Ingaevones
Els ingaevones o, com Plinio els cridava segons pareix, més acertadament ingvaeones o ingaeuones («gent de Yngvi»),[1] com varen ser descrits en l'obra Germania de Tácito cap al 98 d. C., varen anar un grup cultural germà occidental que vivia a lo llarc de la costa del mar del Nort, en les regions de Jutlandia, Holstein, Frisia i en les illes daneses. Cap a el I es varen començar a diferenciar en els frisones, sajones, jutos i anglos. El postulat grup comú de dialectes estretament relacionats dels ingvaeones és cridat «ingvaeónico» o «germànic de la Mar del Nort».[2]
Tácito classifica als «ingaevones propencs a l'oceà» com una de les tres tribus descendents dels tres fills de Mannus, fill de Tuisto, progenitor de tots els pobles germànics. Els atres dos serien els hermiones i els istvaeones. Segons Rafael von Uslar, esta triple subdivisió de les tribus germàniques occidentals es correspon en les senyes arqueològiques de l'Antiguetat tardana.
Plinio cap al 80 d. C. inclou als ingvaeones entre les cinc confederacions germàniques en la seua Naturalis Història (IV.99); les atres eren els vàndals, els istvaeones, els hermiones i els bastar-nos. Segons Plinio, els ingvaeones eren un poble constituït pels cimbros, els teutones i els chaucos.[3] Si la paraula és despullada de la seua terminació llatina, llavors ingvaeon és ingwine («amics de Ing»), a on la paraula es fa familiar a una usada en Beowulf, i en un atre passage del mateix poema a on Hrothgar és cridat «El sapient senyor dels ingwine» (es wisa frea Ingwina)[4]
Ing, el pare llegendari dels ingvaeones, posseïx un nom derivat del postulat protogermánico *Ingwaz, que significa tant «home» com a «fill de», de la mateixa manera que Ing, Ingo o Inguio, fill de Mannus. Est és també el nom aplicat a la deidad Freyr de l'época vikinga, coneguda en Suècia com Yngvi-Freyr[5] i cridada aixina també en la Saga dels Ynglings de Snorri Sturluson.[6] Jacob Grimm en la seua Mitologia Teutona (Teutonic Mythology) considera al susodicho «Ing» originalment idèntic a l'escandinau Yngvi, epónimo ancestral de la real casa sueca dels Ynglinga, els "Inglings" o fills de "Ing". Este últim nom apareix una volta més en el conjunt de versos escrits al voltant de el IX i impresos baix el títul de The Old English Poem per George Hickes en 1705:[7]
- Ing wæs ærest mid Est-Denum
- Gesewen secgum, oþ he siððan est
- Ofer wæg gewat; wæn æfter ran;
- Þus heardingas þone hæli nemdun.[8]
Un "Ingui" es troba també entre alguns membres de la casa real anglosaxona del Regne de Bernicia,[9] a on potser va ser pres com el progenitor de tots els reis anglos.[10] Com els Ingaevones formaven part del grup anglosaxó que es va assentar en Britania, Noah Webster ha especulat que tal poble podria haver segut el que va donar a Anglaterra el seu nom.[11] Grigsby subralla que en el continent "formaven part de la confederació coneguda com els 'Amics de Ing' i en les noves terres a les que migraron en els sigles V i VI també. En els moments en els que varen nomenar a eixes terres com Angle-land, és tentador especular que la paraula Angle siga derivada, o com un joc de paraules, a partir del nom Ing."[10]
D'acort a la "Genealogia troyana de Nennius" dins de la Història Brittonum, "Alanus" (segons Nennius) que seria Mannus,[12] pare de Ing que seria "Neugio" (Nennius), el qual hauria tingut tres fills: Wandalus, Saxo i Boguarus[13]—a partir dels quals vénen els pobles dels Vàndals, els Sajones i els Bolgars.
Vore també
[editar | editar còdic]Notes
[editar | editar còdic]- ↑ En El llibre dels contes perduts, J. R. R. Tolkien els va nomenar com «Ingwaiwar», una aparent traducció pròpia del anglosaxó. J. R. R. Tolkien, ed. Christopher Tolkien, The Book of Lost Tals, Part II, pp. 304-307, 309, 312, 323. Boston: Houghton Mifflin Company, 1984. ISBN 0-395-36614-3
- ↑ En el seu comentari, Christopher Tolkien va descriure als Ingaevones o Ingwaiwar també com a pobles marítims del Mar Bàltica. The Book of Lost Tals, Part II, pp. 304-305.
- ↑ Naturalis Història. Plinio el Vell. Llibre IV
- ↑ North, Richard. Heathen Gods in Old English literature. p. 64
- ↑ Per a vore la relació entre Ing i Freyr, vore: R. North, Heathen Gods in Old English Literature (Cambridge) 1997.
- ↑ Nota de John Grigsby en, Beowulf & Grindel (London: Watkins) 2005:98 note 6.
- ↑ Hickes, Thesaurus of the Old Languages of the North, 1705, nota de Grigsby 2005:98.
- ↑ John Grigsby traduïx a l'anglés "Ing was among the East Danes first seen among men, til he departed [east? back?] over the siga; the wagon ran after; thus the hard-men [warriors?] named the hero." Grigsby notes the return journey in a wagon over the siga of this obliquely referred-to god: " the presence of this deity might have been allowed to remain in the otherwise Christian poem on the grounds that by this rime Ing was regarded (as in some Anglian genealogies) as a great continental ancestor" (Grigsby 2005:99).
- ↑ R. North 1997:42f.
- ↑ 10,0 10,1 Grigsby 2005:99.
- ↑ Webster, Noah. Letters to a Young Gentleman Commencing His Education. S. Converse, 1823:105.
- ↑ Grimm, Teutonic Mythology. Vol IV. p. 1735
- ↑ Bredehoft, Thomas A. Textual histories: readings in the Anglo-Saxon chronicle. p. 31
Referències
[editar | editar còdic]- Grimm, Jacob (1835). Deutsche Mythologie (German Mythology); From English released versió Grimm's Teutonic Mythology (1888); Available online by Northvegr © 2004-2007:Chapter 15, page 2-; 3. File retrieved 09-26-2007.
- Sonderegger, Stefan (1979): Grundzüge deutscher Sprachgeschichte. Diachronie dones Sprachsystems. Band I: Einführung – Genealogie – Konstanten. Berlin/New York: Walter de Gruyter. ISBN 3-11-003570-7
- Tacitus. Germania (1st century AD). (en Llatí)
- North, Richard. Heathen gods in Old english literature. Cambridge. Cambridge University Press. 1997. ISBN 0-521-55183-8
- Bredehoft, Thomas A. Textual histories: readings in the Anglo-Saxon chronicle. University of Toronto Press. Canadà. 2001. ISBN 0-8020-4850-1
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ingaevones» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.