Imperi acadi

El Imperi acadio (Plantilla:Lang-akk māt Akkadi; Plantilla:Lang-sux a-ga-de) va ser un gran regne de Mesopotamia format a partir de les conquistes de Sargón de Acad en el XXIV, considerat per varis historiadors com el primer imperi en l'història de la Humanitat. Els dominis de l'Imperi es varen estendre a tota la conca del Tigris i Éufrates, Elam, Síria i ―segons les inscripcions― encara més allà, fins al Líban i la costa mediterrànea. Segons dites inscripcions, inclús aplegarien a realisar incursions en Anatolia i el golf Pèrsic cap a Dilmún i Magan (els moderns Baréin i Oman, en Aràbia).

Les ciutats de Mesopotamia es varen omplir de monuments i esteles commemoratives que parlaven de la grandea del nou imperi i en l'escritura es va produir un important alvanç del idioma acadio, que es va convertir en la llengua administrativa de l'Estat.

Història

Antecedents

L'infiltració pacífica dels semitas en les ciutats sumerio alcança ara densitat suficient per a que aquells obtinguen la supremacia política del país. Cap inclús atribuir esta supremacia a una immigració repentina i massiva:

És indubtable que es va produir una gran afluència de gents en l'época en que Sargón es va fer rei. No va poder ser una llenta infiltració de famílies interessades en guanyar-se la vida en un país més venturoso, per molt que aixina ho sugerixca el relat del naiximent i ocupació de l'héroe. Este mai va ser un ordinari ensi de ciutat, dispost a comprometre a les ciutats veïnes en una lluita per la supremacia. En lloc d'això va edificar una nova capital i esta albergava als seus guerrers i a les seues famílies, no a una mezcolanza de gents tretes del Kish. La ciutat es va convertir en centre de la part septentrional del país, que en avant es coneixeria com Sumer i Accad. Este procés sol va poder produir-se per una població conscient de les seues diferències i inclús de l'hostilitat de la població vernàcula.

C. J. Gadd, en Cambridge Ancient History, fascículo 17, 1966 pág. 33.

Des del 3000 a. C. els semitas s'havien anat estenent des dels seus orígens en Aràbia cap al nort, en atres grups diferents, com els amorreos. No hi ha mostres de que estes migracions es produïren de manera traumàtica, sino que sembla tractar-se més be d'un procés gradual. En Mesopotamia els més importants varen ser els acadios, presents en l'àrea del nort de la regió, en la que s'incloïa la ciutat de Kish. En esta ciutat se sap que Sargón va eixercitar algun lloc de responsabilitat. Culturalment, Sargón era semita ya que se sap que la seua llengua era el també semita acadio.

Cap al 2340 a. C. Sargón va fundar la ciutat d'Acad (o Agadé) en les proximitats de Kish, possiblement al nort. La seua localisació encara no ha segut determinada pels arqueòlecs, encara que s'especula que podria haver estat cap a la confluència dels rius Diyala i Tigris, en les afores de l'actual Bagdad.^{cita requerida} Els motius de la fundació de Agadé no estan clars. És provable que Sargón es rebelara contra el seu senyor en Kish i decidira establir un nou centre d'operacions. Tampoc es coneix en seguritat que va ocórrer en Kish. Tal volta Sargón la va prendre abans de llançar-se cap a a la conquista les terres del sur o tal volta va ser Lugalzagesi d'Umma, que havia format un imperi local en l'àrea del sur.

Les conquistes de Sargón

En algun moment a mitan del sigle XXIV a. C. (2340 a. C.) Sargón es va llançar a la conquista de les ciutats sumerio del sur. Les conquistes anteriors de Lugalzagesi de Umma varen poder facilitar el camí del conquistador acadio, en trobar-se ya vençuda l'independència de les distintes ciutats sumerio. El primer dels objectius de Sargón va ser Uruk, ciutat célebre per les seues grans muralles i a on en el moment de l'atac es trobava Lugalzagesi. Sargón no solament va conquistar la ciutat, sino que va fer presoner al rei, obligant-li a caminar fins al temple d'Enlil en Nippur en una argolla al coll.

Despuix d'açò es va llançar a la conquista del restant de ciutats sumerio. Va prendre Ur, Lagash i Umma, en lo que ya controlava tantes terres com havia fet Lugalzagesi. En el domini de tota la Baixa Mesopotamia assegurat, va continuar les seues campanyes atacant als elamitas dels monts Zagros, en l'actual Iran, i va realisar incursions en la ciutat de Mari (en l'actual Síria) i Ebla, ya a pocs quilómetros del Mediterràneu, aplegant, segons les inscripcions, a les montanyes dels cedres: açò és, a l'actual Líban, i tal volta fins a Anatolia.

Sargón es va convertir aixina en el primer monarca històric que va conseguir unificar tota la conca de la Mesopotamia baixe un mateix mandat. Pese a que és provable que esta unitat anara més teòrica que real, la figura de Sargón va ser un referent constant per als monarques que, posteriorment, tractarien de repetir el seu ardit. De fet, en époques posteriors se li va conéixer com Sargón el Gran. Pero el seu regnat i el dels seus successors no varen estar exents de problemes ya que poc abans de la seua mort sofriria un tumult general en les ciutats conquistades.

Pese a estes dificultats, durant el regnat del seu net i successor, Naram-Sense (2260-2223 a. C.), l'imperi va alcançar la seua màxima extensió territorial: en els llímits occidentals va incorporar les regions d'Alep (en l'actual Síria), i l'entorn de Trípoli (en la costa mediterrànea cananea de l'actual Líban); en els orientals va conquistar Susa i en el nort es va expandir per Anatolia. No obstant va haver un poble al que Naram-Sense no va conseguir conquistar pese a que guerreó contra ells i els infligió algunes derrotes. Eren els guti, que habitaven els monts Zagros i que atacaven i saquejaven contínuament les terres de la vall. El nou rei va tindre que enfrontar-se ademés a numeroses rebelions.

En algun moment del seu regnat sembla que Naram-Sense va ser deificado. El motiu, segons una inscripció en una estàtua, va anar per petició del seu poble als deus, en acabant de que el rei guanyara nou batalles contra les que se li varen rebelar «des dels quatre confines del món». Els deus varen concedir i se li va construir un temple en Agadé, que fins a llavors no estava dedicat a cap deu.

Despuix de la mort de Naram-Sense, el seu successor i fill, Šarkališarri (2223-2198) va vore incrementada la pressió sobre l'imperi: Elam es va rebelar, conquistant vàries ciutats del sur de Mesopotamia. Posteriorment sofriria invasions per part dels amorreos, a els qui conseguiria véncer, i dels guti als que inicialment també reduiria. No obstant l'imperi estava molt desgastat i despuix de la seua mort les ciutats del sur de Mesopotamia es varen independisar. Despuix d'açò, els dominis de l'antic imperi varen quedar reduïts a l'àrea circumdant de l'antiga capital, Agadé.

Història segons fonts tradicionals

Un mit, el primer en el temps, semblat al d'atres antics caudillos sorgits del no res, un funcionari semítico al servici de Urzababa, rei de Kish, forma un partit en gent de la seua estirp, organisa un eixèrcit, depon a Urzababa i alça una ciutat que donarà nom al seu poble i al seu imperi. Accad o Agadé. El nou dominador es dona a sí mateixa un nom de significat polític: Sargón (transcripció bíblica del acadio Šarrukenu, ‘rei verdader’).

Un atre mit rodeja la seua infància de ninbo portentós: fill d'un «nómada de la montanya» i d'una espècie de vestal, ve al món en Azupiranu (¿la ciutat del safrà?). En la necessitat de desprendre's del chiquet, la seua mare ho abandona en un cesto en aigües del riu Éufrates. Un palmero ho arreplega; lo crío com a fill i ensenya el seu ofici. Sargón serà jardiner, i aixina ho acredita la Llista de Reis. Mes ací ve de nou un agent sobrenatural, únic modo d'explicar la seua meteòrica ascensió: la deesa Istar, prendada del chicon, ho introduïx en la cort de Kish, a on aplega a copero del rei Urzababa. Un bon dia, est li ordena realisar un acte que raer la impiedad, «canviar les ofrenes de begudes en el Esagila». Sargón desobedix i es fa encara més obsequioso en la divinitat. Com a conseqüència d'això el deu Marduk decidix privar del seu tro a Urzababa i donar-li-ho a Sargón. Pero el canvi de poders no sembla haver segut immediat, puix entre els més interessats en l'intriga medien cinc regnats en Kish. Seria durant estos quan Sargón va construir Accad, la capital del seu principat.

Els fets que li varen dur a la sobirania del país sancer no poden ordenar-se en el temps, per falta de senyes; pero guiant-se per la llògica sembla natural que el primer enemic a eliminar fora Lugalzagesi. De la seua guerra contra est sabem que despuix d'unes preliminars conversacions i desafius, Sargón va prendre per sorpresa la ciutat de Uruk, va derrotar dos voltes a generals del seu adversari, i en una tercera batalla va véncer i va capturar al propi Lugalzagesi, que va ser dut presoner al temple de Enlil en Nippur com a testimoni de la complacencia dels deus en el triumfo del nou senyor. Ur, Lagash i atres ciutats que seguien a Lugalzagesi varen caure seguidament a conseqüència de campanyes que es descriuen en la mateixa o pareguda fòrmula «va batallar en el nom de X; ho va derrotar; va assestar el colp a la seua ciutat i va destruir els seus murs». Despuix de la pren de Lagaš, Sargón «va llavar les seues armes tacades de sanc en la mar». La caiguda de Umma, últim foc de resistència va posar en les seues mans tota Sumer.

Despuix de la dominació del país, Sargón eleva els seus mires a l'estranger. La ruta de les seues conquistes occidentals comença en Tuttul (actual Kit, a uns 150 km a l'oest de Bagdad); seguix en la pren de Mari i culmina en l'anexió de Síria i el Líban despuix de la conquista d'Iarmuti (al sur de Byblos) i Ebla (prop d'Alep) i alcança el «bosc dels cedres» i les Montanyes d'Argent (Amanus). Fonts posteriors com el text que acompanya al Mapa babilònic del món (actualment en poder del Museu Britànic) afigen a tot açò una expedició erizada de perills i obstàculs fins a la ciutat anatólica de Purushkhanda, en Capadocia, a on una corporació de mercaders oprimida, va recaptar i va obtindre la seua protecció.

La crònica tardana de les glòries i desventuras de Akkad, aixina com els cridats texts augurales (fòrmules per a arúspices que citen eixemples del passat), tiren una ombra amenazadora sobre el dorat colofó de l'era sargónida. Segons elles, abans de concloure el seu regnat de 56 anys, Sargón va vore alçar-se contra ell a tots els pobles del seu imperi. La situació va aplegar a l'extrem crític de que els acadios es varen vore cercats en la seua capital; «pero Sargón va eixir al camp de batalla, els va derrotar, els va amontonar, i va enrollar les seues dilatades huestes». L'organisació i administració de l'imperi es prestava a açò #alçament generals o parcials contra el poder central. Tots els successors de Sargón varen haver d'afrontar el mateix problema, sense trobar per a ell més solució que la força de les armes.

Dos dels seus fills, Rimuš i Maništusu, li succeïxen. Per contradiccions de les fonts encara no se sap quin d'ells és el primer en regnar; sembla ser que Rimuš, encara que no era el primogènit. Al començ dels seus nou anys de govern, Rimuš sofoca una rebelió de les ciutats sumerio, capitaneada per Kaku, príncip de Ur, i reconquista el territori oriental de Warakhshe, aliat en Elam en contra seua, com abans havia estat en contra del seu pare. Els botins d'esta campanya varen deure ser immensos, puix Rimuš va repartir trofeus per tot l'imperi. Pero els seus triumfos militars no varen bastar per a mantindre-ho en el tro molt temps; una conspiració de les seues cortesanos, a lo que no sabem si el seu germà va ser alié o còmpliç, ho va fer sucumbir.

Els començos del principat de Maništusu semblen haver transcorregut en calma, més tarde un alçament de dos dels inquiets territoris orientals, Anshan i Serikhum, varen conseguir resistir l'atac de Maništusu; el rei enemic va ser dut pres al temple del Sol, en Sippar. Ni Anshan ni Serikhum estan localisades en precisió, encara que figuren molt en l'història del Elam (s'ha supost situada prop de Susa). Respecte a Serikhum se sap menys, pero el seu problema interessa a l'investigació puix una variant del text diu «Anshan i la ciutat de Meluḫḫa» i es planteja que estiguera situada en la vall del Indo. Comprovada l'intensa relació entre la cultura índia de Mohenjo-Daro (en l'actual Pakistan) i la mesopotámica, particularment en l'época de Akkad, el problema adquirix una dimensió extraordinària, puix una entente entre Elam i el lluntà vall del Indo reglota les possibilitats considerades tradicionalment.

Naram-sense va ser fill i successor de Manishtusu, i net per tant de Sargón. L'historiografia mesopotámica posterior no sabia com dels dos ―el net o el yayo― era el més admirable. Se li atribuïx un regnat de 37 anys, pero en una cronologia tan endeble com la de Sargón. És palés que va haver de batallar a fondo, lo mateix en l'oest (Síria i Anatolia) que en orient dels seus dominis. Ací els seus més encarniçats enemics varen ser els guti i els lullubi, remots antepassats tal volta dels actuals kurdo i luristaníes, que han conservat una miqueta de noms i molt caràcter d'aquells indómitos montañeses. Sembla segur que Naram-sense va conseguir subyugar a estos i atres enemics, pero també que al final del seu regnat l'imperi estava tan dèbil que solament el puny férreu del monarca conseguia mantindre-ho unit. De totes maneres, en Naram-sense culmina el concepte acadio de monarquia. Qualsevol de les seues mides de govern pesava tant sobre l'estat dels seus súbdits, determinava de tal manera les condicions de la seua existència, que no és d'estranyar que se li considerara un deu. Naram-sense és, en defecte, el primer rei mesopotámico que antepon al seu nom el signe reservat fins a llavors als deus (dingir), i que conscient i a prova dels seus vassalls li invoquen com el "deu de Akkad". Ell és també el primer que en soberba afirmació de domini universal, es titula "Rei de les quatre parts (del Món)", Sumer i Akkad, Elam, Subartu (Alta Mesopotamia) i Amurru.

El fill i successor de Naram-sense, és cridat Šarkališarri, que significa "rei de tots els reis". No obstant, el primer dels seus títuls oficials, "Rei de Akkad", reflectix una trista realitat d'uns dominis molt més exigus que els de el seu pare. L'imperi comença a desmoronarse. En 25 anys de regnat, Šarkališarri es jacta d'haver detingut en Basar (actual Yebel-el Bishri) una invasió de amoritas procedents de Síria, i d'haver realisat victorioses campanyes contra Gutium, el país dels belicosos montañeses a els qui Naram-sense no havia conseguit mantindre més que en precària subjecció. Pero a pesar del pomposo llenguage de les cròniques oficials, els guti varen desencadenar l'atac fatal per als acadios. Si la capital mateixa no va ser destruïda del tot, va quedar en cert grau tan mal parada que ni més vesprada es coneixia el seu emplaçament i actualment seguixen sense haver-se identificat les seues ruïnes. Els inventaris regio citen despuix de Šarkališarri alguns noms de reis fantasmales, i la Llista, sempre tan lacónica, es pregunta en trista retòrica "¿quí era rei? ¿quí no era rei?"

Significació política del Nou Imperi

De qualsevol manera que es juge l'imperi dels acadios, és obligat reconéixer que el seu règim va trencar els mòles de l'antic estat-ciutat. El rei és ara el centre del món civilisat; en les seues mans es concentren tots els fils d'una vasta organisació estatal; res cau fòra de la seua autoritat i jurisdicció. Per a impondre's dispon d'un nutrit eixèrcit permanent i d'una ret burocràtica sostinguda en primer lloc pels seus representants personals en la capital i en les ciutats de l'imperi. Els alts caps de l'eixèrcit i de l'administració constituïxen lo més selecte de la nova societat, són els "5400 hòmens que diàriament mengen davant de Sargón". Dins d'una majoria de acadios hi ha constància de la presència d'sumerio en esta hueste selecta, de persones que per motius diversos havien acreditat llealtat al nou règim o tenien raons molt poderoses per a mostrar-se adictes al mateix.

Un dels passos donats per Sargón va tindre conseqüències per a la posterior cultura mesopotámica: la substitució de l'sumerio pel acadio com a llengua escrita. Encara que a voltes texts vagen acompanyats de versions sumerio, el predomini d'una llengua sobre l'atra va guanyant terreny fins a deixar a l'sumerio arrinconado en el ritual religiós i els texts científics. La llengua parlada es va mantindre encara uns sigles en les ciutats del sur, pero la seua sòrt era ya irreversible, des del segon mileni tota Mesopotamia parlava ya llengües semíticas.

Per a sostindre la burocràcia i l'eixèrcit el tesor real tenia que posseir enormes riquees. Un dels mijos de pagament acreditats consistia en la cessió, per part del rei, de terrenys de la seua propietat a membres de l'administració estatal, per a que estos els explotaren pel seu conte a canvi d'un delme dels seus productes. El cridat Obelisc de Manishtusu acredita que el rei paga un just preu als seus propietaris llegals per terres adquirides con este fin, i que ademés es cuida de que les persones que pogueren resultar perjudicades per eixes mides troben mijos de vida conforme a les seues necessitats.

Despuix de l'Imperi

La llista Real Sumerio menciona quatre reis més despuix de la mort de Sharkalisharri, els quals és possible que regnaren en Agadé. Esta ciutat havia adquirit característiques de gran capital, per #lo que és provable que la seua supervivència resultara poc viable despuix de la pèrdua del territori imperial. Se sap que finalment els nómades gutis, que habitaven les montanyes pròximes a Agadé, varen prendre la ciutat i possiblement tota la regió septentrional. En el sur les ciutats varen prosperar i és possible que les reformes realisades pels sargónidas els beneficiaren finalment.

Influència

La dinastia de Sargón de Acad va ser la primera a lo llarc de l'història que va conseguir el domini sobre pobles diversos culturalment, en lo que es pot dir que va constituir el primer imperi de l'història. Les seues conquistes varen deixar una impronta imborrable sobre les generacions posteriors, les tradicions de les quals li considerarien el millor monarca de l'història, l'arquetip de rei longeu i de govern eficaç. Es varen elaborar llegendes que li otorgaven un linaje diví i les històries de les seues conquistes varen circular molt més allà de les fronteres dels seus dominis.

Entre les llegendes del seu naiximent destaca la que es deixa entrevore en la llista Real Sumerio. Segons esta llegenda, Sargón havia segut fill d'un jardiner del palau del rei de Kish que va ascendir al càrrec de copero. En un moment donat els deus decidixen que el regnat de Ur-Zababa, el fins a llavors rei, deu finalisar, recaent la realea en Sargón.

Una atra llegenda narrava que Sargón havia segut fill d'una #sacerdot «en» ―lloc que solien ocupar dònes de la realea― i un estranger de les montanyes. La seua mare hauria donat a llum en secret i deixat al recent naixcut en un cesto de vímen surant en el riu. La corrent hauria arrastrat a Sargón fins a ser arreplegat per un aguador de nom Aqqi, que li va ensenyar l'ofici de jardiner. El seu ascens al lloc de rei s'hi hauria degut a que la deesa Ishtar li hauria pres carinyo mentres eixercia de jardiner.

Sobre el seu successor més célebre, Naram-Sense el mensage de les llegendes era prou ben diferent. Aixina, una llegenda sumerio narrava que la caiguda de l'Imperi acadio s'hi havia per la pèrdua de favor del deu Enlil. Naram-Sense, coneixedor d'açò a través d'un somi, espera durant sèt anys (sèt anys representen simplement una sifra molt gran) a que els deus canvien de semblar. Passat eixe temps el rei desespera i dirigix al seu eixèrcit al temple de Enlil i ho destruïx, tirant al fòc les vasijas sagrades. Com a represàlia, el deu castiga a la ciutat en l'arribada dels bàrbars gutis d'hàbits nómades, que arrasen la ciutat i fan retrocedir a la regió als temps d'ans que les ciutats anaren construïdes.

Cultura

Sargón va donar numerosos llocs administratius a ciutadans de la seua regió original, la llengua de la qual era el acadio, el qual possiblement va viure en esta etapa una gran difusió. L'escritura d'esta llengua va seguir un model desenrollat en l'àrea d'Ebla, en l'actual Síria, que adaptava la escritura cuneïforme a la llengua semita. Este model d'escritura va ser el més utilisat en l'administració de l'Imperi acadio, si be es mantenen numerosos documents i inscripcions bilingües, escrites tant en acadio com en sumerio. Aixina, encara que la llengua sumerio va seguir sent utilisada és provable que les conquistes de Sargón i el seu prestigi, donaren un impuls fonamental a la llengua acadia, facilitant que en els sigles posteriors s'imponguera finalment el acadio.

Vida quotidiana

Concepció de la temporalitat

Civilisacions antigues com la acadia estaven traçades en el seu diari viure per regeneracions temporals encarnades en la repetició de rituals sustentats per arquetips divins. Les festes rituals feyen part dels sistemes religiosos en l'antiga Mesopotamia. Festivitats com el akitu, que en un principi solament es consideraven d'un estat, com Babilonia, se sabria posteriorment que també se celebraven en imperis com el acadio. En el cas del akitu, est és un festival que celebra un any nou, i fa part de la concepció del temps en l'antiguetat acadia com un ritual.

Els sistemes rituals i, per això, el control del temps se sosté gràcies a la jerarquia dominant, és dir, el control del palau, sent la representació edificada del rei, mentres que l'aparat ritual és diàriament propagat en els temples construïts per a honrar a les divinitats de les que és intermediari el governant. El poder ritual expressat pels sacerdots des del temple està íntimament lligat en la realea que habita en el palau; vejau el cas de la filla de Sargón I, qui va ser nomenada #sacerdot per a un dels temples que veneraven a la deesa Ishtar.

Societat i educació: escalafons socials d'hòmens, dònes i chiquets

En un punt aparte de la realea divinizada de la que fan part els reis, el següent escalafó en la jerarquia social són els hòmens lliures. Funcionaris burocràtics, militars i sacerdots fan part del grup de persones no subyugadas. Per una atra part, es troben els hòmens semilibres; per a autors com Avial Chicharro, estos << eren una part de la població els drets de la qual es consideraven inferiors als dels ciutadans lliures, ya que la seua situació els obligava a treballar per al temple o el palau >>.En l'escalafó social més baix estan els esclaus. Este últim no era un grup homogéneu; es constituïa principalment per dos formes d'esclaus, els que varen ser venuts pels seus pares o obligats per un juge a prestar els seus servicis d'eixa manera, mentres que el segon tipo d'esclau era el presoner de les guerres de conquista contra atres societats de Mesopotamia. Normalment, a els qui per decisió judicial o venda es varen convertir en esclaus, prestarien servicis menys rudos en treballs agrícoles; el restant dels esclaus sofririen treballs ardus.

En el cas de les dònes, si estes es trobaven casades, estaven en una posició d'inferioritat front al marit. Normalment, la dòna s'encarrega de l'educació domèstica dels seus fills i de llabors de la llar, és dir, no existia molta participació en treball manual pesat. Existien casos excepcionals en la llabor de la dòna; per eixemple, els qui es convertien en #sacerdot deprenien a escriure i realisar càlculs matemàtics bàsics.Els chiquets, en tindre una educació principalment dins de la llar, deprenien els oficis dels seus pares i el seu camp d'acció no seria molt distint de l'escalafó social al que pertanyen.

En el idioma acadio, les paraules bît tuppi donaven conte de les tabletas d'argila a on es contenia coneiximent per a l'aprenentage en la chiquea. Este tipo de texts era usat principalment en l'educació dins dels temples, per a la formació de futurs sacerdots o #sacerdot; no obstant, els documents en argila també varen ser utilisats (en menor mida) quan es tractava de transmetre coneiximents en la llar o en la finalitat de deprendre respecte a contabilitat.

També existia un calendari “escolar” que necessitava d'un compliment disciplinado per a l'adquisició de coneiximents. Per eixemple, l'aprenentage de la escritura cuneïforme requeria anys d'entrenament per a realment manejar en facilitat la seua escritura i memorisar les distintes combinacions que donen significat a la grafia sumerio. Per a deprendre l'escritura cuneïforme era necessari usar un tipo específic de taules d'argila en blanc. Els individus que estudiaven i conseguien manejar correctament el acadio escrit en cuneïforme, conseguien accedir a una multitut de disciplines:

<< […] L'educació formal implicava el domini de l'alfabetisació (per a tasques com dur registres comercials, redactar i llegir contractes, compondre cartes, enviar mensages militars, recitar oracions i invocacions i comprendre texts mèdics), aixina com el domini de l'aritmètica (per a treballs com medir parceles de terra i els seus productes, determinar imposts, proyectar suministraments per a una campanya militar i calcular la cantitat de terra necessària per a construir una rampa de sege [...] >>

Un dels eixercicis més importants realisats en la comprensió de l'escritura cuneïforme dins del acadio varen ser les primeres traduccions d'atres llengües que compartiren el mateix sistema escritural. Per eixemple, va haver un procés dins de l'imperi acadio per a traduir llengües sumerio relacionades en l'etapa final de l'hegemonia d'Uruk.

Arts i ciència en la cotidianidad

La tradició artística acadia conviu en fortes influències de Sumerio. L'art va continuar en la promoció ritual i de veneració a les deidades i als reis. En l'us sofisticat de la arenisca es creen obres artístiques que commemoren, per eixemple, les conquistes heròiques del governant Naram-Sense; les obres mostren al rei acadio lluitant contra els seus enemics mentres els deus li veuen. Existix també l'art en cilindres-sagelle, a on en les bandes d'este es mostren relats mítics que corresponen als arquetips divins de la societat.

El monument real, és dir, les representacions artístiques que busquen sustentar la política imperial varen ser part important de les obres artístiques en Acadia. Es realisen multitut de frisos antics que representen divinitats com Shamash i Ishtar; l'us de la glíptica és clau per a saber conéixer els formats en que es varen realisar estes mitificación i justificacions ideològiques en l'art.

La ciència s'expressa visiblement en els aportes matemàtics que va tindre la civilisació imperial acadia. Avial Chicharro ilustra el seu us: << Els escrigues varen començar a realisar càlculs matemàtics utilisant taules de multiplicar del 2 al 20 (en un clar sistema sexagesimal), acompanyades de taules complementàries del 30, 40 i 50>>.

Belicismo en la societat

Els acadios eren una cultural imperial; per això, buscaven expandir-se contínuament. Les guerres que sorgien dels ànims expansionista de la realea no solament tenien un cost humà important, també posaven en dubte la llegitimitat del rei. Per a que l'ànim del poble seguixca vigent, es creen grans temples i recints religiosos que reforcen la << ideologia>> de l'imperi. L'estela victoriosa de Naram-Sense és la font més gran respecte al com es varen vore els militars acadios.

Els estaments militars en l'imperi acadio eren heterogéneus, i contaven en distintes funcions, que al mateix temps feyen variar aspectes bàsics com les vestimentes o armes que podien utilisar; per una atra part, l'art en objectes en pedra dona conte d'açò, en ser les principals fonts del tòpic. Algunes de les esteles de Narem-Sense parlen dels estandarts, una de les peces claus en el camp de batalla acadio. Estos grups militars funcionaven no solament com a elements de guerra, sino també des de l'inteligència, la transmissió de mensages durant els conflictes i l'ordenança de les formacions militars.

Les esteles, construïdes principalment per a deixar encomanda de les lleis o dels grans ardits militars, també donen mostra del tipo de vestimentes de les unitats militars. Usualment es mostrava als soldats en caixcos a modo de protecció, elements per a defendre's com: astrals, arcs en fleches i punyals, este últim artefacte era reconegut ya que comunament era portat a mans de líders en alt ranc social o el propi rei. Les tropes de combaten es vestien en robages convencionals, mentres que grups d'infanteria duyen un <<faldellín triangular>>.

Arquitectura

Els possibles restants de les ciutats de Akkad i de Sippar seguixen sepultats en llocs ignotos. Este desconeiximent complet dels que en el seu dia varen ser centres principals de l'imperi acadio nos priva de possibilitat de contemplar i enjuïciar aquells monuments que millor pogueren reflectir el seu estil i concepcions arquitectòniques. Mentres que no es produïxquen descobriments en este sector, hem d'acontentar-nos en obres de restauració portades a terme pels acadios en edificis antics, com és el cas del Palau i el Temple de Tell Asmar, i en un parell d'eixemples d'edificis de nova planta, magnífics certament els dos en capitals provincials de l'Imperi: Tell Brak, en Síria, i Asur, en el cor del futur territori dels assiris.

El gran edifici excavat en Tell Brak, construït i utilisat per a depòsit de mercaderies en el centre de la conca del Kabur, es data en l'época de Akkad perque els seus atobons ostenten el nom de Naram-sense. Basta mirar un moment el seu pla, per a comprendre que no és una realisació gradual, en un núcleu al que es van afegint postiços per a satisfer noves necessitats, sino una creació única, racional, calculada de bestreta fins als seus mínims detalls. Com observa Moortgat, els acadios varen tendir a molejar la realitat en formes preconcebudes, segons posa be de manifest el seu esquema de les "Quatre Parts del Món"; les idees deuen impondre els seus perfils a les coses, l'esperit a la matèria. El palau de Tell Brak és un eloqüent testic de la seua mentalitat. Aquella impressionant mole, de 111 per 93 metros, devia semblar als pobles de la planura de síria un símbol pavoroso de l'autoritat acadia. Els seus murs exteriors, de dèu metros de gruixa, ho cenyien d'un cinturó infranquejable. El pla diu lo que era: un depòsit de mercaderies i tributs, organisat al voltant de quatre patis, un d'ells molt major que els atres tres. La seua única porta, d'onze metros d'ample, donava a un espacioso zaguán, flanquejat pels llocs d'administració; del zaguán es passava a un pati de quaranta metros de costat. Cal imaginar allí a les caravanes descarregant les seues bales, passada l'inspecció dels escrigues estacionats en el portal. Despuix de descarregades en el pati, les mercaderies eren depositades en els almagasens, ordenats com un caseller de buits, tots en la mateixa altura, aïllats o per parelles entorn a quatre patis. Els almagasens rebien d'estos la llum i la ventilació. L'edifici no sembla haver tingut més planta que l'excavada i potser unes torres de defensa als costats de la seua única porta, alguna cosa més altes que els restants murs, per a servir d'atalayes.

En el Temple d'Abu, en Tell Asmar, els acadios varen introduir un canvi significatiu: varen dividir la cella en dos mitats per mig d'un gros mur travesser, en obertura en el centre, de manera que una volta passat la porta exterior del santuari, el visitant es trobava en una antecella. Per a vore l'estàtua i els altars del deu, el visitant devia donar uns passos i colocar-se en l'eix central de l'edifici. El nou sistema trenca en la tradició de l'acostament per l'eix acodado, i més encara indica la disposició típica dels temples neosumerios, en els que la cella pròpiament dita serà una estància més ampla que llarga. Un sol eixemple no basta per a determinar si el nou sistema va ser general llavors, pero en tot case la reforma introduïda en el Temple de Tell Asmar té el valor possible d'antecedent d'una solució anomenada a impondre's més vesprada.

Durant l'Imperi acadio es va seguir la costum sumerio d'alçar grans esteles i monuments commemoratius escrits en llocs especials de les ciutats. En estes obres es demostrava el poder de l'imperi i es publicitaban els seus èxits militars. En l'art acadio, la figura central de l'obra es representa en majors proporcions que el restant de la composició, que generalment conté escenes dramàtiques. Un bon eixemple és l'estela de Naram-Sense, a on el monarca, coronat per un caixco de banyes que indica el seu caràcter diví, té el doble de tamany que les demés figures.

Vore també

• Asiriología

Bibliografia

• Blanco Freijeiro, Antonio (1972): Art antic de l'Àsia Anterior. Sevilla (Espanya): Publicacions de l'Universitat de Sevilla, pp. 105-114.
• Liverani, Mario (1988). L'antic Orient.
• “L'imperi acadio” . Mesopotamia. El breçol de la civilisació (Molt Història Golden. Edició Coleccionista) 2020 (8).