Interpretació musical
.jpg)
La interpretació musical és el pas en el procés musical durant en que les idees musicals es realisen i transmeten a l'escoltant.[1] És l'acció de fer música, de produir-la en la veu, en instruments o atres objectes capaços de produir sons musicals. En la cultura musical occidental, un músic especialisat decodifica el text musical d'una partitura i ho fa audible en un o varis instruments musicals.[2]
El músic, ya siga instrumentiste, cantant o director, que conduïx una interpretació o participa, suponent que esta siga colectiva, es denomina intérpret. Des de sempre, també han existit intérprets que han eixecutat obres, en i sense partitura, creades per un compositor.[2]
Hi ha aspectes d'una obra que el compositor no pot senyalar en tota precisió. Els intérprets determinen, fins a cert punt, alguns aspectes de la música que interpreten, subjectes a la seua discrecionalitat, en funció dels tempos, fraseo, dinàmica i, depenent de la música, altura i instrumentació.[1] Hi ha persones que entenen diferentemente l'acte de l'interpretació musical del de l'eixecució musical. En este cas, la diferència radica en el fet que la primera atén a tots els elements de la música, mentres que la segona es llimita a traduir en sons estrictament lo que consta en la partitura. Uns atres abusen de la seua pròpia imaginació fent aportes que van molt més allà de la partitura original, cosa de lo que es queixaven autors com Couperin, Beethoven i Stravinski.[2]
L'acte en el qual l'interpretació es fa pública es denomina concert, recital, jam session i encara en atres nomenclatures en funció, sobretot, del tipo de música que s'interpreta.
Paràmetros bàsics de l'interpretació
[editar | editar còdic]Els paràmetros bàsics que determinen l'interpretació són:
- Els instruments utilisats.
- La tècnica o palmito de tècniques empleades per a fer-los sonar.
- l'afinación d'estos instruments, és dir, l'altura absoluta i l'escala musical empleada.
- El tempo.
- l'articulació.
Alguns d'estos elements vénen determinats, a la seua volta, tant per plantejaments apriorísticos sobre el resultat que es vol conseguir, com per condicionants específics de cada interpretació. Entre estos estan l'acústica de l'espai a on té lloc, o la perícia dels intérprets, entre uns atres.
En general, cada estil requerix unes maneres d'interpretar-ho, és dir, una determinada manera de jugar en estos paràmetros. En alguns casos, per eixemple en el cas de transcripcions a instruments que no existien quan es va compondre l'obra, com una composició d'Antonio Vivaldi para guitarra elèctrica, es crea una distància entre l'estil compositivo i l'estil interpretatiu.
En les interpretacions en públic o concerts, intervenen molts atres paràmetros propis de la posada en escena d'un espectàcul.
Tendències interpretatives
[editar | editar còdic]L'interpretació d'una obra musical és, en molts sentits, similar a l'interpretació teatral. Encara que els actors se cenyixquen al paper escrit en l'obra, poden pujar o baixar la veu, amprar un to o un atre, etc. És lo mateix que els instrumentistes musicals que, dins d'un orde, poden variar l'eixecució en cada moment, encara que seguixquen les indicacions de la partitura.[3]
L'acte de l'interpretació no sempre i en tots els llocs s'ha pretés interpretar la voluntat de l'autor. Des d'este punt de vista es pot entendre que els criteris bàsics per a les interpretacions musicals són dos: o be l'estudi de la partitura i de tot allò que ho rodeja per a conseguir una interpretació lo més propenca possible a la voluntat de l'autor, o be l'utilisació de la partitura per a aplegar a una nova creació personal de l'intérpret, a una recreació, o en tot cas, una interpretació que no té com a principal objectiu la restitució d'una sonoritat original. Un eixemple clar de la segona tendència és el tipo d'interpretació de la música barroca que es va fer durant el Romanticisme i bona part de el XX, fins a l'irrupció de la música antiga, que s'interpretava en uns instruments que no eren aquells per als quals s'havia segut pensada aquella música. Es tendia a interpretar-la en conjunts d'unes dimensions i una sonoritat molt més gran que l'original, i es variaven molts dels paràmetros bàsics que configuren l'interpretació. En contrapartida, un eixemple de la primera és el moviment que, a partir de la década de 1970 va encapçalar Nikolaus Harnoncourt i que es coneix com música antiga.
No solament l'interpretació de la música que s'expressa en una notació que és molt detallada en tot tipo d'indicacions sobre cóm té que ser interpretada permet una interpretació fidel en les intencions originals. En el cas de música anotada de forma menys rigorosa i/o de música que en sí mateixa requerix un cert grau de indeterminación o d'improvisació, este rigor es conseguix a pur de l'estudi de fonts documentals paraleles, i a sovint contemporànees, de l'obra a interpretar.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Britannica, 2000.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Orlandini, 2012, p. 77.
- ↑ Latham, 2008, p. 781.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Luis Orlandini RobertSantiago de Chile:66(218)ISSN 0716-2790.Consultat el 20 de giner de 2021.
- Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- Alison Latham (2008). Diccionari enciclopèdic de la música, Ciutat de Mèxic: Fondo de Cultura Econòmica, pp. 781-783. ISBN 9786071600202.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Interpretación musical» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.