Massacre de Munich

Massacre de Munich

La masacre de Múnich o Operación Ikrit y Biraam va ser un atentat terroriste ocorregut durant els Jocs Olímpics de 1972 en Munich, Baviera, al sur d'Alemània Occidental, quan onze membres del equip olímpic israelita varen ser presos com a rehens i assessinats per un comando del grup terroriste Setembre Negre, una facció de l'Organisació per a la Lliberació de Palestina, liderada llavors per Yasir Arafat. Poc despuix del començ de la crisis, els membres del comando varen demandar la lliberació de 234 presoners estajats en presons israelites, aixina com dels fundadors de la Fracció de l'Eixèrcit Rojo, Andreas Baader i Ulrike Meinhof, encarcerats en Alemània.

Els atacants, que varen contar en assistència llogística de grups alemans neonazis, varen assessinar a onze atletes i entrenadors israelites i a un oficial de la policia d'Alemània Occidental. Cinc dels huit membres de Setembre Negre varen resultar morts per la Policia durant el fallanc intent de rescat dels rehens. Els tres seqüestradors que varen sobreviure varen ser detinguts, pero lliberats 53 dies despuix despuix del seqüestre d'un avió de Lufthansa. Israel va respondre als assessinats organisant les operacions Primavera de Joventut i Còlera de Deu, en l'objectiu de castigar a tots els responsables de la massacre.

Antecedents

Al moment de produir-se la pren de rehens, els Jocs Olímpics de Munich 1972 transcorrien en la seua segona semana. El Comité Olímpic Alemà, organisador de l'event, s'havia propost com a objectiu que l'atmòsfera de la vila olímpica anara oberta i amistosa. Buscaven deixar arrere l'image dels Jocs Olímpics de Berlín 1936, explotats per la propaganda nacionalsocialista del règim d'Adolf Hitler. El documental Un dia en setembre dona a entendre que el dispositiu de seguritat entorn a la vila va ser lleu a propòsit i que els atletes podien entrar i eixir sense presentar credencials. Varis atletes varen eludir els punts de control i escalaven el sege perimetral.

L'absència de personal de seguritat armat havia segut motiu de preocupació per al titular de la delegació israelita, Shmuel Lalkin, abans de l'arribada de l'equip olímpic a Alemània. En entrevistes posteriors donades als periodistes Serge Groussard i Aron Klein, Lalkin va declarar haver comunicat la seua intranquilitat a les autoritats alemanes. L'equip israelita s'hostajaria en un sector un tant aïllat del restant, en un chicotet edifici propenc al alambrado, per lo que Lalkin entenia que els atletes es trobarien en una situació vulnerable respecte d'un assalt des de l'exterior. Les autoritats haurien varen assegurar a Lalkin que es proveiria de seguritat adicional a la delegació israelita, pero Lalkin expressaria que dubtava d'això.

Els organisadors varen consultar a l'especialiste forense germà-occidental Georg Sieber per a que creara vintissís possibles escenaris d'atacs terroristes i colaborara en la seua prevenció. El «escenari 21» previst per Sieber contemplava una situació d'assalt a les habitacions de la delegació israelita per part d'un comando terroriste que a la seua volta requeriria el recapte d'un avió per a abandonar Alemània. L'organisació es va resistir a l'aplicació de l'escenari 21, ya que anava contra l'image de «jocs feliços» que buscaven, per lo que es varen negar a aumentar la seguritat.

Desenrolle

L'assalt

Vista frontal de l'apartament de la vila olímpica a on s'estajava la delegació israelita i a on varen ser retinguts.

En la nit del 4 de setembre, els atletes israelites havien gojat d'una eixida per la ciutat abans de retornar a la vila. Cap a les 4:40 del dia 5, mentres dormien, huit membres del grup terroriste palestí Setembre Negre, vestits en trages deportius, duent pistoles i granades en bosses de deport, escalaven la reixa de dos metros que rodejava el complex. Varen ser ajudats per deportistes de l'equip nortamericà que desconeixien la seua verdadera identitat i creïen que, com ells, volien accedir als seus apartaments despuix d'una nit de diversió.

L'entrenador de l'equip de lluita, Moshé Weinberg, de 33 anys, va sentir un soroll en la porta del primer apartament, va observar que algú obria a penes la porta. Es va abalançar donant un crit d'alerta, mentres intentava tancar-la forcejeó en els terroristes, que tenien els seus peus en l'atra paret i utilisaven els seus fusils com a palanques. En la confusió, nou atletes varen poder escapar; atres huit es varen ocultar. El lluitador Yossef Romà forcejeó en un atacant i li va arrebatar la seua arma, pero va resultar mort per un dispar. Weinberg va rebre un tir en la cara que li va travessar les galtes quan va intentar atacar a un terroriste en un gavinet de fruta i va ser obligat a conduir-los als atres apartaments. L'israelita va descartar l'apartament n.º 2 i els va dur directe al n.º 3, a on s'estajaven els més forts, creent que podrien reduir-los. No obstant, sorpresos dormint, no varen conseguir opondre resistència. Weinberg va aprofitar per a assestar un puñetazo a un dels palestins, li va dislocar la mandíbula. Un atre fedayín va entrar en pànic i li va disparar. El seu cos va ser deixat fòra de l'edifici.

Despuix d'eixa mort, els terroristes varen prendre com a rehens a nou: David Berger, Ze'ev Friedman, Joseph Gutfreund, Eliezer Halfin, André Spitzer, Amitzur Shapira, Kehat Shorr, Mark Slavin i Yakov Springer.

Els seqüestradors eren fedayínés palestins procedents de camps de refugiats de Síria, Líban i Jordània. El grup comando estava compost per Luttif Afif (líder; tres dels seus germans eren membres de Setembre Negre; dos estaven presos en Israel), Yusuf Nazzal (Tony), Afif Ahmed Hamid, Khalid Jawad, Ahmed Chic Thaa, Mohammed Safady, Adnan Al Gashey i el seu nebot Jamal Al-Gashey.

Negociacions

Pintura que representa una de les imàgens més icòniques del seqüestre i assessinat d'11 atletes israelites en les Olimpiades de Munich de 1972.

Poc despuix de les 06:00, els seqüestradors varen llançar per la finestra els documents que contenien les seues demandes, aclarint que, de no ser complides abans de les 09:00, un atleta seria eixecutat. El cap de policia de Munich, Manfred Schreiber, es va personar i va trobar a una jove guàrdia de seguritat parlant en un home de trage de safari blanc, un capell del mateix color i la seua cara ennegrida en betum, qui es va identificar com Issa. El Ministre de l'Interior, Hans-Dietrich Genscher i l'intendent de la Vila Olímpica, Walther Tröger, varen aplegar minuts despuix i se li varen unir para negociar. Genscher va intentar explicar-los als palestins la particular delicadea de la situació en la que es trobaven per la història recent d'Alemània, i es va oferir com a rehé voluntari a canvi dels israelites. No obstant, Issa es va negar, alegant que la qüestió no es tractava de diners o rehens substituts, sino dels 236 presos.

Entretant, un periodiste de la República Democràtica Alemana, Wolfgang Gitter, havia conseguit accedir als apartaments de l'equip del seu país i va establir contacte visual en els terroristes. «Cinc hòmens armats somriuen a Gitter», figura en la cronologia d'events redactada per la Stasi, que havia infiltrat a decenes dels seus espies en les Olimpíadas. Per la finestra aguaitava Tony, el lloctinent de Issa i malnomenat el Vaquer, ya que en tot moment va dur posat un capell gris d'ala ampla.

«En un moment donat, un atre home més jove en pèl negre rullat i una camisa roja apareix en la porta del balcó del segon pis, i un atre vestit de forma similar, duent un revòlver. També una persona en un sac blau obscur pot vore's parcialment en una escala i una habitació del primer pis». Quan atres alemans orientals els fotografien, «el 'Vaquer' guiña un ull i toca el seu revòlver, sense desenfundarlo. Diu 'no m'agrada això', pero els dona a entendre que l'equip de la RDA no té res que témer».

Els àraps varen comprendre que el determini fixat per ells era irracional degut a que calia notificar a Israel de la situació, esperar que el govern deliberase i, en cas d'una resposta afirmativa per part de Tel Aviv, ubicar els expedients de tots i cada u dels reus i efectivizar la seua lliberació. Issa va estendre el llímit fins al migdia. No obstant, les 11:15 Israel va comunicar al govern de la RFA que no hi hauria negociació. Per a conseguir temps, Schreiber va fer saber als palestins que encara no havien obtingut resposta i que «si volien matar a un o a cinc no podrien fer res per a detindre'ls». Issa li va concedir una hora, encara que l'atmòsfera estava lo prou calma com per a que el líder terroriste beguera una gaseosa en l'entrada de l'edifici, mentres que Tony (Nazzal) fumava i es bronceara en la finestra del primer pis. Issa va comentar a la seua interlocutora que, si no hi havia notícies d'Israel abans de les 13:00, volia que la prensa li prenguera declaració i atestara l'eixecució de dos atletes.

Schreiber es va dirigir de regrés a l'edifici i va reconéixer que encara no hi havia progrés per part del govern israelita per a excarcelar als 236 presos. Aixina i tot, va fer saber al comando que Alemània havia lliberat a Andreas Baader i Ulrike Meinhof. Issa li va concedir atres dos hores i va demanar menjar «per a unes vint persones». En eixe moment, els alemans varen decidir entrar en acció: els aliments varen ser distribuïts en quatre caixons, de tal manera que es necessitaren més persones per a dur-los dalt. Es prevea que dos policies disfrassats de cuiners entraren, contaren als terroristes i verificaren la condició dels atletes. No obstant, anticipant-se al pla, Issa va insistir en dur el menjar ell mateixa. Merck, per la seua banda, va partir en busca de l'embaixador de Tunis, que també oficiava com a líder de la Lliga Àrap. Abdós li varen exhortar a que «mostre al món que els palestins no són assessins». Issa va estendre el determini fins a les 17:00, encara que era conscient de que era enganyat.

A mida que passaven les hores, el Comité Olímpic Internacional vea aumentar el descontent popular i la pressió internacional exigint la suspensió indefinida dels Jocs, la qual no es va produir sino fins a les 15:30. El periodiste israelita Donen Shilon va afirmar que els mijos de comunicació varen tindre una perspectiva molt cínica i es varen interessar més per l'audiència que generava la pren de rehens que per la vida d'ells.

En este punt, els fedayines havien conseguit l'objectiu de fer pública la causa palestina a lo llarc del globo. Cap a les 16:20, la multitut en la Vila Olímpica era d'entre 75 000 i 80 000 persones. Mentres Tony feya el signe de la victòria des de la finestra del primer pis, Issa es posava cada volta més nerviós i pensava qué fer en els israelites. Pese a esta frontera, els palestins sabien que no podrien mantindre's alerta i ocupar l'edifici per molt més temps. Issa havia comentat a l'oficial que desconfiava de Schreiber i que els alemans «estaven jugant en ell».

Els alemans també varen intentar un atre intercanvi: els negociadors varen propondre entregar-se com a rehens substituts i acompanyarien als palestins a canvi de que en un parell de mesos Israel dipusiece una lliberació discreta d'uns cinquanta presos. La proposta va prendre per sorpresa a Issa, qui va decidir consultar en els seus superiors de Setembre Negre. Va telefonejar a un home cridat Talal, qui se suponia en Tunis. No obstant, desconeixia que este havia segut detingut en l'aeroport per carir de visat i el teléfon va ser atés per un atre Talal, qui no entenia per qué algú ho cridava des de Munich i li parlava en còdic. Issa va creure que el teléfon podia estar sent intervingut i va penjar. Va esperar i va cridar de nou, el Talal equivocat va atendre una atra volta i Issa es va rendir. Els va informar als alemans que la proposta havia segut rebujada. Aixina i tot, no anaven a permetre que els fedayines s'ixqueren en la seua: es va decidir assaltar l'edifici. Per les restriccions de posguerra impostes pels Aliats, l'eixèrcit alemà tenia prohibit movilisar-se en temps de pau, de modo que la responsabilitat de les vides dels atletes va recaure en la policia de Munich.

Operació Sonnenschein

Un esquadró de 38 membres del Bundesgrenzschutz —la guàrdia fronteriça alemana—, disfrassats d'atletes, usant caixcos Stahlhelm i duent subfusiles Walther MPL, varen prendre posicions en el sostre del Connollystraßi 31 i els edificis adjacents. Devien esperar a sentir la paraula Sonnenschein per radi per a introduir-se en els conductes de ventilació i eliminar als terroristes. No obstant, ya que les cambres de televisió filmaven des de tots els ànguls l'acontenyiment, sumat al fet de que els apartaments disponien de televisors, els terroristes varen poder vore en viu els moviments dels policies per damunt d'ells. L'orde d'atacar mai va aplegar i els efectius varen deure retirar-se. L'Operació Sonnenschein havia fracassat.

A les 18:00, els palestins varen exigir ser duts a Egipte en avió. Segons Jamal al-Gashey, únic fedayín supervivent, tenien instruccions de no permetre que l'ocupació de l'apartament s'estenguera per més de 24 hores, de manera que, en cas de no aplegar-se a una solució en la vila olímpica, l'idea era “aplegar a un país àrap en bones relacions en Occident i seguir des d'allí les negociacions per la lliberació dels atletes israelites”.

Rescat fallanc

Les autoritats varen fingir estar d'acort en la demanda d'anar a El Caire (encara que el primer ministre egipcíac Aziz Sedki ya havia manifestat que Egipte no s'implicaria). Dos helicòpters militars UH-1H anaven a transportar als terroristes i rehens a la base aérea de Fürstenfeldbruck. El pla dels palestins era anar a l'aeroport internacional de Riem, prop de Munich, pero els negociadors els varen convéncer de que Fürstenfeldbruck seria més pràctic. Les autoritats, que varen seguir als fedayines i rehens en un tercer helicòpter, tenien un motiu amagat: un assalt armat en l'aeroport. Un Boeing 727 va ser colocat en la pista, en cinc o sis policies armats i disfrassats com a tripulants. Es va acordar que Issa i Tony inspeccionarien l'avió. El pla era que els alemans els reduirien mentres abordaven, donant als francotirador l'oportunitat de matar als terroristes restants en els helicòpters.

En donar-se conte de que els palestins i els israelites devien caminar 200 metros a través dels carrers subterràneus de la vila olímpica per a aplegar als helicòpters, la policia alemana va vore una atra oportunitat per a emboscar els terroristes, i varen apostar francotirador. No obstant, Issa va insistir en revisar el camí i alguns fedayines es varen adinsar utilisant a Schreiber, Tröger i Genscher com a escuts. En eixe moment, els policies que estaven posicionats darrere dels autos estacionats en els carrers laterals es varen alluntar, per lo que el soroll va alertar als terroristes, els qui varen decidir utilisar un autobús en lloc de caminar. L'autobús va aplegar a les 22:00 i va transportar al contingent als helicòpters. Issa els va revisar en una llanterna abans d'embarcar en grups.

Els alemans havien presupost tot el temps que el comando palestí estava integrat per sol «quatre o cinc» terroristes, d'acort en lo que Genscher i Tröger havien vist en l'interior del Connollystraßi 31. No obstant, durant el trasllat des del ómnibus als helicòpters, l'equip de crisis va descobrir que en realitat eren huit. Esta informació mai va ser rebuda pels francotirador.

Els cinc francotirador alemans que varen ser triats per a emboscar als seqüestradors havien segut seleccionats perque practicaven tir les fins de semana. Durant l'investigació posterior, l'oficial identificat com "francotirador nº 2" va declarar: «Yo crec que no soc un francotirador». Els cinc tiradors varen ser desplegats al voltant de l'aeroport: tres en el sostre de la torre de control, un amagat darrere d'un camió de servici i un darrere d'una chicoteta torre de la senyal en terra. Cap tenia formació, tampoc disponien d'armament adequat —estaven equipats en el Heckler & Koch G3, el fusil d'assalt estàndar de les forces armades alemanes—, equip protector, ràdios ni visió nocturna. Schreiber, el seu segon al mando, Genscher i Merck varen supervisar l'intent de rescat des de la torre de control.

Tant Cooley com Reeve i Groussard situen la presència del cap del Mossad Zvi Zamir i de Víctor Cohen, un assessor d'alt ranc de Zamir, com a observadors. Este últim va senyalar en reiterades entrevistes que mai va ser consultat pels alemans durant l'intent de rescat i que ell pensava que la seua presència els incomodava.

En l'últim moment, veent que els helicòpters s'aproximaven a Fürstenfeldbruck, els efectius a bordo de l'avió varen votar abandonar la seua missió sense consultar al comando central. Açò va deixar als cinc tiradors en desventaja front a un grup més gran i millor armat. El coronel Ulrich Wegener, edecán de Genscher i futur creador de l'unitat antiterrorista d'èlit alemana GSG 9, va manifestar: «¡Estic segur de que en açò va a explotar tot l'assunt!».

Els helicòpters varen aterrisar despuix de les 22:30; els quatre pilots i sis dels seqüestradors varen eixir. Quatre membres de Setembre Negre varen reduir als pilots a punta de pistola (trencant una promesa de no prendre cap rehé alemà). Issa i Tony es varen acostar a inspeccionar l'avió, solament per a trobar-ho buit. En donar-se conte de que havien segut enganyats, varen córrer de regrés cap als helicòpters. Mentres passaven al costat de la torre de control, el francotirador 3 va tindre una última oportunitat per a eliminar a Issa, que hauria deixat el grup sense líder. No obstant, el mal allumenament li va impedir vore el seu objectiu i el seu dispar va impactar en la cuixa de Tony. Cap a les 23:00, els alemans varen donar l'orde d'obrir fòc.

En el caos que va seguir, Ahmed Chic Thaa i Afif Ahmed Hamid, els dos seqüestradors que retenien als pilots de helicòpters, varen ser morts mentres que els restants —és possible que ferits— es varen cobrir, contestant el fòc per darrere i per baix dels helicòpters, i fòra de la llínea de visió dels francotirador, disparant a moltes de les llums de l'aeroport. Un policia alemà en la torre de control, Anton Fliegerbauer, va ser alcançat per una bala perduda. Els pilots dels helicòpters varen fugir. Els rehens, en canvi, no varen poder fer-ho degut a que es trobaven nugats. Algunes de les cordes serien trobades mossegades finalisat el tiroteig.

Els alemans no havien coordinat el respal de vehículs blindats, solament en este punt es va contactar per radi a Munich demanant el seu enviament. ya que les rutes cap a l'aeroport no s'havien rebujat, els blindats varen quedar atollats i varen aplegar recent prop de la mijanit. En la seua aparició, els seqüestradors varen sentir el canvi en el statu quo, i és possible que entraren en pànic en pensar en el fracàs de la seua operació.

A les 0:04 del 6 de setembre, un fedayín, és provable que Issa, va fusilar als rehens del helicòpter oriental. Springer, Halfin i Friedman varen morir; Berger va rebre dos dispars en la cama i es creu que hauria sobrevixcut a l'atac inicial, ya que la seua autòpsia va determinar que havia mort per inhalació de fum. El terroriste va llançar una granada a la cabina. L'explosió va destruir el helicòpter i va incinerar els israelites nugats en el seu interior.

Issa va córrer per la pista i va començar a disparar contra la policia, que ho va acrivellar. Khalid Jawad va intentar escapar i va ser abatut per un dels francotirador. Lo que va passar en els demés rehens seguix sent motiu de controvèrsia. Una investigació alemana va indicar que la policia va poder haver disparat per accident a alguns rehens i a un dels seus francotirador. No obstant, una reconstrucció de la revista Clave del suprimit informe del fiscal de Baviera indica que un tercer seqüestrador –Adnan Al Gashey, segons Reeve– es va situar en la porta del helicòpter occidental i ametralló als cinc rehens restants. Gutfreund, Shorr, Slavin, Spitzer i Shapira varen rebre un promig de quatre tirs cada u. Solament el cos de Zeev Friedman estava casi intacte, expulsat del helicòpter per l'explosió. La causa de la mort dels rehens en el helicòpter oriental era difícil d'establir degut a que el restant dels cadàvers varen quedar casi irreconeixibles per l'explosió i a l'incendi.

Tres dels que quedaven yacer en el sol; un, fent-se el mort, varen ser capturats per la policia. Jamal Al Gashey havia rebut un dispar en la nina dreta, Mohammed Safady havia sofrit una ferida superficial en la cama i Adnan Al Gashey hi havia resultat ilés. Yusuf Nazzal va fugir, pero va ser rastrejat en gossos policia uns quaranta minuts més vesprada en un estacionament. Acorralat i bombardejat en gasos llacrimògens, va ser abatut despuix d'un breu tiroteig. Per a la 01:30, la batalla havia terminat.

Resultat

En un principi, el història va semblar escriure's prematurament. Reuters va anunciar que tots els rehens havien segut lliberats i el portaveu del govern bavar, Conrad Ahlers, va assegurar que l'operació havia segut un èxit rotunt:

«Estic molt content de que, per lo que podem vore fins ara, esta acció policial va ser un èxit. Per supost, és una llamentable interrupció dels Jocs Olímpics, pero si tot sale com esperem que ixca... Crec que va a ser oblidat dins de poques semanes.»

La notícia va aplegar a Israel, a on Golda Meir va brindar en el seu gabinet i va cridar en persona a les famílies dels rehens.

No obstant, en el córrer dels minuts l'informació provinent de Fürstenfeldbruck es tornava cada volta més contradictòria i confusa. El cap de prensa de les Olimpiades, Hans Klein, qui reportava periòdicament la situació des de l'aeròdrom, va comentar a les 00:25 al periodiste Jim McKay:

«Estem tement que l'informació donada fins ara siga massa optimista».

A les 03:24, despuix de setze hores de transmissió ininterrompuda, Jim McKay anunciava la mort de tots els atletes:

«Acabe de rebre l'última informació. El meu pare solia dir que nostres més grans esperances i els nostres pijors temors rara volta es tornen realitat. Els nostres pijors temors s'han tornat realitat esta nit. Nos han dit que hi havia onze rehens. Dos varen ser assessinats en les seues habitacions esta ma... ahir de matí [sic]. Nou varen ser assessinats en l'aeroport esta nit. Tots s'han anat».

Bibliografia

• (1995).
• (1973) Green March Black September: The Story of the Palestinian Arabs, Londres. ISBN 0-7146-2987-1.
• (2006) Der Anschlag auf Olympia '72. Die politischen Reaktionen auf donen internationalen in Deutschland (en alemà), Munich. ISBN 3-89975-583-9.
• Daoud, Abu (2002). Memoirs of a Palestinian Terrorist, Nova York. ISBN 1-55970-429-2.

• Groussard, S. (1975). The Blood of Israel: the massacre of the Israeli athletes, the Olympics, 1972, Nova York. ISBN 0-688-02910-8.
• Jonas, George (2005). Vengeance: The True Story of an Israeli Team, Nova York: Simon & Schuster.
• (1983).Tel Aviv:
• (2005) Striking Back: The 1972 Munich Olympics Massacre and Israel's Deadly Response, Nova York: Random House. ISBN 1-920769-80-3.
• Morris, Benny (1999 i 2001). Righteous Victims: A History of the Zionist–Arab conflict, 1881–2000, Nova york: Vintage Books edition. ISBN 0-679-74475-4.
• Reeve, Simon (2001). One Day in September: the full story of the 1972 Munich Olympic massacre and Israeli revenge operation "Wrath of God", Nova York. ISBN 1-55970-547-7.
• (1976) The Hit Team. ISBN 0-440-13644-X.
• Yossi Melman. «[2]» (en anglés).