Invasió anglo-portuguesa al Riu de l'Argent (1763)

La invasió anglo-portuguesa al Riu de l'Argent va ser una operació emmarcada en la guerra dels Sèt Anys per la qual, en 1763, l'Imperi portugués -governat per José I de Portugal i el seu ministre el Marqués de Pombal- i Gran Bretanya -en els primers anys del regnat de Jorge III del Regne Unit- varen pretendre prendre control de la Governació del Riu de l'Argent, que pertanyia a l'immens virreinato del Perú del Imperi espanyol.

Antecedents

En 1756 va esclatar una nova guerra entre les principals potències europees, la cridada Guerra dels Sèt Anys. Espanya, governada per Carlos III, va entrar finalment en la guerra al costat de la França de Luis XV en giner de 1762, obligat pel Tercer pacte de família que unia a abdós monarques de la casa de Borbón. Eixe mateix més va salpar de Càdis la fragata Victoria (26 canons), al mando del tinent de navío Carlos José de Sarrià, en órdens per al governador Pedro de Cevallos de sitiar i prendre Colónia del Sacrament.

Pedro de Cevallos.

Cevallos va salpar a principis de setembre en una esquadra composta per una fragata, un navío de registre armat, tres avisos, dotze llanches grans armada i quinze transports. Despuix d'arribar a Colónia el 4 de setembre, les 7 naus espanyoles varen ancorar i va començar el desembarc que es va prolongar fins al 14. Recent el dia 26 va arribar l'artilleria de Montevideo i el 27 es varen sumar 1.200 natius de les Missions Jesuíticas. L'1 d'octubre va mamprendre la marcha de l'eixèrcit començant el lloc a la Colónia el 5 d'octubre de 1762.

Despuix del desembarc, l'esquadra al mando de Sarrià, composta de la fragata Victoria, el navío de registre Santa Creu, tres avisos, huit llanches i tres corsarios, es va retirar sense órdens de Cevallos a l'Ensenar de Barragán, en la costa occidental del Riu de l'Argent, lo que va possibilitar que el 14 d'octubre 4 bergantines portuguesos evacuaren de la plaça sitiada a numeroses famílies i els cabals i que 3 d'ells retornaren el 17 d'octubre en víveres i materials per a la defensa.

Sarrià, atrincherat en Ensenar, va desobedir les reiterades órdens per a retornar i combatre aduint que no havia vingut d'Espanya a lluitar contra el contrabando. Finalment va accedir a salpar el 17 d'octubre, pero no va deixar el port fins al 29, aplegant a Colónia dos dies despuix, despuix de la capitulació. En efecte, el 31 d'octubre de 1762 Da Silva Fonseca, governador de Colónia, va capitular davant Cevallos i dos dies despuix la ciutat va ser ocupada.

L'expedició

Mentrestant, en Anglaterra madurava des de començos de 1762, impulsat per l'embaixador portugués, un pla per a intervindre en el Riu de l'Argent recolzant-se en Colónia, pla que involucrava al govern portugués, al gabinet anglés de Thomas Pelham-Holles, 1° duc de Newcastle, i a la Companyia Britànica de les Índies Orientals (British East Índia Company). Segons este pla, quedaria la Banda Oriental per als portuguesos i la Banda Occidental per als britànics. La Companyia organisaria l'expedició, per lo que l'estatus llegal de l'expedició proyectada era discutible i l'acostava a una operació corsaria.

La Companyia va efectuar una subscripció fins a conseguir reunir 100.000 lliures esterlines i va aportar les naus, publicant un bando en els carrers de Londres solicitant tripulants aventurers per a l'expedició, assegurant "llibertat absoluta per al saqueig".

Erro al crear miniatura:

Gomes Freire d'Andrade.

El 14 de giner de 1762 es va adquirir el HMS Kingston, navío de 1068 tonellades construït per Bassel en Hull en 1697. De 60 canons, va ser reforçat i dut a 64 peces de bronze i lloc al mando del capità MacNamara, formalment oficial de la Companyia. Adquirida també al Almirantazgo la fragata Ambuscade, de 40 canons, al mando del capità William Roberts, la flota va salpar de Londres en juliol de 1762 rumbo a Lisboa en 700 hòmens de tropa i dotació, sense que la tongada de Newcastle pel Earl de Bute com a primer ministre afectara l'operació.

En la capital portuguesa, MacNamara va ser reconegut per les autoritats com a cap de l'esquadra “per a ser tingut entre els portuguesos com del seu propi Monarca [...] i també les órdens convenients per a que traguera de Brasil les embarcacions i tropes necessàries”.

El 30 d'agost va partir rumbo a Riu de Janeiro. Allí el seu governador Gomes Freire d'Andrade, comte de Bobadela, va reforçar la seua esquadra en la fragata Nossa Senhora dona Gloria, de 38 canons, huit bergantines de transport, i una força de 600 hòmens al mando del tinent coronel Vasc Fernandes Pinte Alpoin. Gomes Freire va recomanar també a MacNamara que desembarcara en l'Ensenar de Barragán, pel seu calat i perque ademés no estava encara protegida.

El 20 de novembre l'esquadra va deixar Riu, creuant-se sense saber-ho en les embarcacions que duyen als presoners portuguesos de la Colónia. El proyecte, desconeixent la caiguda d'eixa plaça, prevea desembarcar en l'Ensenar de Barragán i marchar sobre la ciutat de Buenos Aires.

Riu de l'Argent

Ya en decembre, en aigües de Montevideo, l'esquadra de MacNamara va capturar una chicoteta embarcació espanyola, que els va informar la rendició de la Colónia, per lo que va decidir dirigir-se directament sobre Buenos Aires. No obstant, carint de pràctics del port (els pràctics del riu portuguesos havien segut capturats per Cevallos i enviats presoners a Riu), no va poder ubicar el canal d'accés a la ciutat, rodejada de bancs d'arena, per lo que va retornar a Montevideo.

Cevallos, qui permaneixia en la Colónia, pese a passar per un fort atac de paludisme, es va mantindre al front de la defensa. Desconeixent el punt de desembarc, va enviar part de les seues tropes a Maldonado i Montevideo, deixant en la Colónia 500 hòmens i 100 en l'illa Sant Gabriel.

El 2 de giner l'esquadra anglo-portuguesa es va apostar front a Montevideo en intencions d'efectuar un atac, pero al sendemà va aplegar des de Riu de Janeiro un buc portugués en órdens de retornar. Un pràctic que anava a bordo els va informar que els navío tenien molt calat per a entrar a Montevideo i li va aconsellar passar a Colónia, els canals de la qual d'accés dia conéixer be.

MacNamara va reunir a bordo de la seua capitana una junta de guerra, la qual va decidir atacar Colónia. El 4 de giner de 1763 varen fondejar en la Riera front a Colónia, ensajant un colp de mà i varis atacs menors per a tantejar les defenses, els que varen ser rebujats.

L'esquadra espanyola al mando del tinent de navío Sarrià permaneixia front a Colónia, i estava composta de la fragata Victoria, el Santa Creu (capità Urcullu) i l'avís Sant Zenón. En aparéixer l'esquadra de MacNamara, Sarrià, abandonant la plaça a la seua sòrt, es va retirar a la propenca illa de Sant Gabriel, a on va abandonar la fragata desembarcant en els seus oficials, deixant la tripulació (180 hòmens) a bordo al mando del contramaestre.

L'assalt

Al migdia del 6 de giner, els tres bucs majors es acoderaron per la banda de estribor front a les principals posicions fortificadas de la plaça: el Lord Clive front al Baluart de Santa Rita, el Ambuscade front al de Sant Pedro Alcántara i el Gloria front al de Sant Miguel. Iniciat el bombardeig de la plaça al migdia i des d'una distància d'uns 400 metros, l'intercanvi de fòc es va mantindre per quatre hores.

Erro al crear miniatura:

Restants del Bastió Sant Miguel.

Pese a lo intens del fòc, més de 3000 dispars de bala rasa i metralla, les tropes de Cevallos, parapetades en un terreny baix, no varen sofrir majors baixes, puix els tirs enemics eren molt elevats.

Una anècdota referix que un dels vigías que va apostar Cevallos en la costa li va manar un mensage informant el avistaje i agregant que “eixos bucs estan bons per a la bala roja”.

Efectivament, a les 16:00 hores una bala roja, una bala de ferro calfada al roig viu, va desnugar un fort incendi en el Lord Clive, el que fins a eixe moment havia sofrit 40 baixes. En el sinistre varen morir 272 dels seus tripulants, incloent a MacNamara. Dels 78 sobreviviente que varen abandonar el barco a nade (atres dos en un chicotet pot), 62 varen ser capturats per les forces de Cevallos. El Ambuscade i el Gloria, sériament averiats i en numeroses baixes (80 en la fragata britànica), es varen retirar a Riu.

Les pèrdues espanyoles varen ser de sol quatre morts en el fort. Cevallos va conseguir recuperar part de l'artilleria del Lord Clive ans que esclatara la santabárbara en anochecer, prop de les 20 hores. Després del naufragi, els espanyols varen tirar pesades pedres sobre la nau per a evitar que els anglesos eventualment la reflotaran.

Afonament del Victoria

En sentir-se l'esclat en la Victòria la tripulació que es disponia també a abandonar-la va decidir quedar-se a bordo. A les 23:00 el contramaestre envie un pot a l'illa per a arreplegar a Sarría, qui en acostar-se a la fragata i sentir tres cañonazos per una falsa alarma va ordenar que ho retornaren a terra ferma.

En amanecer del 7 de giner va retornar breument a bordo, despuix de lo que va tornar a l'illa Sant Gabriel deixant als seus oficials per a arreplegar el seu equipage. En la vesprada va tornar a la fragata i va encapçalar una junta de guerra, decidint abandonar la nau i dirigir-se a l'illa, sense informar a Cevallos de les seues decisions.

La fragata estava llavors varada en l'arena pero sense danys, per lo que eixiria a flotació en la marea. Sarría va ordenar no obstant afonar-la sense més, sense salvar l'artilleria, pólvora, municions i demés pertrechos: «Luego que ixca del seu brode la llancha, escomence Ud., sense pèrdua de temps, a tirar l'artilleria a l'aigua, i tindre-li obert bons rumbos a la fragata per a que es vaja a pique, abans que conseguixquen els enemics fer alguna intentona, o en eixa artilleria batre a esta illa, de lo que se nos faria greu càrrec, i d'este sentir són tots els oficials i yo, i aixina sense interpretació pose-ho Ud. després per obra. D'Ud., Sarrià.»

Pese a les seues órdens, el contramaestre solament va obrir uns pocs barrenos per a demorar l'entrada d'aigua. Quan Cevallos finalment va tindre notícies va manar de colp i repent al pilot Manuel Joaquín de Zapiola, un pràctic i varis mariners per a salvar la fragata. Entrant a port el 8 de giner una tormenta la va llançar contra les roques al no poder tirar un ancora, ya que havien segut tirades per la broda per órdens de Sarrià.

Cevallos va arrestar a Sarrià i els seus oficials. No obstant, el consell de guerra realisat en 1766 va decidir absoldre-ho inexplicablement de tots els càrrecs.

Referències

Bibliografia

• Oscar C.Albino, Cevallos, la Colónia del Sacrament i la Primera Invasió Anglesa al Riu de l'Argent, Bolletí del Centre Naval N° 810, 2005
• Enrique M. Barba, La Primera Invasió Anglesa, Revista Tot és Història, 1970.
• John D. Granger, The Royal Navy in the River Plate 1806-1807, Scolar Press for the Navy Records Society; 1996.
• Horacio Rodríguez, Pablo Arguindeguy, Els Bloquejos Navals en el Riu de l'Argent, Institut Browniano, 1991.
• Hialmar Edmundo Gammalson, El Virrey Cevallos, Plus Ultra, 1976, Buenos Aires.
• Roberts, Carlos, Les invasions angleses del Riu de l'Argent (1806-1807), Emecé Editors, 2000, ISBN 950-04-2021-X, 9789500420211.
• Adolfo Kunsch Oelkers, Incendi i Naufragi del Lord Clive, en Naufragis en Colónia: Patrimoni Històric, Torre del Vigía Edicions, Montevideo, 2003.
• Andrew Graham-Yooll, Imperial skirmishes: war and gunboat diplomacy in Latin America, Volum 2, Hidden History Séries, Signal Books, 2002
• Carlos Calvo, Colecció completa de tractats, París, 1862, Tom VI
• Isaac Schomberg, Naval Chronolgy, Tom I, Londres, 1802
• David Marley, Wars of the Americas: a chronology of armed conflict in the New World, 1492 to the present, ABC-CLIO, 1998
• Miguel Ángel Cárcano, La política internacional en el història argentina, Eudeba, 1972
• Andrés López Reilly, Galeones, Naufragis i Tesors, Edicions de la Plaça, 2001