Guerra romà-síria
Plantilla:Campanyes de la guerra romà-síria La guerra romà-síria (192 a. C.-188 a. C.), també cridada guerra de Antíoco o guerra síria, va anar el conflicte militar que va tindre lloc entre les coalicions dirigides per la República romana i Antíoco III el Gran, rei del Imperi seléucida. La mateixa es va lliurar en la Hélade, el mar Egeo i Àsia Menor.
La guerra va ser conseqüència d'una «___protected_title_3___» entre abdós poders, que havia començat en el 196 a. C. Durant este periodo els romans i els seléucidas varen tractar d'ampliar les seues esferes d'influència en l'objectiu d'atraure al seu bando als poders menors grecs.
El conflicte va finalisar en una clara victòria per als romans. En el tractat de Apamea, l'Imperi seléucida es va vore obligat a cedir Àsia Menor. A conseqüència de la seua victòria, Roma es va convertir en l'única gran potència de tot el mar Mediterrànea despuix de les derrotes del Regne de Macedònia i Cartago.
Guerra freda
[editar | editar còdic]Preludi
[editar | editar còdic]Antíoco III malnomenat "el Gran", governant de l'Imperi seléucida, es va involucrar per primera volta en Grècia en firmar un tractat en el rei de Macedònia Filipo V en 203 a. C.[1] El tractat estipulava que Antíoco i Filipo es recolzarien mútuament en la conquista de les terres del jove faraó ptolemaico Ptolomeo V.[1]
En el 200 a. C. Roma es va involucrar també en els assunts de Grècia quan va rebre una petició d'ajuda per part de dos dels seus aliats els qui estaven envolts en la guerra cretense: Pérgamo i Rodas.[2] En resposta a esta crida, els romans varen enviar un eixèrcit a Grècia i varen atacar Macedònia. La segona guerra macedónica va durar fins a 196 a. C. i va finalisar quan Roma i els seus aliats, incloent la Lliga Etolia, varen derrotar a Filipo en la batalla de Cinoscéfalas. Els térmens del tractat varen forçar a Filipo a pagar una immensa indemnisació i la seua conversió en aliat de Roma, mentres que els romans ocupaven alguns territoris grecs.
Mentrestant, Antíoco va proseguir la guerra contra el faraó Ptolomeo, (vore Quinta guerra síria). L'eixèrcit de Antíoco va esclafar a l'eixèrcit egipcíac en la batalla de Panio (201 a. C.), i en 198 a. C. la partix sur de Síria va caure en les seues mans.
En una gran part de Síria en el seu poder, Antíoco va centrar la seua atenció en realisar incursions a lo llarc de les possessions egipcíaques de les costes de Cilicia, Licia i Caria.[3] Mentres atacava les possessions de Ptolomeo en Àsia Menor, Antíoco va enviar una flota per a ocupar les ciutats costeres de la zona i com a respal a Filipo.[4] Rodas, aliat romà i el poder naval més fort de la zona, va enviar una embaixada a Antíoco exponent-li que si continuava alvançant tindrien que opondre's a la seua flota per a evitar que el rei macedonio rebera ajuda.[3] Antíoco va decidir fer cas omís de l'amenaça i va seguir alvançant, pero quan va tindre notícies de la derrota de Filipo en Cinoscéfalos va decidir desistir.[4]
Posteriorment va establir una pau en l'Imperi d'Egipte en casar a una de les seues filles, Cleopatra, en Ptolomeo. Els problemes del monarca seléucida s'havien acabat puix en Àsia, era hora de mirar cap a Europa.
Obertura de les hostilitats
[editar | editar còdic]Despuix de la batalla de Zama, el general cartaginés Aníbal, que havia combatut a Roma durant la segona guerra púnica, va fugir de Cartago i es va dirigir a la cort de Antíoco en Éfeso, a on este decidia qué mides prendria contra els romans.[5]
Per la contínua presència romana en Grècia, Antíoco va decidir provocar a la Lliga Etolia, impulsant-la a reclamar que no havien rebut suficients terres despuix de la segona guerra macedónica. En 195 a. C., quan els romans varen donar Esparta, els etolios varen decidir oferir un pacte als espartanos, buscant la retirada dels romans de territori grec; no obstant, la Lliga Aquea es va negar, temerosa de la possible expansió etolia.[6] El historiador Erich Gruen sugerix que els romans varen utilisar la guerra com a excusa per a prolongar l'estacionament de tropes en territori helènic, que tenia com a objectiu previndre que els espartanos i els etolios s'uniren a Antíoco si este invadia Grècia.[7]
Despuix de derrotar a Esparta en 195 a. C., les legions romanes baixe el mando de Tito Quincio Flaminino varen abandonar Grècia. En 192 a. C., Esparta va fer una crida d'assistència militar a Etolia pel seu progressiu carpiment.[8] Els etolios varen enviar com a resposta un destacament de 1000 ginets.[9] No obstant, una volta que varen aplegar a territori espartano, varen assessinar a Nabis, rei de Esparta i varen intentar sense èxit prendre el control del territori.[9]
Conflicte militar
[editar | editar còdic]
Basant-se en el sentiment antirromano que s'havia assentat en Grècia, en particular entre les ciutats-estat de la Lliga Etolia, Antíoco III va conduir un eixèrcit a través del Helesponto en l'objectiu de «lliberar-ho» de l'opressió romana. En autumne de l'any 192 a. C., Antíoco va desembarcar en Demetríade, Tesalia, en 10 000 infants, 500 ginets i 6 elefants.[10] El monarca seleúcida i Etolia varen fracassar en l'intent d'unir a la seua coalició a Filipo V i a la Lliga Aquea. Els romans varen respondre a l'invasió per mig de l'enviament d'un eixèrcit a Grècia, comandado pel cònsul Manio Acilio Glabrión. Este eixèrcit va combatre a Antíoco en la batalla de les Termópilas i ho va derrotar d'una manera aplastant, forçant-li a retirar-se de Grècia (191 a. C.).
Els romans baix el mando de Lucio Cornelio Escipión Asiàtic ho varen perseguir a lo llarc de tot l'Egeo. Les flotes combinades de Roma i Rodas varen derrotar a la flota seléucida comandada per Aníbal i Polixénidas en les batalles d'Eurimedonte i Mioneso (o Myonessus). Despuix d'alguns enfrontaments en Àsia Menor, els seléucidas varen combatre als eixèrcits de Roma i de Pérgamo en la batalla de Magnesia, al començament de l'any 189 a. C. Les forces combinades de Roma i Pérgamo varen obtindre la victòria i Antíoco es va vore obligat a retirar-se.
Pau de Apamea
[editar | editar còdic]La derrota en Magnesia va supondre un desastre per al Imperi seléucida, el rei del qual va deure acceptar un tractat desfavorable, firmat en l'any 188 a. C. en la ciutat síria d'Apamea. El tractat incloïa el pagament de 15 000 talents com a indemnisació i la cessió de tots els seus territoris a l'oest dels Montes Tauro. Rodas va passar a controlar Caria i Licia, mentres que Pérgamo va passar a controlar tot els territoris del nort de Licia i el restant d'Àsia Menor.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Green, Alexander to Actium: The Historical Evolution of the Hellenistic Age, 304
- ↑ Livio 31.14 [1] archivat en Wayback Machine.
- ↑ 3,0 3,1 Livio 33.19 [2] archivat en Wayback Machine.
- ↑ 4,0 4,1 Livio 33.20 [3] archivat en Wayback Machine.
- ↑ Livio 34.49 [4] archivat en Wayback Machine.
- ↑ Livio 34.24 [5] archivat en Wayback Machine.
- ↑ Gruen, The Hellenistic World and the Coming of Rome, 450
- ↑ Smith [6]
- ↑ 9,0 9,1 Livio 35.35 [7] archivat en Wayback Machine.
- ↑ Tito Livio, Ab urbs condita, XXXV, 43
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Tito Livio. Roma i el Mediterràneu
- Polibio. Auge de l'Imperi romà
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Apiano: De les qüestions siríacas.
- Text anglés, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus. En la part superior dreta es troben els ròtuls actius "focus" (per a canviar al text grec) i "lloeu" (per al text bilingüe).
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Guerra romano-siria» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.