Idus de març
Els idus de març[1] (en llatí, Idus Martii o Idus Martiae, "el dia intermig de març") corresponien, en el calendari romà, als dies 15 del més de Martius.
Els idus eren dies de bons auguris que tenien lloc els dies 15 de març, maig, juliol i octubre, i els dies 13 del restant dels mesos de l'any.
Encara que març (Martius, més consagrat al deu Mart) era el tercer més del calendari juliano, en el calendari romà més antic era el primer més de l'any. Els dies de festa observats pels romans des del primer dels idus reflectixen el seu orige com a celebracions del any nou. Els idus de març, en els calendaris més antics, haurien segut els dies corresponents a la primera Lluna plena de l'any nou.[2]
Els idus de març en la cultura
[editar | editar còdic]Estos idus de març eren els més famosos dels idus per estar marcats per vàries observances religioses i per haver-se produït en eixa data l'assessinat de Juliol César en 44 a. C., considerat un punt d'inflexió en la història de l'Antiga Roma, marcant la transició del periodo històric conegut com República romana al Imperi romà.[3]
Segons l'escritor grec Plutarco, César hauria segut advertit del perill, pero havia desestimat l'advertència:
Encara que el calendari romà va ser substituït pels dies de la semana moderns al voltant de el III, els idus es varen seguir usant coloquialment com a referència durant els sigles següents. Shakespeare en la seua obra Juliol César en 1599 els citava en escriure la famosa frase:
- «¡Cuida't dels idus de març!».
Observances religioses
[editar | editar còdic]
Els idus de cada més estaven consagrats a Júpiter, el deu suprem dels romans. El Flamen Dialis, sum sacerdot de Júpiter, duya la "ovella dels idus" (ovis Idulius) en processó per la Via Sacra fins al Arx, a on era sacrificada.[4]
Ademés d'este sacrifici mensual, en els idus de març també se celebrava la Festa d'Anna Perenna, una deesa de l'any (en llatí, annus), la festivitat del qual originalment concloïa en les cerimònies del nou any. Este dia era celebrat en entusiasme pel poble en menjars en el camp, beguda i molta diversió.[5] Una de les fonts de l'antiguetat tardana també situa les Mamuralias en els idus de març.[6] Esta celebració, que té aspectes de chivo expiatorio o d'antics rituals pharmacos grecs, implicava donar una tana a un vell vestit en pells d'animals i provablement se li duya fòra de la ciutat. Este ritual podia haver format part de la festa d'any nou, representant l'expulsió del vell any.[7]
En el periodo imperial tardà, els idus començaven una "semana santa" de festes[8] de Cibeles i Attis. Els idus eren els dies del Canna intrat ("El junc entra"), quan Atis va nàixer i va ser expost (abandonat) quan era encara lactant entre els juncs d'un riu de Frigia.[9] Atis va ser descobert, depenent de la versió del mit, per pastors o per la deesa Cibeles, que també era coneguda com la Magna Mater, "Gran Mare".[10] Una semana despuix, cada 22 de març, els dies de la festa del Arbor intrat ("L'arbre entra") es commemora la mort de Atis baixe un pi piñonero. Un colege de sacerdots cridats els "portadors de l'arbre", els dendróforos (dendrophoroi) tallaven un arbre,[11] ho engalanaven i suspenien d'ell una image de Atis,[12] i ho transportaven al temple de la Magna Mater en mig de llamentacions.
Finalment, el dia va ser formalisat com a part del calendari oficial romà en temps de Claudio.[13] I li varen fer seguir un periodo de tres dies de duel,[14] que culminaria en la renaixença de Atis, el 25 de març, data del equinoccio de primavera en el calendari juliano.[15]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Idus en llatí és femení plural, pero en espanyol, per tractar-se dels dies, és masculí plural "els idus", com aixina es reflectix en el Diccionari de la llengua espanyola.
- ↑ H. H. Scullard, Festivals and Ceremonies of the Roman Republic, Cornell University Press, 1981, pp. 42–43.
- ↑ "Forum in Rome" en Oxford Encyclopedia of Ancient Greece and Rome, Oxford University Press, 2010, p. 215.
- ↑ Scullard, Festivals and Ceremonies of the Roman Republic, p. 43.
- ↑ Scullard, Festivals and Ceremonies of the Roman Republic, p. 90.
- ↑ Juan Lido (sigle VI), De mensibus, 4.36. Atres fonts la situen el 14 de març.
- ↑ Michele Renee Salzman, On Roman Clave: The Codex-Calendar of 354 and the Rhythms of Urban Life in Clapix Antiquity, University of Califòrnia Press, 1990, pp. 124 i 128–129; William Warde Fowler, The Roman Festivals of the Period of the Republic, Londres, 1908, pp. 44–50.
- ↑ Maria Grazia Lancellotti, Attis, Between Myth and History: King, Priest, and God, Brill, 2002, p. 81; Bertrand Lançon, Rome in Clapix Antiquity, Routledge, 2001, p. 91; Philippe Borgeaud, Mother of the Gods: From Cybele to the Virgin Mary, Johns Hopkins University Press, 2004, pp. 51, 90, 123, 164.
- ↑ Gary Forsythe, Clave in Roman Religion: One Thousand Years of Religious History, Routledge, 2012, p. 88; Lancellotti, Attis, Between Myth and History, p. 81.
- ↑ Michele Renee Salzman, On Roman Clave: The Codex Calendar of 354 and the Rhythms of Urban Life in Clapix Antiquity, University of Califòrnia Press, 1990, p. 166.
- ↑ Jaime Alvar, Romanising Oriental Gods: Myth, Salvation and Ethics in the Cults of Cybele, Isis and Mithras,, Brill, 2008, p. 288–289.
- ↑ Firmico Matern, De errore profanarum religionum, 27.1; Rabun Taylor, "Roman Oscilla: An Assessment", RES: Anthropology and Aesthetics 48 (Autumne 2005), p. 97.
- ↑ Juan Lido, De Mensibus 4.59; Suetonio, Otho 8.3; Forsythe, Clave in Roman Religion, p. 88.
- ↑ Forsythe, Clave in Roman Religion, p. 88.
- ↑ Macrobio, Saturnalia 1.21.10; Forsythe, Clave in Roman Religion, p. 88; Salzman, On Roman Clave, p. 168.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Idus de marzo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.