Luis IX de França

Erro al crear miniatura:

Luis IX de França

Luis IX de França, també conegut com Ludovico Nono, Sant Luis Rei o Sant Luis de França (Poissy, 25 d'abril de 1214 - Tunis, 25 d'agost de 1270), va ser rei de França des de 1226 fins a la seua mort en 1270. Va ser canonizado i nomenat sant de l'Iglésia catòlica pel papa Bonifacio VIII en 1297; la seua festa se celebra el 25 d'agost. Luis IX va introduir importants novetats en la justícia real francesa: el rei va adquirir el caràcter de juge suprem de manera que, a lo manco en teoria qualsevol persona podria apelar per a obtindre una sentència del rei. Va prohibir les ordalías, va prendre mides per a eliminar el problema de les guerres privades i va introduir la presunció d'inocència en els procediments criminals. A lo llarc dels sigles, Luis IX ha segut admirat com l'ideal del monarca cristià. El seu regnat va gojar d'un gran prestigi per tota la cristiandad i és un dels monarques més memorables de l'Edat Mija. El seu regnat és recordat com una edat d'or en el Medievo, en la que el Regne de França va experimentar un apogeu polític i econòmic. Luis IX va ser un catòlic extremadament devot. En la seua época, era conegut per la seua caritat en els menics i compassió en els criminals. Va aprovar lleis que castigaven la blasfèmia en la mutilació de la llengua i els llavis. En 1230, va prohibir tota forma d'usura. Durant la seua captivitat en Egipte, llegia l'Ofici Diví tots els dies. Despuix de la disputa de París en 1240, va ordenar cremar 12 000 còpies del Talmud i atres llibres judeus. Era popular entre els francesos, encara que alguns contemporàneus ho tachaven de ser un «monge rei». És l'únic rei canonizado de França, a on hi ha molts carrers, places i llocs que reben el seu nom.

Biografia

Infància

Fill de Luis VIII eleón i de l'infanta castellana Blanca de Castella (filla d'Alfonso VIII). Va ser, per tant, primer germà del rei castellà Fernando III el Sant. Va ser proclamat rei a la mort del seu pare, a finals de 1226, i durant els primers anys va estar baix la regència de la seua mare.

Matrimoni i descendència

En 1235, va contraure matrimoni en Margarita de Provença, filla de Ramón Berenguer V, comte de Provença, net d'Alfonso II d'Aragó i bisnieto d'Alfonso VII de León i del comte de Barcelona Ramón Berenguer IV. La parella real va tindre onze fills, dels quins dos varen morir en l'infància:

• Blanca de França (1240-1243).
• Isabel de França (1242-1271), casada en 1258 en Teobaldo II de Navarra.
• Luis de França (1244-1260).
• Felipe l'Atrevit (1245-1285), rei de França.
• Juan de França (naixcut i mort en 1248).
• Juan-Tristán de França (1250-1270), comte de Valois.
• Pedro de França i de Provença (1251-1284), comte d'Alençon.
• Blanca (1253-1320), casada en 1269 en l'infant de Castella Fernando de la Cerda.
• Margarita (1254-1271), casada en 1270 en el duc Juan I de Brabante.

• Roberto (1256-1317), comte de Clermont, casat en Beatriz de Borbón. El seu fill, el duc Luis I de Borbón, va anar el fundador de la Dinastia Borbón.
• Inés (1260-1327), casada en 1279 en el duc Roberto II de Borgoña.

Educació i vida devota

Educat en la devoció i el misticisme per la seua mare, Luis IX va combinar la seua tasca de govern en un ascetisme que ha segut destacat tant per l'hagiografia catòlica com per comentaristes llaics (Voltaire va aplegar a dir que "No és possible que cap home haja dut més llunt la virtut"). Per moments semblava un anacoreta, entregant-se a pràctiques de mortificación com el fer-se assotar l'esquena en cadenillas de ferro els divendres, o actes d'autohumillación com llavar els peus als menics o compartir la seua taula en leprosos. Va pertànyer a l'Orde franciscana seglar, fundada per Sant Francisco d'Assís i a l'Orde Trinitaria com terciario. Va fundar molts monasteris i va construir la famosa Santa Capella en París, prop de la catedral, per a albergar una gran colecció de relíquies del cristianisme, entre les que destaca la corona d'espines. Va assistir al Concilie Ecuménico llatí de Lió I, (convocat en 1245 i presidit pel Papa Inocencio IV) a on, ademés de depondre i excomulgar a l'emperador Federico II, es va convocar una creuada (la sèptima), al mando de la qual es va designar a Luis IX. Com Carlomagno va tindre en Eginardo el seu biógraf, Luis IX ho va tindre en Jean de Joinville (1224-1317), amic seu i camarada en les seues campanyes d'armes. Els seus escrits han creat la tan popular image pacífica i piadosa del Rei, i el propi Joinville va prestar testimoni davant el Papa Bonifacio VIII, que canonizaría a Luis IX en 1297.

Regnat

Erro al crear miniatura:

Luis IX de França.

La coronació del chiquet

Erro al crear miniatura:

La coronació de Luis IX, miniatura d'un manuscrit de 1250.

Luis tenia nou anys a la mort del seu yayo Felipe Augusto el 14 de juliol de 1223. Va ser llavors quan el seu pare, Luis VIII de França, es va convertir en rei, pero per poc temps, ya que va morir tres anys despuix, el 8 de novembre de 1226. El 3 de novembre de 1226, és dir, pocs dies abans de la seua mort, Luis VIII va dur a la seua habitació a membres de la noblea, el clero i l'eixèrcit per a fer-els prometre que, tan pronte com morira, jurarien llealtat al seu fill i ho coronarien lo abans possible. Segons el croniste Philippe Mouskes, Luis VIII també va encarregar als seus consellers més propencs, Barthélemy de Roye, Jean de Nesle i el germà Guerín, que cuidaren dels seus fills.

Luis tenia dotze anys quan va morir el seu pare. L'oix i la preocupació de ser governats per un chiquet va invadir el Regne de França. No obstant, pese a la seua curta edat, el nou rei va mostrar una gran madurea, i encara que no existia cap llei o costum que establira quí devia governar quan el rei era massa jove, la tutela de Luis passa a mans de la regna mare, Blanca de Castella. Esta situació es juridifica en un acte inèdit, en el que l'arquebisbe de Sens i els bisbes de Chartres i Beauvais afirmen que Luis VIII, en ellit de la seua mort, havia comunicat la seua decisió de colocar al seu hereu, al Regne i als seus atres fills baix la tutela de la seua esposa fins que Luis alcançara la majoria d'edat.

Luis IX és coronat rei de França el 29 de novembre de 1226 en la Catedral de Notre-Dona'm de Reims pel bisbe de Soissons, Jacques de Bazoches. La seua coronació està marcada per tres elements. Destaca la velocitat de l'event, de modo que Luis IX es va convertir ràpidament en rei sense que ningú poguera pressionar-li a ell o al seu sèquit per a no assumir la corona.

Més vesprada, és formalment nomenat cavaller, durant una estància en Soissons en el camí que conduïx a Reims, perque el rei de França devia ser necessàriament cavaller. Destaca aixina mateix l'absència de les grans personalitats del regne en la seua coronació, tant eclesiàstiques com a llaiques.

Els cronistes medievals han alegat a sovint raons polítiques per estes absències, pero segons Jacques Li Goff, inclús si fora cert que alguns varen evitar acodir a la coronació per raons polítiques, la majoria no varen tindre temps per a preparar-se per la rapidea de la cerimònia.

Majoria d'edat

Erro al crear miniatura:

Estàtua del rei Saint Louis en el Château de Vincennes.

Luis IX va tindre que enfrontar-se a Enrique III d'Anglaterra en la Guerra de Saintonge, a qui va véncer en la batalla de Taillebourg en 1242 firmant després el Tractat de París de 1259, lo que va dur la pau que es va prolongar durant tot el seu regnat. Gràcies a este tractat va confirmar les seues conquistes d'Anjou, Turena i Maine, conservant el monarca anglés solament la Guiena. Més vesprada la rebelió dels nobles anglesos contra Enrique III, coneguda com segona guerra dels Barons, va repercutir en França. En la derrota i presó d'Enrique en la Batalla de Lewes (1264), la seua esposa, la reina Leonor de Provença, i el seu fill major, el príncip Eduardo, hereu del tro, es varen refugiar en França al costat de la reina Margarita —germana major de Leonor—, la qual va convéncer al seu espós Luis IX de que recolzara a Eduardo en un eixèrcit per a reconquistar el poder i lliberar al seu pare. Luis IX va ser l'últim monarca europeu que va mamprendre el camí de les creuades contra els musulmans. La primera volta, entre 1248 i 1254, en lo que després es va cridar la Sèptima Creuada, Luis IX va desembarcar en Egipte i va aplegar a prendre la ciutat de Damieta, pero poc despuix les seues tropes varen ser sorpreses per la riuada del Nilo i la pesta. Combatent en terreny desconegut per a ells, els francesos junt en el seu rei varen caure presoners dels seus enemics i solament es varen salvar pagant un fort rescat. Irònicament, la Sèptima Creuada, liderada per Luis IX, va córrer una sòrt similar a la Quinta Creuada, mampresa per Andrés II d'Hongria, qui un parell de décades abans també havia arribat a Egipte i al poc temps es va vore forçat a retornar la seua llar. l'Octava Creuada, en 1270, va dur a Luis IX front a Tunis, ciutat a la que va posar lloc. Si be al rei ho impulsaven mòvils religiosos, no era el cas del seu germà, el prou més terrenal Carlos d'Anjou, rei de Nàpols, els interessos del qual en Itàlia, que ho varen vincular estretament al papat, ho varen posar en situació d'acabar en la competència dels mercaders tunecinos del Mediterràneu. L'expedició va ser un desastre. Bona part de l'eixèrcit va ser atacat per la disenteria o, segons l'historiador Fernand Destaing, per la febra tifoidea, de la mateixa manera que el propi Luis IX, que va morir sense haver conseguit el seu objectiu, el 25 d'agost de 1270, assistit pel seu capellà personal, fr. Juan de Douai, trinitario. A la seua mort li va succeir en el tro el seu fill, Felipe el Atrevit.

Llegat

En la seua mort, arremate d'una expedició carent de tot sentit militar, polític i religiós, llevat l'abans mencionat de favorir a Carlos d'Anjou, es varen extinguir les Creuades. La llenta consolidació dels Estats monàrquics i el desenroll cultural i comercial de l'época gòtica eren un fet incontestable que varen alluntar de preocupacions místiques als governants d'aquell temps. Per un atre costat, Europa Occidental havia aplegat ya al seu sostre militar i no va poder desestajar als musulmans del Nort d'Àfrica i del Propenc Oriente. A penes vint anys despuix de la mort de Sant Luis, els cristians varen perdre la seua última plaça forta en Terra Santa, en caure Sant Joan d'Acre en mans dels musulmans, en 1291. En este marc, a pesar dels fracassos temporals i l'encabotament per empreses que varen resultar fallanques i li varen costar la vida, la seua popular image dins i fòra del seu país i l'encarnació del model ideal de monarca cristià varen fer d'ell un model de governant catòlic i una figura predominant de la cristiandad.

Testament espiritual de Sant Luis al seu fill

(Acta Sanctorum Augusti 5 [1868]1, 546)

Toponímia

Erro al crear miniatura:

Estàtua de Sant Luis Rei de França en la Plaça de Fundadors de Sant Luis Potosí, Mèxic.

Multitut de ciutats, accidents geogràfics, institucions educatives, equips deportius i edificis religiosos duen el seu nom. Entre estos llocs poden mencionar-se: Sant Luis Talpa, en el Departament de la Pau, El Salvador, l'illa de Sant Luis, en París, França, el districte de Sant Luis, Lima , Perú,la regió de Saint Louis en Senegal, el llac Saint Louis en Canadà, la ciutat de Sant Luis en l'estat de Misuri, dos municipis en Cuba i cinc en Filipines, la ciutat i l'estat de Sant Luis Potosí en Mèxic, Sant Luis del Marañón en Brasil, la ciutat i província de Sant Luis, i Sant Luis del Palmar en la província de Corrents, Argentina, aixina com les ciutats mexicanes de Sant Luis de la Pau, Sant Luis Coyotzingo, Sant Luis Anáhuac i Sant Luis Acatlán.

Bibliografia

• Li Goff, Jacques (1996). Sant Louis (en francés), Éditions Gallimard, pp. org/details/saintlouis0000lego/page/976976.
• Jean de Joinville, Vida de Sant Luis, trad. M. Alvira Cabrer, Càceres, Universitat d'Extremadura, 2021 (Tempus Werræ, 7).

Ancestros

Ancestros de Luis IX de França
Enllaços externs Commons Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Luis IX de França. fundacionmedinaceli. org/casaducal/fichaindividuo. aspx? id=28 Ficha genealògica Fundació Casa Ducal de Medinaceli