Benito Juárez

Benito Pablo Juárez García (San Pablo Guelatao, Intendencia d'Oaxaca; 21 de març de 1806 - Ciutat de Mèxic, 18 de juliol de 1872), conegut com El Benemérito de les Américas, va ser un advocat, juriste i polític mexicà d'orige indígena de l'ètnia zapoteca que es va eixercitar com president de Mèxic des del 21 de giner de 1858 fins al seu decés el 18 de juliol de 1872. Juárez és considerat un símbol de sobirania nacional, resistència, llibertat i llegalitat en liderar al seu país durant la Guerra de Reforma i la Segona Intervenció Francesa. Ademés de ser promotor de les Lleis de Reforma i la Constitució de 1857 que varen consolidar a Mèxic com un estat llaic. És célebre la seua frase: «Entre els individus, com entre les nacions, el respecte al dret alié és la pau».

Benito Juárez va viure una época crucial en la formació del Estat mexicà, considerada per molts historiadors com la consolidació de la nació com a república. Juárez va marcar un parteaguas en l'història nacional i va ser protagonista de primer nivell d'esta época. A pesar de tractar-se d'un president sense antecedents militars, va ser una figura clau tant en la Guerra de Reforma com en la segona intervenció francesa. La seua biografia durant els anys que va ocupar la presidència és una part sobreixent de la història de Mèxic.

Primers anys

Benito Pablo Juárez García va nàixer el 21 de març de 1806 en el poblat de San Pablo Guelatao (paraula esta última que en zapoteco vol dir "nit fonda"), població ubicada en la cadena montanyosa ara coneguda com Serra Juárez i llavors pertanyent a la jurisdicció de Sant Tomás de Ixtláncotoyol, en la llavors intendencia d'Oaxaca (en el present el municipi de Guelatao de Juárez). Va ser batejat al sendemà del seu naiximent en la parròquia de Sant Tomás Ixtlán.

«En l'Iglésia parroquial de Sant Tomas de Ixtlan, á vint i dos de març de l'any de mil huitcents sis, yo D. Ambrosio Puche, veí d'este districte, vaig batejar solemnement á Benito Pablo, fill llegitime i de llegitime matrimoni de Marcelino Juárez i de Brígida García, indígenes del poble de Sant Pablo Guelatao, pertanyents á esta capçalera. Els seus yayos paterns són Pedro Juárez i Justa López, els materns Pablo García i María García. Va ser padrina Apolonia García, indígena, casada en Francisco García, advirtiendoles les seues obligacions i parentesc espiritual, —I per a constància va firmar en el Senyor Cura. Mariano Cortarrabia—.Ambrosio Puche.»

Iglésia parroquial de Sant Tomás Ixtlán, 22 de març de 1806

El nom dels seus pares era Marcelino Juárez i Brígida García, d'acort a l'acta de batisme alçada al sendemà del seu naiximent i qui segons les seues pròpies paraules, eren «indígenes de la raça primitiva del país» i abdós varen ser agricultors. Els dos pares varen morir quan ell tenia tres anys; la seua mare durant el alumbramiento de la seua germana María Alberta Longinos. Benito, junt en les seues germanes María Josefa i Rosa varen quedar baix l'ampar dels seus yayos paterns Pedro Juárez i Justa López igualment indis de la «nació zapoteca» i la seua molt menuda germana María Longinos en la seua tia materna Cecilia. Als pocs anys varen morir també els seus yayos i les dos germanes majors de Juárez es varen casar, quedant ell finalment baixe la custòdia del seu tio Bernardino Juárez. A partir de llavors, va treballar com a peó del camp i com a pastor d'ovelles fins a l'edat de dotze anys. El seu tio Bernardino coneixia l'espanyol i li l'ensenyava a Juárez, que mostrava entusiasme en deprendre-ho. No obstant, les llabors del camp i el fet de que en el poble no es parlara l'espanyol, no varen permetre que Juárez alvançara molt en el seu aprenentage. En el seu poble, com succeïa en les poblacions menudes, no existia ni la més elemental escola. Juárez es donava conte que, els qui deprenien a llegir, ho feyen viajant a la ciutat, ya siga costejant-se una pensió o treballant com sirvientes en les cases riques, lo que va alimentar el seu desig d'anar a la ciutat, cosa que solicitava al seu tio en molta freqüència, sense concedir-li este jamai el seu desig. Finalment, el 17 de decembre de 1818 Juárez va decidir marchar-se del seu poble natal despuix d'haver elegit entre els sentiments i el seu desig d'educar-se. Va dirigir els seus passos a la ciutat d'Oaxaca. S'ha especulat que el motiu de la seua fuga va poder ser evadir el castic que li esperava per haver perdut una ovella. Fins a este moment la llengua única de Juárez era el zapoteco, sent molt bàsics els seus coneiximents de l'idioma espanyol.

Primers estudis en Oaxaca

El mateix dia que va aplegar a la ciutat, Juárez li va demanar estage a la seua germana Josefa, qui treballava com a cuinera per a una rica família d'un comerciant estranger de nom Antonio Maza. En el vist i plau del senyor Maza, Juárez es va iniciar cuidant la granja, en un salari assignat de dos reals. La filla adoptiva del senyor Maza, Margarita Maza, anys més vesprada es convertiria en l'esposa de Juárez.

En dies posteriors, el jove Juárez va conéixer al sacerdot franciscano de la tercera orde Antonio Salanueva qui li va admetre com a aprenenta de encuadernador. En paraules de Juárez: «encara que molt dedicat a la devoció i a les pràctiques religioses, era prou despreocupado i amic de l'educació de la joventut». El 7 de giner de 1819, a tan sol 21 dies d'haver aplegat a la ciutat, Salanueva va rebre a Juárez en la seua llar i taller, ademés d'oferir-li enviar-ho a l'escola. Després de canviar-se una volta d'escola, degut a que no sentia alvanç en el seu aprenentage, va iniciar nous cursos en L'Escola Real baixe el preceptorado de José Dumenge González, qui li va donar un fort regany per considerar la seua escritura deficient, qüestió que ho va ofendre profundament. Juárez sofria ademés, junt en els demés chiquets de la seua condició indígena i pobra, de discriminació, ya que mentres que el preceptor impartia als chiquets cridats "decents", als de la seua condició els instruïa l'ajudant. Per lo anterior, Juárez va abandonar l'escola per considerar que tenia un pèssim método d'ensenyança i va decidir deprendre pel seu conte.

Seminari

Havent-se percatado de que els jóvens seminaristes d'eixe llavors gojaven de bona educació i reconeiximent social, i recolzat també pels consells que li donava el seu tio Bernardino, encara a pesar de que sentia «instintiva repugnància» pels assunts clericals, va prendre la decisió de demanar-li al clerc Salanueva que ho recolzara a entrar al seminari de la ciutat. Gràcies al respal del seu preceptor, Juárez va conseguir salvar el requisit de tindre bens per a sostindre's durant els seus estudis i de posseir la llengua espanyola com a llengua materna, segons lo estipulat per les lleis eclesiàstiques d'Amèrica en eixe temps. Salanueva va ser per tant peça clau en la formació intelectual de Juárez, per lo que en el futur ho va aplegar a considerar com el seu padrí.

El 18 d'octubre de 1821, a penes finalisada la guerra d'Independència, Juárez va iniciar estudis de gramàtica llatina en el Seminari de Santa Creu, com capense. En agost de 1823, va concloure estos estudis despuix d'haver obtingut en els dos exàmens realisats nota d'excelència. Se li va presentar llavors a Juárez una dificultat greu: el seu mentor Salanueva desijava que ell estudiara teologia moral per a rebre aixina les órdens sagrades, idea que repugnava a Juárez, no solament pel seu despit cap a lo clerical sino també per la fama que tenien els que a eixe camí aspiraven en el seminari, als quals se'ls cridava "pares de missa i gorc" o "lárragos". Juárez va convéncer a Salanueva, en l'argument de que la seua edat no era suficient encara per a ordenar-se aixina que, mentrestant, podia estudiar el curs d'arts. Va iniciar en l'any de 1824 els cursos de llatí, filosofia i teologia. El seminari no era la seua vocació i en especial li avorria la teologia, classe en a on es dormia^{cita requerida}. Va concloure este curs d'arts en 1827 despuix d'haver sostingut dos actes en públic i haver segut aprovat en calificació de Excelent nemine discrepante els exàmens reglamentaris i en notes honrosas de les seues sinodales. No obstant l'oposició del seu protector Salanueva, va abandonar el seminari i es va inclinar pel dret.

Juárez advocat

Va ingressar en la carrera de Jurisprudència en l'Institut de Ciències i Arts d'Oaxaca, a on va obtindre en 1834 el primer títul d'advocat expedit per la Cort de Justícia de l'estat. Varis dels seus professors eren francmaçons.^{cita requerida} En una ocasió li varen demanar representar un paper d'una obra de Virgilio en una escenificació a on s'incloïa recitar alguns versos en llatí, per a semblar romà sent ell molt moreno, seguint un consell d'un companyer, es va blanquejar la cara, ho va fer tan grotescamente que feya riure vore-ho. No obstant quan va iniciar el recital va parlar en perfecte llatí per això li varen admirar i li varen aplaudir.^{cita requerida}

Després de graduar-se com a advocat va treballar durant algun temps defenent comunitats indígenes, treball que ho feya viajar entre diverses comunitats i la ciutat d'Oaxaca i inclús ho va dur a la presó.

Juárez podia llegir texts en llatí, francés i anglés ademés de que coneixia el dret canònic i el dret civil.

Inicis en la política

El 26 de maig de 1830 Juárez va ser nomenat encarregat de l'Aula de Física del Institut de Ciències i Arts d'Oaxaca.

Es va eixercitar com a rector del seu Institut en 1831, en el qual sempre va professar i va defendre davant tot les idees lliberals. L'11 de decembre de 1831, l'ajuntament d'Oaxaca va comunicar a Juárez que havia segut elegit regidor per al periodo que iniciava l'1 de giner de 1832, començant aixina la seua carrera política. El 25 d'agost de 1832, el governador d'Oaxaca José López de Ortigoza va emetre un decret comunicant els nomenaments per a la Cort de Justícia de l'estat d'Oaxaca, sent Benito Juárez nomenat ministre suplent. L'11 de febrer de 1833, Juárez va ser nomenat formalment diputat electe de la Llegislatura de l'estat d'Oaxaca, és dir, diputat local. En el seu natalici 26, Juárez va ser nomenat capità de la 5.ª Companyia de el ORD Batalló de Milícia Cívica del seu estat. El 3 de febrer de 1834 es va nomenar a Juárez membre de la Junta de Sanitat del seu estat. El 7 de febrer es va nomenar a Juárez ministre interí de la Cort de Justícia de l'estat. El 7 d'abril va ser nomenat membre de la Junta Calificadora i Premiadora dels mèrits que, en el fort de Sant Dumenge, varen contraure els valents defensors de les nostres institucions. El 6 d'abril de 1838, es va nomenar a Juárez secretari interí de la Primera Sala del Tribunal Superior de Justícia del departament d'Oaxaca. El 31 de decembre de 1839, va ser nomenat ministre suplent del mateix Tribunal Superior de Justícia. El 23 d'agost de 1840, es va nomenar a Juárez compositor per la Quinta Secció d'Oaxaca. El 31 de decembre de 1840, va ser nomenat de nou ministre suplent del mateix Tribunal Superior de Justícia. El 22 de juliol de 1841, el Tribunal Superior de Justícia del departament oaxaqueño va emetre a favor de Juárez un despaig de juge de l'instància del ram civil per a la ciutat d'Oaxaca. El 3 d'octubre de 1843, va rebre un nomenament com a segon vocal suplent de la Junta Electoral d'Oaxaca. L'1 de juny de 1844, es va emetre un comunicat a l'Assamblea Departamental de l'estat, senyalant que Juárez no podia cobrir la plaça de vocal d'eixa Assamblea per estar eixercitant el càrrec de secretari de Govern del departament de l'estat. El 3 de giner de 1853, Juárez va rebre un despaig de catedràtic substitut de Dret Civil en l'Institut de Ciències i Arts d'Oaxaca. El 22 de febrer, se li va concedir una llicència sense goge de sòu per un més, per a absentar-se de l'Institut. El 30 de setembre de 1858, va ser inscrit com a soci honorari del Conservatori Dramàtic Mexicà per mig d'un document firmat pel president del mateix, José Valero i el prosecretario Just Serra.

Eixe mateix any, va recolzar a Valentí Gómez Farías, qui buscava debilitar i sometre al clero. No obstant, un any despuix es va impondre de nou el centralisme en el país, per lo que va fugir a Pobla. Despuix d'un parell d'anys va retornar a Oaxaca. Se li va otorgar l'ocupació de juge de primera instància. Va tindre a lo manco dos fills en una dòna anònima del poble, a la que va desconéixer per a després casar-se en Margarita Maza, filla adoptiva del seu antic patró, Antonio Maza. En celebrar-se la boda, ell tenia 37 anys, i ella 17.

Va servir com burócrata tant als centralistes com als santannistas. Inclusivament va fer que es colocara en la seua sala de sessions un retrat de Santa Anna, i quan va morir l'esposa d'est, va demanar als empleats públics que guardaren luto. En 1844 ho varen premiar en el nomenament de fiscal del Tribunal Suprem de Justícia oaxaqueño.

En perdre en les eleccions presidencials el general Parets Arrillaga, Juárez va resultar elegit diputat federal, per lo que en 1847 es va traslladar a la Ciutat de Mèxic en esta calitat.

Governador d'Oaxaca i desterro

Durant l'invasió d'Estats Units, Juárez va tornar a Oaxaca i va ser nomenat governador interí en 1847. La seua gestió es va caracterisar per conseguir l'equilibri econòmic i la realisació d'obres públiques com a camins, la reconstrucció del palau de govern, la fundació d'escoles normals, l'alçament d'una carta geogràfica i del pla de la ciutat d'Oaxaca. Es va duplicar el número d'escoles en Oaxaca, de 50 que hi havia en tot l'estat a 100 o més.^{cita requerida} Va crear el port d'Huatulco i va construir el camí cap a la capital, lo que va permetre reduir el cost de vàries mercaderies que eren dutes de Veracruz o Acapulco.^{cita requerida} També va reorganisar la Guàrdia Nacional i va deixar excedents en el tesor. Com a governador, Juárez iniciava activitats freqüentment a les cinc del matí i eixia del seu despaig molt vesprada, passades les 10 de la nit. Va instalar un escritori públic per a que qualsevol que ho solicitara poguera parlar en ell sense importar la seua condició social o econòmica. També en eixe càrrec Juárez va impedir l'entrada a Oaxaca al fugitiu Santa Anna, qui venia fugint de la capital del país per l'ocupació nortamericana de llavors, ofensa que Santa Anna jamai perdonaria.

En 1853 en aplegar per undècima volta a la cadira presidencial Antonio López de Santa Anna, es va cobrar venjança contra Juárez per haver-li impedit ingressar a l'estat. Tal com Juárez li l'havia advertit a la seua esposa, un dia mentres impartia càtedra varen aplegar per ell uns militars per a capturar-ho. Va solicitar cinc minuts per a terminar la seua càtedra i inclús li va ser concedit passar a la seua casa a despedir-se de Margarita, pensant en un possible fusilament. Ho varen tancar en les tinajas de Sant Joan de Ulúa. Al poc temps ho varen traslladar a Veracruz, a on ho varen embarcar en nau de bandera espanyola rumbo al desterro en Cuba, en a on va treballar en una fàbrica de purs. Temps despuix, Juárez es va traslladar a Nova Orleans, a on va buscar el respal de les logias masónicas locals. Juárez va conéixer ahí a Melchor Ocampo i atres exiliats que havien segut desterrats o simplement eren perseguits polítics del dictador. Tots ells es reunien en eixa ciutat en secret per a planejar un colp d'Estat en contra de Santa Anna.

Revolució de Ayutla i Constitució de 1857

En l'exili, Juárez va buscar recolzar a la revolució que s'estava gestant en Ayutla. Aixina que va conseguir embarcar-se a Panamà para després aplegar a Acapulco. Se li va donar primer un humil lloc de escribiente i va assessorar al cacic guerrerense i héroe de l'independència Juan N. Álvarez en la lluita revolucionària. Davant l'imminent triumfo lliberal, Santa Anna va abandonar la presidència el 9 d'agost de 1855 i el 16 de setembre, els lliberals varen aplegar a la capital. El 4 d'octubre, una junta de representants estatals va elegir president provisional al general Álvarez en Cuernavaca, emetent Juárez el seu vot en favor del general, qui va véncer en les eleccions per una àmplia majoria a Ignacio Comonfort, Santiago Vidaurri i Melchor Ocampo. Álvarez va decidir formar el seu gabinet, junt en la generació de lliberals purs, com Melchor Ocampo en Relacions, Guillermo Prieto en Facenda i Benito Juárez, que va ser triat per a ser ministre de Justícia i Instrucció pública.

En esta época va expedir la Llei Juárez, oficialment coneguda com a Llei sobre administració de justícia i orgànica dels tribunals de la Nació, del Districte i Territoris. Esta llei coartava els drets de militars i eclesiàstics, com suprimir els tribunals "especials" que tenien abdós organismes. Mes no va ser una solució completa, com la que varen firmar posteriorment Ignacio Comonfort i Sebastián Lerdo de Tejada, en la que se separava l'Iglésia de l'Estat. La Llei Juárez simplement era un esbós d'alguna cosa que tenia que aplegar més complet.

En 1855, durant el govern d'Ignacio Comonfort, va ser primer governador d'Oaxaca, per a despuix ser nomenat ministre de Governació i president de la Suprema Cort de Justícia. En decembre d'eixe mateix any, durant el colp d'Estat ocasionat per conflictes entre conservadors que recolzaven a l'iglésia i lliberals que havien recolzat la separació Iglésia-Estat, Juárez va ser capturat per les forces del propi Comonfort. La raó va ser el dubte dels golpista davant la seua posició, ya que Juárez mai es va declarar obertament en contra ni a favor del conflicte, irònicament causat per la llei les bases de la qual ell mateixa havia ajudat a assentar.

No obstant, el propi Comonfort, qui havia organisat el seu propi colp d'Estat contra el seu govern, va acodir un més despuix a demanar-li a Juárez la seua ajuda, ya que tant lliberals com a conservadors no havien aplegat a cap acort i el govern es debilitava cada volta més. Aixina que Juárez va ser a Guanajuato a vore el general Manuel Doblat, qui era governador de l'estat, per a organisar un atre colp d'Estat. No obstant, est, junt en atres governadors, ya havia desconegut a Comonfort i nomenat substitut al propi Juárez, mentres que Zuloaga en Ciutat de Mèxic també es rebelava en contra de Comonfort i dels lliberals. Açò va ocasionar la guerra dels Tres Anys.

Presidència (1858-1861)

Vore també: Gabinet de Benito Juárez

Primera presidència interina

El 21 de giner de 1858, Juárez es va convertir en President dels Estats Units Mexicans per primera volta, despuix del autogolpe d'estat d'Ignacio Comonfort, qui va decidir aliar-se al Pla de Tacubaya i va dimitir; convertint-se en president per ser ministre de Justícia, en apego a la Constitució. Félix María Zuloaga, qui estava recolzat per l'eixèrcit i el clero –classes afectades per les lleis promulgades durant el mandat de Comonfort, basades en la Llei Juárez–, va ser declarat també president, per part dels conservadors. Juárez va mantindre un govern itinerant entre els distints estats, perseguit per l'eixèrcit federal i en ínfims recursos. El seu govern va formar inicialment una milícia d'uns quants centenars d'hòmens, entre els que es trobaven molts dels seus amics exiliats de Nova Orleans, com Melchor Ocampo.

En Guanajuato

Juárez va tindre que fugir a Guanajuato, a on va ser nomenat oficialment president, i va tractar d'organisar el seu govern, integrant en el seu gabinet en Relacions i Guerra, a Melchor Ocampo; en Justícia, a Manuel Ruiz, en Facenda, a Guillermo Prieto; en Foment, a #León Guzmán, com a cap de l'eixèrcit, a Anastasio Parrodi i poc despuix va nomenar a Sants Degollat com a ministre de governació. Ahí, des de Guanajuato, el president interí Juárez va enviar el seu primer manifest a la nació el 19 de giner de 1858, en la qual convocava al poble mexicà a unir-se a la seua causa, la qual considerava justa i emanada de la voluntat del poble. Finalment obligat per les circumstàncies de la guerra, i davant l'imminent alvanç de Osollo i Miramón, va eixir en direcció a Guadalajara el 13 de febrer.

Intent de fusilament en Guadalajara

En 1858, Juárez va aplegar a Guadalajara el 14 de febrer: l'aniversari de la fundació de dita ciutat; acompanyat del seu gabinet en ple i d'alguns membres del Congrés, entre els qui figurava el vicepresident Mateo Echais. Va ser rebut pels poders estatals i municipals en Sant Pedro Tlaquepaque, els qui varen protestar la seua llealtat. Juárez es va hostajar en el Hotel Francés.

Mentres realisaven una reunió de gabinet en el Palau de Govern de Jalisco, un oficial ho va traïcionar i va interrompre la reunió en alguns soldats, a els qui els va ordenar preparar armes. Juárez es va alçar de la seua cadira i es va colocar de #front per a esperar el seu destí, demanant que li dispararen al pit. El ministre Guillermo Prieto va salvar la vida de Juárez anteponent-se a la seua persona i cridant la seua famosa frase de «¡Els valents no assessinen!», i va continuar: «Si volen sanc, beguen-se la meua, pero no toquen al president», quan el conservador Filomeno Bravo havia donat l'orde a soldats del 5° regiment de fusilar al president.

Segon desterro

Davant l'alvanç de les tropes federals, Juárez i el seu govern varen aplegar al Pacífic, a on no va tindre un atre remei per a salvar-se que embarcar-se junt en el seu gabinet i atres persones en rumbo a Panamà, d'a on va creuar al oceà Atlàntic per a viajar cap a La Habana i després a Nova Orleans, a a on aplega el 28 d'abril. En tots estos punts va ser reconegut i va rebre mostres d'admiració per defendre la seua causa. En Nova Orleans la prensa ho va abordar incesantemente.

En Veracruz

El 4 de maig de 1858 Juárez va aplegar a Veracruz, a on el govern de Manuel Gutiérrez Zamora li era afí, junt en el general Ignacio de la Clau. En aplegar al port de Veracruz, ya ho esperaven la seua esposa i fills en el moll, junt en gran part de la població, que eixe dia es va desbordar al malecón per a rebre-ho. Allí va passar varis mesos sense sobresalts fins a l'atac de Miguel Miramón, qui finalment va alçar el lloc sobre el port, el 30 de març de 1859. El 6 d'abril va rebre al representant diplomàtic dels Estats Units Robert MacLane.

Nacionalisació dels bens del clero

El 12 de juliol de 1859, Juárez va decretar la primera de les normes de reforma: la Llei de Nacionalisació de Bens Eclesiàstics, que va impedir a l'Iglésia tindre propietats en Mèxic.

Davant la fragilitat del govern juarista, els conservadors Félix María Zuloaga i Leonardo Márquez tenien oportunitat per a recuperar el poder. Davant açò, Juárez va solicitar al congrés facultats extraordinàries. Els membres lliberals del congrés es varen negar, en el principal argumente de que haver colocat al país baix una constitució havia costat una guerra molt sanguinosa i no era possible que Juárez, que havia impulsat dita Constitució, ara volguera violar els principis de llegalitat donant-se facultats de virtual dictador. No obstant, dos grups de conservadors varen atrapar a Ocampo i a Sants Degollat, respectivament, i els varen matar; desviant l'atenció dels lliberals en el congrés, canviant l'opinió d'estos i decidint otorgar diners i poders a Juárez per a acabar en ells.^{cita requerida}

Va tindre finances excepcionals durant el seu mandat. El seu govern va tirar un dèficit presupostari de 400.000 pesos mensuals. Solament va conseguir recaptar un milló de pesos de la venda de les propietats de l'Iglésia.^{cita requerida}

Intervenció francesa, Segon Imperi Mexicà i Presidència (1861-1867)

Artícul principal → Segona intervenció francesa en Mèxic.

França invadix Mèxic

Per no poder pagar els seus deutes en Europa, pel precari estat de les arques públiques que va rebre de l'anterior govern conservador,com a conseqüència de la guerra de reforma, el port de Veracruz va ser invadit el 15 de decembre de 1861 per una força espanyola de 6000 hòmens que no va trobar resistència. El 9 de giner de 1862, se'ls varen unir 3000 francesos i 800 anglesos.

Els invasores anglesos i espanyols varen eixir del país, ya que els francesos varen sabotejar les conversacions per a obtindre el pagament pacífic dels deutes. Napoleón III estava buscant secretament establir un Imperi Mexicà.

El papa Pío IX també va recolzar l'invasió de Mèxic. L'Iglésia catòlica estava fortament disgustada en l'aplicació de les Lleis de Reforma en Mèxic. La encíclica del Vaticà Quanta cura,incloïa el Syllabus errorum que era un catàlec d'infraccions als presunts drets de l'Iglésia en que incorrien, en Europa i en Amèrica, governs de països antany somesos al domini eclesiàstic.

"Alcem la nostra veu pontifícia en llibertat apostólica en esta vostra plena assamblea per a condenar, reprovar i declarar írritos i sense cap valor els mencionats decrets".

Papa Pío IX respecte a les Lleis de Reforma en Mèxic^{cita requerida}.

Els francesos varen perdre el 5 de maig de 1862 la batalla de Pobla, contra les tropes mexicanes baixe el mando d'Ignacio Saragossa. El General Saragossa va manar a Palau Nacional el seu famós telegrama:

"Les armes nacionals s'han cobert de glòria".

General Ignacio Saragossa al president Juárez. 5 de maig de 1862

França, després d'un any despuix de la batalla del 5 de maig va manar a 25000 hòmens més que varen entrar a la Ciutat de Pobla en poc més de dos mesos després d'haver-li posat un lloc a la ciutat, mateixa que va provocar l'escassea severa de bens i en especial aliments la qual cosa va mermar les possibilitats defensives que des del principi eren inferiors, pero també la població en la seua gran majoria va vore en els invasores els enemics en contra de lo que els conservadors volien promoure. Varis comandants de l'eixèrcit mexicà, entre ells Porfirio Díaz i González Ortega varen ser capturats.

Govern itinerant

Després d'haver efectuat una sessió extraordinària del Congrés de la República, a on se li varen donar poders especials a Juárez i el Congrés, va decretar la suspensió de treballs hasta nuevo aviso, seguit d'una sessió solemne que va acabar en el Zócalo de la capital en mils de mexicans que varen anar a despedir a Juárez, el 31 de maig de 1863. Juárez va abandonar la capital junt en una gran caravana per a dur en si al Govern de la República cap al nort, a resguart dels invasores. En la caravana anaven els principals ministres de Juárez, aixina com moltes carretas carregades de papers que contenien els archius de la nació. La caravana era custodiada per unes tres centenes de soldats ben ormejats.

En passar la caravana de Juárez prop de Dolores Hidalgo, Guanajuato, Juárez va ordenar desviar-se cap a tal població. Ahí es va efectuar una reunió en el cap municipal i els pobladors. Juárez va visitar la casa de Miguel Hidalgo, que es trobava en bones condicions. Allí, el cap municipal li va fer saber al president que tal vell que es vea per ahí era el que custodiava la propietat, ademés de que este havia segut amic de Miguel Hidalgo. Juárez es va acostar a l'home que va pretendre reclinarse davant Juárez, pero este ho va detindre i li va dir que era ell qui devia inclinar-se davant el vell per ser un héroe de l'independència. Juárez li va preguntar a l'home sobre cóm era Hidalgo, a lo que este va respondre que era un home extraordinari. Juárez li va dir que ell lluitava pels mateixos ideals que Hidalgo. Juárez va aplegar a Sant Luis Potosí, a on va intentar refer el seu govern. Ell havia decretat una llei, el 25 de giner de l'any anterior, considerant traïdors a tots els que recolzaren en armes; a els qui acceptaren càrrecs en el govern dels invasores i també a els qui recolzaren l'abolició de les Lleis de Reforma.

Els francesos varen entrar a la capital mexicana sense disparar un sol tir, ya que Juárez i el seu gabinet estaven governant des de Sant Luis Potosí. D'ahí es va canviar estratègicament a Monterrey i a Saltillo. Va tirar al cacic per mig dels seus contactes, per a després perdre les ciutats davant els francesos. Juárez havia enviat a Margarita i els seus fills a Nova York, Estats Units, a on va rebre el respal de Matías Romero i el Secretari de l'Embaixada de Mèxic en aquell país, que seguia funcionant. Després de rebre en l'estació de ferrocarril a Margarita i la seua família, Matías Romero els va instalar en una casa en els suburbis. Les órdens de Juárez havien segut conseguir-los una casa suficient pero modesta. Immediatament, Matías Romero va encarregar a Margarita i a la seua família al seu secretari, i va partir a la ciutat de Washington, a on es va entrevistar en el secretari d'Estat. L'encomana de Juárez era assegurar-se que els Estats Units estigueren del costat de la República i en contra de l'imperialisme francés. Abraham Lincoln, president nortamericà en eixe llavors, tenia grans problemes en mig de la guerra de Secessió, que s'entaulava entre el Nort i el Sur del país. Matías Romero va conseguir que el secretari d'Estat nortamericà demanara al seu embaixador davant Espanya que influïra per a evitar que eixe país recolzara l'empresa francesa en Mèxic. Per a això, es va amenaçar a Espanya en que, si insistia en recolzar l'invasió a Mèxic, els Estats Units tindrien que intervindre a favor de la República.

Maximiliano es va dirigir a Mèxic i va escriure una carta a Juárez, invitant-li a participar en el seu govern imperial. Juárez va contestar des de la Ciutat de Monterrey l'1 de març de 1864, rebujant tal proposta, denostant-ho per ser un agent de Napoleón III i advertint-li que l'història els jujaria.

És donat a l'home, senyor, atacar els drets aliens, apoderar-se dels seus bens, atentar contra la vida dels que defenen la seua nacionalitat, fer de les seues virtuts un crim i dels vicis una virtut; pero hi ha una cosa que està fòra de l'alcanç de la perversidad, i és el fallo trement de l'història. Ella nos jujarà.

Carta de Benito Juárez a Maximiliano. Monterrey, NL. 1 de març de 1864.

Juárez es va mudar a Coahuila, establint-se en varis pobles i facendes. Pero el lloc més sobreixent va ser el poblat del Gatuño (hui Congregació Hidalgo), ya que va ser ahí a on, el 4 de setembre de 1864, va ordenar a varis cacics que amagaren els archius de la nació. Dits cacics varen amagar els archius en la Cova del Tabac. D'ahí, va entrar a la Comarca Lagunera de l'estat de Durango, des d'a on va viajar a la Facenda de Pedriceña, en el poblat de Cuatillos,la vesprada del 15 de setembre de 1864. Va ser ahí a on Juárez va donar el Crit d'Independència en 1864. Despuix es varen traslladar cap a la Facenda del Sovaco en Nazas i d'ahí a la Facenda de Santa Rosa (hui Gómez Palau), a on va tindre una reunió en els primers oficials de la nació. D'allí es va traslladar a Mapimí, Durango en a on es va hostajar varis dies en una casa d'hospici. Una volta eixint de Durango, va ingressar a Chihuahua, en cada volta menys respal. Maximiliano i la seua esposa Carlota, després d'una gira per Europa, varen aplegar a la Ciutat de Mèxic. El general Jesús González Ortega, que havia segut lleal a la causa de la República i havia combatut en Pobla als invasores francesos, era titular de la Secretaria de la Guerra i de la Suprema Cort de la Nació. González Ortega va combatre l'alvanç francés cap al nort sense èxit.

En Chihuahua

En 1864 el president Benito Juárez i els seus ministres Sebastián Lerdo de Tejada, José María Iglésies i Miguel Negrete varen arribar a territori chihuahuense i varen instalar en la ciutat la sèu del govern republicà. En Chihuahua, la república gojava de prou respal, tant del govern com del poble. Exactament un any ans que terminara el periodo constitucional de Juárez, González Ortega va entrar a l'oficina de Lerdo de Tejada preguntant si se li entregaria la presidència eixe dia o al següent, argumentant que la Constitució de 1857 no era molt clara, respecte a la qual cosa, Lerdo li va demanar unes hores per a respondre. Lerdo va acodir a parlar en el president Juárez de tal reclamació. Este li va contar al president sobre la reclamació de González Ortega, ademés de dir-li que González Ortega era corrupte, puix tenia proves de que havia desviat fondos per a l'eixèrcit republicà per a sí mateixa. La conclusió va ser que González Ortega es va confondre, puix el periodo constitucional de Juárez terminava fins a un any despuix. La confusió va ser pel fet de que Juárez havia ocupat la presidència de forma interina, pero eixe temps no contava dins del periodo constitucional. En la vesprada, González Ortega va tocar a l'oficina de Lerdo i en passar est li va aclarir l'assunt. González Ortega no va tindre més que dir i davant tal ridícul es va anar al poc temps en el seu germà a Norteamérica en un autoexilio.

En Nova York, Pepito, un dels fills de Juárez, yacer malalt de pulmonía per les fortes #fredor que assotaven aquella regió. D'açò havia tingut notícia Juárez. Estats Units es trobava en guerra civil. Matías Romero es va dirigir per tren a Nova York i, junt en atres funcionaris de l'embaixada, va anar a vore Margarita i al seu fill malalt. Quan varen aplegar, els va rebre Pedro Santacilia, gendre de Margarita que vivia allí en la seua esposa i tenia l'encomana de Juárez de velar per la família. El chiquet Pepito acabava de fallir. La temperatura rondava els 12 graus baix zero. La casa estava sumament frigga degut a que la llenya i els víveres escassejaven molt en aquell hivern, en mig de la guerra. Lo poc que hi havia era sumament car i la llar de Margarita no contava en eixos recursos. L'escena era desgarradora segons va contar Don Pedro. Margarita cridava inconsolable abraçant el cos. Els funcionaris de l'embaixada varen esperar en la sala. Don Pedro va tindre que usar els mobles com a llenya per a calfar una miqueta la casa. Margarita es va opondre a realisar els funerals del seu fill en "eixa ciutat aliena" (Nova York) i va decidir embalsamar el cos fins a poder-ho enterrar en la seua terra, Oaxaca. Pedro Santacilia va enterar d'açò a Juárez, a lo que li va replicar que ella (Margarita) és la seua mare i sap lo que fa. Tal disposició violava les lleis sanitàries de Nova York, com Matías Romero li'l va fer saber a Pedro Santacilia.

Durant febrer de 1865 Juárez va ser avisat de la tragèdia, lo que ho va apartar una semana de la seua oficina en Chihuahua. Els seus colaboradors ho varen animar i al mateix temps es varen sorprendre del temple d'aquell indígena, en especial el seu Secretari de Facenda José María Iglésies i el seu Secretari de Governació Miguel Lerdo de Tejada. El 21 de març de 1865, els seus colaboradors i el governador de Chihuahua li varen organisar una festa de natalici. Juárez, en enterar-se, va senyalar que no volia que es gastara ni un centau de l'erari en cap festa, a lo que li varen replicar que no ho farien, que les despeses serien personals. Davant tal realitat, Juárez va acodir a l'event organisat a les 18:00, a on varen assistir unes 800 persones. Per la seua banda, en Estats Units les tropes al mando d'Abraham Lincoln varen prendre la capital del Sur i varen derrotar al general Robert I. Llig, guanyant definitivament la Guerra Civil. Matías Romero va presentar les felicitacions del govern de la República Mexicana en els primers llocs al president Lincoln. Al poc temps Lincoln va ser assessinat. Mentrestant, Maximiliano, des de la Ciutat de Mèxic, va informar al seu gabinet que el país estava pacificado i que en pocs dies l'eixèrcit imperial entraria a Chihuahua per a acabar en Juárez. Napoleón va ordenar el retir d'alguns mils d'efectius ya que França sofria l'embat del congrés per les excessives despeses que representava l'invasió de Mèxic. El general Bazaine, al mando de l'eixèrcit francés des d'abans que prenguera el lloc Maximiliano, li va advertir a este que el retir de tropes enfortiria a Juárez. Maximiliano va celebrar el seu natalici en Ciutat de Mèxic. En l'ambient va haver una gran satisfacció perque la República, Juárez i els brots insurrectos de republicans a lo llarc del país, se suponien aniquilats. En açò es va celebrar ademés del natalici, el triumfo de la monarquia. Maximiliano, en agraïment al mariscal francés i comandant en cap de l'eixèrcit monàrquic Bazaine, li va regalar a este una mansió per a que l'habitara en la seua esposa mexicana coneguda entre la cort com a Pepita.

Davant l'imminent atac francés, Juárez i el seu govern varen destruir la papelería important per a que no caiguera en mans franceses. En una matinada de maig de 1865, els francesos varen atacar Chihuahua al mando del General Agustín I. Brincourt. La ciutat va ser bombardejada i es va defendre tenazmente pero finalment va caure baix les forces franceses. No obstant Juárez i el seu gabinet havien conseguit ser evacuats fòra de perill, escapant rumbo al nort. Mentrestant, alguns generals republicans varen combatre heroicamente l'alvanç francés. El general Brincourt va obligar als republicans a firmar l'acta de sumissió a l'imperi. El govern de la República, reduït a un chicotet número de persones, va aplegar a Vila Passe del Nort, l'actual Ciutat Juárez, Chihuahua. En ser perseguits pels francesos varen tindre que fugir, per lo que Lerdo de Tejada li va dir a Juárez que deurien escapar a Estats Units; a lo que Juárez va contestar que això equivalia a donar-se per vençuts i aniquilar la República. Juárez va preguntar, senyalant una serranía, si allò encara era territori nacional, a lo que un militar oriunt d'aquella regió li va assegurar que sí. Juárez va ordenar moure's per a allà a pesar de que li varen advertir que no hi havia ningú allí, només xares, escurçons i demés alimañas. A esta serranía hui se li conéixer com a serra de Juárez (Chihuahua). Els francesos, en aplegar, varen ser informats de que Juárez havia creuat la frontera, lo que va donar per terminada la persecució i va ser lo que varen reportar a la Ciutat de Mèxic.

El 14 d'agost de 1865 va quedar establit en la Vila de Pas del Nort el govern nacional. Les forces republicanes varen reprendre la ciutat de Chihuahua, per lo que els francesos varen abandonar la ciutat el 29 d'octubre. Els francesos varen planejar reprendre per sorpresa la ciutat de Chihuahua pocs dies abans del Nadal de 1865, pero José María Pérez Esquivel, telegrafista septuagenari, es va enterar del pla francés i va manar a avisar a Juárez, que novament va conseguir fugir a temps cap al nort. L'11 de decembre les forces franceses varen reprendre la capital. Els francesos varen capturar a José María Pérez Esquivel i després de colpejar-ho ho varen manar fusilar el matí del 24 de decembre de 1865, davant la gran indignació del poble chihuahuense en contra dels invasores.

Els militars Manuel Ojinaga, Manuel Díaz Mori (germà de Porfirio Díaz) i atres militars, varen estar al costat de Juárez en la defensa del seu govern errante. En la fugida cap al nort, el govern de la república va pensar detindre's en el lloc cridat L'ull de l'estany, pero Luis Terrats, governador de Chihuahua, els va donar alcanç per a persuadir-los de que devien continuar la marcha durant tota la Nochebuena i la matinada de Nadal puix els francesos els perseguien. La comitiva va continuar la seua marcha. Terrats va advertir que alguns indígenes de la regió es varen passar al costat imperialista, per lo que la comitiva deuria cuidar-se també d'estos. Varen aplegar al desert de Samalayuca. El 28 de decembre de 1865 varen aplegar a la frontera, sent perseguits pels francesos a menys d'un dia de camí. Molts varen persuadir a Juárez de creuar la frontera, pero este, prenent un puny de terra en la ribera del Riu Bravo va exclamar que preferiria refugiar-se en algun cerro agrest i morir en la bandera en el pit que abandonar el sol patrio. Tots varen entendre el mensage i es va ordenar a la menuda tropa que els acompanyava fer-li front als francesos.

Mentrestant, Matías Romero i el secretari de l'Embaixada Mexicana davant els Estats Units varen aplegar a la casa de donya Margarita per a acompanyar-la a la recepció que en Washington li preparava el govern nortamericà d'Andrew Johnson. Este havia desconegut a l'Imperi de Maximiliano i reconegut a Juárez com a president llegítim de la República Mexicana. Johnson va anunciar l'enviament d'uns 100 000 hòmens a la frontera en Mèxic per a aporegar als invasores de Mèxic. També l'embaixador dels Estats Units en París pressionava a Napoleón III per a que retiraren les seues tropes de Mèxic. Maximiliano va oferir als confederados que havien perdut la guerra en els Estats Units la possibilitat d'establir-se en Veracruz. Açò va ser molt mal vist pel govern de Washington.

Les forces republicanes al mando del general Luis Terrats Fonts contraatacaron als francesos i varen reprendre la capital de Chihuahua el 25 de març de 1866; despuix varen recuperar Parral i varen alvançar sobre l'estat de Durango. Després de tals fets, el president Juárez va distinguir al general Terrats en la seua amistat. Juárez va entrar a la capital chihuahuense el 7 de juny de 1866, davant el gran goig de la població. Es va organisar una cerimònia a on els varen donar llocs d'honor als lisiados de les batalles ocorregudes en aquella regió i es varen entregar medalles de bronze als héroes de la República. Quan Juárez va colocar una medalla a un jove d'uns 16 anys, est va esclatar en llàgrimes i li va dir al president que els seus cinc germans varen morir combatent per ell (Juárez) i que ell també en gust hauria mort per la mateixa causa. El president va contestar que ho entenia i que ell també va perdre un fill. I li va dir que no varen morir per ell, sino per l'aire i la terra de la Pàtria, que varen morir per la llibertat.

En eixes mateixes dates l'imperi de Maximiliano va tindre cada volta més problemes. El clero mexicà s'havia rebelat davant l'imperi perque Maximiliano no va donar marcha arrere a les lleis de Reforma. França havia ordenat ya el retir total del seu eixèrcit a més tardar per a inicis de 1867. Estats Units ya no estava en guerra i el president Johnson es va pronunciar en el seu congrés pel total respal al president Juárez i la República. 100 000 hòmens enviats a la frontera en Mèxic amedentrarían als francesos. L'Emperatriu Carlota de Mèxic va partir a Europa la matinada del 7 de juliol de 1866, en el pla de buscar respal del papa Pío IX, de Napoleón III i del germà de Maximiliano, entre uns atres. La divisió entre els republicans en Mèxic es va fer més dramàtica, ya que el periodo constitucional de Juárez s'acostava al seu fi. Per tal motiu, Juárez va publicar un decret en a on, argumentant que el país estava en guerra, estenia el seu mandat fins que es normalisara la República i es convocara a eleccions. González Ortega, autoexiliado en els Estats Units, va buscar el reconeiximent d'eixe país com a president, mentres que rebia l'ajuda d'Ignacio Ramírez, "El Nigromante".

Mentres que Carlota buscava respal en Europa per a l'imperi, Maximiliano va deixar la capital i els múltiples problemes que allí tenia i es va anar a passar un temps a la ciutat de Cuernavaca, al Palau de Sant Cloff, a on vivia el seu amant María Bonica, filla del jardiner en cap d'eixe palau. L'Emperatriu Carlota havia rebut la negativa de Napoleón III per a entrevistar-se, pero ella va insistir i es va traslladar a París. Allí es va hostajar en el Gran Hotel de París, a on va conseguir una entrevista en els ministres de Napoleón III i en l'emperatriu Eugenia, reunió que no va prosperar puix estos últims tenien instruccions de no cedir en res. Despuix Carlota va conseguir una cita en Napoleón III a les 10 del matí del 18 d'agost de 1866 en el seu hotel. Els acompanyaven representants de l'imperi mexicà com Juan Nepomuceno Almonte i Pedro Hidalgo i representants del govern francés com el ministre d'Estat; no obstant, l'entrevista es va donar només entre Carlota i Napoleón, trobada a on Carlota va mostrar la desesperació per conseguir algun respal i Napoleón la de negar qualsevol. Carlota va sugerir inclús la dissolució del congrés de París a Napoleón. Este últim va terminar la reunió dient que Maximiliano tenia que abdicar ya, puix no tenia una atra opció.

En Chihuahua, Juárez rebia bones notícies de tot el territori nacional respecte a la recuperació del control de la pàtria. El ministre de Guerra, el general Ignacio Mejia, rendia els informes corresponents. Porfirio Díaz alvançava en Oaxaca des del sur. El bisbe d'Oaxaca havia demanat garanties a Díaz davant la seua imminent entrada a la capital oaxaqueña, a lo que Díaz va respondre que li deixaria vestir les seues millors penyores per al seu fusilament. Est va fugir d'Oaxaca junt en moltes personalitats, sobretot de l'alta societat, que havien segut afins a l'imperi. El govern de Juárez va reprendre el control de les #aduana de Sant Blas, Mazatlán i Guaymas, que representaven importants recursos per al seu govern. Després, l'eixèrcit republicà va prendre les ciutats de Guadalajara, Monterrey i Tampico i va conseguir controlar més #aduana d'eixes regions. L'eixèrcit francés i el de la República mexicana varen tindre batalles, pero no en grans cantitats d'hòmens, puix els francesos s'anaven retirant cap al sur i els republicans en moltes ocasions esperaven la retirada francesa per a seguir l'alvanç; no obstant, va haver batalles de significació, com les de Miahuatlán, La Carbonera, Juchitán, San Pedro (Sinaloa), Santa Gertrudis (Tamaulipas), Naco (Sonora), Mazatlán i unes atres, en les quals els republicans varen derrotar a l'eixèrcit francés, encara que la majoria d'elles serien eixecutades a manera de guerrilla, sense envestiments de gran escala. El general Mejía va informar a Juárez de la recuperació del Valle de Guayana i de la ciutat capital de Durango. Davant la realitat geopolítica de Mèxic, Juárez va decidir traslladar el seu govern al sur, cap a Durango. El dia de la partida de la ciutat de Chihuahua, en el més de decembre, Juárez va exclamar: "Gràcies, terra beneïda, mai t'oblidaré", en agraïment a aquella ciutat i estat que li hi havia dau estage al seu govern i a la causa republicana i en a on va aplegar acorralat i va eixir triunfante. Juárez, seguit d'una llarga comitiva, va eixir en destí final Durango, rumbo a Hidalgo del Parral. En la seua famosa carrossa negra ho acompanyaven Sebastián Lerdo de Tejada i José María Iglésies. En 1867, Juárez, a la seua tornada per a la restauració de la República des del Pas del Nort, va ser hostajat per uns dies en el Palau de Zambrano en la ciutat de Durango, durant els quals el palau va ser sèu del poder eixecutiu de Mèxic.

Caiguda de l'imperi

El 22 d'agost de 1866, Carlota va eixir del Gran Hotel de París en plans d'anar a vore el papa Pío IX, pero abans, la seua comitiva la va convéncer de fer una escala en el Castell de Miramar en Itàlia, la seua antiga llar. El 27 de setembre de 1866, Carlota va visitar al papa Pío IX, a on va presentar mostres de problemes mentals; dient que la beguda que li havien oferit estava enverinada i insistint en prendre la d'ell. No es volia anar i varen tindre que invitar-la a la biblioteca vaticana, per a distraure-la. Després el seu germà va ser per ella. Carlota era atesa pel mege en cap de l'hospital de malalts mentals de la seua ciutat. Maximiliano, decidit a abdicar, va recórrer el Palau de Chapultepec indicant les pertinences a embarcar i deixant la majoria de les habitacions intactes, puix molts objectes havien segut regals al poble de Mèxic i no a la seua persona ni a la de l'emperatriu. Va eixir sigilosamente rumbo a Veracruz. En Orizaba, en novembre de 1866, el Pare Fisher havia organisat, junt en els conservadors de la regió, una multitudinària manifestació en respal a Maximiliano, per a impedir que s'anara. Maximiliano va decidir quedar-se llavors en Orizaba per un més, per a pensar qué fer.

Tres personages influïen en Maximiliano poderosament: el pare Fisher, el seu mege el doctor Samuel Basch, d'orige prusiano-judeu, i el seu vell amic personal i colaborador Stephan Haspan. El primer ho intentava persuadir de quedar-se; els atres dos, d'anar-se a Europa, puix veen la causa de l'Imperi perduda. Maximiliano va rebre el respal dels generals Leonardo Márquez, malnomenat "El Tigre de Tacubaya", i Miguel Miramón, expresident de Mèxic. Miramón li va notificar que s'havia conseguit que l'Iglésia oferira 11 millons de pesos, ademés de que es tenia la possibilitat de reunir 29 000 hòmens i de que la junta de notables recolzaria a Maximiliano. Maximiliano va formar un nou gabinet en Orizaba i el seu pla incloïa:

• Sostindre als francesos totalment en Mèxic, ya que Maximiliano també sabia que ells eren el seu major respal;
• Crear un Congrés per a llegitimar el seu govern i invitar als lliberals a formar part de la seua iniciativa, inclós Juárez.

Al poc temps se li va informar a Maximiliano que es contava en 29 663 soldats, més de 2000 hòmens de oficialía i 10 canons per a iniciar. L'iglésia va entregar una bestreta de 2 millons de pesos. Una afició de Maximiliano era caçar palometes. En Orizaba ho va seguir fent, junt en un ilustre botànic europeu que desijava fundar un museu d'història natural en Mèxic (l'actual Museu d'Història Natural de Ciutat de Mèxic), considerant la vasta riquea natural que havia trobat en el país. A finals de novembre, Maximiliano preparava la seua tornada a la Ciutat de Mèxic. Juárez i el seu govern apleguen a Durango els primers dies de novembre i realisen una reunió en el seu gabinet de guerra. Deliberan sobre la pren de Matamoros, que era l'únic punt important i estratègic en el nort que encara quedava en mans de l'imperi. Es va decidir utilisar un lloc, com l'utilisat pels francesos contra els lliberals per a rendir a la Ciutat de Pobla. El pla es va portar a terme.

Després de tres semanes i algunes escaramuzas menors entre els eixèrcits, el general Tomás Mejía, que defenia la ciutat de Matamoros, finalment es va rendir. En esta victòria, els lliberals controlaven tot el nort del país. Va haver llavors una gran festa popular front al Palau de Zambrano en Durango, que funcionava com a Palau Nacional. Tot el nort era republicà. Davant l'alvanç del control del país pels republicans, Juárez trasllada el seu govern rumbo a Zacatecas, sempre escoltat pel Batalló de Suprems Poders. Juárez escriu una carta a Margarita en la que li comunica que pronte podrà retornar a Mèxic i podran retrobar-se ella i els seus fills (tant els vius com els morts) i ell. Encara en Orizaba, Maximiliano, que pensava que el seu germà, l'emperador Francisco José I d'Àustria ho recolzaria, seguix considerant anar-se a Viena. Napoleón mana un enviat, Francis de Casternons, en un pla molt negatiu: oferir-li el gros de l'armament francés i a la seua volta desestabilisar al mateix govern de Juárez i donar també més armes a algun general conservador. A sabiendas de les seues intencions, Maximiliano es nega a rebre-ho. La mare de Maximiliano, Sofia de Baviera, li escriu una carta des del Palau de Schönbrunn: "Fill meu,... no abdiques,... la teua posició en Europa seria ridícula si ho feres,...lo més correcte, fill meu, i lo més just és que no retornes a Viena...". A raïl d'esta carta, Maximiliano va fer dur de colp i repent a Miramón, puix va decidir retornar a la Ciutat de Mèxic.

El general Miramón va ser derrotat en Sant Jacinto. Solament quedava fort el general Leonardo Márquez, en les forces conservadores, i el no menys numerós contingent francés que estava baix les seues órdens (la majoria eren part de la cridada Legió Estrangera). Ignacio Mejía va donar un part a Juárez en una reunió de gabinet en Zacatecas, a on li va informar que el general Mariano Escobedo tenia entre 8000 i 10 000 hòmens i que un atre general tenia atres 6000. Una vesprada, a les 15.00 hores, el govern republicà deixa Zacatecas per a eixir rumbo a Sant Luis Potosí, en mig d'una desfilada i algarabía popular. Maximiliano es reunix en els seus generals en la Facenda de la Teixixca. El 13 de febrer de 1867 ix Maximiliano de la Ciutat de Mèxic rumbo a Querétaro en 9000 hòmens mal equipats (tant conservadors com la legió francesa que es va quedar en ell). Ho acompanyaven, entre atres personages, el mariscal Albert Hans i Leonardo Márquez, este últim conegut com "El Tigre de Tacubaya" per la massacre de meges que va realisar allí (coneguts com "Els màrtirs de Tacubaya"). Maximiliano va eixir de la Ciutat de Mèxic una semana en acabant de que la majoria de les tropes franceses s'havien retirat. Maximiliano va llançar una proclama al seu eixèrcit en a on, posant-se al cap, va dir que este era "Un eixèrcit que du en si la dignitat i l'amor a Mèxic".

Antonio López de Santa Anna es trobava en Estats Units negociant en financers, empresaris i en el secretari d'Estat d'aquell país, Mr. Siward, el respal per a ocupar per duodècima volta la presidència de Mèxic. A finals de març, Juárez va rebre un mensage de Matías Romero des de Nova York que informava que Santa Anna preparava la seua tornada a Mèxic. En eixos dies va rebre també notícies de l'embaixada de Mèxic en els Estats Units de que el govern d'aquell país manifestava el seu respal a Juárez i no a Santa Anna. Sebastián Lerdo de Tejada li va comentar a Juárez que Santa Anna segurament pretenia provocar un colp d'Estat en aplegar a Mèxic. Va comentar que redoblaria la vigilància per a que, si Santa Anna aplegava a Veracruz, anara aprehendido immediatament. Juárez li va contestar: "No s'afanar molt vosté perque, si Santa Anna no conta en respal d'Estats Units, no val res... Santa Anna ya no val res.".

El dia 19 de febrer de 1867 entra l'eixèrcit de Maximiliano a la Ciutat de Querétaro. Durant els dies 20 i 21 seguixen aplegant contingents de Michoacán, Sant Luis Potosí i Guanajuato entre atres Estats. El dia 21 entren 4000 hòmens. En Querétaro es va celebrar una verbena popular celebrant l'arribada dels imperialistes. En total eren entre 10 000 i 12  000 hòmens en les files de Maximiliano. El govern republicà avistar les Torres de la Ciutat de Sant Luis Potosí a les 13.00, de 21 de febrer, poc despuix aplega en Juárez al cap a establir el govern de la República en eixa Ciutat. Va haver gran verbena popular per a celebrar este fet. La gent cridava vives: "Viva Mèxic, Vixca l'Independència, Vixca la República i Viva Juárez". Sobre lo militar, els generals lliberals Ramón Corona al front de l'Eixèrcit d'Occident i el Gral. Mariano Escobedo es varen reunir en una unió de camins que duyen a la Ciutat de Querétaro. en un total de 60 000 soldats. Un part militar entregat a Maximiliano dia que les forces enemigues eren 28000 hòmens, sent 2000 de cavalleria. El Gral. Mariano Escobedo va realisar un recorregut per una eminència des d'a on va poder contemplar el camp de batalla pròxim, Va exclamar: "Demà començarà el principi del fi per a l'imperi".

Es varen presentar algunes batalles. Els lliberals varen impondre un lloc a la Ciutat de Querétaro, en la qual cosa no podia entrar ni eixir res ni ningú, inclosos víveres o comunicats (telégraf, correspondència, etc.), durant una d'eixes batalles, l'últim reducte de l'eixèrcit francés va ser totalment derrotat. Varen bombardejar alguns arcs de l'aqüeducte per a tallar el suministrament d'aigua a la Ciutat. Els lliberals varen llançar morts imperialistes al riu per a contaminar-ho en mires en doblegar als imperialistes. Davant el lloc i en una junta de Maximiliano en la seua comitiva, Leonardo Márquez propon a l'emperador que se li done un contingent de cavalleria per a anar a la Ciutat de Mèxic per reforços i víveres. Se li dona l'aval. Per mig d'una maniobra de distracció per la matinada Márquez i el seu grup conseguixen travessar el lloc no sense perdre vàries decenes d'hòmens, la qual cosa estava contemplat. Els lliberals no perseguixen a este grup considerant que no tenien possibilitats de juntar respal ni de retornar.

Maximiliano va enviar a un soldat apellidar Salvino com a correu en mires en saber una miqueta de Márquez. El pla consistia que devia fer-se passar per lliberal i després de mesclar-se entre les tropes eixir cap a la Ciutat de Mèxic. Al sendemà Salvino va aparéixer penjat en un arbre en un cartell que dia: "Soc el correu de l'emperador i estic mort". El dia 24 d'abril Mariano Escobedo en el seu campament en les afores de Querétaro decidix donar la batalla definitiva i l'última per al 27 d'abril. Maximiliano tenia per quarter general el cerro de les Campanes i també es passava prou temps en el Convent de la Creu, prop d'ahí. El menjar de Maximiliano era modesta, similar a la dels demés, i es complementava en pa que li feyen les monges del convent. A Maximiliano se li vea brut i desaliñado com si estiguera en el front de batalla. Patia malalties gàstriques-nervioses. Maximiliano acodia al front de batalla per a animar a la seua tropa i conéixer la situació de primera mà. (és més coherent pensar que Maximiliano i les seues tropes estaven ormejades en el convent de la creu, recordem que este convent va ser el bastió a on els franciscanos, durant la conquista tenien la seua "quarter general" des d'a on varen partir totes les missions cap al nort... este lloc estava ben atrincherat, i ahí és a on Mariano Escobedo en la seua tropa va conseguir introduir-se derribant només un mur de la part atrassera i sorprenent cautelosament aixina a la tropa francesa que esperaven un atac violent)

En un enfrontament de cavalleria varen morir 300 hòmens. Els lliberals varen perseguir als imperialistes aplegant prop d'a on estava Maximiliano qui va voler anar en apoyo de estos. Un súbdit ho va detindre del braç dient-li que no devia arriscar-se puix era l'emperador. Maximiliano va enviar a un grup a prestar respal dels perseguits. Els lliberals es varen retirar. Per al 2 de maig no hi havia notícies de Leonardo Márquez. Per al 3 de maig Maximiliano va entregar en el Convent de la Creu medalles de bronze a l'honor. Varen ser 135 els militars guardonats entre soldats i oficials. El dia 5 de maig de 1867 es complia un aniversari de la Batalla de Pobla. Els lliberals celebraven per tot el país, en especial en la sèu del govern de la República en Sant Luis Potosí i entre les tropes de Querétaro. Juárez va parlar des del balcó principal davant una multitut que es va reunir front al Palau Nacional provisional. En el seu discurs va dir:

"Poble de Mèxic, amats conciutadans, el bany de sanc pel que ha passat la República no podrà ser oblidat jamai. La sanc dels vostres fills, la sanc dels vostres esposos, la sanc dels vostres pares, no serà derramada de manera inútil per que en afiançar-se la República s'afiança la sobirania nacional". I el concert de totes les nacions admirarà a este poble, hui i pels sigles fins a sempre jamai, recordeu açò, no podem flaquear, tenim que seguir avant perque nostra recompensa serà la glòria eterna i el respecte de tots els pobles i nacions que sabran que Mèxic no és lloc a on vindre a buscar aventura ni rostrar batalla per a sometre a un poble a l'esclavitut. En este moment vos dic, ¡mexicans!, la llibertat és una realitat, la llibertat és un eixemple per a totes les nacions i els pobles i orgullós estic hui de ser el president dels mexicans per que la nació realment és hui madura, hui respectada, hui temuda, hui bravía, hui forta, i esta lluita serà l'inici, el començ d'una grandea que mai acabarà."

Últims dies de Margarita i la seua família en els Estats Units

Matías Romero li va presentar a Margarita Maza al coronel McDown, comissionat pel govern nortamericà d'Ulises Grant per a assegurar la tornada a Mèxic de Margarita i la seua família. El mateix coronel li va dir a Margarita que la seua missió era protegir-la i fer-la aplegar en absolut be fins a Mèxic sense que res li ocorreguera. A finals d'abril s'aprova la ruta per a retornar a Margarita, els seus fills i el seu gendre Santacilia. Viajarien per ferrocarril a Sant Luis, després en barco fluvial pel Mississipi a Nova Orleans i després per un buc de guerra al Port de Veracruz. Tot per órdens del president Andrew Johnson, que eren velar per la família Juárez. En el més d'abril de 1867 Santa Anna estava en una residència en una zona exclusiva de Nova York. Santa Anna mantenia vigilats a Margarita, Matías Romero i a Ignacio Mariscal. Santa Anna va planejar rentar un barco gran cridat "Virginia" i traslladar-se junt en una gran atarassana al Port de Veracruz per a buscar un colp d'Estat en el respal dels seus paisans els veracruzanos. Sebastián Lerdo i Juárez veen que l'eixèrcit republicà tinguera tot per a eixir avante en la seua empresa. En això va aplegar al Palau Nacional provisional de Sant Luis Potosí el governador lliberal de Guanajuato #León Guzmán. El Bajío era llavors l'única regió que proveïa en víveres a l'eixèrcit republicà. El governador de Guanajuato es va entrevistar en reunió privada en Sebastián Lerdo i Juárez. El president ho va saludar, ho va abraçar i li va dir "sabem de les queixes sobre el mal us dels diners..., diga'm que passa en Guanajuato". El governador Guzmán els va dir: "Els rancheros de Guanajuato, algunes àrees de Querétaro i el Nort de Michoacán es varen posar d'acort per a pujar els preus exageradamente. No tenim diners per a pagar." (En referència als víveres per a l'eixèrcit republicà).

Juárez va dir: "No puc creure que els hacendados de la regió pensen més en el seu benefici personal que en els immensos sacrificis que la pàtria fa per donar-los orde i pau; mana'm una llista de tots els

rancheros i agricultors, per ara no podem posar-los en la nostra contra, pero després els castigarem. Este egoisme no té llímits". Una volta que el governador es va anar Sebastián Lerdo li va preguntar a Juárez que lluïa molt trist: "¿En qué pensa Don Benito?", va respondre: "En l'egoisme humà Don Sebastián, al meu m'ha costat dos fills esta guerra, Toñito i Pepito, pero hi ha els qui solament pensen en bens materials. ¡Veja estos preus! ¡Fins a 4 voltes més car està el cuarterón de dacsa! i crea'm no se si per ser indi o per qué, pero no els entenc, no entenc a els qui es volen enriquir de la misèria, de les masses, del dolor i del sofriment dels atres, pero estarem atents Don Sebastián, ara deixarem que es facen rics, despuix ya els cobrarem imposts terribles per a tornar eixa riquea a les mans de la nació. Deixem que s'ilusionen, vesprada o enjorn es farà justícia. Ardixc en desijos de que esta guerra s'acabe, ¿Per qué sempre és el pobre el que sofrix més? ¿Per qué sempre és el pobre el que ho té que donar tot mentres que uns atres es avorazan i es envilecen buscant només la riquea material?, pero ai d'aquells que ho han fet perque si yo seguixc sent el president ¡ho pagaran! ho jure davant vosté." L'eixèrcit republicà es va tindre que abastir d'altíssims costs per lo que els imposts en la regió de Guanajuato es varen tindre que pujar al doble i després al triple.

Procés de Maximiliano

Maximiliano, després de reflexionar demana a un general de la seua confiança de nom Miguel López anar com a mensager davant el Gral. Mariano Escobedo i plantejar-li la seua rendició condicionada. Les condicions eren que se li donara un salvoconducte per a eixir de Mèxic, que mai retornaria, que es respectara la vida i les propietats dels generals, oficials i tropa. El general Escobedo davant tal proposta va dir que li'l consultaria al Sr. President i que retornara en uns dies a la mateixa hora. Juárez va ser consultat directament pel Gral. Mejía, ministre de la Guerra, a lo que va respondre: "Rendició incondicional". L'emissari de Maximiliano va retornar per la resposta i el general Escobedo li va propondre que si li entregava a Maximiliano li perdonaria la vida plantejant que aixina salvaria la vida de molts hòmens per lo que López va acceptar traïcionar al seu emperador.

Al voltant de les quatre de la vesprada, el traïdor va conduir als lliberals fins al Convent de la Creu apartant als hòmens que cuidaven est. Quàn Maximiliano es va donar conte els demés oficials lliberals ya havien entrat al Convent i estaven capturant als oficials que encara dormien. Maximiliano va poder escapar cap al cerro de les Campanes pero a les poques hores va ser rodejat i va tindre que entregar la seua espasa al Gral. Corona dient: "Esta espasa és del Poble de Mèxic". Maximiliano va demanar que si devia córrer sanc fora únicament d'ell i va tornar a demanar amnistia per a les seues tropes i oficialía. A Maximiliano se li va dir que no era considerat com a emperador de Mèxic, sino com a archiduc d'Àustria i que a partir d'eixe moment quedava en calitat de presoner de la República". Se li va notificar que es consultaria en el president la seua petició. La notícia de Maximiliano i el seu imperi va donar el regrés al món. En Europa va haver molt moviment diplomàtic demanant a través dels embaixadors en els Estats Units, que este país intervinguera a favor de Maximiliano. Encara que la majoria dels governs europeus, senyalaven a Napoleón III com el verdader assessí, per negar-li el seu respal (sent ell uns dels que ho havien instaurat en el tro), i haver deixat a l'archiduc a la seua sòrt.

En Nova York, la família Juárez Maza va deixar per fi la casa que havien ocupat allí per tant temps i aixina Margarita, junt en els seus fills, el seu gendre, dos fèretres en els seus dos fills finats i personal de l'Embaixada de Mèxic en els I.O.A., varen partir en un tren oficial del govern nortamericà rumbo a Washington D. C. Allí varen ser rebuts en gran goig i Margarita va ser la notícia de primera plana en els periòdics de llavors. Varen estar allí tres semanes. El senyor Siward va dir a l'embaixador mexicà Matías que tenia informes de que Antonio López de Santa Anna planejava seqüestrar a Margarita per lo que es varen prendre mides respecte de l'itinerari que seria distint en lo anunciat que lo realisat. Santa Anna tenia espies des de fa temps vigilant a la família Juárez Maza, inclús en el Departament d'Estat tenia espies.

Per consell de Lerdo de Tejada a Juárez, es nomena un tribunal militar per a jujar a Maximiliano i dos dels seus generals Miguel Miramón i Tomás Mejía, els qui varen ser duts al teatre de la ciutat de Querétaro per a ser jujats. En dit juí (que duraria tres dies), als tres se'ls condena a morir un dia despuix del procés, per mig d'un pilot de fusilament. Tot això baixe els delictes de, entre uns atres, respal als invasores francesos ademés de traïció a la pàtria per als mexicans i d'usurpació del poder per a l'austríac. La condena va donar el regrés al món, destacant en Europa a on els periòdics dien que "l'indi va asseciar la seua set de sanc", alguns dibuixaven a Juárez vestit d'indígena amerindio devorant en grans claus a Maximiliano.

El govern de Juárez va rebre gran cantitat de notes diplomàtiques i tota classe de correspondència per a demanar clemència per la vida de Maximiliano. La princesa Inés de Salm-Salm, l'espós de la qual, el príncip Félix de Salm-Salm era del grup propenc de Maximiliano i també estava detingut, acodix davant Juárez per a pregar per la vida de l'emperador i del seu espós. Inclús s'agenolla davant Juárez. Este li diu que no pot fer res davant la justícia (diu la tradició que les paraules de Juárez varen ser: "No mate a l'home. Mate l'idea"). Després de tota esta pressió per la vida de Maximiliano i el restant d'imperialistes, Juárez concedix tres dies de retart per al fusilament de Maximiliano, el general Miguel Miramón i el general Tomás Mejía. En eixos dies acodixen més persones a vore Juárez, sobretot dònes. L'esposa de Miramón va en les seues dos menuts fills a demanar pel seu espós i l'esposa del Gral. Tomás Mejía va fer lo propi en un embaràs alvançat. Després de la qual cosa va donar a llum en el camí rumbo a Querétaro a on el recent naixcut va poder ser vist pel seu pare presoner. No a totes les persones que ho varen solicitar se'ls va permetre vore Juárez, pero si a la princesa de Salm-Salm que ho va vore per segona volta. Igualment li va pregar, esta volta en més afany. Juárez va argumentar que no podia canviar la justícia i que de fer-ho els mexicans se li tirarien damunt, inclús podien demanar la seua mort. La sentència es va consumar el matí del 19 de juny de 1867 en el cerro de les Campanes. La notícia va donar el regrés al món.

Restauració de la República i Presidència (1867-1871)

Juárez prepara la seua tornada a la Ciutat de Mèxic. El general imperial Leonardo Márquez seguia oponent resistència en Ciutat de Mèxic en un grup d'hòmens. Porfirio Díaz tenia l'encomana de fer-li front. Antonio López de Santa Anna havia aplegat a Veracruz en un barco llogat que era el seu quarter general i en el qual també dormia. El seu propòsit era cridar a la rebelió en contra de Juárez i continuar en el govern imperial en ell al cap. En el port de Veracruz i la ciutat de Xalapa contava en molts adeptes, ya que ell era de l'estat de Veracruz. Estes dos ciutats ho varen rebre en cerimònies oficials. En una polèmica intervenció nortamericana, el consulat dels Estats Units en Veracruz notifica dels plans de Santa Anna al president Johnson, qui decidix que un canoner nortamericà que estava prop del port de Veracruz bombardejara el barco de Santa Anna per a obligar-ho a partir fòra de costes mexicanes i en açò evitar tota possibilitat de portar a terme el seu pla i en açò consolidar el govern de Juárez. Santa Anna, que en eixe moment estava en reunió en el barco, no va tindre més remei que partir cap a Cuba.

Juárez ix de Sant Luis Potosí, pansa per Dolores Hidalgo, a on fa una cerimònia als héroes de l'independència nacional, després visita Tepeji del Riu i aplega a Tlalnepantla, a on es troba en Porfirio Díaz, en qui tenia diferències. En tots els llocs per a on passava Juárez la algarabía popular era immensa. Degut a que no estaven conclosos els preparatius en Ciutat de Mèxic se li demana a Juárez que es quede tres dies en el Castell de Chapultepec. Es varen trobar en que este estava convertit en un palau austríac, per lo que li varen sugerir a Juárez canviar la decoració i traure eixe mobiliari. A lo que Juárez va dir: "Estan locos, açò és l'història de Mèxic." Juárez ix rumbo a Palau Nacional per "La passejada de l'Emperatriu", que des d'eixe moment canvia de nom a passege de la Reforma. En l'Alameda Central es lliberen una gran cantitat de colomes blanques. Després de passar per la passejada de la Reforma, Juárez i la seua comitiva es dirigixen cap al Palau de Mineria per la que hui és l'avinguda Juárez. Juárez havia decretat que es deixara en llibertat a tots els presos que varen recolzar la causa imperial. Iniciava la reconciliació nacional. En el Palau de Mineria Juárez dona el més célebre dels seus discursos, que conté la més célebre de les seues frases.

El 15 de juliol de 1867 Juárez entra a la Ciutat de Mèxic. Va issar la bandera en la plaça de la Constitució. Existien diverses obres d'art en Palau Nacional; Juárez va donar órdens de retirar adorns i objectes suntuarios i donar-li un toc republicà i no imperial a la sèu del govern nacional. Entre uns atres, es redecoró el gran saló d'acorts. El 20 de juliol el gabinet es va reunir en Palau Nacional a les 9.00. Allí es varen tractar alguns temes importants, com el de l'existència de disputes en el Regne Unit i sobre la deute públic de Mèxic, que era alguna cosa gran. El Regne Unit desijava reconciliar-se en Mèxic (després de que va participar en l'incursió militar en Mèxic junt en França i Espanya). El govern de la Regna Victoria va oferir dos anys de moratòria a canvi de renegociar el deute i restablir relacions diplomàtiques.Juárez va ordenar que s'acceptaren tals oferiments. El president va comentar que era important la pau en totes les nacions, aixina que va acceptar. Va demanar al ministre de l'Exterior informar que se'ls donaria part de la franquícia per a la construcció del ferrocarril de Veracruz a la Ciutat de Mèxic.Juárez va dir que es devia convocar a eleccions per a que el seu govern anara llegítim, i que ell es presentaria a les eleccions. Porfirio Díaz reclamava també eleccions. Juárez va instruir a Sebastián Lerdo de Tejada que s'encarregara de convocar les eleccions. José María Iglésies va dir: "En esta taula tots som juaristas, senyor President." Juárez va puntualisar: "¡Això no! En esta taula tots som republicans, no juaristas. Si el designi del poble és que un atre els governe, tots serem dòcils a la voluntat ciutadana."

Tornada a Mèxic de Margarita Maza

Margarita i família varen desembarcar del guardacostas nortamericà en Veracruz, després es varen traslladar en el ferrocarril que para llavors tenia ya més de 90 km. Ho varen abordar en mig de la algarabía popular i aplaudiments. Sebastián Lerdo de Tejada va informar a Juárez que Margarita i família ya havien desembarcat en Veracruz i que es trobaven prop d'Orizaba. Que en no més de quatre dies aplegarien a la Ciutat de Mèxic. Juárez li va preguntar a Sebastián Lerdo de Tejada si ho vea be i no massa avejentado. Li va comentar que aniria al barber, puix desijava estar presentable per a la trobada. Li va dir també que no li donava temps per a anar en el sastre pero que podia anar a una tenda per un trage ya confeccionat. Sebastián Lerdo de Tejada li va dir que el lo acompanyaria a la tenda que es dia "La Concòrdia". Juárez va comentar també que el departament presidencial en Palau Nacional no estava terminat. Sebastián Lerdo de Tejada li va sugerir llogar una habitació en l'hotel Iturbide. Juárez va dir que Iturbide era un emperador, que si no hi havia millor hotel. Sebastián Lerdo de Tejada li va dir que el nom no era important, que els imperis ya no tornarien a Mèxic. Abdós varen riure. Una volta que Margarita i família varen aplegar a Orizaba varen ser rebuts per molta gent en tañer de campanes i cohetones. Ara viajaven en carrosses. En un carro de mules anava l'equipage i en un carro gran anaven els ataüts de Toñito i Pepito. En la Ciutat de Pobla també va haver aplaudiments, multituts i tañer de campanes.

El 23 de juliol de 1867 després de pernoctar i ans que ixquera el sol, Margarita i família varen partir rumbo a la Ciutat de Mèxic. Juárez els va donar alcanç en el Poble de Ayotla, lliurant d'eixa forma en gran medida la algarabía popular i facilitant-se rebre'ls personalment. En eixe poble igual que en tot el recorregut la comitiva va ser rebuda en campanes i multituts. Juárez va aplegar en el seu clàssic carruage negre, vestia levita nova, una gran cofeta i un bastó de 2000 pesos que li havia segut obsequiat en Zacatecas com a símbol de la República. Duya unes flors en la mà per a Margarita. Margarita lluïa més prima i era escoltada junt en la seua família per l'eixèrcit republicà. Una volta prop, Margarita va caminar directament cap a Juárez, ell va córrer cap a ella en els últims moments. Juárez va escriure dies despuix: "Aquell moment valia per totes les recompenses que un home pot rebre". Va haver també abraços i carícies del president per als seus fills i per al seu gendre Santacilia. Una volta en Ciutat de Mèxic els va rebre una flota aixina com membres del gabinet i del govern, la família es va estajar en l'Hotel Iturbide conforme a lo planejat i despuix d'unes hores Juárez i Margarita al fi varen poder estar sols després de tants anys.

Segon mandat constitucional

Després de guanyar en les eleccions, el 16 de giner de 1868 Juárez es reinstala en la presidència en una reunió de tot el seu gabinet. Juárez dia a sovint que eren els temps de la pau i la concòrdia.

Educació i infraestructura

En este nou periodo Juárez crea dos despachos nous, el d'instrucció pública i el de foment estant al cap d'ells respectivament Francisco Mejía i l'ingenier Lasz Barcasten. Juárez planejava educar i industrialisar al país. També pretenia expandir l'educació pública en caràcter gratuït i llaic en tot el país en la construcció de centenars d'escoles. En eixe temps la població de Mèxic era de sèt millons de persones de les quals cinc millons no contaven en estudis bàsics i estaven en situació de pobrea. Solament uns 800 000 sabien llegir i escriure. Per a fer-se de recursos Juárez va despedir 60 000 militars ("Mestres per soldats" -dia-); també va demanar negociar la prorrogació de pagament en el deute estranger en algunes nacions com Anglaterra. L'educació seria llaica, en eixe llavors això constituïa una catarsis per a l'iglésia i el pensament que esta suministrava a la població creent. Es va portar a terme un gran pla d'alfabetisació nacional. Sobre l'infraestructura, Juárez desijava terminar la llínea férrea de Veracruz a la Ciutat de Mèxic abans de terminar el seu mandat. Eren en total 478 km de ferrocarril en els seus respectius ponts, túnels i desviació d'aigües entre uns atres. Juárez conseguiria instalar 5.000 km de telégraf en tres anys en el respal d'inversionistes mexicans i estrangers.

Inversió privada i estrangera

En eixe temps Antonio Escandón era l'home més ric de Mèxic per lo que Juárez ho va cridar per a demanar el seu respal en el desenroll del país. Escandón va oferir crear un club d'industrials i dur allí els interessos d'industrials nortamericans i d'atres països. Escandón va vendre una facenda i terrenys aledaño de lo que hui és en el seu honor la Colónia Escandón, per a recolzar la construcció d'un ferrocarril. Els ministres li varen aconsellar a Juárez atraure inversió estrangera per als proyectes del govern. Una idea va ser invitar a Mr. Siward, ex secretari d'Estat d'Estats Units, a Mèxic per a atraure l'interés dels inversionistes nortamericans. Siward va aplegar per barco a Mèxic pel port de Manzanillo, el 2 d'octubre de 1869, a on el governador de Colima va brindar una càlida benvinguda a ell i als industrials que ho acompanyaven.

Inestabilitat política

Uns 700 conservadors planejaven una conspiració contra Juárez, es reunien en secret en el Temple de Sant Andrés, a on havien reposat per un temps els restants de Maximiliano. Este temple d'extraordinària arquitectura estava front al Palau de Mineria, sobre el terreny que hui ocupa "L'estàtua del caballito". En febrer de 1868, en diversos informes d'inteligència sobre lo que ocorria en el Temple de Sant Andrés. Juárez va decidir demolir-ho en vint temples més de la capital, entre ells el de Sant Dumenge i el de la Mercé. Els seus ministres li varen advertir que eixa mida posaria a la població en contra seua pero ell no va canviar la seua decisió que va meditar durant vàries semanes i va dir que assumia la responsabilitat històrica de la seua decisió. Li va dir a Sebastián Lerdo que no necessitaven temples sino escoles, "Telégrafs, escoles, camins, futur i no passat és lo que Mèxic necessita" dia Juárez per a justificar la seua decisió. Els periòdics de l'época varen fer eco de tal decisió i acció en la seua conseqüent caiguda de popularitat.

Porfirio Díaz s'havia rebelat contra Juárez i en la bandera de la no reelecció incentivava l'alçament en diversos punts del país. També els conservadors i el clero estaven en contra de Juárez i veen positius els #alçament. En els poblats veracruzanos de Terra Cremada, Huatusco i Perote va haver varis #alçament contra el govern de Juárez durant els anys de 1868 i 1869. El Gral. Patoni i el Gral. Jesús González Ortega després d'estar en la presó varen obtindre la seua llibertat. Existia molta delinqüència i corrupció de burócratas i policies. Molts ho atribuïen a la desigualtat econòmica i als 60 000 militars despedits en 1868. Juárez va crear una policia per a combatre la delinqüència. Juárez va repatriar a tots els religiosos en l'exili presuntament per influència de la seua esposa.

Últims anys i Presidència (1871-1872)

Decés de Margarita Maza

Al principi d'este periodo Juárez solia treballar fins a passada la mijanit, no obstant per l'any 1870 va canviar la seua hora d'eixida a les 18.00 per a passar el restant del dia en la seua esposa i la seua família. Margarita des d'un temps arrere havia escomençat a tindre manifestacions d'una malaltia que els meges pensaven era provablement greu. Margarita i Juárez caminaven per la passejada de Bucareli junt en les seues filles i fill. En eixe temps Bucareli arrematava en l'actual Arcs de #Belén, era un centre de reunió social a on passejaven gent de totes les classes socials. Els ciutadans podien accedir al president directament. Els Juárez tenien una casa en els llímits de la ciutat, junt al Temple de Sant Cosme, número 4 de la calle Pont Levadizo. Juárez tenia cinc filles: Manuela (malnomenada Nela per la família; casada en Pedro Santacilia); Felicites; María de Jesús (casada en Pedro Contreras, d'orige espanyol); Margarita; Soledad i Josefa. El més chicotet dels seus fills era Benito, d'uns 13 anys. Abans del seu matrimoni, Juárez hi havia procreado dos fills naturals: Susana Juárez Chagoya (habida en el seu concubinato en Juana Rosa Chagoya) i Tereso Juárez Ortiz, (procreado en un segon concubinato en María de la Cruz Ortiz, una indígena tehuana que al moment del seu naiximent tenia a penes 17 anys d'edat). En el cas de Susana, en el temps ella va ser adoptada per Margarita i era part integral de la família Juárez Maza, mentres que Tereso mai va ser reconegut llegalment pel seu pare o va rebre part de l'herència familiar.

En agost de 1869 els meges li varen dir a Juárez que la malaltia de Margarita era progressiva i mortal. Segons pareix era càncer. Juárez eixia enjorn de la seua oficina pero aplegava al voltant de les 6:30 del matí. El 2 de giner de 1871, Margarita va rebre els Sants Olis del retor del temple de Sant Cosme. Tota la família es va reunir eixe dia incloent a Susana. Juárez va estar allí des de les 10.30. A les 15.00, Margarita li va demanar a Juárez velar per Susana i filles fadrines. Juárez va plorar mentres li reiterava una i una atra volta a la seua esposa que es posaria be. Margarita li va demanar a Juárez complir en el desig de les seues filles de casar-se per l'Iglésia. A les 16.00, Margarita va morir en un somriure. Juárez va cridar de dolor. Juárez no va voler enviar esquelas; va demanar als seus amics que no ho feren i que manejaren el decés en discreció. No obstant, Sebastián Lerdo va dir que no es podia fer allò ya que ella era una dòna molt volguda per la societat. Finalment, Juárez va accedir i va permetre als periòdics publicar la notícia. En quant es va saber el decés de l'esposa del president, el país va entrar en luto. Es varen penjar castanyes negres en moltes edificacions, va haver suspensió d'obres teatrals i en vàries parts del país va haver diverses manifestacions de duel. El dia del sepeli, centenars de persones es varen donar cita per a acompanyar el cos rumbo al cementeri de Sant Fernando; centenars de persones, tant en coches com a peu, es varen donar cita en el lloc per a despedir a Margarita.

Juárez va instruir per a que no se li acostaren polítics; solament amics i familiars propencs. Venien temps electorals i Juárez no desijava que tal acontenyiment es mesclara en la política. Guillermo Prieto va dir en el sepeli: "És acàs possible que muiguen les persones a els qui més amem, puix que és possible que només quede vibrant la meua veu per a caure com a ombra de la mort, com és possible per a la meua senyora objecte de la meua devoció per anys i anys, contemplar la seua mort... com és possible senyalar... joya blanca azucena de la seua llar modesta, dòna acariciada en els braços d'or de la virtut i la fortuna". Juárez palideció al moment de que el fèretre descendia. Per semanes es va parlar molt d'eixa cerimònia fúnebre i de cóm l'amor de Juárez per la seua esposa era un eixemple a seguir. Despuix de les exequias, Juárez va permanéixer en casa per una semana.

Eleccions de 1871

Sebastián Lerdo de Tejada li va sugerir a Juárez que no es postulara en les eleccions de 1871, per la seua salut. El mateix Juárez li havia comentat que potser ya no es postularia. Lerdo, al poc temps que havia retornat Juárez al seu despaig després del sepeli de Margarita li demana la seua renúncia a Juárez, li l'accepta. Des de fa temps Lerdo desijava ocupar la presidència i desijava llançar-se a la presidència, ell mateixa li'l diu a Juárez. Juárez va tindre moltes crítiques per desijar prolongar-se tant temps en el poder. Molts dels seus antics amics o colaboradors s'havien tornat els seus crítics. En juliol de 1871 hi hauria eleccions, els candidats eren Sebastián Lerdo, Porfirio Díaz i Benito Juárez. El 7 d'octubre de 1871 la comissió escrutadora va donar el fallo definitiu: Lerdo 2874 vots electorals, Díaz 3555 i Juárez 5837. Juárez era el guanyador. No obstant, es va acusar al govern de Juárez de frau electoral.

El Pla de la Nòria

Porfirio Díaz s'havia separat de l'eixèrcit i es va traslladar a la facenda de la Nòria en Estat d'Oaxaca, a on es fabricaven canons. Al poc temps Porfirio Díaz va pronunciar el Pla de la Nòria a on desconeixia a Juárez i cridava a alçar-se en contra seua. La "no reelecció" era una de les principals imputacions contra Juárez, Porfirio ho acusava de dictador. L'1 d'octubre de 1871 es varen manifestar molts militars com els de el quarter de gendarmería, varen pretendre prendre en la Ciutadella una posició militar. En la seua desfilada pels carrers cap a la Ciutadella cridaven: "¡Viva Porfirio Díaz! ¡Muiga la reelecció!". Juárez va enfrontar la rebelió enviant al Gral. Sóstenes Rocha a fer front als rebels en la Ciutadella. Atres militars s'apostarien en els punts alts propencs a Palau Nacional. A les 18:00 va iniciar la batalla. Els militars del govern varen doblegar als rebels. Alguns generals i tropa varen fugir cap al Ajusco. Varen existir atres altercats militars durant 1871 que varen ser controlats pero que reflectien l'inestabilitat política de Juárez i el respal armat a Porfirio Díaz.

Decés

Dies abans del seu decés, Juárez havia visitat una vesprada junt a les seues filles la tomba de Margarita. Ell els platicó una anècdota de la vesprada en la que va aplegar Mr. Seward en el grup d'empresaris nortamericans. No se li acomodava el cabell i li va demanar a Margarita llima que era lo únic que li'l controlava. Margarita li'l va posar i ho va pentinar. Després li va fer el nuc de la corbata puix Juárez estava nerviós i no li eixia. Margarita li va dir "¡Que inútil eres!". Juárez els va dir a les seues filles que ella tenia raó, ¡Sense Margarita se sentia un inútil! En eixe mateix lloc Juárez va tindre un mareig que ho va fer assentar-se per un dolor en el pit. Juárez va tindre un atre episodi de dolor en el pit que li va fer doblegar-se mentres Balandrano li llegia les notícies importants. Balandrano era un periodiste amic de Juárez, secretari particular d'ell i director del diari oficial.

El 17 de juliol de 1872 per la vesprada Juárez va decidir no donar la seua acostumada passejada en carruage i li va demanar al seu gendre Santacilia que ho acompanyara per a després anar al teatre en la seua germana Manuela i aixina contar-li la funció. Juárez dormia en la seua alcova de Palau Nacional acompanyat del seu fill menor Benito. Eixa nit va llegir un llibre en francés, en la pàgina 232 que descrivia l'entrada de l'Emperador Trajano a Roma i l'inici del seu govern de 20 anys, Juárez va deixar un chicotet paper en el text: "Quan la societat està amenaçada per la guerra; la dictadura o la centralisació del poder poden ser un remei per a aquells que atenten contra les institucions, la llibertat o la pau". Eixa nit solament va prendre un atole; va tindre nàuseas que no ho varen deixar dormir, per lo que va despertar al seu fill Benito. El 18 de juliol a les 9:00 va tindre que cridar al seu mege Ignacio Alvarado el qual va aplegar prop de les 10:00. A les 11:00 va tindre rampes molt doloroses que ho varen dur forçosament al llit. Tenia el pols baix i els seus clapits dèbils. El tractament típic de l'época aplicat, va ser tirar-li aigua hervir en el pit, cosa que se li va fer després de colocar-li el gorc hervir en el pit. En tal remei, Juárez va reaccionar. La família va passar al menjador i es va quedar en la recambra en el mege. Juárez platicó al mèdic històries de la seua chiquea. Li va contar que el Pare Salvanueva era l'home més bondadoso que ell va conéixer. Davant la pregunta al mege de si lo seu era mortal, el mege Alvarado li va dir: "Sr. President: ¡Com ho sent!".

Juárez va seguir mal. La seua família estava reunida, filles, fill, gendres i amics. També diversos amics i polítics varen ser aplegant a la sala. Juárez va tindre l'insistència dels ministres de relacions exteriors José María Lafragua i el ministre de la Guerra el general Alatorre, en eixa vesprada abdós varen demanar vore el president per a rebre instruccions. Juárez en abdós casos va tindre que vestir-se i parlar en ells, escoltar-los i donar-los instruccions. Els meges mexicans més prestigiados de llavors varen acodir a Palau Nacional: Gabino Barreda i Rafael Lucio pero res varen poder fer. Juárez es va tendir de costat esquerre posant una mà baixe el seu cap. Molt fatigat, en evident falta d'oxigen va somriure i immediatament va morir. Eren les 23:35 del 18 de juliol de 1872 quan els tres meges reunits varen declarar mort al president. Les seues filles cridaven de dolor: "¡papa! ¡papa no et vages!". La causa va ser angina de pit. En l'actualitat, una placa en el lloc de la seua mort dona conte d'això. Juárez va durar en el càrrec de president catorze anys. Se li varen realisar els funerals d'estat i honors dignes de la seua investidura com president al sendemà el 19 de juliol de 1872. Va haver un més de #solemnitat en tot el país en el seu honor. Benito Juárez va ser el segon president de Mèxic en morir en el càrrec, Miguel Barragán va ser el primer en 1836 i Venustiano Carranza seria el tercer en 1920.

• 
  Placa en l'habitació a on va morir Benito Juárez. Ara recint a Juárez. Palau Nacional de Mèxic.
• Acta de defunció de Benito Juárez alçada pel Registre Civil que ell va fundar.
  Acta de defunció de Benito Juárez alçada pel Registre Civil que ell va fundar.

Els seus restants mortals es troben des de que va ser inhumat en el Museu Panteón de Sant Fernando en Ciutat de Mèxic el 23 de juliol de 1872.

• Tomba de Benito Juárez i de la seua esposa Margarita Maza en el Panteón de Sant Fernando.
  Tomba de Benito Juárez i de la seua esposa Margarita Maza en el Panteón de Sant Fernando.
• Tomba de Benito Juárez i de Margarita Maza, vista del costat esquerre.
  Tomba de Benito Juárez i de Margarita Maza, vista del costat esquerre.

Llegat

Mèxic

Calendari cívic

El dia 21 de març (o depenent si es correspon en el dia festiu o històric), natalici de Juárez, es va oficialisar a partir de 1970 com un dia festiu nacional, que ya per a eixe llavors, s'havia convertit en una celebració important en la Ciutat de Mèxic realisant una processó cívica i en a on s'issa la bandera de Mèxic a tota la seua asta.Ademés, el 18 de juliol que es correspon al seu aniversari luctuoso és una data de izamiento de la bandera nacional a mija asta.

Recint a Juárez en Palau Nacional

En el Palau Nacional de Mèxic existix en lo que va anar el seu domicili durant el seu règim, un museu en el seu honor. En ell es tenen els mobles i objectes que va utilisar. Es mostren en les fotografies la sala, el menjador, l'estudi i l'alcova presidencial.

Sala, Menjador, Estudi i Alcova de Don Benito Juárez.

Hemicicle a Juárez

El Hemicicle a Juárez és gran Cenotafio fet de marbre construït en el seu honor per Porfirio Díaz durant el seu mandat ubicat en l'Alameda Central del centre històric, sobre l'avinguda Juárez, una de les més importants avingudes de la Ciutat de Mèxic. És d'estil Neoclàssic, és semicircular, de forta inspiració grega, conta en dotze columnes d'orde dòric, que soporta una estructura en entablamiento i friso del mateix orde. Als costats té dos arremates d'urnes dorades.

Billets en Mèxic

Des de l'época de Juárez el govern de Mèxic ha editat varis billets en el rostre i el tema de Juárez. En 2000 es varen posar en circulació els billets de vint pesos en a on apareix en l'anvers una efigie de Juárez i a la seua esquerra l'àguila juarista i en el costat revers apareixia el Hemicicle a Juárez. Posteriorment, en l'any 2012, va aparéixer en els billets de vint pesos junt a un llibre de les Lleis de Reforma i una balança damunt del mateix. En l'actualitat, apareix en els billets de $500, junt a un fragment del gravat d'Alberto Beltrán que representa la seua entrada triumfal a Ciutat de Mèxic, significant el començ de la República Restaurada. Este billet va ser posat en circulació el 27 d'agost de 2018.

Referències en la cultura popular

En 1972, l'història de Juárez va ser duta a la televisió en la telenovela El carruage, la qual va anar la primera telenovela històrica a color produïda en Mèxic. En 2006 la telenovela va ser reemitida per la TV UNAM. Prèviament Juárez va ser dut al cine per primera volta en la película Juárez i Maximiliano (1933), que relata l'enfrontament en Maximiliano de Habsburgo. Posteriorment el Cine mexicà va retratar els seus primers anys en la película El jove Juárez (1954) i part de la seua presidència en el film Aquells anys (1972). L'història de Juárez també va aplegar al Cine nortamericà. En 1939 es va estrenar Juárez, dirigida per William Dieterle i basada en la biografia The Phantom Crown de Bertita Harding i l'obra teatral Juarez and Maximilian de Franz Werfel.

Amèrica

Argentina

En Argentina, més precisament en la Província de Buenos Aires, es troba el partit i ciutat capçalera Benito Juárez. La mateixa va ser fundada en 1867 per Mariano Roldán i conta en casi vint mil habitants. Dos de les escoles secundàries públiques de la ciutat, porten símbols mexicans en les seues respectives banderes de cerimònia i, una d'elles, impost en el nom de l'institució.

Colòmbia

El 2 de maig de 1865 el Congrés dels Estats Units de Colòmbia va publicar un decret en el que otorgava un reconeiximent a Juárez. La part inicial del decret diu:

Estats Units

En Chicago l'Acadèmia Comunitària Benito Juárez du el nom de Juárez.

República Dominicana

L'11 de maig de 1867, per iniciativa del senador dominicà Antonio Delfí Madrigal, el Congrés de la República Dominicana aclama a Benito Juárez "Benemérito de les Américas".

Madrigal va expressar en el Congrés dominicà:

“… que el President Juárez per este fet es feya acreedor als vítores de tota l'Amèrica, puix destruint para sempre la preponderancia d'Europa en este hemisferi, matava quantes esperances de domini poguera esta abrigar en lo sucesivo. Que en cridar l'atenció de la Cambra sobre este fet, era en l'objecte de que el Congrés dominicà, per la seua banda, aclamara a Juárez “Benemérito de l'Amèrica”.

Antonio Delfí Madrigal

Perú

La Facultat de Medicina Sant Fernando, Perú, homenaja a Juárez en una medalla d'or el 28 de juliol de 1867 per “PEL TRIUMFO OBTINGUT SOBRE L'INTERVENCIÓ ESTRANGERA”. En el seu anvers en relleu es llig: "Al D. D. BENITO JUÁREZ, L'ESCOLA DE MEDICINA DE LIMA”, al centre apareixen els escuts nacionals de Perú i Mèxic La medalla falcada en or i en dimensions de 83x60 mm i un pes de 85.8 g va ser conservada per Juárez fins al final de la seua vida, després va passar a l'Antic Museu Nacional d'Arqueologia, Història i Etnografia de Mèxic i d'allí en 1939 al Institut Nacional d'Antropologia i Història que ho va dispondre exhibir en el Museu Nacional d'Història que és la seua ubicació actual. "La medalla és una peça falcada, gravada i esmaltada, en una estrela surmontada de diamants, que pender d'una cinta de color roig i blanc. L'eixemplar està circundado per una corona de fulls de llorer esmaltadas en color vert i arrematada en la seua part superior per una estrela de 9 diamants, dels quals destaca el central, pel seu major tamany; en l'extrem inferior, presenta una castanya d'or en esmalt negre".

Escrits publicats per Juárez

• Llei sobre llibertat de cult
• Llei sobre la nacionalisació dels bens eclesiàstics
• Anunci del programa del govern lliberal
• Llei del matrimoni civil
• Secularisació dels hospitals i establiments de beneficencia
• Cessa intervenció del clero en els cementeris i camposantos
• Extinció de les comunitats de religioses en Mèxic
• Reglament per al compliment de la llei de nacionalisació

Juárez i la maçoneria

Molts dels mestres de Juárez durant els seus estudis professionals en l'Institut de Ciències i Arts d'Oaxaca eren francmaçons. Juárez s'inicia en la maçoneria en el Rito Yorkino en Oaxaca. Després es passa al Rito Nacional Mexicà, en el que ascendix fins a aplegar al màxim grau, el nou, que equival al grau 33 del Rito Escocés Antic i Acceptat. El Rito Yorkino era d'idees més lliberals i republicanes respecte al Rito escocés que també existia en Mèxic, el qual era d'idees polítiques centralistes. El Rito Nacional Mexicà va sorgir a partir d'un grup de francmaçons yorkinos i un atre grup de francmaçons escocesos l'objectiu comú dels quals era independisar-se de l'estranger i fomentar una mentalitat nacionaliste.

Juárez va ser fervent en la pràctica masónica. El seu nom es conserva en veneració en molts ritos. Moltes logias i cossos filosòfics ho han adoptat com un símbol sagrat.

A la cerimònia d'iniciació de Juárez varen concórrer distinguits francmaçons, com Manuel Crescencio Rejón, autor de la Constitució de Yucatán de 1840; Valentí Gómez Farías, president de Mèxic; Pedro Zubieta, comandant General en el Districte Federal i l'Estat de Mèxic; el diputat Fernando Ortega; el diputat Tiburcio Canyes; el diputat Francisco Banuet; el diputat Agustín Buenrostro; el diputat Joaquín Navarro i el diputat Miguel Lerdo de Tejada. Realisada la proclamació, l'aprenent francmaçó Juárez va adoptar el nom simbòlic de Guillermo Tell.

Vore també

• Pla de Ayutla
• Pla de Tacubaya
• Guerra de Reforma
• Segona intervenció francesa en Mèxic
• Lleis de Reforma
• Segon Imperi Mexicà
• Partit Lliberal (Mèxic)

Bibliografia

• (2005) La Epopeya de Mèxic, Vol. II: De Juárez al PRI, Mèxic: Fondo de Cultura Econòmica. ISBN 868-16-7520-7 (tom II)

• (2015) El governador i els drets dels pobles indis. Benito Juárez en Oaxaca, 2a. edició, Comissió Nacional dels Drets Humans. ISBN 978-607-729-121-3.
• Estudis d'Història Moderna i Contemporànea de Mèxic.Institut d'Investigacions Històriques UNAM.(51)ISSN 0185-2620.doi:10.1016/j.ehmcm.2015.12.001.Consultat el 22 d'agost de 2016.
• Catàlec de l'Archiu Benito Juárez
• Cuicuilco.Escola Nacional d'Antropologia i Història. Mèxic.15(43)

33-56.ISSN 1405-7778.Consultat el 6 de març de 2016.

• (2008) Nova Historía mínima de Mèxic Ilustrada, 1a. edició, El Colege de Mèxic: Secretaria d'Educació del Govern del Districte Federal.
• (2006) Juárez i els seus contemporàneus, 1.ª edició, Institut d'Investigacions Jurídiques: Universitat Nacional Autònoma de Mèxic. ISBN 970-32-3022-9.
• (2012) Reforma Lliberal. Cronologia (1854-1876), 1.ª edició, Institut Nacional d'Estudis Històrics de les Revolucions de Mèxic. ISBN 978-607-7916-70-3.
• (1972) Apuntes per als meus fills, Primera edició, Comissió Nacional per a la Commemoració del centenari del decés de D. Benito Juárez. ISBN 968-483-035-1.
• Lletres Lliures.Consultat el 4 de març de 2016.
• (2005) Processe i eixecució VS. Fernando Maximiliano de Habsburgo, Primera edició, Institut d'Investigacions Jurídiques: Universitat Nacional Autònoma de Mèxic.

• (2007) Personages notables de l'història de Mèxic. Volum II, Primera edició, Panorama Editorial. ISBN 968-38-1610-X.
• (1972) seua%20M%C3%A9xico.%20Ralph%20Roeder.pdf Juárez i el seu Mèxic, Fondo de Cultura Econòmica.
• Pedro Salmerón, Juárez. La rebelió interminable, Editorial Planeta, 2007
• (1884) Mèxic a través dels sigles. Tom Quint. La Reforma, Primera edició, Ballesca i Companyia Editors.
• (1906) Benito Juárez, la seua vida, la seua obra, 1a. edició, Universitat Autònoma de Nou #León: Tipografia de la Viuda de Francisco Díaz de #León.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Benito Juárez.

Benito Juárez en Viquidites. Plantilla:Wikisource autor

• Bibliografia sobre Benito Juárez. UNAM
• Semblança i correspondència de Benito Juárez
• Pàgina del govern d'Oaxaca referent a Juárez
• Benemérito de les Américas
• Benito Juárez i la Suprema Cort de Justícia
• Biografia de Benito Juárez
• Frases Célebres de Benito Juárez
• La vida de Benito Juárez
• Biografies i vides, Benito Juárez