Anar al contingut

Jacaranda mimosifolia

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Jacaranda mimosifolia (Jacaranda mimosifolia)


Jacaranda mimosifolia, comunament cridat jacarandá blau o tarco, és un arbre subtropical de la família Bignoniaceae oriunt de Sudamérica i àmpliament cultivat per les seues vistoses i duradores flors violetas.CR

Descripció

[editar | editar còdic]

L'arbre adult alcança una altura de 12 a 15 metros,[1] fins a 20 metros en condicions favorables.[2]

Les raïls, de desenroll oblicuo, iguals i fasciculadas no són invasoras, per lo que quan es presenta un periodo d'escassea d'aigua l'arbre es veu molt mal.

La copa del jacarandá no té una forma uniforme: algunes voltes en forma d'un parasol, algunes voltes de forma piramidal, pero mai densa. En general, forma una copa ovoide i irregular. L'estructura és de ramificació principal estesa. La copa, de forma natural, alcança un diàmetro de 10 a 12 m, proyectant una ombra de mijana intensitat.

El tronc principal té una forma alguna cosa torçuda i té una altura de 6 a 9 m i un diàmetro de 4 a 7 dm.[3] El ritidoma o corfa és de color pardo grisáceo i de textura plana en la joventut, i asprosa, fisurada i obscura en l'edat, forma escamas rectangulars que es poden desprendre. El jacarandá alcança 8 a 12 m d'altura. És un arbre semicaduco, és dir que pert parcialment els seus fulls, de creiximent mig i una longevitat de més de 100 anys.

Les fulls són grans, de 30 a 50 cm de llongitut; són completes, opostes, bipinnadas, en hojuelas de 25 a 30 en parells de folíols menuts de forma oval-oblonga, terminats en punta (apiculados), de color vert clar i textura de la seua superfície plana pubescente, és dir en pèls. La cara superior del full és de color vert obscur, la cara inferior pàlida. L'época de foliación ocorre a principis d'estiu.

Les florés, de 4 a 5 cm, estan agrupades en panícules terminals erectas, de 20 a 30 cm i són de color blau violeta. Té la corola en tubo molt retortillat i els 5 pétals soldats. Els lòbuls de dita corola són alguna cosa desiguals i organisats en 2 llavis, un de 2 lòbuls dalt i l'inferior de 3. Tota la corola és velluda, exterior i -sobretot- interiorment. El androceo, com és habitual en les bignoniáceas, té el més llarc dels 5 estams estèril i 2 dels fèrtils són més llarcs que els dos restants. El pistil o gineceo és llarc, pubescente i és de color blanquecino. La floració es produïx durant la primavera, abans que la foliación, i a voltes té una segona floració, més escassa, en l'estiu.


El frut leñoso, dehiscente (que s'obri), pla, en forma de castañuela —i que en guaraní es diu (ka-í jepopeté) que significa alguna cosa aixina com "aplaudiment de mona" [4] — és una càpsula loculicida d'uns 6 cm de diàmetro, orbicular i comprimida, de color vert que es torna pardo obscur quan madura, en llavors aladas. Els fruts apareixen a finals d'autumne i permaneixen tot l'any.


Distribució

[editar | editar còdic]

El jacarandá està distribuït de forma nativa en Argentina, Brasil, Bolívia i Paraguay.

En Paraguay: pràcticament en tot el país, trobant-se en tota la zona oriental, mentres que en la zona occidental o Chaco, a on forma -juntament en els Urundey, Paratodo i espècies de Quebracho- illetes d'arbres grans i va decreixent la seua presència segons es fa més seca o àrida la zona. Creix en unes poques regions limítrofes del Chaco Boreal, tals com els canons de Cerro #León i baixades prop de Filadèlfia.


Es va introduir en àrees alienes al seu hàbitat natiu, siga naturalizado o cultivat/ornamental: En la província de Buenos Aires (Argentina), Equador, centre-nort de Chile (principalment Santiago de Chile), en el altiplano de Mèxic, Florida, Califòrnia, el sur de Texas,[5] en Lafayette, sur de Luisiana,[6] en Espanya, tant en la península com en les Illes Canàries, el sur de Portugal, sur d'Itàlia, Hawái, surest i suroest d'Austràlia i Suràfrica.

En la ciutat de Buenos Aires, en 2015, la Llegislatura va designar arbre distintiu a l'espècie Jacaranda mimosifolia, el jacarandá o tarco. Es va incorporar al paisage porteño cap a fins de el

Sigles: [[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]]
Décades: [[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]]
[[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]]
[[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]]

, en l'arborat de carrers i places formant part d'alliniacions en les avingudes Sant Joan i Callao, en plaça de Maig, plaça Itàlia, plaça Seeber, El Rosedal, en l'avinguda Belgrano entre unes atres. Actualment hi ha més de 11 000 eixemplars dels quals 1500 estan en espais verts.[7][8]

Hàbitat i cultive

[editar | editar còdic]
  • Entorn natural: boscs caducifolios tropicals.
  • Clima: molt sensible a temperatures inferiors a –1 °C continuades (més de 4 h). Els eixemplars jóvens moren si la temperatura és inferior a 0 °C. Resistix una sequetat dèbil. Preferix ple sol pero s'adapta a semisombra. Es desrama en vents i tormentes de mijana intensitat.
  • Sol: humit, la sequia llimita el seu creiximent. El pH òptim és el neutre (de 6,0 a 7,5) tolerant certa alcalinidad de 8,5. No tolera la salinitat en el sol. Creix be en sols de textura areno-arcillo-humíferos; pero, en general, s'adapta a qualsevol condició de sol.
  • Resistència ambiental: resistix be la contaminació urbana, pero no l'industrial. En llocs molt contaminats el fullage es desgreña, passant a un procés de decrepitud.
  • Pel seu aspecte, els jacarandas són interessants en jardineria, per a decorar, per la bellea de les seues flors, en parcs i jardins urbans a on la contaminació és menor. Pot ser utilisat en carrers i avingudes de baix trànsit vehicular, pero en estes condicions el seu tamany es veu llimitat. Espècie utilisada com a arbre d'alliniació, de forma aïllada o formant grups. La seua fusta aromàtica és apreciada en ebanisteria i en fusteria per a realisar laminados.
  • Tolera el desrame i té un bon comportament davant la poda. Requerix podes de neteja i ortopédicas. És un arbre no massa exigent i de creiximent relativament ràpit. Les gelades ho perjudiquen, sobretot als eixemplars jóvens, que apleguen a morir. Florix abundantment en exposició solejada.
  • La reproducció és per llavors a fins d'hivern o principis de primavera. Admet en dificultat el transplant en primavera o autumne.
  • Malalties i plagues: encara que és prou resistent a malalties de fongos i insectes, en ocasions és atacat per fongos com Capnodium citri (fumagina) i Xanthomonas glandis; també per pulgones.

Propietats

[editar | editar còdic]

L'infusió i tintura de flors, fulls i corfa s'usa per via oral per al tractament de la disenteria amebiana i atres afeccions gastrointestinals agudes. Se li atribuïx també propietats antiséptica, antitumoral i espasmolítica.

La fusta és excelent per a treballs de fusteria en interiors. De color clar, vetes curtes i ben marcades, dibuix semblat al fresno europeu, és llaugera (aprox. 450 kg/m³) i molt trabajable.

Toxicitat

[editar | editar còdic]

Pot produir irritament en la pell i alèrgia en manejar-la; les llavors i fulls poden ser tòxiques en cas d'ingesta.[9]

Taxonomia

[editar | editar còdic]

Jacaranda mimosifolia va ser descrita per David Don i publicat en Botanical Register, 8: t. 631, 1822.[1][10]

Etimologia
  • Jacaranda: derivat latinizado del seu nom vernacular natiu brasiler en tupí, yakara'na, construït en els vocablos hakuã, que té perfum, i renda, lloc, lloc, o siga "fragant".
  • mimosifolia: neologisme construït en els vocablos "mimosa", del llatí mīmus, -i (grec μίμος), actor, mim, orige del terme 'mimosa' que aludix a la facultat de certes de les seues espècies de retraure i contrarerse quan li les toca a la manera dels mims que deuen contorsionarse per a expressar-se,[11] i fǒlǐum, -ǐi, full; o siga "de fulls pareguts a les d'una mimosa".
Sinonímia

Noms comuns

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Fregiren, V. Una guia per a plantes leñosas del Chaco (120 págs.). Loma Argent (Paraguay): INTTAS (Iniciativa per a l'Investigació i Transferència de Tecnologia Agrària Sostenible), 2004.
  • Penya-Chocarro, M., J. d'Egea, M. Vora, H. Maturo i S. Knapp. Guia d'arbres i arbusts del Chaco humit (291 págs.). Asunción (Paraguay): The Natural History Museum (Guayrá, Paraguay), Fundació Moisés Bertoni i Fundació Hàbitat i Desenroll (J. d'Egea i M. Penya-Chocarro, eds.), 2006.
  • Ulmke, C., i L. August: Una guia per a les plantes natives del Chaco paraguayà (243 págs.). Loma Argent (Paraguay): INTTAS (Iniciativa per a l'Investigació i Transferència de Tecnologia Agrària Sostenible), 2004.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons