Anar al contingut

Massiç Mount Meager

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Massiç Mount Meager

Plantilla:Format de referències 

El massiç Mount Meager és un grup de picos volcànics en les cordilleres del Pacífic de les Montanyes Costeres en el suroest de la Columbia Britànica, Canadà. Forma part del Arc Volcànic de les Cascades de l'oest de Norteamérica, està situat a 150 km al nort de Vancouver en l'extrem nort del Valle de Pemberton i alcança una elevació màxima de 2.680 m. El massiç està coronat per vàries formacions volcàniques erosionades, incloent cúpules de lava, tapons volcànics i montons superposts de fluix de lava; estes formen a lo manco sis grans cims, incloent el Mont Meager que és el segon més alt del massiç.

El Cinturó Volcànic Garibaldi té una llarga història de erupció i representa una amenaça per a la regió circumdant. Qualsevol perill volcànic que vaja des de les esmonyides de terra fins a les erupció podria supondre un risc important per als humans i la vida selvada. Encara que el massiç no ha entrat en erupció des de fa més de 2.000 anys, podria produir una erupció important; si açò ocorreguera, s'organisarien ràpidament les activitats de recobre. Equips com el Pla Interinstitucional de Notificació d'Events Volcànics (IVENP) estan preparats per a notificar a les persones amenaçades per erupció volcàniques en el Canadà.

El massiç del Mont Meager va produir la major erupció volcànica de Canadà en els últims 10.000 anys. Fa uns 2.400 anys, una explosiva erupció va formar un cràter volcànic en el seu flanc nort-oriental i va enviar remugades de cendra calenta, fragments de roca i gasos volcànics pel flanc nort del volcà. S'han documentat proves d'una activitat volcànica més recent en el volcà, com manantiales d'aigua calenta i terremots. El massiç del Mont Meager també ha segut la font de vàries grans esmonyides de terra en el passat, incloent un fluix massiu d'enrunes en 2010 que va agranar la Riera Meager i el riu Lillooet.

Geografia i geologia

[editar | editar còdic]

Geografia regional

[editar | editar còdic]

El massiç de Mount Meager es troba en les Montanyes de la Costa, que s'estenen des de Vancouver fins a la franja d'Alaska per 1.600 km.[1][2] Té uns 300 km d'ample, tallat per fiorts, estretes ensenar en penya-segats escarpados creats per l'erosió glacial. Les Montanyes de la Costa tenen un profunt efecte en el clima de la Columbia Britànica. Situades just a l'est de l'Oceà Pacífic, tallen l'aire carregat d'humitat que ix de l'oceà, causant fortes pluges en les seues ales occidentals. Estes precipitacions estan entre les més extremes de Norteamérica, alimentant els exuberantes boscs de les ales occidentals de la cordillera.[2]

Les valls que rodegen el massiç contenen boscs antics. La zona també presenta hàbitats de chapulls, plantes de l'associació de l'àlber de cotó, la mora i les adelfillas glaucas. La vida selvada com els llops, el galima, els alces, les aus de rapa, els cérvols de coa negra, les cabres montesas i les aus aquàtiques habiten la zona, aixina com els orsos grisos i negres.[3]

Geomorfología regional

[editar | editar còdic]

Cinturó volcànic Garibaldi

[editar | editar còdic]
Map of the Cascadia subduction zone and location of nearby volcanoes along coastal United States and Canada.
Àrea de la zona de subducción de Cascadia, sent el massiç del Mont Meager el triàngul roig més septentrional del Arc Volcànic de les Cascades

El massiç del Mont Meager és part del Cinturó Volcànic Garibaldi, el segment més septentrional de l'Arc Volcànic de la Cascada. Este cinturó volcànic inclou cons de cendres, calderes, estratovolcanes i volcans subglaciales (volcans baix glaciars o capes de gèl) que han estat actius en els últims 10.000 anys.[4][5][6][7] L'última erupció explosiva en el Cinturó Volcànic Garibaldi va ocórrer en un cràter en l'ala nort-oriental del massiç fa uns 2.400 anys, que forma una depressió clarament definida.[8][9]


El Cinturó Volcànic Garibaldi s'estén cap al nort des del volcà Watts Point fins a per lo manco el massiç de Meager.[10][11] Degut a que se sap poc sobre els volcans al nort del massiç, com els complexos volcànics Silverthrone i Franklin Glacier, els experts no estan d'acort sobre la seua naturalea.[12] Alguns científics consideren que la Caldera de Silverthrone és el volcà més septentrional del Cinturó Volcànic Garibaldi. Tampoc està clar si els Milbanke Sound Cones són part del Cinturó Garibaldi[13][14] o estan formats per diferents processos tectónicos.[15] No obstant, hi ha proves de que els complexos dels glaciars Silverthrone i Franklin estan relacionats en l'activitat en la zona de subducción de Cascadia. Geològicament estos dos volcans contenen els mateixos tipos de roca que els que es troben en atres parts de l'Arc de la Cascada, incloent riolitas, dacita, andesita i andesita basálticas. Eixos tipos de roca es produïxen pel vulcanisme de la zona de subducción, lo que indica que el vulcanisme en el Silverthrone i el glaciar Franklin està provablement relacionat en la subducción. Si estos dos volcans són verdaders volcans de l'Arc de la Cascada, el massiç del Mont Meager no és el volcà més septentrional del Cinturó de Garibaldi o de l'Arc de la Cascada.[16]

Arc volcànic de les Cascades

[editar | editar còdic]

El vulcanisme en l'Arc Volcànic de la Cascada és causat per la subducción de la Placa Juan de Fuca baix la Placa Nortamericana en la zona de subducción de la Cascada.[17] Esta és una zona de falla d'1.094 km de llarc que s'estén a 80 km del noroest del Pacífic, des del nort de Califòrnia fins al suroest de la Columbia Britànica. Les plaques es mouen a una velocitat relativa de més de 10 mm per any en un àngul oblicuo a la zona de subducción. Per l'enorme àrea de la falla, la zona de subducción de Cascadia pot produir grans terremots de magnitut 7,0 o més. La interfase entre les plaques de Juan de Fuca i les nortamericanes permaneix bloquejada per periodos d'aproximadament 500 anys. Durant estos periodos, la tensió s'acumula en la interfase entre les plaques i causa un alçament tectónico del marge nortamericà. Quan la placa finalment s'esgola, llibera 500 anys d'energia almagasenada en un terremot massiu.[18]


A diferència de la majoria de les zones de subducción en tot lo món, no hi ha una fossa oceànica profunda present a lo llarc del marge continental en Cascadia.[19] La desembocadura del riu Columbia desemboca directament en la zona de subducción i deposita rovina en el fondo del Oceà Pacífic, enterrant esta gran depressió o àrea de terra afonada. Les inundacions massives del llac glacial prehistòric Missoula durant el Clapix Pleistocene també varen depositar grans cantitats de sediment en la sanga.[20] No obstant, com en atres zones de subducción, el marge exterior es comprimix llentament com un resort jagant. Quan l'energia almagasenada es llibera sobtadament per esmonyida a través de la falla a intervals irregulars, la zona de subducción de Cascadia pot crear terremots enormes com la magnitut 9.0   Terremot de Cascadia el 26 de giner de 1700 .[21] No obstant, els terremots a lo llarc de la zona de subducción de Cascadia són poc comuns, i hi ha evidència d'una disminució en l'activitat volcànica en els últims millons d'anys. L'explicació provable radica en la taxa de convergència entre les plaques de Juan de Fuca i Amèrica del Nort, que convergixen en Error de Lua: expandTemplate: template "es:formatnum" does not exist. a Error de Lua: expandTemplate: template "es:formatnum" does not exist. per any, aproximadament la mitat de la taxa de convergència de fa sèt millons d'anys.

Geografia local

[editar | editar còdic]
Map showing the location of a zone with related volcanoes.
L'ubicació i extensió del Cinturó volcànic Garibaldi, que mostra els seus volcans aïllats i característiques volcàniques relacionades.

Sis cims principals constituïxen el massiç del Mont Meager. El cim més alt i septentrional és el Plantilla:Nobr en una elevació de 2.680 m.[22][23] El Mont Meager en sí mateixa té 2.650 m d'elevació.[23] La Montanya Capricornio, a l'oest del Mont Meager, s'eleva en una elevació de 2.570 m. Just a l'oest de la Montanya Capricornio es troba el Mont Job, de 2.493 m d'elevació. El Pylon Peak, en una elevació de 2.481 m, està al sur de la Montanya Capricornio i del Mont Meager.[24] El Pico Devastator, també conegut com El Devastador, té una elevació de 2.315 m i és el cim més baix i més meridional del massiç.[23]


Les rieres i glaciars han eixercitat un paper important en la dissecció del massiç, i les seues ales superiors estan cobertes de neu i gèl.[25] Numerosos dics d'alimentació de les unitats més antigues, formats quan el magma penetra en un clavill i després es cristalizaba com una intrusió de làmina, estan exposts per l'erosió profunda. El Pilar de Perkin, una torre vertical de lava brechada, va representar un remanente erosivo del massiç fins al seu colapse en juny de 2005. Més de 10 rieres drenan aigua de desgel del massiç del Mont Meager, incloent la Riera Capricornio, la Riera Job, la Riera No Good, la Riera Angel, la Riera Devastación, la Riera Canyon i la Riera Affliction.[26] El massiç es troba dins d'una de les moltes divisions territorials de Columbia Britànica coneguda com el Districte de Terra de Lillooet.

Geomorfología local

[editar | editar còdic]

La geomorfología del massiç del Mont Meager s'assembla a la del Glacier Peak, un atre volcà de l'Arc de la Cascada en l'estat nortamericà de Washington. Consistix en a lo manco quatre estratovolcanes superposts que són més jóvens de sur a nort. En un volum total de 20 km³, el massiç és més antic que la majoria dels volcans de l'Arc de la Cascada, remontant-se la seua història fins a fa 2.200.000 anys. En la Cordillera de les Cascades, els volcans més antics no tenen generalment més d'un milló d'anys.[27] Açò inclou el Mont Rainier (500.000 anys d'antiguetat), el Pico Lassen (25.000 anys d'antiguetat), el Mont Jefferson (290.000 anys d'antiguetat) i el Monte Santa Helena (50.000 anys d'antiguetat). No obstant, parts del massiç es varen formar en l'últim milló d'anys. El volcà està format per roques volcàniques que van des de la riodacita fins al basalt. La riodacita forma una série de tapons volcànics erosionats que formen els picos més alts. Les seues ales estan cobertes en els seus productes eruptivos i servixen com a expressió superficial de les intrusions. Com a resultat, proporcionen una oportunitat única per a estudiar les relacions entre les cambres de magma i les seues lava. Les roques volcàniques máficas (riques en magnesi i ferro), intermiges (entre máficas i félicas) i félicas (riques en feldespat i cuarzo) del massiç varen entrar en erupció des d'a lo manco huit respiraders volcànics.[28]

Finestra del riu Bridge

[editar | editar còdic]
A glaciated mountain rising over a forested valley.
El flanc norest glacial del Plinth Peak. També es mostra la discreta obertura del riu Bridge, coberta de gèl i enrunes, en el centre de la foto.

El respirader del riu Bridge és un cràter volcànic relativament jove que es va formar durant una erupció fa uns 2.400 anys.[29] Esta erupció va variar en caràcter des d'explosiva fins a efusiva i va involucrar l'extrusió d'domo de lava, fluix piroclásticos, lahares i fluix de lava. La migració cap a l'est de la columna de l'erupció va estendre el material a través de l'oest del Canadà per a depositar les cendres del riu Bridge. En la zona del riu Bridge i del riu Lillooet la cendra es presenta com un depòsit de textura grossa en blocs de pedra pómez de fins a 10 cm de diàmetro. La textura es torna ràpidament més fina cap a l'est del riu Bridge. En Big Bar, en el riu Fraser, els grànuls tenen fins a 3 mm de diàmetro, mentres que els grànuls de la zona de Messiter tenen un diàmetro màxim de 0,7 mm.[30]

Situat en el flanc norest del Plinth Peak, el respirader del riu Bridge té una elevació d'1.524 m. Té parets molt empinades cobertes de gèl i enrunes d'activitat volcànica i colapses d'ales. El cràter té aproximadament una forma de tazón, encara que s'ha obert una brecha en el costat nort. Degut a que l'obertura del riu Bridge està ubicada en l'ala nort del massiç del Mont Meager, representa una obertura satelital.[31] L'erupció que va formar el respirader del riu Bridge provablement es va alimentar a través d'un conducte de la cambra de magma baix del massiç. S'ha invocat comunament un camp de tensió controlat per la tectónica regional per a explicar la dinàmica del fluix lateral (que fluïx lateralment en lloc de verticalment cap a la superfície) del magma d'un depòsit per a produir tals erupció.[32]

Història humana

[editar | editar còdic]

Nomene

[editar | editar còdic]

El nom de Montanya Meager va ser adoptat el 6 de maig de 1924 com apareix en un mapa de la Columbia Britànica de 1923. En 1966 el volcà va ser renombrado com a Mont Meager. Segons una carta de BC Geographical Names escrita en març de 1983, "el nom local, Catedral, va ser duplicat en un atre lloc, per lo que la montanya va ser renombrada Meager per la riera d'eixe nom que es troba al sur d'ella". El nom de Meager Creek es deu a J. B. Meager que posseïa llicències de fusta en la riera. A pesar del seu nom oficial, el Mont Meager a voltes s'escriu erròneament Monte Meagre o Mont Meagher.[33]

A multi-peak mountain raising above trees and a paved road
El massiç de Mount Meager l'11 de febrer de 2006

Els noms dels picos del massiç varen ser presentats per l'alpiniste canadenc Neal M. Carter, que era membre del Club de Montanyisme de la Columbia Britànica. El Pico Devastator va ser nomenat oficialment el 3 d'agost de 1977 en associació en el Glaciar Devastation.[34] El Plinth Peak va ser nomenat oficialment el 6 de setembre de 1951, com s'identifica en el mapa esquemàtic de Carter de 1932 i en l'artícul "Exploracions en la conca del riu Lillooet". Tant el Mont Job com el Pylon Peak varen ser nomenats oficialment el 17 de giner de 1957 a partir de les seues etiquetes en el mapa esquemàtic de Carter de 1954 del riu Lillooet.[35][36] La Montanya Capricornio va ser identificada originalment com el Mont Capricornio en el Canadian Alpine Journal de 1932, Vol XXI. Segons la revista, "el nom elegit per a la montanya de 8440 peus va ser Mont Capricornio, una variació de la denominació massa comuna "Montanya de la Cabra", aplicada per Bert [Perkins] a la riera que drena el glaciar de Capricorn en la seua base". Posteriorment, el pico va ser rebatejat com a Montanya Capricornio el 22 de juny de 1967.

Mineria i energia geotèrmica

[editar | editar còdic]

Un gran aflorament de pedra pómez de més de 2.000 m de llarc i 1.000 m d'ample ha segut objecte d'operacions mineres des de per lo manco el deceni de 1970. El jaciment va ser primer mantingut per J. MacIsaac. A mitan dels 70 el segon propietari W. H. Willes va investigar i va extraure la pedra pómez. Va ser triturada, remoguda i almagasenada prop del poble de Pemberton. Més vesprada, el pont que es va utilisar per a accedir al depòsit de pedra pómez va ser arrastrat i les operacions de mineria no es varen renovar. L'explotació es va recomençar en 1988 quan el depòsit va ser finançat per L. B. Bustin. En 1990 l'aflorament de pedra pómez va ser comprat per D. R. Carefoot als propietaris B. Chore i M. Beaupre. En un programa de 1991 a 1992 els treballadors varen evaluar el jaciment per les seues propietats com a material de construcció i com a absorbent d'oli i pedra. Prop de 7.500 m³ de pedra pómez va ser extreta en 1998 per la Great Pacific Pumice Incorporation.[37]


El massiç Mount Meager ha segut investigat com un recurs potencial d'energia geotèrmica. A lo manco s'han identificat 16   llocs geotèrmics en Columbia Britànica. El Massiç del Mont Meager ha segut investigat com un potencial recurs d'energia geotèrmica. En Meager Creek, hi ha potencial per al desenroll comercial d'una central elèctrica de 100-200 megavats. El propenc Pebble Creek també té un potencial "molt bo" per a una planta de 200 megavats.[38] Degut a que les dos rieres oferixen el major potencial de desenroll comercial, l'àrea del Mont Meager és el lloc més prometedor per al desenroll d'energia geotèrmica en Columbia Britànica.[39]


Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ “Mount Meager Complex, Garibaldi Belt, Southwestern British Columbia” (1990). Articles 17 (3): 167, 168, 169, 170. St. John's, Newfoundland. ISSN 1911-4850.
  2. ↑ 2,0 2,1 Plantilla:BCGNIS
  3. ↑ «Upper Lillooet Provincial Park». BC Parks. Consultat el 20 de juliol de 2011.
  4. ↑ «Cauldron Dome». Catalogue of Canadian volcanoes. Natural Resources Canada. Archivat des d'el original, el 4 de juny de 2011. Consultat el 6 de juliol de 2010.
  5. ↑ «Opal Cone». Catalogue of Canadian volcanoes. Natural Resources Canada. Archivat des d'el original, el 4 de juny de 2011. Consultat el 6 de juliol de 2010.
  6. ↑ «Silverthrone Caldera». Catalogue of Canadian volcanoes. Natural Resources Canada. Archivat des d'el original, el 4 de juny de 2011. Consultat el 6 de juliol de 2010.
  7. ↑ «Mount Price». Catalogue of Canadian volcanoes. Natural Resources Canada. Archivat des d'el original, el 29 de juny de 2011. Consultat el 6 de juliol de 2010.
  8. ↑ Monger, J.W.H. (1994). «Character of volcanism, volcanic hazards, and risk, northern end of the Cascade magmatic arc, British Columbia and Washington State», Geology and Geological Hazards of the Vancouver Region, Southwestern British Columbia, Ottawa, Ontario: Natural Resources Canada, pp. 231, 241, 242. ISBN 0-660-15784-5.
  9. ↑ «Garibaldi volcano belt: Mount Meager volcanic field». Catalogue of Canadian volcanoes. Natural Resources Canada. Archivat des d'el original, el 6 de juny de 2009. Consultat el 6 de juliol de 2010.
  10. ↑ «Garibaldi Volcanic Belt». Map of Canadian volcanoes. Natural Resources Canada. Archivat des d'el original, el 14 de maig de 2011. Consultat el 6 de juliol de 2010.
  11. ↑ «Garibaldi volcanic belt». Catalogue of Canadian volcanoes. Natural Resources Canada. Archivat des d'el original, el 4 de juny de 2011. Consultat el 6 de juliol de 2010.
  12. ↑ «Flanklin Glacier». Catalogue of Canadian volcanoes. Natural Resources Canada. Archivat des d'el original, el 4 de juny de 2011. Consultat el 4 de novembre de 2011.
  13. ↑ (2007) Floods, Faults, and Fire: Geological Field Trips in Washington State and Southwest British Columbia, Boulder, Colorat: Geological Society of America, pp. 2, 14, 15. ISBN 978-0-8137-0009-0.
  14. ↑ (2001) Volcanoes of North America: United States and Canada, Cambridge, England: Cambridge University Press, pp. 113, 141, 149, 161, 177, 218. ISBN 0-521-43811-X.
  15. ↑ «Anahim Volcanic Belt: Milbanke Sound cones». Catalogue of Canadian volcanoes. Natural Resources Canada. Archivat des d'el original, el 4 de juny de 2011. Consultat el 4 de novembre de 2011.
  16. ↑ (2003) Growth and Destruction: Continental evolution at subduction zones, Milton Keynes, United Kingdom: The Open University, p. 55. ISBN 0-7492-5666-4.
  17. ↑ (2004) The Quaternary period in the United States, Amsterdam, Netherlands: Elsevier, p. 351. ISBN 0-444-51471-6. Consultat el 27 de febrer de 2014.
  18. ↑ «Cascadia Subduction Zone». Natural Resources Canada. Archivat des d'el original, el 22 de novembre de 2013. Consultat el 6 de març de 2010.
  19. ↑ «Pacific Mountain System – Cascades volcanoes». United States Geological Survey. Archivat des d'el original, el 11 de decembre de 2011. Consultat el 5 de març de 2010.
  20. ↑ Dutch. «Cascade Ranges Volcanoes Compared». Archivat des d'el original, el 18 de març de 2012. Consultat el 21 de maig de 2010.
  21. ↑ «The M9 Cascadia Megathrust Earthquake of January 26, 1700». Natural Resources Canada. Consultat el 6 de març de 2010.
  22. ↑ Jessop, A. (2008). “Geological Survey of Canada, Open File 5906”: 33, 35. Ottawa, Ontario: Natural Resources Canada.
  23. ↑ 23,0 23,1 23,2 Jessop, A. (2008). “Geological Survey of Canada, Open File 5906”: 33, 35. Ottawa, Ontario: Natural Resources Canada.
  24. ↑ Jessop, A. (2008). “Geological Survey of Canada, Open File 5906”: 33, 35. Ottawa, Ontario: Natural Resources Canada.
  25. ↑ “Georisk: Assessment and Management of Risk for Engineered Systems and Geohazards” (2008). Hazard and Risk from Large Landslides from Mount Meager Volcano, British Columbia, Canada 2 (1): 48, 49, 50, 56. United Kingdom: Taylor & Francis. doi:10.1080/17499510801958711. ISSN 1749-9518. OCLC 123714937.
  26. ↑ “Georisk: Assessment and Management of Risk for Engineered Systems and Geohazards” (2008). Hazard and Risk from Large Landslides from Mount Meager Volcano, British Columbia, Canada 2 (1): 48, 49, 50, 56. United Kingdom: Taylor & Francis. doi:10.1080/17499510801958711. ISSN 1749-9518. OCLC 123714937.
  27. ↑ Smoot, Jeff (1999). Climbing the Cascade Volcanoes, Guilford, Connecticut: Globe Pequot Press, p. 9. ISBN 1-56044-889-X.
  28. ↑ (2001) Volcanoes of North America: United States and Canada, Cambridge, England: Cambridge University Press, pp. 113, 141, 149, 161, 177, 218. ISBN 0-521-43811-X.
  29. ↑ «Bridge River Vent». Catalogue of Canadian volcanoes. Natural Resources Canada. Archivat des d'el original, el 8 de juny de 2009. Consultat el 9 d'octubre de 2011.
  30. ↑ (1967).Canadian Journal of Earth Sciences.NRC Research Press.Ottawa, Ontario:4(1)
    163–170.ISSN 0008-4077.doi:10.1139/i67-007.
  31. ↑ “Mount Meager Complex, Garibaldi Belt, Southwestern British Columbia” (1990). Articles 17 (3): 167, 168, 169, 170. St. John's, Newfoundland. ISSN 1911-4850.
  32. ↑ (2003).Bulletin of Volcanology.Springer-Verlag.Berlin, Germany:65(7)doi:10.1007/s00445-003-0280-3.
  33. ↑ Halstead; E.C., {{{nom2}}} (1986). Ground water supply – Fraser Lowland, British Columbia, Saskatoon, Saskatchewan: National Hydrology Research Institute, p. 60. ISBN 0-662-15086-4.
  34. ↑ Plantilla:BCGNIS
  35. ↑ Plantilla:BCGNIS
  36. ↑ Plantilla:BCGNIS
  37. ↑ «Mount Meager, Lillooet River Pumice, Pum, Great Pacific, Mt. Meager Pumice». MINFILE Mineral Inventory. Government of British Columbia. Consultat el 16 de març de 2010.
  38. ↑ Plantilla:Cite document
  39. ↑ Plantilla:Cite document
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Massiç_Mount_Meager&oldid=831532»