, existix multitut de paraules bàltiques (en concret lituanes) que, encara contant en corresponents en sánscrito i llatí, no troben correspondència en paraules eslaves. Este fet resultava misteriós per a molts llingüistes abans de la mitat d'el xix, pero despuix va ser decisiu en la recreació del protoindoeuropeo. Hui en dia, seguixen sent objecte de discussió l'història de les relacions entre les llengües bàltiques i les eslaves i una procedència més exacta de les afinitats entre abdós grups.

Sistema d'escritura

De la mateixa manera que molts idiomes indoeuropeos d'Europa, el lituà utilisa l'alfabet llatí modificat. Es compon de 32 lletras. L'orde alfabètic presenta una variant: la I es coloca entre la I en ogonek (Į) i la J.

A

Ą

B

C

Č

D

I

Ę

Ė

F

G

H

I

Į

I

J

K

L

M

N

O

P

R

S

Š

T

O

Ų

Ū

V

Z

Ž

a

ą

b

c

č

d

i

ę

ė

f

g

h

i

į

i

j

k

l

m

n

o

p

r

s

š

t

o

ų

ū

v

z

ž

L'accent agut, l'accent greu, la tilde i el macrón es poden usar per a marcar l'accent i la cantitat vocàlica. No obstant, no se solen escriure, llevat en diccionaris i a on es necessiten darrere de la claritat. Ademés, s'usen els següents dígrafs, pero es consideren seqüències de dos lletres per a qüestions d'orde alfabètic. Cal resenyar que el dígraf ch representa la velar fricativa sorda, mentres que els atres són una simple adició de les seues lletres components.

Ch	Dz	Dž	Ie	Uo
ch	dz	dž	ie	uo

Alfabet

El lituà té dotze vocals escrites. Ademés de les lletres llatines comunes, s'usa l'ogonek per a indicar vocal llarga, com a recort de quan estes vocals eren nassals (com ocorre actualment en polac).

Mayúscules

A | WIDTH="25" | Ą

I

Ę

Ė

I

Į

I

O

O

Ų

Ū

Minúscules

a

ą

i

ę

ė

i

į

i

o

o

ų

ū

AFI

a

aː

ɛ

ɛː

iː

i

iː

iː

o

o

oː

oː

El lituà utilisa vint signes consonàntics, presos de l'alfabet llatí. Ademés, el dígraf ch representa la consonante velar fricativa sorda (AFI /x/); la pronunciació dels demés dígrafs es pot deduir dels seus components.

Mayúscules

B

C

Č

D

F

G

H

J

K

L

M

N

P

R

S

Š

T

V

Z

Ž

Minúscules

b

c

č

d

f

g

h

j

k

l

m

n

p

r

s

š

t

v

z

ž

AFI

b

ts

ʧ

d

f

g

ɣ

j

k

l

m

n

p

r

s

ʃ

t

ʋ

z

ʒ

Eixemples

Algunes paraules i frases d'eixemple:

• Labas! / ¡Hola!
• Laba diena! / ¡Bon dia!
• taip / sí
• ne / no
• Nugue! / ¡adeu!
• Gero gana! (Gen.) / ¡bon profit!
• Į sveikatą! (Ac.) / ¡salut!
• Atsiprašau! / ¡perdó! (lliteralment: em disculpe)
• Arbatpinigiai / propina (lliteralment: diners per al té)
• Prašom! / ¡per favor!
• Ačiū! / ¡gràcies!
• (labai) gerai / (molt) ben
• Dievas / Deu
• Vanduo / aigua
• Žemė / terra

Vore també

• Lliteratura en lituà
• Lituània

Enllaços externs

• ^{[enllaç trencat]}
• dictionaric. com/dicolithuanien/dicolithuanien. php Diccionari Francés Lituà
• debeselis. net/sp/index. php Escola en-llínea de lituà - gramàtica, guia de pronunciació (espanyol)