Idioma trumaí

El trumaí és una llengua indígena d'Amèrica parlada en l'alt Xingú per alguns membres de l'ètnia trumaí en l'estat brasiler de Matto Grosso, actualment existixen uns 120 parlants, la qual cosa representa un espectacular increment poblacional des dels 18 coneguts en 1963.

Història

Erro al crear miniatura:

Evolució del número de parlants de Trumaí durant el XX.

La llengua trumaí és un eixemple inusual de recuperació llingüística, ya que el número de parlants ha experimentat una important recuperació des de la segona mitat d'el XX:

43 (1928)

25 (1948)

18 (1952)

21 (1963)

26 (1966)

100 (1990)

120 (2002)

No obstant, la sifra de parlants representa només aproximadament la mitat del grup ètnic, ya que és molt comú que els trumaí formen matrimonis mixts en atres ètnia que habiten la conca del riu Xingú. Molts jóvens parlen ara portugués pel contacte en el restant de la població brasilera.

Descripció gramatical

El primer vocabulari del trumaí va ser recolectat per von donen Steinen en 1886. Monod-Becquelin (1975, 1976) va escomençar en l'anàlisis gramatical i Guiardello (1992) és un estudi modern sobre la fonologia i la morfologia.

Fonologia

L'inventari consonàntic està format per les següents consonante:

	Bilabial	Dental	Alveolar	Palatal	Velar	Glotal
oclusiva simple	p	t̪	t, d		k	ʔ
oclusiva eyectiva		t̪ ʼ	tʼ		kʼ
Africada			ʦ, ʦʼ
Fricativa	f		s, ɬ	ʃ	x	h
Nassal	m		n
Aproximante	w		ɾ, l	i

Este inventari consonàntic és atípic per a una llengua amazónica en varis aspectes com l'existència de consonants eyectives, l'ocurrència d'una fricativa lateral /ɬ/ (cap d'estes característiques es troba en les atres llengües del riu Xingú) i ademés existix una distinció entre oclusivas dentals i alveolars. Existix un fenomen d'empobriment típic de llengües amenaçades, consistent en que les generacions jóvens no fan la distinció entre oclusivas simples i eyectives.

L'inventari de vocals està format per sis vocals /i, i, a, o, o/ més una vocal central tancada /ɨ/. L'estructura silàbica és de tipo (C)V(C) i l'accent recau sempre sobre l'última sílaba.

Gramàtica

Els pronoms personals distinguixen la categoria de persona, inclusividad, número i gènero. El número gramatical en els pronoms inclou la distinció entre singular, dual i plural, i el gènero gramatical es restringix a la tercera persona a on es distinguixen formes masculines de femenines. Les marques són ha- per a la primera persona del singular i la primera no-singular exclusiva, ka- per a la primera inclusiva, hi- per a la segona persona i in- per a la tercera. Les marques de número són -Ø (singular), -a (dual), -wan (plural).

Existixen poques morfemes flexivos, no existixen marques de temps-aspecte-modo en els verps, i la referència temporal s'expressa per mig d'adverbis explícits. Hi ha partícules postverbals per a marcar la negació, la causatividad i l'émfasis. La negació es realisa per mig de anuk en oracions copulatives i per mig de tal en predicacions verbals no-copulatives.

La possessió alineable es marca per mig del sufix -k(a)et i precedix al posseït:

(1) Kumaru-kte tahu

'El gavinet de Kumaru'

Mentres que la possessió inalienable s'indica per mig d'aposició simple:

(2a) dinoxo kuʃ

'el cabell de la chica'

(2b) ha kuʃ

'el meu cabell' [lit. 'el cabell de yo']

Morfosintácticamente, el trumaí té una estratègia de marcage de complement, en lloc d'una de marcage de núcleu. El trumai és una llengua ergativa: un sintagma nominal en posició d'únic parcipante de verp intransitiu (funció S) o de primer objecte (funció O) de verp transitiu no du marca i l'agent (funció A) d'un verp transitiu es marca en una postposición, que designa el cas ergatiu. Els casos datiu, locatiu, alatiu, instrumental i comitatiu es marquen també en postposiciones. Els verps cauen en quatre grups: intransitius simples (en un participant obligatori de tipo S), transitius simples (dos participants, A i O), intransitius estesos (un participant de tipo S i un datiu) i els transitius estesos (S, O i datiu). Entre els intransitius estesos estan 'menjar', 'beure', 'vore', i 'parlar en'. L'us dels intransitius estesos semánticamente pot ser similar als transitius, encara que sintácticamente té atres marques, aixina existixen dos verps per a 'matar' -fa que és un intransitiu estés i disi que és un transitiu simple genuí.

Els órdens sintàctics bàsics són SV (intransitius) i AOV (transitius), en el datiu despuix del verp quan este apareix. Si un S o un O es colocaren no immediatament davant el verp llavors el verp necesia una partícula despuix d'ell ke per a indicar este orde marcat. Pel contrari l'argument A o el datiu pot colocar-se en qualsevol posició per a un orde marcat sense necessitat d'afegir cap marca adicional al verp. Dins d'un sintagma nominal els quantificadors i els posseïdors precedixen al núcleu nominal i els adjectius seguixen al núcleu nominal.

En formes causatives es dona una estructura inusual, en la que tant el causant com l'argument A van marcats abdós en cas ergatiu (-ts despuix de la 1ªsg i -ek/-ak en el restant de casos):

(3) Alaweru-k hai-ts axos disi ka

NombrePropio-ERG 1ªSG-ERG chiquet-ABS colpejar CAUS

'Alaweru em va fer colpejar al chiquet'

Bibliografia

• Alexandra I. Aikhenvald (1999). «13.», Alexandra I. Aikhenvald & R. M. Dixon (ed.). cambridge. org/97805215/70213/sample/9780521570213wsc00. pdf The Amazoninan Languages, 1ª edició (en anglés), Cambridge University Press, pp. 341-384. ISBN 0 521 57021 2.