Història de Polònia

L'història de Polònia comprén tant l'història de l'actual Estat de Polònia, com les passades entitats polítiques i socials de la regió, fins a les antigues poblacions prehistòriques. Els pobles eslaus poblen este territori des de fa 1.500 anys i l'història de Polònia com a Estat comprén casi un mileni. El territori de Polònia ha variat enormement durant la seua història. En el sigle XVI durant la Mancomunitat polac-lituana formava a l'estat més gran d'Europa, abans de l'expansió del Imperi rus. Posteriorment no va existir un estat polac independent. Polònia va recuperar la seua independència en l'any 1918, despuix de més d'un sigle de ser governada pels seus Estats veïns, pero les seues fronteres varen ser alterades novament despuix de la Segona Guerra Mundial.

Prehistòria

La prehistòria i protohistòria de Polònia comprén des de l'aparició dels humans en el terreny que ocupa l'actual Polònia fins a l'establiment de l'Estat polac en l'any 966. Encara que cobrix a lo manco mils d'anys, tenim solament una llimitada cantitat d'informació sobre este periodo al nostre alcanç. L'us de l'idioma escrit en Polònia va escomençar en l'arribada del cristianisme despuix de l'any 966. Les investigacions científiques sobre esta etapa estan basades principalment en métodos arqueològics i en numerosos escrits medievals.

966-1385

Durant l'Edat Mija, es trobava dividida en varis grups rivals dels quals destacaven els vislanos i polans, que varen vore com el seu poder va aumentar en el domini de les rutes mercantils. A finals del sigle X, els polans dirigits per la dinastia Piast, varen unificar el territori. Durant el govern de Miecislao I (960-992) es manté dita unificació que comprenia des de l'Óder al Vístula i ademés s'aproxima al restant d'Europa en la seua conversió al cristianisme en la qual cosa es constituïx com a província eclesiàstica autònoma en l'any 1000. Poc despuix de l'any 1000 Polònia era un regne poderós que s'estenia des de Saxònia a les terres de Kiev. En el sigle XIII la fragmentació interna provoca l'erosió de l'estat inicial, pero a lo llarc del sigle es consolida la base d'un nou estat dominant que estava per aplegar.

1385-1795

La dinastia Jogalia de 1385-1569 va formar la Mancomunitat polac-lituana començant en el gran duc lituà Jogalia. L'amistat va provar ser beneficiosa per als polacs i lituans, que varen jugar el paper dominant en un dels imperis més importants d'Europa pels següents tres sigles. L'associació va produir pronte beneficis en 1410 quan les forces de Polònia-Lituània varen derrotar als Cavallers Teutònics en la batalla de Grunwald durant la guerra polac-teutònica, vencent per fi en la llarga forcejada en els creuats renegats. La nova dinastia polac-lituana, cridada "Jagiellon" pel seu fundador, va continuar aumentant els seus dominis durant les décades següents. A finals del sigle XV, representants dels Jagiellon varen regnar en Bohemia i Hongria aixina com Polònia-Lituània, establint el govern de la seua família sobre virtualment tota Europa Oriental i Europa Central. El Nihil novi, acta adoptada pel Sejm en 1505, va transferir més poder llegislatiu al Sejm que al monarca. Este event va marcar el principi del periodo anomenat la "Mancomunitat dels nobles" quan l'estat era governat per "lliures i iguals" la szlachta. L'Unió de Lublin de 1569 va establir a la Mancomunitat polac-lituana com un participant molt influent de la política europea i cultural com a entitat.

La creació de la mancomunitat per l'Unió de Lublin en 1569 va ser una de les proees de Segismundo II Augusto, últim rei de la dinastia Jagellón. La seua mort en 1572 va ser seguida per tres anys d'interregne, durant el qual es varen fer ajusts al sistema constitucional, que va incrementar el poder de la noblea (szlachta) i va establir una monarquia electiva.

La mancomunitat va alcançar el seu apogeu en la primera mitat del sigle XVII. El seu poderós Parlament (Sejm) estava dominat pels nobles, que els va dur a la Primera Guerra del Nort, arrasant el país pel llarc conflicte religiós, devastant la major part de l'Europa contemporànea. La mancomunitat va poder detindre al Sarat rus, Suècia i vassalls de l'Imperi otomà, i al mateix temps llançar una ofensiva expansionista contra els seus veïns.

Durant les vàries invasions a Rússia (1605-1618), debilitada pel Temps de problemes, les tropes de la mancomunitat varen prendre Moscou del 27 de setembre de 1610 al 4 de novembre de 1612, fins que varen ser expulsats per l'alçament patriòtic de Rússia.

El poder de la mancomunitat va decaure despuix del doble atac de 1648. El primer atac va supondre la major rebelió cosaca, ajudada pel Kanat de Crimea, en els territoris orientals de “Kresy” que va resultar en demanar la protecció del sar.

En l'any 1651, per la creixent amenaça dels seus aliats tàrtars, l'atamà cosac Jmelnytsky demana al sar Alexis I de Rússia que incorpore Ucrània com un ducat autònom baix la protecció del Sarat rus​ (1654). Aixina, agregant influència en Ucrània, gradualment suplanten a Polònia. L'atre atac a la mancomunitat va ser l'invasió sueca en 1656 ajudada per Transilvania i Brandeburgo, coneguda com la Remugada.

En la segona mitat del sigle XVII, la debilitada mancomunitat baix el regnat del rei Juan III Sobieski en aliança en l'emperador del Sacre Imperi Romà-Germànic, Leopoldo I de Habsburc, venç a l'Imperi otomà en la batalla de Viena, que marca el final de 250 anys de conflictes entre l'Europa cristiana i l'islam otomà. Per la seua resistència als alvanços musulmans, es va guanyar el nom de "Antemurale Christianitatis".

Durant els següents setze dies (en la "Guerra Turca"), els turcs varen ser permanentment dirigits al sur del Danubi, i mai més tornarien a amenaçar l'Europa Central.

En el sigle XVIII, la democràcia dels nobles gradualment va declinar en l'anarquia, fent a eixa una volta poderosa mancomunitat vulnerable a les influències estrangeres. Eventualment tots varen voler una part de Polònia, i la varen obtindre, borrant a Polònia del mapa en 1795 (particions de Polònia). L'idea d'independència polaca va ser guardada fins al sigle XIX. La localisació de Polònia en el centre d'Europa es va tornar significativa en un periodo en que Prussia i l'Imperi rus estaven intensament involucrats en les rivalitats i aliances europees i els estats moderns s'establien per complet en el continent.

1795-1918

En el desenroll de l'I Guerra Mundial, des de l'estiu de 1915, Alemània i Àustria-Hongria havien ocupat tots els territoris històricament polacs, gràcies a l'eficàcia de l'ofensiva de Gorlice-Tarnów. Els alemans varen propondre la creació d'un regne polac el 5 de novembre de 1916. L'elecció d'un rei va ser posposta, sempre considerant-se com a candidats a membres de la noblea de la Casa de Habsburc. L'independència d'este estat polac ocupat militarment era dubtosa, i el governador general alemà, coronel general Hans Hartwig von Beseler, eixercia el poder de facto.

1918-1939

En la firma de l'Armistici de Compiègne, el governador Von Beseler va cedir el poder al general polac Józef Piłsudski l'11 de novembre de 1918.​ Esta migració de poder va significar l'establiment del primer estat polac independent en més de dotze décades. Despuix d'una sublevació polaca en territoris d'Alemània, Polònia va guanyar més terreny. En el Tractat de Versalles, es va reconéixer internacionalment l'independència polaca, i la seua frontera occidental va ser definida, sent la creació d'un corredor polac una de les innovacions més polèmiques. Si ben Polònia va estar en pau en Alemània, la seua integritat territorial estava llunt de ser segura.

En efecte, algunes regions poblades per ucranians dins d'Àustria-Hongria​ varen declarar les seues intencions d'independisar-se baix el nom de la República Nacional d'Ucrània Occidental, en octubre de 1918. Dites regions incloïen a Galitzia, la Rutenia Transcarpàtica i la Bukovina. La República Popular Ucraniana havia negociat secretament dits territoris en els austro-hongaresos des de febrer del mateix any, sent decepcionada finalment.​ La majoria polaca en Leópolis, capital del nou estat, no desijava formar part d'una Ucrània occidental, i varen iniciar un alçament antiucranià. Dit alçament va rebre ràpit respal polac, lo que va motivar a que les dos repúbliques ucranianes s'uniren en giner de 1919. Esta unió va ser simbòlica,​ ya que no va significar cap milloria per a la situació militar dels ucranians de la Galitzia. Per a juliol de 1919, els eixèrcits ucranians varen ser derrotats i els territoris de l'Ucrània occidental varen ser assimilats per Polònia. Dita anexió no seria reconeguda per la Societat de Nacions fins a març de 1923.​

La República Popular Ucraniana va reconéixer els guanys polacs en l'oest,​ a canvi de rebre respal en l'ofensiva de Kiev,​ l'objectiu de la qual era assegurar la creació d'un estat ucranià en fronteres sòlides abans els bolchevics. L'inici de la guerra polac-soviètica no va entregar els resultats esperats: una contraofensiva soviètica va tornar als polacs a les seues fronteres i encara més allà. Per a inicis d'agost de 1920, unitats de l'Eixèrcit Rojo, comandades pel comandant Mijaíl Tujachevsky, es varen acostar a Varsòvia, en lo que es considerava l'últim pas de la subjugació de Polònia.​ El resultat de la batalla de Varsòvia va donar un bolque sorprenent el 16 d'agost, quan tropes de reserva al mando del general Józef Piłsudski varen contraatacar, expulsant als soviètics de Polònia. Una segona derrota important en la batalla del riu Niemen, va motivar als bolchevics a propondre un tractat de pau.​ Polònia, exhausta,​ va acceptar definir una nova frontera després d'una série de curtes negociacions. La nova frontera va ser plasmada en la Pau de Riga. Durant la guerra, els territoris destinats per a l'Estat ucranià, varen ser absorbits per Polònia i la recent establida Ucrània soviètica.​

Polònia també va lliurar dos guerres curtes contra Checoslovàquia i Lituània en 1919 i 1920 respectivament (vejau conflicte fronteriç polac-checoslovac i guerra polac-lituana); va guanyar l'última i va conseguir un apany fronteriç en la primera.

Encara que la política polaca durant el periodo de entreguerres estipulava que l'aliança militar en França obtinguda en els Tractats de Locarno era la millor garantia contra Alemània i l'Unió Soviètica, açò no va impedir que Polònia firmara pactes de no-agressió en els soviètics en 1932. Encara que els bolchevics varen amenaçar en trencar el pacte si Polònia ocupava territoris checoslovacs durant la crisis dels Sudets, estes amenaces no es varen complir, i Polònia va anexar Zaolzie[11]​ i atres regions en minories polaques.[11]​ Este pacte va ser reafirmat en 1938.​

Polònia també va firmar un pacte de no-agressió en l'Alemània nazi en 1934. Despuix de que els polacs es negaren a permetre que la Ciutat lliure de Danzig fora tornada a Alemània, Hitler va anular el pacte en abril de 1939.

1939-1945

L'1 de setembre de 1939, l'Alemània nazi va invadir Polònia. Dos dies despuix, el Regne Unit i França li varen declarar la guerra al país agressor, donant inici a la Segona Guerra Mundial en Europa. La planura polaca oferia una ventaja per al desplaçament dels blindats alemans, encara que els boscs i les carreteres mal construïdes eren problemes que feyen més ardu l'alvanç. El 8 de setembre, els alemans alcançaven Varsòvia, havent penetrat a través de les defenses polaques. Ells varen començar el sege de Varsòvia (8-28 setembre). El 17 de setembre, l'Unió Soviètica, seguint el protocol adicional secret del Pacte Ribbentrop-Mólotov firmat en l'Alemània nazi, va invadir Polònia des de l'est, convertint les defenses polaques en un caos per mig de l'obertura d'un segon front. La defensa polaca no aguantaria la lluita en dos fronts al mateix temps. Un dia més tart, tant el president polac com el comandant en cap varen fugir a Romania. L'1 d'octubre, despuix d'un més de sege de Varsòvia, les forces hostils varen entrar en la ciutat. Les últimes unitats polaques es varen rendir el 6 d'octubre. Polònia, no obstant, mai es va rendir oficialment als alemans. Algunes tropes polaques es varen anar a països veïns. Els eixèrcits germans i soviètics no es varen atacar entre sí, i es varen dividir Polònia, com havien acordat en el Protocol adicional secret del Pacte Ribbentrop-Mólotov.

En la Polònia ocupada per Alemània, ràpidament la calitat de vida dels polacs, especialment dels judeus de Polònia, es va escomençar a deteriorar, ya que l'ideologia nazi els calificava com infrahumans. En la costat soviètic, la població també va ser humiliada, en este cas no per la seua raça, sino per la seua afiliació política. En l'anomenada massacre de Katyn, mils d'oficials polacs varen ser eixecutats en massa.

Com a conseqüència de la Campanya de Setembre, la Polònia ocupada va conseguir crear un poderós moviment de resistència i va contribuir en forces militars significatives a l'esforç aliat durant el restant de la Segona Guerra Mundial.

En agost de 1944, va començar l'alçament en Varsòvia. L'alçament de Varsòvia va tindre lloc durant l'ocupació nazi de Varsòvia durant la Segona Guerra Mundial. Va ser planificat pel Armia Krajowa o Eixèrcit Territorial, que representava al govern constitucional en l'exili. Formava part de l'anomenada Operació Tempestat, l'objectiu de la qual era lliberar Polònia ans que ho fera l'Unió Soviètica. Les tropes polaques varen sostindre durant 63 dies el sege alemà, pero davant la falta de respal aliat, finalment varen ser superades per les molt millor equipades tropes alemanes. El final de la lluita es va saldar en 250.000 civils de Varsòvia morts, la majoria eixecutats, i més del 85 % dels edificis de la ciutat destruïts.

Alemània va administrar el núcleu dels territoris polacs baix el seu control baix la forma del Govern General, sent anexats a Alemània les regions més occidentals. Les forces de l'Alemània nazi varen ser forçades a retirar-se per l'Eixèrcit Rojo i voluntaris polacs, creant-se en la posguerra la República Popular de Polònia, Estat socialiste estretament aliat en l'Unió Soviètica. Les seues fronteres, establides en la Conferència de Potsdam, varen sofrir un canvi dràstic, ya que la "Llínea Curzon A", establida en l'est, va despullar a Polònia de territoris que va recuperar en l'oest baix la "Llínea Oder-Neisse", a costa d'Alemània.

1945 fins a l'actualitat

A fins dels anys 1980, un moviment d'oposició al govern, encapçalat pel sindicat Solidarność i Lech Walesa i recolzat per les potències occidentals, va dur a l'instauració del multipartidisme i la tornada a l'economia de mercat com a sistema econòmic, donant lloc al modern Estat polac, que va canviar el seu nom oficial a República de Polònia. Polònia va ingressar en l'Unió Europea en 2004.

El 10 d'abril de 2010, un Túpolev TU-154 del 36.º Regiment d'Aviació Especial que duya al president de Polònia Lech Kaczyński i a numeroses personalitats polítiques importants d'eixe país es va estrelar durant la maniobra d'aterrisage en la base aérea de Smolensk, en Rússia, perint tots els passagers a bordo. El president Kaczyński viajava a la commemoració del 70.º aniversari de la massacre de Katyn.​ L'aeronau transportava 89 passagers de la delegació polaca i a 8 membres de tripulació.​