Mapimí
Mapimí (en cocoyome: mapeme ‘pedra en alt o cerro elevat’)[1] és una ciutat i capçalera municipal de l'estat mexicà de Durango, municipi ubicat en la Comarca Lagunera. Dona el seu nom a la zona desértica denominada Bolsón de Mapimí i és capçalera del municipi del mateix nom, es diu que d'ací venien dos amics.
L'any del 2010 Mapimí va ser inscrit per l'UNESCO en el Patrimoni Cultural de la Humanitat. Baixe el títul de Camí Real de Terra Adins, la distinció es va otorgar per la seua aporte cultural i arquitectònic i històric. També Mapimí és part del programa turístic Pobles Màgics per la seua història, gastronomia i oferta turística.[2]
Història
[editar | editar còdic]La zona a on hui està ubicat el poblat de Mapimí va ser habitada per indígenes tobosos i cocoyomes els quals eren grups indígenes del desert. La fundació virreinal de Mapimí es deu gràcies a que el sacerdot jesuïta Juan Agustín de Espinoza, el capità Antón Martín Zapata entre molts atres colonizadores es varen traslladar des de Cuencamé al cor del desert en busca de minerals preciosos, els quals varen ser trobats en la Serra de l'Índia. Segons els registres virreinales de l'época el primer establiment espanyol va ser el 25 de juliol de 1598 realisant-se la fundació formal al peu de la Serra de l'Índia, cridant al poblat Santiago de Mapimí. D'igual manera als pocs anys es realisa un chicotet establiment en la part alta de la Serra de l'Índia per a aixina facilitar l'extracció dels minerals; dit poblat va ser nomenat La Ojuela, sent este dependència directa de Santiago de Mapimí. Durant els inicis de la colónia la regió va permanéixer aïllada, tant per la resistència dels grups indígenes com per les inclemències del clima.
La subsistència de la població de Mapimí va ser difícil per les freqüents insurrecció dels grups indígenes tobosos, tarahumaras i tepehuanes els qui se sentien amenaçats per la presència espanyola en la zona; dits grups indígenes es varen alçar en vàries ocasions en els sigles XVII i XVIII arrasant la població de la mateixa manera que vàries atres de lo que hui són els estats de Durango i Chihuahua. Santiago de Mapimí es va vore afectat pels alçament dels anys 1616-1617, 1654-1661, 1683-1687, 1703-1711 i 1715.[3] Un fet sobreixent és que durant l'atac els indígenes buscaven destruir l'image del Senyor de Mapimí ya que representava la conquista i destrucció de la seua cultura, les autoritats virreinales varen escoltar per a la seua protecció l'image fòra del poblat, rumbo a Santa María de les Parres (hui Parres de la Font) pero per les inclemències del temps l'expedició va truncar i l'image es va perdre en algun punt del desert. Anys despuix una indígena va informar a uns soldats virreinales de la troballa d'una image catòlica en la part alta de la Serra de Jimulco, dita image era res més i res menys que l'image del Senyor de Mapimí. Immediatament varen informar a les autoritats eclesiàstiques de la localisació de tan apreciada image, es va decidir que l'image seria traslladada al poblat més propenc que en aquell llavors era Cuencamé. Succeint açò els pobladors de Mapimí exigien que l'image siga restaurada i tornada al seu temple original, succés que mai va succeir. Pels constants atacs indígenes en la zona es va ordenar la construcció d'un presidi per part de les autoritats espanyoles la qual cosa va conseguir restablir l'autoritat en la regió, no obstant en 1767 les autoritats de la regió es varen traslladar al Presidi de Cinc Senyors, hui Nazas. La riquea mineral de Santiago de Mapimí va posicionar a este poblat com una de les zones més riques de tot el Virreinato de Nova Espanya.
Per a l'any de 1810 la Guerra d'Independència inicia en el centre de Mèxic sense perjudicar les activitats econòmiques i mineres de Santiago de Mapimí, pero no va ser fins a l'any de 1811 quan centenars de soldats virreinales en el seu camí al Real de Mines de Sant Francisco de Cuéllar (hui Chihuahua) varen aplegar custodiant a Miguel Hidalgo i Costella, Juan Aldama i Mariano Jiménez, els quals anaven en calitat de presoners. El convent de l'Orde de La nostra Senyora del Mont Carmelo que tenia com a sèu Santiago de Mapimí va advocar perque el retor Miguel Hidalgo era hostajat en les seues instalacions, la qual cosa va ser acceptat pels soldats virreinales sempre i quan mantinguera la seua calitat de presoner. En la curta estància d'Hidalgo en Santiago de Mapimí va escriure un poema inspirant-se en el Cerro de la Bufa també conegut com el Cerro de l'Índia. Una volta finalisada la Guerra d'independència i el començ del Primer Imperi Mexicà, Mapimí va seguir formant part de la província de la Nova Viscaya, la prosperitat i bonança minera va continuar en calma durant tot el XIX, la població de Mapimí cada volta anava a l'alça degut a que gran número de persones de diferents nacionalitats aplegaven en busca de la riquea minera.
En 1859 sent president de la república Benito Juárez es decreta la norma de reforma de la llei de nacionalisació dels bens eclesiàstics, iniciant aixina la separació de l'iglésia i l'estat i constituint-se Mèxic com un estat llaic. Este fet va escandalisar a la majoria dels pobladors de Mapimí sent d'estos de fe catòlica. Com a conseqüència d'este acte entre molts atres, el Segon Imperi francés invadix Mèxic en 1862 sent aixina amenaçada la República. Juárez, al percatarse de l'amenaça que representaven tropes franceses en territori mexicà, decidix fugir cap al nort de la nació establint-se en gran cantitat de poblats.
Pero no va ser fins a 1864 que Benito Juárez i el seu gabinet va aplegar a Mapimí procedent de la facenda de Santa Rosa (hui Gómez Palau) reunint-se en un hospici de la localitat (hui museu), als pocs dies decidixen seguir el seu camí rumbo al nort degut a que cada volta estaven més prop les tropes imperials. Mapimí estant baix el govern monàrquic de l'emperador Maximiliano I de Mèxic és nomenat capital del departament número 43 sent aixina independent del Estat de Durango i resultant ara com una nova entitat imperialista del segon. Ya finalisat l'imperi és restaurada la república novament en mans de Benito Juárez, durant els anys restants de el XIX la pau i la prosperitat seguien estant molt presents en Mapimí.
Durant el Porfiriato es va iniciar en l'any de 1898 la construcció del Pont Colgante de la Ojuela en el poblat del mateix nom, donant-se per terminada en novembre de 1899 i iniciant el seu funcionament en 1900 d'acort a la placa posada en la torre nort que indicava l'any. Dit pont va ser construït en la seua totalitat de fusta i acer, funcionant per a la comunicació de la Ojuela en la mina de Santa Rita, la qual era una de les més riques del moment. Les persones que varen dirigir la construcció del pont va ser el Ing. Wilhelm Hildenbrand com el seu principal dissenyador, Henry Grattan Tyrrell i Santiago Menghini. El proveïdor del material per a l'alçament va ser John A. Roebling que encapçalava la "John A. Roebling's Sons Co.", de Trenton, Nova Jersey, usant un procés cridat "hilado de cables" i inventat per ell. Décades més vesprada, la companyia de John A. Roebling també va ser la que va participar per a la construcció del Golden Gate en la ciutat de Sant Francisco (Califòrnia).[4] El pont té una distància de 372.9 metros d'atraque a atraque medida horisontalment, 276 metros de llarc (passarela), 3.25 metros d'ample total de retinguda a retinguda del barandal i 2.2 metros d'ample de pasamano a pasamano, suspenent-se sobre un barranc que té una profunditat de 100 metros.[5]
Ya iniciat el XX la prosperitat seguia estant present en Mapimí, una volta iniciada la Revolució mexicana la violència es va fer present en Mapimí sent testic d'això els atacs revolucionaris que hui en dia encara són visibles en la Torre de l'iglésia principal. La desgràcia va aplegar en Mapimí en 1928 quan 14 dels 20 nivells que existixen en la mina de Santa Rita varen ser inundats per la localisació de rius subterràneus en el cor de la Serra de l'Índia. Este succés cobre la vida de centenars de miners que varen ser arrasats per les aigües sent est el fi de la mina degut a que tota la riquea mineral va quedar ofegada en les profunditats de les inundades mines. Va ser aixina que la gran activitat econòmica de Mapimí va perdre la seua major font d'ingressos i en conseqüència a este fet els pobladors varen ser abandonant la zona poc a poc aplegant al punt de que el poblat de la Ojuela va quedar completament despoblado convertint-se en un poble fantasma. Els pocs residents que varen quedar en Mapimí varen sofrir els estralls que va significar estar un mig d'una zona desértica a on és difícil establir agricultura, ganaderia o alguna activitat industrial. Per a l'any de 1938 el govern de Lázaro Cárdenas del Riu va impulsar la creació de grans preses i posteriorment la construcció de canals de rec per a facilitar l'agricultura en esta zona. La segona mitat de el XX els pobladors de Mapimí disidieron reprendre la mineria pero ya no seria d'or i argent com abans, sino de minerals de menor ranc com aragonito, calcita, àgata, entre uns atres. Ya iniciat el XXI turistes de diferents punts del país i del continent visiten Mapimí para aixina apreciar el poblat que un dia va ser una terra prospera, ompli de riquees i oportunitats. Actualment varen ser reconeguts per l'UNESCO tant Mapimí com el poble fantasma de la Ojuela Patrimoni Cultural de la Humanitat baix el nom de Camí Real de Terra Adins i d'igual manera el programa de poble a reconegut l'aporte cultural, gastronòmic i arquitectònic de Mapimí.
El municipi es troba en la disputa en la localitat de Bermejillo (també del municipi) per quí deurà tindre la capçalera municipal degut a que Bermejillo és el centre poblacional més gran del municipi i el que conta en major fonts d'ocupació.
Turisme
[editar | editar còdic]Mapimí oferix atractius turístics llegat de l'aporte cultural de més de 400 anys d'història. La seua arquitectura que data dels sigles XVII i XVIII es fa present en gran cantitat d'edificis i monuments, entre els principals està l'edifici que fora sèu del Departament de Comerç aixina com també el del Servici Postal i el del Temple de Santiago Apòstol, El Major, edificat en 1772 en un estil barroc.
En el primer quadro de la ciutat es pot visitar lo que un dia va ser la presó en la qual va ser encarcerat el pare de la pàtria Miguel Hidalgo i Costella. A uns quants metros de l'iglésia del Senyor de Mapimí es localisa el que va anar algun dia l'hospici del poble en el qual va ser albergat al president de la república Benito Juárez en la seua fugida de les tropes imperials, hui en dia és un museu en el qual es pot apreciar l'història de Mapimí entre moltes atres senyes. El panteón de Mapimí té una gran cantitat de tombes d'estrangers que varen treballar en les mines i existixen llegendes relacionades en el lloc, com Els Quatre de Cavall i Els Lladres de la Ojuela.
El poble fantasma de la Ojuela és un atre lloc de gran importància de Mapimí. Es localisa a tan sol 30 minuts del centre de Mapimí en la part alta de la Serra de l'Índia; hui en dia es pot apreciar les ruïnes de lo que va anar un gran poble miner. D'igual manera es pot travessar el pont colgante de la Ojuela, el més llarc del seu tipo en Amèrica Llatina. Una volta travessat el pont es poden realisar activitats com rápel, llançar-se de vàries tirolesas de fins a 500 m de llarc, es pot ingressar en la mina de Santa Rita, la qual té 450 km de túnels dividits en 20 nivells. Allí s'extreen coure, argent i or i hui atesora rars i fascinants minerals. Els túnels de la mina pot ser visitats solament en guies especialisats que oferixen els seus servicis en l'entrada de la mateixa. Açò es deu a que els túnels són llocs molt perillosos. En visitar la mina es pot observar una mula momificada per la humitat de la zona aixina com les condicions laborals que representava ser miner en el XIX, que en finalisar el recorregut es pot eixir a la superfície i apreciar la Zona del Silenci des de més de 400 metros d'altura. A uns quants quilómetros de Mapimí es troben les Grutas del Rosario, cavernes d'orige natural que impressionen als seus visitants.
Ubicació i població
[editar | editar còdic]Mapimí es troba en la Comarca Lagunera, localisat en el cor del Bolsón de Mapimí, una regió completament desértica, a una altitut de 1300 metros sobre el nivell de la mar, es troba a 80 km al noroest de la ciutat de Torreón i a 266 km al noreste de la ciutat de Victòria de Durango.
La seua principal via de comunicació és la Carretera Federal 30 que l'unix a 23 km a l'est en la població de Bermejillo a on enllaça en la Carretera Federal 49 que cap al sur conduïx cap a Gómez Palau, Durango i cap al nort cap a Jiménez, Chihuahua; la mateixa carretera 30 conduïx, 100 quilómetros a l'oest a la Carretera Federal 45 d'a on cap al sur s'aplega a la ciutat de Victòria de Durango. i cap al nort a Parral, Chihuahua; esta mateixa carretera conclou en La Margallonera, a on es troba l'assut Lázaro Cárdenas.
D'acort en els resultats del Conteo de Població i Vivenda de 2010 realisat pel Institut Nacional d'Estadística i Geografia, la població de Mapimí és de 5623 habitants.[6]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Gámiz Olives (1953). «Primera Part. Història Antiga», Història de l'Estat de Durango (en Castellà), Mèxic, D. F., p. 58.
- ↑ Secretaria de Turisme. «Mapimí, Durango». Secretaria de Turisme (Mèxic).
- ↑ Gerhard, Peter (1996). «Nova Viscaya.», U.N.A.M. (ed.). La Frontera Nort de la Nova Espanya (en Castellà), Mèxic, D. F.: Hemes Impressors, p. 260. ISBN 968-36-2255-0.
- ↑ (Novembre de 2013).2013.Clearwater, Florida:Vol. 1
- The Project and its People.
- ↑ Indústries Peñoles, S. A.
- ↑ Institut Nacional d'Estadística, Geografia i Informàtica. «Archive històric de localitats».
Bibliografia
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Mapimí» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.