La Gioconda

Archiu:Mona Lisa, by Leonardo da Vinci, from C2RMF natural color.jpg

La Gioconda

   

La Gioconda (La Joconde, en francés) o Mono Lisa, és una célebre obra pictòrica al oli de Leonardo dona Vinci, creada en el seu natal Florencia entre els anys 1503 i 1506, possiblement continuant fins a aproximadament 1515 o 1517, encara que esta data de conclusió tan imprecisa és objecte de debat. El retrat correspon a Lisa Gherardini, esposa de Francesco del Giocondo, més coneguda per extensió com La Gioconda. Va ser adquirida pel rei Francisco I de França al començament de el XVI i des de llavors és propietat del Estat francés. Està exposta en el Museu del Louvre de París, sent, sense dubte, la «joya» de les seues coleccions.

Gioconda significa «esposa alegre o jovial» en italià. Hi ha 12 santorales en eixe nom, uns masculins, atres femenins. Una tesis del nom de l'oli, La Gioconda, la més acceptada és sobre l'identitat de la modele: l'esposa de Francesco Bartolomeo de Giocondo, que realment es dia Lisa Gherardini, d'a on ve el seu atre nom: Monna (senyora, en l'italià antic) Lisa. El Museu del Louvre accepta el títul complet indicat al principi com el títul original de l'obra, encara que no reconeix l'identitat de la modele i tan solament l'accepta com una hipòtesis.

És un oli sobre taula d'àlber de 79 × 53 cm, pintat entre 1503 i 1519, i retocat vàries voltes per l'autor. Es considera l'eixemple més conseguit de sfumato, tècnica molt característica de Leonardo, si ben actualment el seu colorit original és menys perceptible pel oscurecimiento dels barnices. El quadro està protegit per múltiples sistemes de seguritat i ambientat a temperatura estable per a la seua preservació òptima. És revisat constantment per a verificar i previndre la seua deterioració.

Per mig d'estudis històrics s'ha determinat que la modele podria ser una veïna de Leonardo, que podrien conéixer-se els seus descendents, i que la modele podria haver estat embarassada, per la forma d'amagar que tenen les seues mans. Pese a totes les suposicions, les respostes en ferma als varis interrogants entorn a l'obra d'art resulten francament insuficients, la qual cosa genera més curiositat entre els admiradors del quadro.

La fama d'esta pintura no es basa únicament en la tècnica empleada o en la seua bellea, sino també en els misteris que la rodegen. Ademés, el robo que va sofrir en 1911, les reproduccions realisades, les múltiples obres d'art que s'han inspirat en el quadro i les paròdies existents contribuïxen a convertir a La Gioconda en el quadro més famós del món, visitat per millons de persones anualment.

Autor

Artícul principal → Leonardo dona Vinci.

Leonardo dona Vinci va nàixer en el caseriu d'Anchiano del municipi de Vinci, en Itàlia. Va ser frut de la relació illegítima del notari ser Piero i del seu sirvienta, Catarina Vacca. Als 14 anys va entrar en el prestigiós taller del pintor florentino Andrea Verrocchio, a on es va formar com a artiste junt a Sandro Botticelli i Perugino. Va desenrollar l'estudi de les matemàticas, la geometria, l'arquitectura, la perspectiva i totes les cièncias de l'observació del mig natural, les quals es consideraven indispensables en l'época. Com a educació complementària, també va estudiar arquitectura i ingenieria. Leonardo va ser un humaniste renaixentista, destacat en múltiples disciplines. Va servir a persones tan distintes i influents com a Lorenzo de Médici, al duc de Milà, als sobirans de Mantua i al rei Francisco I de França.

Per la minuciositat de la seua tècnica i també a les seues moltes atres ocupacions com a inventor i dissenyador, la producció pictòrica de Leonardo és extremadament escassa: els experts reduïxen les obres d'autoria relativament segura a a penes una vintena, i d'elles molt poques conten en proves documentals concloents. Entre les seues pintures més destacades estan La Verge de les Roques, La dama de l'armini, el mural de L'últim sopar i, la més famosa de totes: La Gioconda o La Mono Lisa.

Història

La Gioconda ha segut considerada com el quadro més famós del món. El seu fama es deu provablement a les múltiples referències lliteràries, a les diverses hipòtesis sobre l'identitat de la protagonista i al espectacular robo del que va ser objecte el 21 d'agost de 1911.

És ademés l'última gran obra de Dona Vinci. Despuix de terminar el quadro, Leonardo va dur la seua obra a Roma i després a França, a on la va conservar fins al seu decés en la seua residència del castell de Clos-Lucé.

Se sap que va passar a mans del rei francés Francisco I, qui l'hauria comprat per un import de 12 000 francs (4000 escuts d'or), encara que no està clar si va ser en 1517, abans de la mort de l'artiste, o en posterioritat al seu decés en 1519.

Despuix de la mort del rei, l'obra va passar a Fontainebleau, després a París i més tart al palau de Versalles. En la Revolució francesa va aplegar al Museu del Louvre, lloc a on es va traslladar en 1797. En 1800, el llavors primer cònsul Napoleón Bonaparte, va ordenar traure el quadro del museu i colocar-ho en el seu dormitori del palau de les Tullerías fins que ho va tornar al museu en 1804. Allí es va estajar definitivament, llevat un breu paréntesis durant la Segona Guerra Mundial, quan el quadro va ser custodiat en el castell de Amboise i posteriorment en l'abadia de Loc-Dieu.

Fins a 2005 es va ubicar en la Sala Rosa del Louvre, i des de llavors es troba en el Saló dels Estats. És pertinent dir que la majoria de senyes sobre el quadro es coneixen gràcies al treball biogràfic del pintor Giorgio Vasari, contemporàneu de Leonardo.

Tècnica

Artícul principal → Esfumat.

Leonardo va dibuixar l'esbós del quadro i despuix va aplicar l'oli diluït en oli essencial. La tècnica empleada, coneguda en el terme italià de sfumato, consistix en prescindir dels contorns nets i precisos típics del quattrocento i envoldre-ho tot en una espècie de boira que difumina els perfils i produïx una impressió d'immersió total en l'atmòsfera, lo que dona a la figura una sensació tridimensional.

El quadro es va pintar sobre una taula de fusta d'àlber recoberta per vàries capes de lluït. Es conserva en una urna de cristal de 40 mm de gruixa a prova de beles, tractada de manera especial per a evitar els reflexos. La cambra que alberga el quadro està dissenyada per a mantindre una temperatura constant de 20 °C i 50 % d'humitat relativa, en lo que es busca garantisar les condicions òptimes per a l'estabilitat de la pintura.

La pintura té un clavill vertical de 12 centímetros en la mitat superior, tal volta deguda a l'eliminació del marc original, si ben un estudi actual en rajos infrarrojos revela que el clavill pot ser tan antiga com la mateixa taula. Dita clavill va ser reparada entre mediats de el XVIII i principis del XIX per mig de dos peces metàliques en forma de palometa fixades pel revers. D'elles, una es va soltar posteriorment. En l'actualitat, s'ha determinat que la fissura és estable i no ha empijorat en el temps.

No obstant, per a descartar qualsevol perill, en 2004 es va constituir un equip de curadores francesos, que vigilen permanentment l'estat de la pintura, prevenint qualsevol alteració provocada pel temps.

Descripció de l'obra

En este retrat la dama està assentada en un silló i posa els seus braços en els braços de l'assent. En les seues mans i els seus ulls pot vore's un eixemple característic del color i del joc que el pintor fa en la llum i l'ombra per a donar sensació de volum.

Apareix assentada en una galeria, veent-se els costats, tallades, les bases d'unes columnes.

La galeria s'obri a un paisage tal volta inspirat en les vistes que Leonardo va poder divisar en els Alps, durant el seu viage a Milà, encara que una última investigació va revelar que el fondo podria correspondre a la ciutat de Bobbio, en la regió d'Emilia-Romaña. Anteriorment, es pensava que el paisage, que posseïx una atmòsfera humida i que sembla rodejar a la modele, estava en Arno o en una porció del llac de Com, sense haver aplegat a conclusions definitives. S'ha intentat moltes voltes compaginar les dos mitats del paisage que apareix despuix de la modele, pero la discordança entre abdós costats és tan gran que no permet dissenyar una image continuada. El costat esquerre sembla estar més baix que el dret, entrant en conflicte en la física, ya que l'aigua no pot permanéixer queta si existix desnivell en el terreny. A este respecto l'historiador d'art I.H. Gombrich escriu:

En conseqüència, quan centrem les nostres mirades sobre el costat esquerre del quadro, la dòna sembla més alta o més empinada que si nos centrem en la dreta. I el seu rostre, aixina mateix, sembla modificar-se en este canvi de posició, perque tampoc en este cas les dos parts es corresponen en exactitut.

I. H. Gombrich

En mig del paisage apareix un pont, conegut en Bobbio com a pont Gobbo o el pont Vecchio, i que mostra un element de civilisació que podria estar senyalant l'importància de l'ingenieria i l'arquitectura. L'ubicació geogràfica del pont va ser possible gràcies a un còdex que va deixar Leonardo dona Vinci, en el que es mostra l'escena en la que es va pintar. Una riuada, ocorreguda anys més tart en el riu Trebbia, va destruir el pont, que posteriorment va ser reconstruït.

La modele carix de cellas i pestanyas, possiblement per una restauració massa agressiva en sigles passats, en la qual s'haurien eliminat les veladuras o lleus traços en que es varen pintar. Vasari, en efecte, sí parla de celles: «En les celles s'apreciava el modo en que els pèls sorgixen de la carn, més o menys abundants i girats segons els poros de la pell; no podien ser més reals». Segons atres experts, les celles depiladas eren habituals en les dames d'alcurnia florentinas; o Leonardo va evitar pintar les celles i les pestanyes per a deixar la seua expressió més ambigua, o tal volta perque mai va aplegar a terminar l'obra.

La dama dirigix la mirada llaugerament a la seua esquerra i mostra un somriure considerat enigmàtic. Conte Vasari que:

Mentres la retratava, tenia gent cantant o tocant, i bufons que la feyen estar alegre, per a tractar d'evitar eixa melancolia que se sol donar en la pintura de retrats.

Sobre el cap du un vés-ho, signe de castitat i atribut freqüent en els retrats d'esposes.

El braç esquerre descansa sobre el de la butaca. La mà dreta es posa sobre l'esquerra. Esta postura transmet una impressió de serenitat i de que el personage retratat domina els seus sentiments.

La tècnica de Leonardo dona Vinci s'aprecia en més facilitat gràcies a la «immersió» de la modele en l'atmòsfera i el paisage que la rodegen, potenciada ademés per l'alvanç en la «perspectiva atmosfèrica» del fondo, que seria el guany final del Barroc, a on els colors tendixen al azulado i la transparència, aumentant la sensació de profunditat.

Estat de conservació

La conservació de l'obra és mijana, en un craquelado prou evident en tota la superfície i una fissura prou important que, des de la vora superior, descendix en vertical sobre el cap del personage. Este clavill es manté estable i no és previsible que empijore, gràcies a que l'obra es conserva en un espai climatizado. La deficiència de conservació més criticada és la brutea que emmaixquera els colors; la pintura està tapada per capes de barniz que han amarilleado en el temps, efecte habitual en les substàncies d'orige natural. En sigles passats, quan no existien els dissolvents, l'opacitat de les pintures antigues es paliava o dissimulava aplicant noves capes de barniz. El quadro de Leonardo acumula vàries, i els responsables del Louvre es resistixen a eliminar-les per por a alterar l'aspecte de l'obra. L'hipòtesis d'una pròxima restauració de La Gioconda es veu ara encara més remota, despuix d'una polèmica suscitada en 2011 per la neteja d'una atra obra de l'artiste en el Louvre, La Verge, el Chiquet Jesús i Santa Ana, una intervenció considerada abusiva per alguns experts i que va provocar la dimissió de dos tècnics contraris a ella.

Per mig d'un programa informàtic s'ha recreat el colorit que deuria tindre l'obra si s'eliminaren les capes de brutea. La restauració en 2011-2012 de la còpia conservada en el Museu del Prat (Madrit), pintada simultàneament en el taller del mestre, pot ajudar a imaginar l'aspecte que originalment va tindre l'obra del Louvre.

Enigmes

Durant varis sigles els interrogants sense resposta sobre l'obra de Leonardo han anat creixent, originant apassionades polèmiques en molts autors i investigadors. Front a la gran cantitat de preguntes, les respostes no solen ser massa convincents, per lo que els debats seguixen oberts. Especialment durant els sigles XIX i XX, les teories sobre l'orige de la modele, l'expressió del seu rostre, l'inspiració de l'autor i #sengles, han pres gran protagonisme i obliguen a un anàlisis històric i científic profunt.

El somriure

En el XVI Leonardo dona Vinci va pintar a Mono Lisa buscant l'efecte de que el somriure desapareguera en mirar-la directament i reapareguera solament quan la vista es fixa en atres parts del quadro. El joc d'ombres reforça la sensació de desconcert que produïx el somriure. No se sap si en veritat somriu o si mostra un gest ple d'amargura o tristor. Sigmund Freud va interpretar el somriure de la Gioconda com el recort latent que hi havia en Leonardo del somriure de la seua mare.

Margaret Livingstone, experta en percepció visual, va desvelar en el Congrés Europeu de Percepció Visual que es va celebrar en 2005 en La Corunya, que l'enigmàtic somriure és «una ilusió que apareix i desapareix per la peculiar manera en que l'ull humà processa les imàgens». Livingstone recalca que els artistes duen molt més temps estudiant la percepció visual humana que els mateixos mèdics especialistes en el tema.

L'ull humà té una visió fotópica, retiniana o directa, i una atra escotópica o perifèrica. La primera servix quan es tracta de percebre detalls, pero no és apta per a distinguir ombres, que és l'especialitat de la segona. Leonardo va pintar el somriure de Mono Lisa usant unes ombres que es veuen millor en la visió perifèrica. Com a eixemple per a ilustrar l'efecte, un pot concentrar la mirada en una sola lletra sobre una pàgina impresa i comprovar lo difícil que li resulta reconéixer el restant de les lletres.

En un atre orde de coses molt diferent, i tractant d'averiguar l'estat d'ànim de la modele durant el posat, es va utilisar un software especialisat en la «medició d'emocions», el qual va ser aplicat a la pintura per a obtindre senyes rellevants sobre la seua expressió. La conclusió alcançada pel programa, és que Mono Lisa està un 83 % feliç, un 9 % disgustada, un 6 % temerosa i un 2 % enfadada. El software treballa sobre la base d'analisar traces tals com la curvatura dels llavis o les arrugues produïdes al voltant dels ulls. Despuix d'obtindre les medicions, les compara en una base de senyes d'expressions facials femenines, de la que obté una expressió promig.

Supost embaràs i condició física

Un grup d'investigadors del Consell Nacional d'Investigacions de Canadà que va examinar l'obra en 2004 va utilisar un escàner d'infrarrojos en tres dimensions, els resultats de les quals, d'escassa entitat, varen ser publicats el 26 de setembre de 2006.

L'us de dita tècnica, que permet una resolució 10 voltes més fina que el cabell humà, va permetre als investigadors apreciar detalls fins ara desconeguts. Han opinat que el vel de gasa fina i transparent, enganchat al coll de la brusa, era una penyora que solien dur les dònes embarassades o que havien donat a llum recentment. Entre les seues peculiars conclusions, l'estudi va considerar que el pes de la modele era de 63 quilos i la seua estatura d'1,68 metros aixina com que duya el pèl arreplegat en una castanya coberta per un bonete darrere del cap, i que no apareix cap mensage secret en cap de les capes de la pintura, com es contava en la novela El còdic Dona Vinci.

Per la seua banda, Juliol Cruz Hermida, de l'Universitat Complutense de Madrit, afirma que la modele patia bruxismo (rechinar de les dents), alopècia (caiguda del cabell) i principis de la malaltia de Parkinson.

Identitat de la modele

Artícul principal → Lisa Gherardini.

Diverses hipòtesis s'han generat entorn a l'identitat de la modele. L'actual Catàlec Raonat (2017) de Leonardo dona Vinci identifica a Lisa Gherardini com a candidata provable i solament a Isabel d'Este com a alternativa plausible.

El pintor i biógraf Giorgio Vasari va escriure en 1550:

Va fer per a Francesco del Giocondo el retrat de la seua dòna Mono Lisa i, a pesar de dedicar-li els esforços de quatre anys, ho va deixar inacabat. Esta obra la té hui el rei Francisco de França en Fontainebleau.

En 1625, Cassiano dal Pozzo va vore l'obra en Fontainebleau i va escriure sobre ella:

Un retrat de tamany natural, en taula, emmarcat en nogal tallat, és mija figura i retrat d'una tal 'Gioconda'.

Prenent com a base estos testimonis s'ha identificat a la modele en Lisa Gherardini, l'esposa de l'acabalat comerciant Francesco del Giocondo.

No obstant, en 1517, abans de l'escrit de Vasari, Antonio de Beatis va visitar a Leonardo en el castell de Cloux i va mencionar tres quadros seus, un d'ells d'una dama florentina fet del natural a petició de Juliano II de Médicis.

Encara que Antonio de Beatis podria haver vist una taula distinta, este testimoni sembla discrepar dels de Vasari i Cassiano del Pozzo, per lo que alguns han supost que la modele va ser en realitat una amiga o amant de Juliano II de Médicis.

Algunes atres teories poc difoses afirmen que podria tractar-se d'Isabel d'Aragó, a qui Leonardo va dibuixar a llapis per a després fer un oli; o de Constanza d'Avalos, duquesa de Francaville, mencionada en un poema de l'época, a on es llig que Leonardo la va pintar «baix el bell vel negre»; o d'Isabella Gualanda, una dama napolitana. Segons esta última teoria, Leonardo hauria pintat el retrat en Roma per encàrrec de Juliano de Médicis i hauria reciclat per a això un retrat inconcluso que havia fet a Lisa Gherardini.

Atres propostes han segut que la modele va poder ser una amant del propi Leonardo, un adolescent vestit de dòna, un autorretrato de l'autor en versió femenina o inclús, una simple dòna imaginària. A este respecto, Sigmund Freud va sugerir que la pintura reflectia una preocupant masculinitat. Estudis que recolzen la teoria de l'identitat masculina del model ho identifiquen com Gian Giacomo Caprotti, conegut com Il Salai.

Hi ha estudiosos que creuen que el tema de la pintura és la mare de Leonardo, Caterina. Segons esta teoria, en el moment en que Leonardo va pintar el retrat de la seua mare, a la que adorava, ella no estava entre els vius. Va morir en 1495. L'idea és que estava vixca en l'imaginació de Leonardo. El treball de Lisa Gherardini consistia únicament en ser la modele.

En 2005, Armin Schlechter va descobrir una nota d'Agostino Vespucci en el marge d'un llibre de la colecció de la biblioteca de l'Universitat de Heidelberg, que confirmava en certea la creència tradicional de que la modele del retrat era Lisa. En esta acotación, Vespucci, qui era un amic propenc de Leonardo dona Vinci, compara a Apeles, gran pintor de l'Antiguetat, en Leonardo, i fa referència a tres obres en les que estava treballant en eixes dates: el retrat de Lisa del Giocondo, un atre de Santa Ana i el mural de La batalla de Anghiari. Esta menuda anotació data d'octubre de 1503, aproximadament 47 anys abans de les referències realisades per Giorgio Vasari. Ademés, el llibre a on es va realisar el comentari sobre la Mono Lisa pertany a l'autor Marque Tuli Cicerón, i particularment esta edició va ser publicada en 1477.

Per una atra part, en els archius d'imposts de 1480 pot verificar-se l'identitat, parador i lloc de naiximent de la modele. Va nàixer el 15 de juny de 1479 i va morir el 15 de juliol de 1542, als 63 anys, en el convent de Santa Úrsula de Florencia. Segons l'historiador Giuseppe Pallanti, que tracta el tema en el seu llibre L'història d'Mono Lisa, Gherardini va ingressar en el convent quatre anys despuix de quedar viuda, a on ya era monja la seua filla Marietta.

Basant-se en estes senyes, l'investigador genealogista italià Domenico Savini assegura que existixen descendents de Gherardini; es tracta de Natalia i Irina Strozzi, filles del príncip Girolamo de Toscana. Suponent que la modele de Leonardo fora la dòna que va fallir en el convent, el mèdic forense Maurizio Seracini s'ha oferit per a buscar el cadàver i fer un anàlisis d'ADN per a establir el parentesc dels Strozzi en Gherardini.

Unit a dits elements, documents oficials del cens de l'época confirmen que el pare de Leonardo dona Vinci vivia exactament enfront de la família de Gherardini. L'historiador supon, sense majors proves, que el retrat va ser un regal de Giocondo a la seua esposa per motiu del seu segon embaràs, als vintiquatre anys d'edat. Existixen detractors de les teories expostes per Pallanti, pero les seues opinions són majoritàriament acceptades.

Per a asseciar la curiositat històrica sobre la veracitat de les teories abocades, en 1987 es varen realisar els primers estudis, superponent un autorretrato de Leonardo a la pintura de la Mono Lisa; el resultat va ser una gran similitut en les dimensions i traces físiques. Els detractors de dita investigació aleguen que, ya que l'autor és el mateix, els traços són similars i per això generen confusió. Lillian Swartz i Gerald Holzman, els directors de dita prova, asseguren que l'autor es autorretrató, donant-se apariència de dòna.

Tanta ha segut l'obsessió per clarificar l'identitat de la retratada, que el doctor Matsumi Suzuki (Premi Ig Nobel de la Pau en 2002), investigador japonés, va reconstruir el cràneu de la Gioconda per mig d'un anàlisis òsseu, i a partir de dit càlcul va generar la possible veu de la modele. L'investigador assegura que la reproducció de la veu és fiable en un noranta per cent. També ha realisat la mateixa simulació per a l'autor de l'obra, de la qual desconfia una miqueta perque la barba reflectida en els autorretratos amaga alguns detalls importants.

El títul del quadro

El títul oficial de l'obra, segons el Museu del Louvre, és Retrat de Lisa Gherardini, esposa de Francesco del Giocondo, encara que el quadro és més conegut com La Gioconda o Mono Lisa.

Este títul apareix documentat per primera volta molt despuix de la mort del seu autor. Sobre el nom de Mono Lisa, més usat en fonts anglosaxones, Monna és el diminutivo en italià de Madonna, que vol dir Senyora.

El robo

El 21 d'agost de 1911, el carpintero italià Vincenzo Peruggia (exempleado del Museu del Louvre) va aplegar al Museu del Louvre a les 7 del matí, vestit en un blusón de treball blanc com els utilisats pel personal de manteniment del museu, va despenjar el quadro i a continuació, en l'escala Visconti, va separar la taula del seu marc, abandonant este últim. A continuació va eixir del museu en el quadro amagat baix la seua roba, que va colocar posteriorment en una mala. Quan poc despuix el pintor Louis Béroud va entrar a la sala per a vore el quadro, va notar la seua absència i va avisar de colp i repent la policia. El museu va permanéixer tancat durant una semana per a procedir a l'investigació.

Uns anys abans el museu havia sofrit el robo d'unes atres vàries peces, la qual cosa va fer supondre a la policia que abdós acontenyiments estaven relacionats. Guillaume Apollinaire i Pablo Picasso es varen convertir en sospitosos lloc que li'ls havia relacionat en la desaparició d'unes peces d'escultura del museu, ademés de per unes declaracions en les que Apollinaire recolzava la proposta formulada pel futuriste Marinetti de cremar els museus per a deixar pas al nou art. Posteriorment es va demostrar que abdós eren inocents. Al mateix temps que es realisaven les investigacions sobre el robo, es va capturar a l'aventurer belga Honoré-Joseph Géry Pieret, qui va confessar ser l'autor d'un atre robo ocorregut en 1906, pero no del de La Gioconda.

Durant l'absència de l'obra, es va batre el récort de visitants al museu; acodien a apreciar el buit deixat en la paret pel quadro que havia segut hurtado.

La pintura va ser recuperada dos anys i cent onze dies despuix del robo, despuix de la captura de Peruggia. El detingut va intentar vendre el quadro original al director de la Galleria degli Uffizi de Florencia, Alfredo Geri, qui es va fer acompanyar de la policia. Peruggia va alegar que la seua intenció era tornar l'obra a la seua verdadera pàtria, i que ell solament era víctima d'un estafador; els tribunals de justícia ho varen condenar a un any i quinze dies de presó que després varen reduir a sèt mesos i nou dies. Abans de retornar al museu, la pintura es va exhibir en Florencia, Roma i Milà.

En 1932, el periodiste Karl Decker va publicar una informació segons la qual l'autor intelectual del robo hauria segut un comerciant argentí cridat Eduardo Valfierno, que hauria fallit en 1931, en la finalitat de vendre sis còpies falses, i inclús va proporcionar els noms dels presunts coleccionistes estafats, pero la veracitat d'este relat no va poder ser provada.

Vandalisme

El 30 de decembre de 1956, el bolivià Ugo Ungaza Villegas va tirar una pedra contra la Mono Lisa durant una exhibició en el Louvre. Ho va fer en tanta força, que va destrossar la vitrina, i va desprendre un tros de pigment del colze esquerre. La pintura estava protegida per un cristal, ya que pocs anys abans, un home que va declarar estar enamorat de la mateixa, l'havia tallat en una cuchilla i l'havia intentat furtar. Des de llavors, es va instalar un cristal a prova de bales per a protegir a la pintura de nous atacs.

Posteriorment va haver atres incidents. El 21 d'abril de 1974, mentres el quadro estava expost en el Museu Nacional de Tòquio, una dòna li va tirar pintura roja, com a protesta per l'absència d'accessos al museu per a persones discapacitades. I el 2 d'agost de 2009, una dòna russa, atordida pel refús de la seua solicitut de ciutadania francesa, va tirar una tassa de ceràmica comprada en la tenda del Louvre, fent-se añicos contra el cristal. Afortunadament, el quadro no va sofrir desperfectes en abdós casos. El 29 de maig de 2022, un home en cadira de rodes en peluca li va llançar una coca. El quadro no va sofrir danys.

El 28 de giner de 2024, dos activistes varen tirar sopa enlatada sobre el cristal que protegia el quadro. L'obra no va sofrir danys.

Reproduccions i paròdies

La Mono Lisa ha adquirit un estatus d'icon cultural. Són numeroses les seues reproduccions i utilisació en la publicitat, objectes quotidians i també com a referència cultural. Algunes inclouen:

Reproduccions, còpies i versions

• La còpia de millor calitat del quadro és la que es troba en el Museu del Prat de Madrit, que hauria segut realisada en paralel a l'original. Casi idèntica sobre mides (76 x 57 cm la del Prat, 79 x 53 cm l'original), es creïa que el soport de la còpia era una taula de roure; no obstant, en una recent investigació s'ha determinat que es tracta d'una taula de nogal. La diferència més notòria que hi havia en l'original, que era el fondo negre, va resultar ser un repinte que va ser retirat en una restauració (2011-2012) i va revelar un paisage de gran calitat. Encara que alguns investigadors havien propost com a possibles autors d'esta taula a l'alemà Hans Holbein el Jove i a l'espanyol Fernando Yáñez de la Almedina, i inclús al propi Leonardo, despuix de la restauració, l'autoria es dividix entre dos dels alumnes més pròxims al mestre: Andrea Salai i Francesco Melzi. Este quadro va sobreviure al devastador incendi de l'Alcasser de Madrit, ocorregut el 24 de decembre de 1734.
• Alguns autors afirmen que el mateix Leonardo va fer la reproducció coneguda com Mono Lisa de Isleworth, pero la seua autenticitat és àmpliament qüestionada. Dita pintura és propietat d'un consorci que va crear una fundació en l'any 2010 en sèu en Suïssa que és la que gestiona els drets de l'obra.
• La reproducció lliure de Rafael, la qual s'exhibix en el mateix museu que l'obra de Leonardo.
• Una còpia anònima que es conserva en el Parlament Italià.
• Una còpia anònima que es conserva en el Museu del Hermitage, en San Petersburgo
• Una còpia en la colecció Luchner, en Innsbruck, de la qual s'ha pensat que podria ser obra de Salai.
• La cridada Monna Vanna, potser també obra de Salai, de la que existixen vàries versions, ha segut considerada per alguns com la representació de La Gioconda nueta.

• Copia de La Gioconda que es troba en el Museu del Prat de Madrit.
  Copia de La Gioconda que es troba en el Museu del Prat de Madrit.
• La cridada Mono Lisa de Isleworth.
  La cridada Mono Lisa de Isleworth.

Paròdies

• En 1919, el dadaísta Marcel Duchamp va pintar una paròdia de Mono Lisa lluint bigot i perilla i en l'inscripció L.H.O.O.Q. (que significa ella té el cul calent, traduït del francés).
• Salvador Dalí va pintar el seu retrat sobre el paisage de fondo de l'obra de Leonardo, a manera de ridiculización.

• Fernando Botero va pintar en 1958 el quadro La Mono Lisa als dotze anys, a on representa a una dòna extremadament obesa i deforme com a paròdia de La Gioconda.
• Samuel Clemens va reproduir La Gioconda a pur de pigments obscurs sobre una lona de 40 x 60 peus en Oregó.

Vore també

• La Gioconda (còpia del Museu del Prat)
• Paisage de fondo en La Gioconda de Leonardo dona Vinci
• Robert Payne (autor)
• Mono Lisa de Isleworth
• Anex:Quadros de Leonardo dona Vinci
• Pintura renaixentista
• Pintura renaixentista italiana
• Renaixença italiana
• Art en Itàlia

Bibliografia

• Antoccia, Luca (2000). Leonardo. Art i Ciència (Leonardo. Art i scienza), Roma: Ed. Giunti. ISBN 88-09-01510-X.
• Brion, Marcel (2002). Leonard de Vinci, Mèxic D.F.: Ed. B. ISBN 84-666-0970-9.
• Brown, Donen (2005). El Còdic dona Vinci, Umbriel Editors. ISBN 84-95618-60-5.
• Caparrós, Martín (2004). Valfierno, Buenos Aires: Ed. LSF. ISBN 987-43-8624-X.
• Marani, Pietro (2003). Leonardo dona Vinci. La Gioconda, Roma: Ed. Giunti. ISBN 88-09-03167-9.
• Muntz, Eugenio (2005). Leonard dona Vinci, Madrit: Ed. Círcul Llatí. ISBN 84-96129-62-4.
• Pedretti, Carlo (1998). Leonardo: el retrat (Leonardo: il ritratto), Roma: Ed. Giunti. ISBN 88-09-76275-4.
• Reit, Seymour (1981). El dia que varen furtar la Mono Lisa (The Day They Stole the Mono Lisa), Ontario: Ed. Summit Books. ISBN 0-671-25056-6.
• Romà, Eileen (2005). «Leonardo», Els grans genis de l'art, Unitat Editorial. ISBN 84-89780-69-2.
• Turotti, Felice (1857). Leonardo i la seua Escola (Leonardo dona Vinci i la sua scuola), Boston: Ed. Adamant. ISBN 0-543-97225-9.
• Welborn, Amy (2004). Descodificando a dona Vinci: els fets reals amagats en el Còdic Dona Vinci, Madrit: Ed. Paraula. ISBN 84-8239-872-5.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre La Gioconda.
• Artícul sobre Portrait de Lisa Gherardini, épouse de Francesco del Giocondo en la pàgina web del Museu del Louvre. (francés)
• La Gioconda o Mono Plana - Curiositats i història del genial quadro de Leonardo dona Vinci
• Audioguía educativa sobre el quadro La Mono Lisa
• La Gioconda, Giorgio Vasari. Edició de 1550. Nota en «Francesco del Giocondo»