Idioma picto

El picto era la llengua dels antics pictos, en el nort de l'actual Escòcia. Els únics restants d'esta llengua estan en topònims, noms propis trobats en monuments i en els registres de l'época. En la seua màxima extensió devia parlar-se des de les illes Shetland fins a Fife. Va ser reemplaçada pel gaèlic en el IX despuix de l'unió del regne picto en el restant d'Escòcia.

Aspectes històrics, socials i culturals

Història

Des d'el V per lo manco, poblacions provinents d'Irlanda, de parla gaèlica, varen ocupar Argyll, en la frontera oest del territori picto, la qual va escomençar a expandir-se política, cultural i llingüísticament. Este fet es va acréixer des de que una dinastia gaèlica prenguera el control sobre el territori picto a partir de mediats d'el IX. A pesar de que no contem en proves que nos permeten conéixer el ritme de reculada del picto a favor del gaèlic, existixen comentaris en les cròniques angleses que asseguren que en el XII este ya s'havia extinguit

Existixen indicis de que esta llengua, branca septentrional del britònic, ya s'estava escindint de la llengua britònica parlada més al sur en l'época a la que es remonta el nostre primer testimoni, en el I Per a Beda el Venerable, monge escritor de principis d'el VIII, el picto era una llengua independent.

Classificada tradicionalment com una llengua celta britònica, este assunt és encara controvertit. En una revisió que sobre este tema va fer el llingüiste Kenneth Hurlstone Jackson, va considerar que el picto podia no ser celta o tindre un substrat no cèltic. En tot, Katherine Forsyth no està d'acort.

No obstant, l'opinió més estesa seguix sent que el picto era una llengua celta britònica, aixina com una llengua celta-P.

Opinions sobre la llengua picta

En 1582, l'estudiós humaniste (i parlant natiu de gaèlic) George Buchanan va expondre la seua opinió de que el picto era similar a llengües com el galés, gal i gaèlic. El restant de l'investigació sobre esta llengua és descrita com a comentaris a l'obra de Buchanan.

D'acort en William Burley Lockwood (1975) l'opinió de que el picto és una llengua celta és alguna cosa provisional. Referint-se a una inscripció en les illes Shetland diu:

«Quan s'extrauen els noms de persones, el restant és totalment incomprensible. Aixina, en la pedra de Lunnasting en les Shetland es pot llegir “ettocuhetts ahehhttann hccvvevv nehhtons”. L'última paraula és clarament el comunament atestat nom “Nechton”, pero el restant, encara tenint en conte una eventual reduplicación de consonante en Ogam, sembla tan exòtic que els filòlecs conclouen que el picto va ser una llengua no indoeuropea, sense parents reconeixibles».

En tot, l'evidència de la toponímia i l'antroponimia duen clarament a que els pictos parlaven una llengua cèltica insular, en relació en les més meridionals llengües britòniques encara que es va propondre també que la llengua era més pròxima al gal que a les llengües britòniques.

Hi ha constància en els seus escrits de que el misionero Columba d'Iona, un gaèlic, va necessitar un intérpret en la terra dels pictos, i Beda el Venerable afirmava que els pictos parlaven una llengua diferent de la dels britanos, senyes que no diuen res sobre la naturalea de la llengua picta. Es va aplegar a afirmar que en la terra dels pictos sobreviurien una o dos llengües no indoeuropeas, un argument que es considera fundat davant tot en la llimitada i negativa evidència i en la (ya fa temps descartada) teoria de que les llengües i les cultures materials solament es poden expandir per invasió o migració. Elements preindoeuropeos poden trobar-se freqüentment en topònims escocesos septentrionals, i es va aplegar a expondre la teoria de que algunes inscripcions ogámicas pictas podien estar presentant eixemples d'esta llengua.

Inscripcions

El llimitat corpus del que disponem són un total de sèt inscripcions principals en alfabet llatí i unes treinta y dos en ogam, les quals presenten grans dificultats arqueològiques i epigràfiques per a la seua interpretació. Les més antigues d'estes estan fragmentades fins a tal punt que és especialment difícil obtindre qualsevol informació llingüística sobre el picto. Entre les raonablement inteligibles, algunes contenen antropónimos d'orige clarament celta, mentres que unes atres són pràcticament incomprensibles.

Ademés d'eixes inscripcions principals, existix un conjunt molt ampli de testimonis epigràfics (més de doscents quaranta), generalment breus sobre pedra, que poden dividir-se en dos grups:

Classe I, inscripcions sobre pedra que consistixen en signes despullats, entre 180 i 195, en uns pocs signes

Classe II, inscripcions decorades, entre 60 i 65, freqüentment contenint una figura d'una creu i atres motius, que sol considerar-se que tenen algun tipo de mensage cristià.

Estes inscripcions contenen entre un i huit signes cada una, sent dos el número més freqüent. A principis del sigle passat, Allen i Anderson varen catalogar estes inscripcions breus. Una atra compilació recent arreplega ademés un catàlec de signes, considerant que existixen quarantatrés signes diferents en estes inscripcions. Un treball recent sugerix que estes inscripcions, encara sent breus, contenen informació llingüística, a partir de l'entropía condicional calculada sobre la base de les freqüències d'aparició.

Toponímia

Una atra font per a estudiar el picto són els topònims, que permeten a sovint deduir l'existència d'assentaments històrics pictos en Escòcia. Els que duen el prefix Aber- 'estero', Lhan- 'cementeri', Pit- 'porció, granja', o Fi- 'loma' [?]) indiquen regions habitades per pictos en el passat (per eixemple: Aberdeen, Lhanbryde, Pitmedden, Pittodrie, Findochty, etc.). En tot, Pit- és l'element més distintiu, puix Aber- també ho podem trobar en llocs en els que es va parlar britònic. Alguns dels elements pictos, com Pit-, es varen formar despuix de l'época picta, i poden referir-se a antics "comtats" o "thanages". Atres elements toponímics que es varen sugerir varen ser "pert" (‘valo’, galés perth - Perth, Larbert), "carden" (‘maleza, mate’, galés cardden - Pluscarden, Kincardine), "pevr" (‘lluent’, galés pefr - Strathpeffer, Peffery).

L'evidència de la toponímia també revela l'alvanç de les llengües goidélicas en el país dels pictos. Aixina, Atholl, que significa 'Nova Irlanda', està atestat a principis d'el VIII. Açò pot ser un indici de l'alvanç del goidélico. Fortriu també conté topònims que sugerixen assentaments gaèlics, o influències gaèliques. El modern gaèlic escocés conté pese a tot préstams de l'idioma picto.

Ademés d'antropónimos Beda aporta un únic topònim picto (HE, I, 12), quan parla del mur d'Antonino:

Comença a una distància de sobre dos milles del monasteri d'Abercurnig, en l'oest, en un lloc cridat en la llengua picta Peanfahel, i en la llengua anglesa, Penneltun, discorre cap a l'oest i finalisa prop de la ciutat d'Alcluith.

Peanfahel —la moderna Kinneil, prop de Bo'ness— sembla contindre elements relacionats en el britònic penn 'al final' i goidélico fal 'mur'. Alcluith, 'rocha del Clyde', és la moderna Dumbarton Roc, lloc d'una molt antiga fortalea medieval i un posterior castell.

Junt en la toponímia, únicament es conserva un text en picto, una llista de reis en una forma casi incomprensible present en fonts gaèliques.

Si be s'ha conjeturado que vàries traces importants de la sintaxis del gaèlic escocés modern es deuen a l'influència del picto sobre el gaèlic, la naturalea de les senyes disponibles del picto no poden confirmar ni descartar dita conjectura, que deu considerar-se simplement com a especulativa.

Bibliografia

• Ball, Martin J. and James Fife (eds.) The Celtic Languages. London: Routledge (2001) ISBN 0-415-28080-X.
• Cox, R. A. V. "Abstract: Modern Scottish Gaelic Reflexes of Two Pictish Words: **pett and **lannerc." in Ronald Black, William Gillies, and Roibeard O Maolalaigh (eds.) Celtic Connections: Proceedings of the Tenth International Congress of Celtic Studies, Vol. 1. East Linton: Tuckwell Press (1999), p. 504.
• Ferguson, William. ; The Identity of the Scottish Nation Edinburgh University Press, 1999. ISBN 0-7486-1071-5.
• Forsyth, K. Language in Pictland : the case against 'senar-Indo-European Pictish' in Studia Hameliana #2. Utrecht: de Keltische Draak (1997). gla. ac. uk/archive/00002081/01/languagepictland. pdf Etext Rev. Damian McManus. Cambrian Medieval Celtic Studies #38 (Winter 1999), pp. 109-110.
• Forsyth, K.; "Abstract: The Three Writing Systems of the Picts." in Black et al. (1999), p. 508.
• Griffen, T. D.; "The Grammar of the Pictish Symbol Stones" in LACUS Forum #27 (2001), pp. 217-26.
• Henderson, Isabel, The Picts (1967).
• Llig, R., Jonathan, Ph. i Ziman, P.; lancaster. ac. uk/staff/jonathan/PRSA10. pdf "Pictish symbols revealed as written language through applications of Shannon entropy", en Proceedings of The Royal Society, abril de 2010.
• Lockwood, W. B., Languages of The British Isles, Past And Present, 1975, André Deutsch, ISBN 0-233-96666-8.
• Nicolaisen, W. F. H., Scottish Plau-Names. John Donald, Edinburgh, 2001. ISBN 0-85976-556-3.
• Okasha, I.; "The Senar-Ogam Inscriptions of Pictland" in Cambridge Medieval Celtic Studies #9 (1985), pp. 43-69.
• Price, Glanville, "Pictish" in Glanville Price (ed.), Languages in Britain & Ireland. Blackwell, Oxford, 2000. ISBN 0-631-21581-6.
• Wainwright, F. T. (editor), The Problem of the Picts (1955). ISBN 0-906664-07-1.