Anar al contingut

Lema de Euclides

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Portada Els elements de Euclides, publicada en 1570 per Sir Henry Billingsley.

El lema de Euclides (del grec λῆμμα) és una generalisació de la proposició 30 del llibre VII d'Elements de Euclides. El lema assegura que:


Açò pot escriure's en notació moderna com:

Si nab ymcd(n,a)=1, entonces nb

La proposició 30 original, més coneguda com a primera teorema d'Euclides diu que:


En notació moderna

Si pab, entonces papb

El lema de Euclides s'utilisa generalment per a demostrar atres teoremes, per eixemple, és usat per a demostrar el teorema fonamental de l'aritmètica.

Demostració

[editar | editar còdic]
ax+py=1
  • Que p dividixca a ab significa que existix un número entero r tal que pr = ab. Tornant a la primera equació i multiplicant en abdós membres per b, s'obté:
b(ax+py)=b
  • i, en conseqüència
bax+bpy=b
  • Sabent que pr = ab, s'obté
prx+bpy=b
  • traent p com a factor comú, queda:
p(rx+by)=b
  • com rx+by és un número entero, es conclou que p dividix a b. Q.E.D.

Història

[editar | editar còdic]

El lema apareix per primera volta com la proposició 30 en el Llibre VII dels Elements de Euclides, i s'inclou en pràcticament tots els llibres que cobrixen la teoria elemental de números.[1][2][3][4][5]

La generalisació del lema a número entero va aparéixer en el llibre de text de Jean Prestet Nouveaux Elémens de Mathématiques en 1681.[6]

En el tractat de Carl Friedrich Gauss Disquisitiones arithmeticae, l'enunciat del lema és la Proposició 14 de Euclides (Secció 2), que utilisa per a provar l'unicitat del producte de descomposició dels factors primers d'un número entero (Teorema 16), admetent l'existència com "òbvia". A partir d'esta existència i singularitat, deduïx la generalisació dels número primo als sancers.[7] Per esta raó, la generalisació del lema de Euclides a voltes es denomina lema de Gauss, pero alguns autors opinen que este us és incorrecte per la confusió en el lema de Gauss sobre residus quadràtics.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. Gauss 2001, p. 14
  2. Hardy, Wright & Wiles 2008, Theorem 3
  3. Ireland & Rosen 2010, Proposition 1.1.1
  4. Landau & Goodman 1999, Theorem 15
  5. Riesel 1994, Theorem A2.1
  6. Euclid 1994, pàg. 338–339
  7. Gauss 2001, Article 19

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Trygve, N. (2001). Introduction to Number Theory. New York: Chelsea. ISBN 0-8218-2833-9
  • Tom M., Apostol (1976). Introduction to Analytic Number Theory. New York: Springer-Verlag. ISBN 0-387-90163-9


Referències

[editar | editar còdic]