Història de Sudan

Conegut en l'Antiguetat com Nubia, Sudan va ser incorporat paulatinament al món àrap durant l'expansió islàmica de el VII. El sur, no controlat pels musulmans, va sofrir les incursions dels caçadors d'esclaus.

Entre 1820 i 1822, Sudan va ser conquistat per Egipte i anexionado per a entrar, posteriorment, en l'esfera d'influència britànica. El Regne Unit va reconéixer la seua independència en 1956. Des de llavors la seua història ha segut convulsa, en constants guerres civils, conflictes ètnics i religiosos entre el govern musulmà i les fraccions cristianes i animista opostes a la sharia i freqüents colps d'Estat.

Prehistòria

Cap a l'octau mileni abans de Crist, pobles de cultura neolítica s'havien assentat en llogarets fortificadas d'atobó en l'actual territori de Sudan, els quals complementaven la caça i la peixca en el Nilo, en la recolecció de cereals i la ganaderia. Investigacions antropològiques i arqueològiques indiquen que durant el periodo predinástico Nagada, les poblacions de Nubia i l'Alt Egipte eren ètnicament i culturalment casi idèntics, aixina com els sistemes d'evolució de la realea faraònica cap al 3300 a. C. Possiblement des d'época protohistòrica, l'actual territori va estar habitat per pobles cushitas i nilo-saharians, junt en atres pobles d'orige incert com els meroitas.

Cultures antigues i clàssiques

Vore també: Naqada (cultura), Regne de Kush, Meroe, i Nobatia

El primer registre històric del nort de Sudan prové de fonts egipcíaques, que descriuen la terra aigües dalt de la primera catarata del Nilo, denominada Kush, com una zona "miserable", que daten del tercer mileni a. C. A través dels sigles, es va desenrollar el comerç cap a les actuals terres de Sudan. Caravanes provinents d'Egipte duyen gra a Kush i tornaven riu avall, a Asuán, en marfil, incens, #cuiro i cornalina (una pedra usada tant en la joyeria i com en puntes de flecha). Els governadors d'Egipte en particular, valoraven Nubia pel seu or i pels soldats que engrossaven les files de l'eixèrcit del faraó. Periòdicament, durant l'Imperi Antic, expedicions militars egipcíaques varen realisar #penetració en Kush.

Tres regnes kushitas i meroíticos, incloent el de Napata i la cultura de Ballana es varen establir en el nort i centre del territori que hui és Sudan des de temps antics, la regió va ser anomenada també com el Regne de Nubia i eixes civilisacions varen florir principalment sobre el riu Nilo des de la primera fins a la sexta catarata. Estos regnes varen ser influenciats per l'antic Egipte, i després ells varen influenciar al Antic Egipte. De fet, les fronteres de l'Antic Egipte i els regnes sudanesos fluctuaven prou i lo que és ara el terç superior del Nort de Sudan va ser durant temps antics indistinguible del Alt Egipte.

Durant l'Imperi romà, la frontera sur d'Egipte va sofrir diverses incursions de guerrers nubios. Intentant pacificar la zona l'emperador Diocleciano, va reconéixer als meroíticos com federats (fœderatii) de l'Imperi. En tot el periodo, va existir un important víncul comercial entre abdós, aplegant-se a formar unitats militars romanes en mercenaris nubios. En aquell periodo, es va portar a terme una expedició romana des d'Egipte fins a Jartum. Cap a l'any 298 els romans varen abandonar la zona fronteriça en Nubia.

Cristianisme en Nubia

En l'any 350, el regne meroítico va ser invadit i desfet pel regne etíope d'Aksum. A partir de llavors Nubia va donar va passar a tres nous regnes: Nobatia, Makuria i d'Aloa, convertint-se en els hereus polítics i culturals del regne meroítico, en els quals el cristianisme era la religió oficial. Nobatia en el nort, tenia la seua capital en Faras, en lo que hui és Egipte, Makuria tenia la seua capital en Dunqulah, l'antiga ciutat a la vora de l'Nilo a uns 150 quilómetros al sur de la moderna Dunqulah, i Aloa, en el cor de la vella Meroe, en el sur, tenia la seua capital en Sawba. En els tres regnes, #aristocràcia guerreres va governar poblacions meroítica de les corts reals, a on els funcionaris duyen títuls grecs emulant la cort bizantina.

Les primeres referències dels regnes successors de Nubia figuren en les narracions dels autors grecs i coptos sobre la conversió dels reis de Nubia al cristianisme en el VI. Segons la tradició, un misionero enviat per l'emperatriu bizantina Teodora va aplegar a Nobatia i va començar a predicar el evangelio al voltant de 540. És possible que el procés de conversió haguera començat abans, no obstant, baix la égida dels misionero coptos d'Egipte. Els reis de Nubia varen acceptar el cristianisme monofisista es practicava en Egipte, reconeixent l'autoritat espiritual del patriarca copto d'Aleixandria sobre l'iglésia de Nubia.

Una jerarquia dels bisbes nomenats pel patriarca copto i consagrada en Egipte va dirigir les activitats de l'iglésia i va eixercir un poder secular considerable. L'iglésia va determinar una monarquia sacerdotal, lo que confirma la llegitimitat de la seua llínea real. Al mateix temps que el monarca protegia els interessos de l'Iglésia.

L'aparició del cristianisme en Nubia va reobrir els canals cap a les civilisacions del mediterràneu, renovant els llaços culturals i ideològics de Nubia en Egipte. L'Iglésia va promoure l'alfabetisació, a través del clero egipcíac entrenat, per mig d'escoles monásticas i catedralicias. L'us del grec en la llitúrgia en el temps va donar pas a la llengua nubia, que va ser escrita en un alfabet local, que combinava elements d'escrits coptos i meroítico antics. La llengua copta, de fet, va començar a aparéixer coloquialment en círculs eclesiàstics i seculars. Ademés, antigues inscripcions indica l'existència d'un ampli coneiximent de grec coloquial, que va continuar en Nubia en dates tan tardanes com el XII. A partir de el VII, no obstant, l'àrap va ser guanyant importància en els regnes de Nubia, especialment com un mig per al comerç.

Els regnes cristians de Nubia que varen sobreviure durant molts sigles, varen alcançar el seu punt més alt de prosperitat i poder militar en els IX i X. No obstant, els invasores musulmans àraps, que en 640 havien conquistat Egipte, varen plantejar una séria amenaça per als regnes cristians de Nubia, puix el país es va trobar separat de la cristiandad europea i asiàtica.

L'islamisació de Nubia

Vore també: Islamisació de Sudan

l'islam va començar a fer-se #present al voltant del 640 d. C., a raïl de l'invasió musulmana a Egipte, començant a pressionar cap al sur. Cap a l'any 651, el governador musulmà d'Egipte va llançar una campanya cap al sur, que va aplegar fins a Dongola. Els eixèrcits àraps i musulmans es varen trobar en una forta resistència i en poca riquea. Es va firmar un tractat de pau entre els àraps i el regne de Makuria, el qual va estar vigent per casi 7 sigles.

Una classe de mercaders àraps es varen establir i varen dominar l'economia en la Sudan feudal. Importants regnes en els següents 1200 anys incloïen als ya mencionats de Nobatia, Makuria i Alodia, en finalisar l'Edat Mija estos regnes es trobaven ya suplantats per l'islàmic Sultanato de Sennar.

Sudan en el XIX

Sudan turc (1821-1885)

En 1820, Sudan va caure baix el domini egipcíac quan Mehmet Alí, virrey otomà d'Egipte va enviar eixèrcits baix el mando del seu fill Ibrahim Pasha i Mahommed Bey a conquistar l'est de Sudan en busca d'or i esclaus. Els successors del virrey varen controlar la totalitat del territori sudanés i varen instaurar una burocràcia centralisada en la ciutat de Jartum. Aixina mateix, varen implementar un sistema impositiu que constituïa el virtual confisc de l'or i de la producció agrícola, a l'hora que varen establir rutes comercials. Pronte Sudan va caure, igual que Egipte, en l'esfera d'influència del Regne Unit. El nomenament, en 1877, del general britànic Charles Gordon com a governador de Sudan per part del virrey d'Egipte va respondre tant a compromisos financers d'este últim en Anglaterra com a la corrupció dels jerarcas egipcíacs ocupants. A fi d'implantar una economia capitalista en Sudan, Gordon es va abocar a garantisar el compliment d'una Convenció (de 1877) per a posar fi al lucratiu comerç d'esclaus. La pèrdua d'eixa font d'ingressos, la repressió arbitrària per part de les tropes angleses i el descontent general dels sudanés front als imposts i a les imposicions de pràctiques religioses alienes (l'islamisme ortodox egipcíac i el cristianisme a la britànica) varen propiciar l'emergència del líder espiritual sufí Mohamed Ahmad, qui es va proclamar Mahdi (salvador) del seu poble, en 1881.

Estat Mahdista (1885-1898)

Artícul principal → Estat mahdista.

En 1881 el líder religiós Muhammad Ahmad ibn Abdalla, autoproclamado Mahdi (Mesías), va intentar unificar les tribus de l'oest i centre del país. Va iniciar un tumult nacionaliste contra el domini egipcíac culminant en la caiguda de Jartum en 1885, en la que el general britànic Charles George Gordon va ser assessinat i es va implantar una teocràcia nacionalista.

l'Estat Mahdista va sobreviure fins a ser derrotat en 1898 per una força anglo-egipcíaca, baix el mando d'Horatio Kitchener, en la batalla de Omdurmán. El Regne Unit va enviar les seues forces armades a Sudan, en l'intenció d'anticipar-se als intents de França, Bèlgica i Itàlia d'establir la seua influència sobre distints sectors del territori sudanés. Per la seua banda, Egipte volia mantindre la seua influència en la zona per l'important accés que posseïx Sudan a l'aigua del ric Nilo, fonamental per a sostindre l'activitat agrícola de la regió.

Sudan Anglo-Egipcíac (1899-1955)

Artícul principal → Sudan anglo-egipcíac.

Despuix de l'enfrontament armat, es va fundar en 1899 una nova administració política en el territori, en la que formalment el Regne Unit va acceptar la demanda egipcíaca sobre el Sudan, declarant-se un protectorat anglo-egipcíac, encara que les majors atribucions varen quedar en mans britàniques, ya que els britànics tenien l'última paraula i tots els governadors en general durant la duració del condomini varen ser britànics.

Els britànics varen dividir en 1924 a Sudan en dos colónies separades, el nort i el sur per mig d'un règim de closed districts (districtes tancats), en el que les tropes egipcíaques i britàniques impedien tot contacte entre abdós regions. Un nort predominantment musulmà de parla àrap i un sur de majoria animista i cristiana, a on es va encorajar l'us de l'idioma anglés. Seguint una política de dividir i governar, els britànics varen tractar de revertir el procés, iniciat baix Mehmet Alí, d'unir la vall de l'Nilo baix el liderage egipcíac i varen posar obstàculs als esforços per seguir unint els dos països. Esta política va ser interiorisada dins de Sudan, en els britànics decidits a exacerbar les diferències i friccions entre els numerosos grups ètnics de Sudan.

En els primers anys d'esta ocupació, els britànics varen introduir el cultiu extensiu de cotó (principal producció de Sudan fins a l'actualitat) i varen expandir les comunicacions, a l'hora que varen otorgar llibertat de cult, a fi d'eliminar la religió com a font de disturbis. Aixina mateix, varen obrir escoles primàries i tècniques i, en 1902, varen inaugurar el Gordon Memorial College, a on una èlit va començar a adquirir educació curricular britànica. Molts varen ser designats per a llocs clau i pertanyien al Congrés General de Graduats, entitat que va evolucionar fins a convertir-se en organisació política.

En 1936, els britànics varen posar fi a la seua ocupació del Regne d'Egipte i el Regne Unit va exigir al Regne d'Egipte la firma d'un acort per a prohibir l'entrada a Sudan de militars egipcíacs, els qui, en 1924, havien encapçalat un alçament en unió en nacionalistes compatriotes i tribus sudaneses. A diferència dels caps tribals locals, el Congrés General de Graduats del Gordon Memorial College va pretendre participar en eixes conversacions. Al no ser reconegut pels britànics, el Congrés es va dividir en dos grups: un de moderat i procliu al Regne Unit, que va contar en la majoria, i un atre radical, que es va bolcar cap a Egipte, el líder de la qual va ser Ismael al-Azhari.

Cap a 1943, Azhari i els seus seguidors varen obtindre la majoria en el Congrés i varen conformar el primer partit polític sudanés, Ashiqa (Germans-Partit Nacional Unioniste- PNU) a partir de 1951. Poc despuix, els moderats es varen organisar en el partit Ummah (Nació) liderat per Armen al-Mahdi, el fill pòstum del mahdi desplaçat pels anglesos en 1898. En 1951, hostil a la possible incorporació de representants de la regió cristiana i animista del sur en el Congrés, Egipte va derogar el Tractat de condomini anglo-egipcíac i es va proclamar sobirà absolut del territori de Sudan. No obstant, en 1953, El Caire va deure acordar en el Regne Unit l'autogovern de Sudan.

Independència

Vore també: República de Sudan (1956-1969) i Primera guerra civil sudanesa

En febrer de 1953, el Regne Unit i Egipte varen aplegar a un acort que establia l'autogovern i la futura autodeterminació de Sudan. El periodo de transició cap a l'independència va començar en la constitució del primer parlament en 1954. El 18 d'agost de 1955 va esclatar un tumult en l'eixèrcit en Torit, en el surest de Sudan, que, encara que va anar ràpidament reprimida, va donar lloc a una insurgencia guerrillera de baix nivell per part d'antics rebels del sur, i va marcar l'inici de la primera guerra civil sudanesa. El 15 de decembre de 1955, el primer ministre de Sudan, Ismail al-Azhari, va anunciar que Sudan declararia unilateralment l'independència quatre dies despuix. El 19 de decembre de 1955, el parlament sudanés va declarar, unilateralment i per unanimitat, l'independència de Sudan. Els governs britànic i egipcíac varen reconéixer l'independència de Sudan l'1 de giner de 1956. No obstant, el govern de Jartum, dirigit per àraps, va incomplir les promeses fetes al sur de crear un sistema federal, lo que va provocar una gresca d'oficials del sur que va desencadenar l'inici de la primera guerra civil que duraria dèsset anys (1955-1972). En els inicis de la guerra, centenars de burócratas, professors i atres funcionaris del nort que treballaven en el sur varen ser massacrats.

Les pretensions d'un Sudan unificat varen enfrontar al nort àrap i musulmà, en un sur a on coexistix el cristianisme i l'animisme. Des d'un any abans de l'independència, en 1955, els sudanés del sur es varen embarcar en una guerra civil. Este llarc conflicte entre el govern musulmà i els guerrillers cristians i animistes del sur, ha reflectit les realitats culturals opostes de la nació. La guerra, junt en llarcs periodos de sequia, varen deixar un milló i mig de morts.

El Partit Nacional Unioniste, baix la direcció del primer ministre Ismail al-Azhari, va dominar el primer gabinet sudanés, que va anar pronte reemplaçat per una coalició de forces polítiques conservadores. El 17 de novembre de 1958, despuix d'una época de dificultats econòmiques i de rivalitats entre partits que varen provocar la paràlisis de l'administració pública, el mariscal Ibrahim Abbud va portar a terme un colp d'Estat incruent que va acabar en el règim parlamentari.

El mariscal Abbud no va complir la seua promesa de tornar el govern de Sudan als civils, per lo que es varen produir una série de gresques i folgues a finals d'octubre de 1964 que varen dur al derrocament del règim militar. Despuix d'un breu periodo de govern provisional, en les eleccions d'abril de 1965 va accedir al poder el Front Nacional Unit, àmplia coalició que incloïa al Partit Unioniste, la Umma, sindicats, representants del Sur i inclús comunistes. El primer ministre va ser Muhammad Ahmad Mahjub. No obstant, les disensiones internes en el sí de la coalició, en la que varen ser postergats els comunistes (el Partit Comuniste sudanés va ser dissolt en 1965) i els representants del Sur, varen fer que entre 1966 i 1969 se succeïren una série de governs inestables que varen fracassar en el seu intent de dotar al país d'una constitució i de resoldre les #dissidència internes, i el 25 de maig de 1969 es va produir un nou colp militar.

República Democràtica de Sudan (1969-1985)

AP

Govern de Numeiry

El 25 de maig de 1969, el coronel Yaafar al-Numeiry va liderar un colp d'Estat, que va derrocar al govern del Partit Democràtic Unioniste. Entre les seues primeres mides, va constituir el Consell Revolucionari en funcions eixecutives baix la seua presidència, integrat per militars, civils i polítics vinculats en el comunisme; també va suspendre la Constitució de Sudan, va dissoldre el parlament i va proscriure tots els partits polítics. Les disputes entre les faccions marxistes i antimarxistas dins del govern militar varen dur en juliol de 1971 a un alçament militar de caràcter izquierdista, dirigit pel Partit Comuniste de Sudan. Numeiry va ser destituït, pero tres dies despuix, en el respal de Líbia i Egipte, i dels elements anticomunista del seu govern, va conseguir recuperar el poder. Va seguir una violenta repressió dels comunistes, fusilant-se als principals responsables.

En febrer de 1972, el govern de Numeiry va firmar l'acort de Addis Abeba en la guerrilla del Sur que posava fi a la guerra del sur. Este pacte va supondre llavors la creació de la Regió Autònoma de Sudan del Sur, a la que se li va otorgar un cert grau d'autonomia. En 1983, el president Numeiry va declarar un estat islàmic baix la llei musulmana en tot Sudan, incloent la regió de majoria no-islàmiques del sur. La Regió Autònoma de Sudan del Sur va quedar abolida el 5 de juny de 1983 i ahí varen terminar els efectes de l'Acort d'Adís Abeba i va donar inici a la segona guerra civil sudanesa (1983-2005).

Numeiry va procurar millorar les seues relacions en les potències occidentals, i molt especialment en Estats Units, en qui va restablir relacions diplomàtiques en juliol de 1972. La proximitat en els Estats Units va aumentar baix l'administració de Ronald Reagan. L'ajuda nortamericana va aumentar de 5 millons de dólars en 1979 a 200 millons en 1983 i després a 254 millons en 1985, principalment per a programes militars. Sudan es va convertir aixina en el segon major receptor de l'ajuda nortamericana en Àfrica (despuix d'Egipte). Es va iniciar la construcció de quatre bases aérees per a estajar a les unitats de la Força de Desplegament Ràpit i una potent estació d'escolta prop de Port Sudan.

En 1984 i 1985, despuix d'un periodo de sequia, varis millons de persones es varen vore amenaçades per la hambruna, especialment en el Sudan occidental. El règim ha tractat d'ocultar la situació a nivell internacional. En març de 1985, l'anunci de l'aument dels preus dels productes de primera necessitat, a petició del FMI en el que el règim estava negociant, va desencadenar les primeres manifestacions. El 2 d'abril, huit sindicats varen cridar a la movilisació i a una "folga política general fins a l'abolició del règim actual". El dia 3, manifestacions massives varen sacsar Jartum, pero també les principals ciutats del país; la folga va paralisar les institucions i l'economia.

El 6 d'abril de 1985, despuix de l'altíssima inestabilitat política, al-Numeiry va ser derrocat despuix d'un sanguinós colp d'Estat, sent succeït pel general Abderrahman Swaredahab fins a les eleccions de 1986, en la que Sadeq al-Mahdi va assumir la presidència de Sudan. El 30 de juny de 1989, no obstant, el seu govern va ser també derrocat en un colp d'Estat liderat per Omar al-Bashir.

1989, colp d'Estat: Omar al-Bashir

AP En 1989, els militars varen tornar al poder, en Bashir, d'orientació islàmica, al mando del Consell de Mando Revolucionari per a la Salvació Nacional (RCC).

L'introducció de la sharia (llei islàmica) en 1991 va provocar la fuga de més de 350.000 sudanés cap a països veïns

Despuix de la seua reelecció com a president en 1996, al-Bashir va negociar sense èxit en el SPLA, per lo que les conversacions de 1997 en Nairobi varen tindre que ser declarades fracassades. A l'any següent, es varen recomençar les negociacions en la capital keniana. Hassan al-Turabi (llavors president del Parlament) va manifestar en juliol de 1998 que no es podia descartar l'independència del Sur. En 1998, Estats Units va atacar Sudan i va bombardejar la fàbrica de Ash Shifa prop de la capital, Jartum. Estats Units va justificar l'atac per la presunta producció de gas tòxic i la participació de Sudan en els atacs terroristes en Nairobi i Donar és Salaam. Les proves d'estes alegacions no s'han pogut demostrar fins a hui.

En 1999, el parlament sudanés es va dissoldre, al-Bashir va impondre un estat d'emergència i va deixar fòra del govern als partidaris de Turabi. Es va trencar un acort d'alto el fuego entre el govern i la guerrilla, lo que va dificultar les organisacions d'ajuda.

Conflicte de Darfur

AP

En 2003 en la regió de Darfur es va iniciar un extermini de la població negra per part dels yanyauid.

Fi de la guerra civil i independència de Sudan del Sur

Artícul principal → Acorde de Naivasha.

En 2005 va rebre la declaració de guerra del seu veí Chad i es va firmar l'Acort de Naivasha entre el govern sudanés i la guerrilla del Sur que va posar fi a la guerra civil. Al-Bashir va estar governant en el seu Partit del Congrés Nacional junt en el Moviment de Lliberació del Poble de Sudan durant els sis anys següents.

En 2011, en compliment de l'acort de pau de 2005, es va plantejar una consulta per l'independència del Sur que va votar afirmativamente, proclamant-se eixe mateix any l'independència de Sudan del Sur. En el referèndum es va buscar donar fi als problemes ètnics i territorials d'esta nació, en la qual cosa es va escindir en dos entitats nacionals; una al nort musulmà i proárabe i una atra al sur, de tendència tradicional i animista.

En giner de 2018, va implementar el pla d'austeritat del Fondo Monetari Internacional, transferint alguns sectors d'importació al sector privat. Com a resultat, el preu del pa es va duplicar; el preu de la gasolina va aumentar un 30%. L'inflació va alcançar el 40%. Els moviments estudiantils i el Partit Comuniste de Sudan varen organisar manifestacions per a desafiar la política d'Omar al-Bashir. Este últim va reaccionar arrestant al secretari general del Partit Comuniste i a atres dos dirigents del partit, i tancant sis periòdics.

Des de decembre de 2018, el seu règim s'ha enfrontat al major moviment de protesta en l'història recent del país. L'alçament va tindre lloc en les ciutats de l'extrem nort del país, en particular al voltant de la ciutat de Atbara, el centre històric del sindicalisme sudanés. Les demandes, inicialment centrades en qüestions econòmiques (més de 20 millons de persones viuen per baix del llindar de la pobrea), evolucionen front a la repressió cap a una lluita per la dimissió d'Omar al-Bashir. Al 28 de decembre, unes 40 persones havien segut assessinades segons fonts mèdiques. Les protestes varen culminar en el derrocament del president l'11 d'abril de 2019. Des de 2011, la desocupació ha afectat al 18% de la població activa i casi el 50% de la població viu per baix del llindar de pobrea.

Caiguda del règim d'Omar al-Bashir

AP

Enllaços externs

• Photographs from the Suen
• LIFE Visits Suen in 1947 - slideshow by Life magazine
• South Suen: A History of Political Domination - A Case of Self-Determination, (Riek Machar)
• Civil War in Suen: The Impact of Ecological Degradation
• Multimèdia Presentation on Darfur
• History of independent Suen
• Archivat el 5 de març de 2016 archivat en Wayback Machine.