La Bastida de Totana
La Bastida de Totana és un jaciment arqueològic pertanyent a la cultura argárica situat en el municipi espanyol de Totana, en la Regió de Múrcia. Està ubicat sobre un cerro de perfil cònic a uns 6 km a l'oest de la localitat de Totana i va ser ocupat entre aproximadament 2200 i 1550 abans de Crist. Es tracta d'un dels poblats més extensos (4,5 ha. com a estimació mínima) dels inicis de l'Edat del Bronze en Europa continental i està considerat com un dels assentaments més importants de la Prehistòria recent europea.[1] Va formar part de la ret de centres neuràlgics argáricos, en incipient urbanisme i en els que es detecten desigualtats polítiques i econòmiques.
En 2005 La Bastida va ser declarada be d'interés cultural.[2] La seua llarga història d'investigació, iniciada en 1869, i les activitats de camp portades a terme des de 2008 pel grup d'investigació Arqueoecología Social Mediterrànea (ASOME) de l'Universitat Autònoma de Barcelona, ho convertixen en un dels jaciments argáricos millor coneguts fins ara.
Geografia
[editar | editar còdic].jpg)
La Bastida es localisa en les estribacions de les serres de la Terça i Espuña, sobre un cerro escarpado de 450 m s. n. m. en la confluència de la Rambla de Lébor i el Barranc Salat.
Des del punt de vista geològic, es troba en la zona de contacte entre els materials del Mioceno, procedents de la serra de la Terça, i els materials del Paleozoico i Mesozoico, representats en la serra de Espuña. El substrat geològic del cerro és principalment terciario, en predomini de conglomerats, margas, calcàrees, algeps i areniscas, i en menor medida pissarres i quarsita.
Si be en l'época prehistòrica contava en boscs de ribera més o menys densos, en el periodo argárico es va iniciar un procés de transformació antrópica de l'entorn natural que comportaria conseqüències irreparables. L'activitat continuada durant casi 700 anys de la tala dels boscs per al suministrament de combustible i la creació de camps de cultiu i pastures per al ganado varen provocar un impacte en el mig ambient que es va agravar en temps històrics.cita requerida
El mig actual correspon a un paisage degradat com a conseqüència de l'impacte ambiental continuat. Per un costat, les pluges torrencials periòdiques conduïxen a una intensa acció erosiva en els cursos del Lébor i el Salat. Per un atre, l'explotació forestal i el posterior repoblament de pi carrasco durant la década dels 70 varen conduir a la transformació artificial de la flora i el relleu per mig de aterrazamientos. Tot això ha conduït al desenroll d'un mig ambient àrit caracterisat per una vegetació de secarral, en menuts arbustos i herbes.
La Bastida se situa a la vora de la vall del Guadalentín pero relativament alluntada i oculta al mateix temps de les planures aluvials. Esta ubicació és provablement la clau per a entendre la rellevància de la Bastida en les relacions polítiques i econòmiques de la societat argárica i la seua condició de núcleu urbà.cita requerida
Intervencions arqueològiques
[editar | editar còdic]La Bastida representa el primer assentament argárico excavat, investigat i publicat monográficament. Els primers treballs dels que es té constància es varen realisar en 1869, dirigits per l'ingenier de camins Rogelio de Inchaurrandieta,[3] qui va presentar en el Congrés Internacional d'Arqueologia d'aquell mateix any, celebrat en Copenhague, les troballes realisades en “la montanya funerària” de la Bastida. En tres dies, junt en díhuit jornaleros, va excavar 18 urnes i 2 cistas d'enterrament. Va publicar el resultat d'esta intervenció en el Bolletí de l'Universitat de Madrit (1870)[4] i en les Actes del Congrés de Copenhague (1875), a on va expondre les primeres interpretacions sobre les activitats econòmiques i pràctiques funeràries portades a terme en La Bastida. El material, que devia depositar-se en el Museu Arqueològic Nacional, es va perdre despuix del seu ingrés en l'Escola d'Ingeniers en Madrit.
Des de llavors s'han anat succeint activitats d'excavació, prospecció i neteja fins al present, portades a terme en cada moment per diversos investigadors. És per això que el rigor i la calitat documental del registre relacionat en cada u dels episodis d'intervenció en el lloc diferixen entre sí. Esta tradició investigadora, molt dilatada en el temps, ha conduït ademés a una àmplia dispersió de les troballes, que actualment custodien diversos museus europeus.
Pocs anys despuix de l'inici de les intervencions arqueològiques en La Bastida, en l'autumne de 1886, Luis Siret i Pedro Flores varen excavar en el jaciment despuix de llegir la síntesis dels treballs de Inchaurrandieta presentada per Cartailhac (1886).[5] En esta ocasió la campanya va ser breu, puix varen cessar els treballs despuix de l'excavació de la tretzena tomba, tal volta per no obtindre els resultats esperats.
Des d'a lo manco mediats de el XIX i fins a época recent, La Bastida ha segut objecte de rebuscas i excavacions clandestines, motivades en bona part per l'auge de la demanda d'antiguetats. Un eixemple d'esta situació queda ilustrada en el relat de les peripècies i de la picaresca dels gitanos “Córrec” i “Rosao”, els qui varen descobrir i varen falsificar múltiples peces de la Bastida per a després vendre-les com a autèntiques.[6]
A partir de 1927 l'arqueòlec Juan Quadrat, discípul de Luis Siret, va realisar diverses intervencions en el jaciment de la Bastida (1927-28 i 1936-39) aixina com en varis jaciments de la zona, entre els que destaca Blanquizares de Lébor. Dit material va ser donado al Museu Arqueològic d'Almeria, del que va ser director des de 1933 fins a la seua mort en 1952.
.jpg){kind=link}
En la posguerra, el Seminari de Història Primitiva del Home de Madrit dirigit per Juliol Martínez Santa-Olalla, va portar a terme quatre noves campanyes d'excavació. En les de 1944 i 1945 varen participar Eduardo del Val Caturla, Carlos Posac Mon, José Antonio Sopranis Bote i el propi Juliol Martínez Santa-Olalla, que dirigia a la seua volta la Comissaria General d'Excavacions Arqueològiques, organisme que va publicar en 1947 baix el format de Memòria els resultats d'estes intervencions.[7] Esta és fins al moment una de les principals fonts d'informació, puix inclou una detallada descripció de 18 departaments i estructures associades, entre les que es conten 102 sepultures, els estudis específics del material i una síntesis històrica.
En 1948 es varen encarregar de la direcció de l'excavació Vicente Ruiz Argilés i Carlos Posac Mon, publicant els resultats en Quaderns de Prehistòria Primitiva (1948)[8] i en el Noticiari Arqueològic Hispànic (1956).[9] En esta campanya es va ampliar a 21 el número de departaments i en 15 més la colecció de tombes.
L'última excavació d'esta etapa es va realisar en 1950. Francisco Jordá Cerdá, en colaboració en John D. Evans, varen ampliar l'excavació en direcció noroest. Encara que esta zona conservava escassos restants murarios, es va extraure una dotzena més de tombes.
A este intens periodo d'excavacions li va seguir un extens lapsus d'abandó científic. Va ser en 1986, gràcies al treball presentat com a tesis de llicenciatura per Mª Magdalena García López, quan el jaciment es va rescatar de l'oblit per mig de l'anàlisis de materials ceràmics inèdits procedents, en la seua majoria, de les excavacions portades a terme en 1944-45 per Martínez Santa-Olalla i el seu equip. L'Universitat de Múrcia va publicar este estudi en 1992,[10] dos anys en acabant de que la mateixa Universitat realisara una prospecció (1990).[11] Iniciat ya el XXI, l'Ajuntament de Totana encarrega en 2003 a Arqueotec tasques de neteja i documentació gràfica, dins de la posada en marcha de el "Proyecte de parc arqueològic-didàctic" de Mª Magdalena García López[12] proyecte en el que es va conseguir una subvenció dels Ministeris de Foment i Cultura, que va permetre la construcció de les primeres instalacions per a la musealizaació del jaciment.[13] Les tasques de documentació gràfica varen proseguir en 2005 per Arqueoweb.
A finals de 2008 es va posar en marcha un proyecte d'investigació, musealizaació i divulgació del jaciment, baix la direcció de Vicente Lull, Rafael Micó, Cristina Rihuete i Roberto Risch, de l'Universitat Autònoma de Barcelona (Grup de Recerca d’Arqueoecologia Social Mediterrània). La Conselleria de Cultura i Turisme de la Regió de Múrcia, l'Universitat Autònoma de Barcelona, els ministeris d'Indústria, Comerç i Turisme i d'Economia i Competitivitat, i l'Ajuntament de Totana són les institucions que han patrocinat i finançat les llabors arqueològiques portades a terme recentment.
L'intervenció d'un equip multidisciplinar, en el que participen investigadors i laboratoris nacionals i internacionals, aixina com un nutrit grup d'estudiants, obrers i voluntaris, ha permés traure a la llum restants arqueològics de crucial importància en l'interpretació no solament del propi assentament sino de l'entramat econòmic, polític i social del periodo argárico. Adicionalment, les llabors de formació i divulgació des del centre d'investigació situat al peu del jaciment, embrió d'un futur parc arqueològic, ho convertixen en un pol d'atracció científic, pedagògic, cultural i turístic.
Cronologia de l'investigació
[editar | editar còdic]| Campanya o intervenció | Data |
|---|---|
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ LULL, V.; MICÓ, R.; RIHUETE, C.; RISCH, R. (2009). «The Bronze Age in the Iberian Peninsula», The Oxford Handbook of the European Bronze Age, Oxford University Press, pp. 617-631.
- ↑ «BORM nº 241 de 19 d'octubre de 2005». Archivat des d'el original, el 14 de giner de 2014. Consultat el 13 de giner de 2014.
- ↑ «Rogelio de Inchaurrandieta». Archivat des d'el original, el 17 d'agost de 2018. Consultat el 3 de novembre de 2019.
- ↑ (1870).Bolletí-Revista de l'Universitat de Madrit.prenc II, secció II
- 806-813.
- ↑ CARTAILHAC, M. É. (1886). «Cimetiére de Totana», Els Âges Préhistoriques. L’Espagne et du Portugal, C. H. Reinwald Libraire, pp. 294-296.
- ↑ (1945).Bolletí Arqueològic del Surest Espanyol.1
- 19-42.Consultat el 9 de decembre de 2013.
- ↑ MARTÍNEZ SANTA-OLALLA, J.; SÁEZ MARTÍN, B.; POSAC MON, C.F.; SOPRANIS SALTO, J.A. (1947). Excavacions en la ciutat del Bronze Mediterràneu II de la Bastida de Totana (Múrcia), Ministeri d'Educació Nacional, Comissaria General d'Excavacions Arqueològiques.
- ↑ (1948).Quaderns de Història Primitiva.2-3
- 128-133.
- ↑ (1956).Noticiari Arqueològic Hispànic.3-4, Quaderns 1-3
- 60-89.
- ↑ (1992).Múrcia: Publicacions Universitat de Múrcia..
- ↑ (1990).Memòries d'Arqueologia.5
- 744-763.Consultat el 9 de decembre de 2013.
- ↑ (2006).
- ↑ «Els Ministeris de Foment i Cultura aproven una subvenció per a acometre actuacions de recuperació arquitectònica en el parc Arqueològic de la Bastida».
- ↑ (2011).Verdolay. Revista del Museu Arqueològic de Múrcia.Conselleria de Cultura i Turisme.Múrcia:(13)
- 57-70.ISSN 1130-9776.Consultat el 4 de març de 2015.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «La Bastida de Totana» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.