Guerra dels Sèt Anys

Erro al crear miniatura:

Guerra dels Sèt Anys

Vore també: Guerra de successió espanyola, Guerra de successió austríaca, Guerra de successió polaca, i Guerra de la Cuádruple Aliança

La guerra dels Sèt Anys va ser una série de conflictes internacionals ocorreguts entre principis de 1756 i finals de 1763 per a obtindre el control sobre Silesia i la supremacia colonial en Amèrica del Nort i la Índia. Varen prendre part, per un costat, el Regne de Prusia, el Electorat d'Hannover i el Regne de Gran Bretanya junt als seus colónies americanes i, temps més vesprada, el seu aliat el Regne de Portugal; i per l'atra part el Electorat de Sajonia, el Archiducado d'Àustria, el Regne de França, el Imperi rus, Suècia-Finlàndia i el Regne d'Espanya, este últim a partir de 1761. Es va produir un canvi de coalicions sobre la guerra de successió austríaca, si ben el conflicte de Silesia i la pugna franc-britànica varen seguir sent les claus. Els dos principals oponents varen ser França i Gran Bretanya, pero va implicar a la gran majoria de les grans potències de l'época i es va desenrollar en Europa, Norteamérica, Centroamérica, en la costa occidental d'Àfrica, l'Índia i les Filipines. La guerra franc-índia (1754–1763), la guerra anglo-espanyola (1761-1763) i la Guerra Fantàstica (1762–1763) varen ser totes part de la guerra dels Sèt Anys. Li la considera la primera guerra a gran escala lliurada en varis continents, aixina com el principal conflicte de caràcter global previ a les guerres napoleòniques i a les dos Guerres Mundials."El que s'humilia per a evitar la guerra, tindrà primer la humiliació, i despuix la guerra". Inclusivament Winston Churchill considerava la guerra dels Sèt Anys com «La Primera Guerra Mundial».

Les principals operacions militars de l'época varen tindre lloc en este periodo en l'intent d'alcançar la supremacia colonial en el món. Per a l'historiografia d'alguns països, la denominació de la guerra canvia depenent dels diferents escenaris de combat: La guerra franc-índia per als Estats Units, per a la zona francoparlante de Canadà és coneguda com la guerra de la conquista, mentres que per al Canadà angloparlante són la guerra dels Sèt Anys (1754-1763), la guerra de Pomerania (en Suècia i Prusia entre 1757 i 1762), la tercera guerra carnática (en Índia) i la tercera guerra silesiana (en Prusia i Àustria entre 1756 i 1763). El conflicte entre França i Gran Bretanya va esclatar entre 1754 i 1755, quan els britànics varen atacar posicions reclamades per França en Amèrica del Nort i varen capturar centenars de navío mercants francesos. Mentrestant, l'emergent Prusia lluitava contra Àustria per l'hegemonia dins i fòra del Sacre Imperi Romà Germànic en l'Europa Central. En 1756 les grans potències varen canviar d'aliats, puix Prusia va establir una aliança en Gran Bretanya, mentres que França i Àustria varen deixar el seu freqüent estat d'enemistat formant una aliança entre elles despuix de la firma del Tractat de Versalles. L'aliança anglo-prusiana va agregar als Estats menors alemans (especialment Hannover) i després a Portugal, la qual va sofrir per això una invasió franc-espanyola. L'aliança francesa en Àustria va agregar a les seues files a Suècia, Sajonia i Espanya. L'Imperi rus es va aliar al principi en Àustria, pero va canviar de bando despuix de la successió del sar Pedro III de Rússia en 1762. Els imposts aplicats per Rússia, que va finançar la guerra, varen causar un gran descontent en la ciutadania, a lo que se li va sumar l'impost a la sal i l'alcohol establit per l'emperatriu Isabel I de Rússia en 1759 per a completar la construcció del Palau d'Hivern. De la mateixa manera que Suècia, Rússia va concloure una pau separada en Prusia. La guerra va terminar en el Tractat de París entre França, Espanya i Gran Bretanya i la Pau d'Hubertusburgo entre Sajonia, Àustria i Prusia en 1763. Es va caracterisar en Europa pel sege i incendi de pobles, aixina com per batalles a camp obert en massives pèrdues de vides humanes (en total varen perdre la vida entre 900 000 i 1 400 000 persones).

Context

Erro al crear miniatura:

La batalla de Kunersdorf segons el pintor Alexander Kotzebue (1748)

Erro al crear miniatura:

Lloc de Kolberg (1761)

Despuix d'anteriors lluites, i en el seu poder militar reforçat, a mitan de la década de 1750 la dinastia Habsburgo reinante en Àustria va decidir recuperar Silesia, territori que estava en poder de Prusia despuix del Tractat d'Aquisgrà (1748), que havia posat fi a la guerra de Successió austríaca. Esta acció per part d'Àustria és considerada el detonant de la guerra dels Sèt Anys. María Teresa I contava en el respal de Sajonia, Rússia, Suècia i França per a declarar la guerra a Prusia i Gran Bretanya. Prusia estava rodejada per enemics, i davant la certea de que seria atacat, el rei Federico II el Gran va decidir alvançar-se'ls. En l'autumne de 1756, sense prèvia declaració de guerra, l'eixèrcit prusiano va invadir Sajonia i va ocupar aquell territori; després va penetrar en Bohemio, pero va ser vençut pels austríacs en la batalla de Kolín; per esta causa, es va vore obligat a abandonar eixe país.

Desenroll de les operacions

Front europeu

Encorajats per l'èxit, els enemics del regne de Prusia varen llançar els seus eixèrcits per a destruir-la; no obstant, Federico va demostrar el seu geni militar i va superar la crítica situació en tres lluentes victòries. La primera en Rossbach (5 de novembre de 1757) contra un poderós eixèrcit francés que alvançava per territori sajón; la segona front als austríacs en Leuthen (Silesia), el 5 de decembre d'eixe any, i la tercera a l'any següent (1758) en Zorndorf. A partir d'eixe any (1758) i fins al fi de les hostilitats, Federico I (atacat des de varis fronts) va deure adoptar una tàctica defensiva, que li va resultar costosa i plena de perills. Els russos varen unir les seues forces en els austríacs i abdós eixèrcits varen derrotar al rei prusiano en Kunersdorf, prop de Fráncfort del Óder (12 d'agost de 1759). Allí va sofrir el més greu revés de la seua vida militar. No obstant, els aliats no varen saber aprofitar eixe triumfo perque estaven agotats i carien d'unitat de mando; es varen demorar en alvançar, error que va aprofitar Federico II per a refer les seues forces i obtindre, a l'any següent, dos triumfos sobre els austríacs: Liegnitz (Silesia) i Torgau (Sajonia). En 1759 Prusia Oriental estava en poder dels russos que havien pres Berlín; no obstant, Gran Bretanya i Hannover varen véncer sorprenentment al regne de França. Ademés, es va produir la retirada de la guerra de Rússia i Suècia (1762) despuix de la mort de la emperatriu de Rússia. El successor, Pedro III, naixcut alemà, que idolatrava a Federico, va firmar un tractat de pau que també va ser recolzat per la successora d'est, Catalina, encara que eixe tractat va ser l'inici del fi per a l'emperador Pedro III a mans de la seua pròpia esposa recolzada per l'aristocràcia russa. Ademés es varen firmar tres tractats: el Tractat de Sant Petersburgo, el Tractat de París i el Tractat d'Hubertusburgo.

Front americà

Artícul principal → Guerra franc-índia.

En Amèrica del Nort, França es trobava en reculada despuix d'haver cedit en 1748 la fortalea de Luisburgo en la illa de Veta Bretón a canvi de Madrás. La guerra va començar en 1754. La rivalitat colonial entre França i Gran Bretanya es devia al control de les zones pelliceres, la disputa per les terres situades a l'oest dels monts Apalaches i els drets de peixca en Terranova. França volia frenar l'expansió britànica cap a l'oest per mig de la construcció d'una cadena de fortes entre els seus territoris canadencs i Nova Orleans. En els primers anys va conseguir acumular vàries victòries, pero en 1757, William Pitt (el Vell) va posar al general britànic James Wolfe al mando de les tropes en Amèrica. Com a conseqüència, en 1759 varen conquistar Quebec i a l'any següent va capitular Montreal. Els britànics havien conquistat tot el Canadà francés. Sobre Espanya, Gran Bretanya havia aumentat els agravis de modo considerable: apresamiento arbitrari de bucs espanyols, establiment en Hondures per a la curta del pal Campeche o l'aument del contrabando, entre uns atres. El govern de Carlos III —pese a que inicialment s'havia mostrat partidari de mediar entre abdós potències— no va tindre una atra eixida que buscar l'acort en França davant la necessitat de defendre's de l'agressivitat britànica. Es varen iniciar, puix, conversacions entre les dos potències en pro d'una aliança permanent en busca de la «seguritat en Amèrica»; Espanya pensava pospondre-la fins al moment de la pau. No obstant, el ministre francés Choiseul va saber maniobrar en gran habilitat per a conseguir també l'intervenció bèlica. Despuix dels acontenyiments en Quebec i davant el hostigamiento de Gran Bretanya al comerç i la seguritat espanyols en Amèrica, dos varen ser, puix, els factors que varen acabar per espentar a Madrit cap a l'aliança en Versalles: la negativa britànica a atendre cap de les reclamacions plantejades per Espanya i la ruptura definitiva de l'equilibri americà que semblava aveïnar-se si França eixia completament derrotada del conflicte. baix estes premisses es va firmar el Tercer Pacte de Família (1758-1761), molt distint dels anteriors en els seus objectius més profunts, pero en un comú denominador, ser una aliança front a la poderosa Gran Bretanya. La firma va arrastrar a Espanya a una guerra per a la que no estava preparada i en la que, ya d'entrada, s'unia al costat perdedor; potser es va vore obligada per les circumstàncies, pero esta participació al final de les hostilitats no pot ser considerada més que com un error.

Erro al crear miniatura:

Mapa de Luisburgo (1758)

El gabinet britànic de William Pitt va exigir conéixer les clàusules del Pacte, i al no tindre satisfacció, va declarar la guerra a Espanya el 4 de giner de 1762. França i Espanya varen acordar realisar operacions militars conjuntes, i va ser aixina com en abril d'eixe any el marqués de Soria va invadir Portugal (aliat de Gran Bretanya) al front d'un eixèrcit espanyol de 45 000 hòmens, reforçat per 12 000 soldats francesos. Per la seua banda, els britànics varen iniciar operacions contra els virreinatos espanyols. L'almirant George Pocock es va dirigir a La Habana, va véncer la resistència espanyola en el castell del Morro i va prendre la ciutat en juny de 1762. En octubre una atra flota britànica va atacar les Filipines i va conseguir apoderar-se de Manila, defesa per l'arquebisbe Manuel Antonio Rojo del Riu. No obstant, els britànics varen trobar una dura resistència i no varen poder conquistar el restant de l'archipèlec.

Invasió del Riu de l'Argent

Artícul principal → Invasió anglo-portuguesa al Riu de l'Argent (1763).

Quan la notícia de l'esclat de les hostilitats entre Portugal i Espanya va aplegar a Buenos Aires, el governador Pedro de Cevallos va decidir iniciar l'atac contra els dominis portuguesos en el estuari de l'Argent. Va reunir un poderós eixèrcit al mando de l'ascendit capità Francisco Pérez de Saravia, incloent natius de les missions jesuíticas, i va atacar la Colónia del Sacrament, prenent-la a la veta d'un més de lluita, el 29 d'octubre. Cevallos va reforçar les possessions espanyoles i va ocupar Maldonado. Mentres, Gran Bretanya i Portugal varen organisar una flota combinada, que va ser costejada per la Companyia Britànica de les Índies Orientals, i la varen enviar a l'Argent en l'intenció d'apoderar-se d'abdós màrgens de l'estuari. Varen acordar que la Banda Oriental quedaria en poder de Portugal i la Banda Occidental, incloent Buenos Aires, seria entregada a Gran Bretanya.

La flota va aplegar al Riu de l'Argent en giner de 1763 i va atacar Colónia, que va ser defesa tenazmente per les tropes del governador Cevallos. Despuix de perdre varis navío, l'esquadra angloportuguesa es va retirar de la zona. Cevallos va aprofitar el seu triumfo i va llançar el seu eixèrcit contra Riu Gran, conseguint prendre els forts de Santa Teresa i Sant Miguel. A continuació es va dirigir contra Sant Pedro, pero va deure detindre's en conéixer la notícia de les negociacions del Tractat de París (1763), que posava fi a la guerra.

Front indi

Gràcies a l'importància que Gran Bretanya concedia al comerç indi (i en particular al bengalí, a on ya contava en una important presència) la United Company, volia frenar l'expansió francesa en Índia. Per este motiu recolzava als príncips indis que es rebelaven contra França. En el transcurs de la guerra els francesos varen prendre Calcuta. Per la seua banda Luis XV desijava una pau ràpida en Gran Bretanya, per lo que pràcticament va abandonar a Joseph François Dupleix i a l'obra desenrollada per est en l'Índia. No solament no va conseguir el seu objectiu, sino que Gran Bretanya es va precipitar ademés sobre les possessions americanes de França. El militar britànic Robert Clive va conseguir derrotar a França en numeroses batalles inscrites en el context de les denominades guerres carnáticas. D'esta manera Gran Bretanya es feya en l'Imperi indi iniciat per França.

Tractat de París

Vore també: Tractat de París (1763)

Erro al crear miniatura:

Gravat alegórico del Tractat de París

La guerra dels Sèt Anys va terminar en 1763. El 10 de febrer, el Tractat de París va ser firmat pel duc de Choiseul, el marqués de Grimaldi i John Russell, 4.º duc de Bedford. El primer britànic William Pitt s'hi havia empecinado en mantindre viu el conflicte fins a conseguir el aniquilamiento de les forces militars de França en el continent americà. Els tractats de pau que varen posar fi a la guerra dels Sèt Anys representen una victòria per a Gran Bretanya (que veu el creiximent repentí del seu imperi colonial) i Prusia (que es convertix en gran potència europea), i per a França significa la pèrdua de la major part de les seues possessions colonials en Amèrica i Àsia. Els canvis territorials acordats varen ser els següents:

• El Regne de Gran Bretanya: de França obté Senegal i les possessions en la Índia a excepció de Mahé, Yanam, Puducherry, Karaikal i Chandernagor, que conservaria fins a ben entrat el XX. En Amèrica rep tots els territoris francesos en Canadà, els territoris a l'est del riu Mississipi i a l'oest dels monts Apalaches (llevat Nova Orleans), Dominica, Granada, Sant Vicente i Tobago. Els francesos també són obligats a evacuar l'illa de Menorca, ocupada durant la lluita als britànics, que la dominaven des de la guerra de Successió Espanyola. D'Espanya rep la Florida a canvi de que retire les tropes estacionades en la ciutat de Manila (Filipines) i en el port de La Habana (Cuba), i conseguix el dret de lliure navegació pel riu Mississipi.
• El Regne d'Espanya: pel Tractat de Fontainebleau de 1762, França li entrega Luisiana a l'oest del Mississipi, inclosa la seua capital, Nova Orleans.
• El Regne de Portugal: Espanya evacúa el nort d'Uruguay i la Colónia del Sacrament, ocupats durant la guerra.
• El Regne de França: ademés de les cinc places índies mencionades, se li permet conservar la illa de Gorea i San Pedro y Miquelón. Gran Bretanya li torna Guadalupe i Martinica i reconeix els seus drets sobre la peixca en Terranova. El 15 de febrer es va firmar el Tractat d'Hubertusburgo, que va confirmar a Silesia com a possessió prusiana i va convertir a Prusia en potència europea. Respecte al Regne de França, la pèrdua de les colónies de Canadà i l'Índia no va ser sentida per les seues èlits polític-militars com alguna cosa catastròfic. Es conservaven a lo manco els drets peixquers en Terranova i la població catòlica francòfona de Quebec rebria un tracte de respecte. Per un atre costat, les pèrdues de chicotetes illes en la zona del Carib podien ser compensades, puix la colónia francesa més extensa i rica del mar Carib, Port Príncip (l'actual Haití), produïa la mitat del sucre consumit en tot lo món, i el seu comerç en Àfrica i les Antilles estava en ple apogeu. Aixina mateix, les colónies de l'Índia es consideraven de molt difícil defensa pese a les riquees que significava el comerç franc-indi; per un atre costat les colónies de Canadà eren jujades com molt pobres i lluntanes en comparació a les despeses que significaven per a la metròpoli, puix a penes el comerç de pells resultava l'única activitat que assegurava un lucre fàcil en el territori.

Lliteratura

La novela L'últim mohicano (1826) de James Fenimore Cooper es desenrolla en l'any 1757, en el escenari nortamericà d'este conflicte, durant el qual els francesos varen rebre l'ajuda de tribus natives americanes per a lluitar contra els colon britànics.

Cine

Este conflicte ha aparegut en numerosos films:

• Algunes escenes de la película Barry Lyndon (1975), dirigida per Stanley Kubrick, tenen lloc durant este acontenyiment bèlic.
• Les adaptacions cinematogràfiques de la novela de Cooper, Li Dernier dones Mohicans (1968) i The Last of the Mohicans (1992) també, com l'obra original, estan ambientades en la guerra franc índia, particularment en els actuals estats de Nova York i Massachusetts.
• El pacte dels llops (2001), dirigida per Christophe Gans, fa referències al conflicte, especialment en el front nortamericà.
• Alone Yet Not Alone, dirigada per Ray Bengston, i George D. Escobar (2013)., té lloc en el front nortamericà durant l'any 1755, especialment en el vall d'Ohio.

Vore també

• Anex:Guerra dels Sèt Anys
• Índia francesa

Bibliografia

• Clodfelter, Micheal (2017). Warfare and Armed Conflicts: A Statistical Encyclopedia of Casualty and Other Figures, 1492-2015 (en anglés), Jefferson, North Carolina: McFarland. ISBN 978-0786474707.
• Brumwell, Stephen (2006). Redcoats: The British Soldier and War in the Americas, 1755-1763, Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-67538-3.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Guerra dels Sèt Anys.