Anar al contingut

Meiji Tennō

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Meiji Tennō

Mutsuhito, conegut pel seu nom pòstum com Meiji Tennō (明治天皇?) (Kyoto, 3 de novembre de 1852-Tòquio, 30 de juliol de 1912), va ser fill de Kōmei Tennō i la concubina Yoshiko Nakayama, i el ORD emperador de Japó, d'acort en l'orde tradicional de successió imperial japonés, regnant des del 3 de febrer de 1867, fins a la seua mort en 1912.

Quan Mutsuhito va nàixer, Japó era un país aïllat, preindustrial i feudal, dominat pel shogunato Tokugawa i els daimyō, que controlaven els més de 250 dominis descentralisats del país.

Com tots els seus predecessors, des de la seua mort ha segut cridat pel seu nom pòstum. El seu nom personal era Mutsuhito. Havent governat este en el periodo Meiji, se li coneix com a emperador Meiji, llevat fòra de Japó, a on algunes voltes es referixen a ell com a Emperador Mutsuhito, al contrari de la costum japonesa. Despuix de la seua mort es va establir la tradició de sempre donar a l'emperador el nom de l'era corresponent al seu regnat, és dir, que l'era solament finalisa en el decés o renúncia de l'emperador, a diferència d'atres regnats a on les eres podien finalisar per atres motius com a desastres naturals o atres events importants.[1]

Antecedents

[editar | editar còdic]

El shogunato Tokugawa s'havia establit a principis de el XVII.[2] Baixe la seua regla, el shōgun va governar Japó. Uns 180 senyors, coneguts com daimyōs, governaven regnes autònoms baix el shōgun, i ocasionalment el shōgun demanava regals als daimyōs pero no imponia imposts. El shōgun també controlava als daimyōs d'atres maneres; solament el shōgun podia aprovar els matrimonis de daimyōs, i el shōgun podia desfer a un daimyō de les seues terres.

Tokugawa Ieyasu, que s'havia retirat oficialment del seu càrrec en 1605, va anar el primer shōgun Tokugawa. En retirar-se, Tokugawa Ieyasu i el seu fill Tokugawa Hidetada, el shōgun titular, varen emetre un còdic de conducta per a la noblea en 1605. Segons el còdic, l'Emperador devia dedicar el seu temps a la erudición i les arts. Els emperadors baix el shogunato semblen haver-se adherit estretament a este còdic, en estudiar els clàssics confucianos i dedicar temps a la poesia i la caligrafia. Als emperadors solament se'ls varen ensenyar els rudimentos de l'història i geografia japonesa i chinenca. El shōgun no va buscar el consentiment o el consell de l'Emperador per a les seues accions.

Poc despuix de prendre el control a principis de el XVII, els funcionaris del shogunato (coneguts genèricament com bakufu) varen terminar gran part del comerç occidental en Japó i varen prohibir als misionero en les illes. Ademés de l'important comerç chinenc, solament els holandesos varen continuar el comerç en Japó, mantenint un lloc en l'illa de Dejima, en la baïa de Nagasaki. No obstant, a principis de el XIX, els bucs europeus i nortamericans varen aparéixer en les aigües al voltant de Japó en una freqüència cada volta major.

Els matrimonis consanguíneos eren comuns en l'història primerenca de la classe alta japonesa com una forma de protegir el linaje ideal o real. No obstant, açò va dur conseqüències inesperades. Meiji tenia malalties hereditàries que eren el resultat de l'endogàmia. Estos defectes genètics varen incloure, entre uns atres, el prognatisme mandibular i la deformació espinal, que també es poden trobar en els seus fills.[3] Ademés de les malalties congènites, Meiji també sofria de beriberi i a penes podia caminar. Va tindre quinze fills en els seus concubinas. Dèu d'ells varen morir prematurament. El príncip Yoshihito (més tarde emperador Taishō) va ser l'únic hereu masculí que va alcançar l'edat adulta, pero el seu cos i ment eren dèbils, en #meningitis, diabetis, trombosis cerebral i malalties mentals.

Biografia

[editar | editar còdic]

El Príncip Mutsuhito va nàixer el 3 de novembre de 1852 en una chicoteta casa en la propietat del seu yayo matern en l'extrem nort del Palau. La mare del príncip Mutsuhito, Nakayama Yoshiko, era una concubina del seu pare, l'emperador Kōmei, i filla del conseller principal en funcions, Nakayama Tadayasu.[4] El jove príncip va rebre el nom de Sachinomiya, o Príncip Sachi.

Gran part de l'infància de l'Emperador es coneix solament a través de relats posteriors, que el seu biógraf Donald Keene senyala que a sovint són contradictoris. Un contemporàneu va descriure a Mutsuhito com a saludable i fort, alguna cosa intimidante i excepcionalment talentós en el sum. Un atre afirma que el príncip era delicat i a sovint malalt. Alguns biógrafs afirmen que es va desmayar quan va escoltar dispars per primera volta, mentres que uns atres ho neguen.[5] El 16 d'agost de 1860, Sachinomiya va ser proclamat príncip de la sanc i hereu al tro i va anar formalment adoptat per la consorte del seu pare. Més vesprada eixe any, l'11 de novembre, va ser proclamat príncip hereu i se li va donar un nom adult, Mutsuhito.[6] El príncip va començar la seua educació a l'edat de sèt anys.[7] Va provar ser un estudiant indiferent, i en les últimes etapes de la seua vida va escriure poemes, llamentant no haver-se aplicat més en la pràctica de l'escritura.

Regnat

[editar | editar còdic]

L'emperador Kōmei va caure greument malalt a l'edat de 36 anys i va morir el 30 de giner de 1867.

En una breu cerimònia en Kyoto, el príncip hereu va ascendir formalment al tro el 3 de febrer de 1867.[8] El nou emperador va continuar la seua educació clàssica, que no incloïa assunts de política. Mentrestant, el shōgun Yoshinobu va lluitar per mantindre el poder. En repetides ocasions va solicitar la confirmació de l'emperador de les seues accions, que finalment va rebre, pero no hi ha indicis de que el jove emperador estiguera involucrat en les decisions. Els shishi i uns atres rebels varen continuar donant forma a la seua visió del nou Japó, i encara que veneraven a l'Emperador, no havien pensat que ell participara activament en el procés polític.[9]

La lluita política va alcançar el seu punt culminant a fins de 1867. Es va aplegar a un acort per mig del qual Yoshinobu mantindria el seu títul i part del seu poder, pero el poder llegislatiu es conferiria a una llegislatura bicameral basada en el model britànic. L'acort es va vindre avall i el 9 de novembre de 1867, Yoshinobu va presentar oficialment la seua renúncia a l'Emperador i va renunciar formalment dèu dies despuix.[10] Al més següent, els rebels varen marchar cap a Kyoto, prenent el control del Palau Imperial. El 4 de giner de 1868, l'Emperador va llegir ceremoniosamente un document davant el tribunal que proclamava la "restauració" del domini imperial, i al més següent, es varen enviar documents a potències estrangeres:[11]

L'Emperador de Japó anuncia als sobirans de tots els països estrangers i als seus súbdits que s'ha otorgat permís al shōgun Tokugawa Yoshinobu per a tornar el poder de govern d'acort en la seua pròpia solicitut. En avant, eixercirem l'autoritat suprema en tots els assunts interns i externs del país. En conseqüència, el títul d'Emperador deu ser substituït pel de Taikun, en el que s'han fet els tractats. Els oficials estan sent nomenats per nosatres per a la conducció dels assunts exteriors. És desijable que els representants dels poders del tractat reconeguen este anunci".

Yoshinobu es va resistir solament breument, pero no va ser fins a finals de 1869 que els últims grups de bakufu varen ser finalment derrotats en la Guerra de Boshin.[11] En el nové més de l'any següent, l'era es va canviar a Meiji, o "govern ilustrat", que després es va usar per al nom pòstum de l'Emperador. Açò va marcar el començ de la costum de nomenar pòstumament a l'Emperador despuix de l'era durant la qual va governar.

Restauració Meiji i consolidació del poder

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Restauració Meiji.

Meiji Tennō va ser el líder simbòlic de la restauració Meiji, en a on el shogunato Tokugawa va ser abolit per forces imperials en una breu convulsió interna coneguda com la guerra Boshin. Despuix d'açò, l'Emperador Meiji va proclamar la conversió del Japó a un govern democràtic de cort occidental. No obstant, el Parlament Japonés caria de poders reals, que tampoc tenia l'Emperador Meiji, ya que el poder va passar llavors de mà dels Tokugawa a una nova noblea genrō formada pels daimyō i samuráis que havien ajudat a la restauració. Esta nova oligarquia va ubicar als seus hòmens en les esferes polítiques i militars del nou govern.La restauració i modernisació conseqüent varen convertir a Japó en una potència industrial, ubicant-la per damunt d'atres nacions en el Pacífic. Si be la funció de l'Emperador en la restauració és discutida, la seua influència va poder haver segut realment important en les guerres en que Japó es va vore involucrada al començament de el XX. Entre les mides que va prendre es destaquen, ademés de les ya mencionades, el trasllat de la capital de Kyoto a Tòquio, l'implantació d'un nou sistema d'estudis (1872), l'institució del Senat, Genroin (1875), l'inauguració de l'Assamblea Nacional (1890) i l'anexió de Coreja (1910). L'Emperador Meiji va demostrar una gran longevitat en el tro mantenint-se en el poder per més de 40 anys, despuix de la qual, es consolida el desenroll econòmic i polític de Japó, alçant-se com a potència dominant en Àsia.

El 19 de setembre de 1868, l'Emperador va anunciar que el nom de la ciutat d'Edo devia canviar-se a Tòquio, que significa "capital oriental". Va ser coronat formalment en Kyoto el 15 d'octubre (una cerimònia que s'havia pospost des de l'any anterior pels disturbis civils). Poc abans de la coronació, va anunciar que la nova era, o nengō, es cridaria Meiji o "govern ilustrat". Fins ara, el nengō a sovint havia segut canviat vàries voltes en el regnat d'un Emperador; a partir d'ara, es va anunciar que solament hi hauria un nengō per regnat.[12]

Poc despuix de la seua coronació, l'Emperador va viajar a Tòquio per carretera, visitant-ho per primera volta. Va aplegar a fins de novembre i va començar una estadía prolongada distribuint sake entre la població. La població de Tòquio estava ansiosa per una visita imperial. Tòquio havia segut el lloc de la cort de shōgun i la població de la ciutat temia que en l'abolició del shogunato, la ciutat poguera caure en decadència.[13] No seria fins a 1889 que es va prendre la decisió final de traslladar la capital a Tòquio. Mentres estava en Tòquio, l'Emperador va abordar un barco naval japonés per primera volta, i al sendemà va donar instruccions per a estudiar cóm es podria enfortir l'armada japonesa.[14] Poc despuix de la seua tornada a Kyoto, es va emetre un rescripte a nom de l'Emperador (pero provablement escrit per funcionaris de la cort). Indicava la seua intenció d'involucrar-se en els assunts de govern. I, de fet, va assistir a reunions de gabinet i innumerables funcions governamentals, encara que rara volta parlava, casi fins al dia de la seua mort.[15]

Reforma política

[editar | editar còdic]

Els revolucionaris exitosos es varen organisar en un Consell d'Estat i, posteriorment, en un sistema en el que tres ministres principals varen liderar el govern. Esta estructura duraria fins a l'establiment d'un primer ministre, que lideraria un gabinet de manera occidental, en 1885.[16] Inicialment, ni tan sols la retenció de l'Emperador era segura; El líder revolucionari Gotō Shōjirō va declarar més tart que alguns funcionaris "temien que els extremistes pogueren anar més allà i abolir el Mikado".[17] Els nous líders de Japó varen buscar reformar el sistema de mosaic de dominis governats pels daimyōs. En 1869, varis dels daimyōs que havien recolzat la revolució varen donar les seues propietats de terra a l'Emperador i varen ser nomenats de nou com a governadors, en salaris considerables. Per a l'any següent, tots els demés daimyō havien seguit el seu eixemple.


En 1871, quan Japó es va organisar en 72 prefectures, l'Emperador va anunciar que els dominis serien completament abolits. Els daimyō serien compensats en salaris anuals equivalents al dèu per cent dels seus ingressos anteriors (dels quals ara no tenien que deduir el cost de governar), pero se'ls va exigir mudar-se a la nova capital, Tòquio. La majoria dels daimyō es varen retirar de la política.[18]

La nova administració va abolir gradualment la majoria dels privilegis del samurái, inclós el seu dret a un estipendio del govern. No obstant, a diferència dels daimyōs, molts samurái varen sofrir financerament per este canvi. La majoria de les atres distincions de classe varen ser abolides. La discriminació llegalisada contra la burakumin va terminar. No obstant, estes classes continuen sofrint discriminació en Japó fins a l'actualitat.[19]

Encara que es va formar un nou parlament, no tenia poder real. El poder havia passat del Tokugawa a les mans d'eixos daimyōs i atres samuráis que havien dirigit la Restauració. Japó estava aixina controlat pel Genrō, una oligarquia que comprenia als hòmens més poderosos de les esferes militar, política i econòmica. L'emperador va mostrar una major longevitat política que els seus predecessors recents, ya que va ser el primer monarca japonés en permanéixer en el tro despuix dels 50 anys des de l'abdicació de l'emperador Ōgimachi en 1586.

Els japonesos es enorgullecen de la Restauració Meiji, ya que junt en l'industrialisació que ho acompanya varen permetre a Japó convertir-se en el poder preeminent en el Pacífic i en un jugador important en el món en una generació. No obstant, el paper de l'Emperador Meiji en la Restauració, aixina com la cantitat d'autoritat personal i influència que va eixercir durant el seu regnat, seguix sent discutible. No guardava cap diari, casi no escrivia cartes (a diferència del seu pare) i deixava "no més de tres o quatre" fotografies. Els contes de persones que ho varen conéixer o estaven prop d'ell generalment contenen poca informació substancial o estan mútuament contradictòries.[20]

Vida posterior i mort

[editar | editar còdic]

Prop del final de la seua vida, varis anarquistes, inclós Shūsui Kōtoku, varen ser eixecutats (1911) acusats d'haver conspirat per a assessinar al sobirà. Esta conspiració es coneixia com l'Incident d'alta traïció (1910).

L'emperador Meiji, que sofria de diabetis, nefritis i gastroenteritis, va morir d'uremia. Encara que l'anunci oficial dia que va morir a les 00:42 del 30 de juliol de 1912, la mort real va ser a les 22:40 del 29 de juliol.[21]

Per a 1912, Japó havia passat per una revolució política, econòmica i social i va sorgir com una de les grans potències del món. El New York Claves va resumir esta transformació en el funeral de l'Emperador en 1912 com: "el contrast entre lo que va precedir al coche fúnebre i lo que li va seguir va ser realment sorprenent. Ans que es convertira en l'antic Japó; despuix del nou Japó".[22]

Despuix de la mort de l'Emperador en 1912, la Dieta japonesa va aprovar una resolució per a commemorar el seu paper en la Restauració Meiji. Es va elegir un jardí de iris en un àrea de Tòquio a on es coneixia que visitaven l'Emperador Meiji i l'Emperatriu com l'ubicació de l'edifici per al santuari sintoísta Meiji Jingū. El santuari no conté la tomba de l'Emperador, que es troba en Fushimi Momoyama, al sur de Kyoto.[23]

En la ficció

[editar | editar còdic]

En la película L'últim samurái, és interpretat per Shichinosuke Nakamura. A l'emperador se li representa com un home dèbil i fàcil de manejar, sense fer alusió al risc de colp d'Estat, tenint la pressió dels shogunatos rebels que veen interessos econòmics en Estats Units. La determinació de l'Emperador solament es mostra al final quan fa respectar les seues idees trencant el tractat en els nortamericans, despuix de consolidar el seu poder despuix de la batalla.

L'emperador Meiji és interpretat per Toshirō Mifune en la película dramàtica de guerra japonesa de 1980 The Battle of Port Arthur (a voltes denominada 203 Kochi).[24] Dirigida per Toshio Masuda, la película representa el sege de Port Arthur durant la guerra rus-japonesa, i també protagonisada per Tatsuya Nakadai (com el general Nogi Maresuke) i Tetsuro Tamba (com el general Kodama Gentarō).

Títuls i honors

[editar | editar còdic]

Títuls

[editar | editar còdic]

Honors nacionals

[editar | editar còdic]
  •    Orde Suprema del Crisantem, Gran Cordonera i Collar
  •    Orde del sol naixent en flors de paulownia

Honors estrangers

[editar | editar còdic]

Vore també

[editar | editar còdic]

Commons

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «[1]». Consultat el 2023-07-30 (en en).
  2. ↑ Jansen 1995, p. vii.
  3. ↑ 森岡, 清美. <i>『華族社会の「家」戦略』. p. 399–400.ISBN 978-4642037389
  4. ↑ Keene 2002, p. 10.
  5. ↑ Keene 2002, p. xii.
  6. ↑ Keene 2002, pp. 51–52.
  7. ↑ Keene 2002, p. 46.
  8. ↑ Keene 2002, p. 98.
  9. ↑ Keene 2002, pp. 102–104.
  10. ↑ Takano, p. 256.
  11. ↑ 11,0 11,1 Gordon 2009, p. 59.
  12. ↑ Keene 2002, pp. 157–159.
  13. ↑ Keene 2002, pp. 160–163.
  14. ↑ Keene 2002, pp. 163–165.
  15. ↑ Keene 2002, p. 168.
  16. ↑ Gordon 2009, p. 64.
  17. ↑ Jansen 1994, p. 342.
  18. ↑ Gordon 2009, p. 63.
  19. ↑ Gordon 2009, p. 65.
  20. ↑ Keene 2002, p. xi
  21. ↑ Takashi, Fujitani (1998). Splendid monarchy: power and pageantry in modern Japan. University of Califòrnia Press. ISBN 978-0-520-21371-5
  22. ↑ «"The Funeral Ceremonies of Meiji Tenno", reprinted from the Japan Advertiser Article 8—No Title, New York Claves. October 13, 1912.]».
  23. ↑ «Adika, Alon (3 August 2013). "The Emperor and the general: a visit to Fushimi Momoyama". The Japan Claves Online. Retrieved 22 February 2019.».
  24. ↑ «The Battle of Port Arthur (203 Koshi) in the Internet Movie Database».
  25. ↑ «"A Szent István Rend tagjai" Archived 22 December 2010 at the Wayback Machine». Archivat des d'el original, el 22 de decembre de 2010. Consultat el 18 d'abril de 2020.
  26. ↑ «Jørgen Pedersen (2009). Riddere af Elefantordenen, 1559–2009 (in Danish). Syddansk Universitetsforlag.».
  27. ↑ «Hof- und Staats-Handbuch dones Königreichs Preußen (1896), "Orde und Ehrenzeichen" p. 43».
  28. ↑ «Hof- und Staats-Handbuch dones Königreichs Bayern (1906), "Königliche-Orde" p. 8».
  29. ↑ «Staatshandbücher für dones Herzogtum Sachsen-Coburg und Gotha (1884), "Herzogliche Sachsen-Ernestinischer Hausorden" p. 32».
  30. ↑ «Staatshandbuch für dones Großherzogtum Sachsen / Sachsen-Weimar-Eisenach (1900), "Großherzogliche Hausorden" p. 16». Archivat des d'el original, el 6 de setembre de 2020. Consultat el 18 d'abril de 2020.
  31. ↑ «Kalakaua to his sister, 15 March 1881, quoted in Greer, Richard A. (editor, 1967) "The Royal Tourist—Kalakaua's Letters Home from Tòquio to London", Hawaiian Journal of History, vol. 5, pp. 76-77». Archivat des d'el original, el 19 d'octubre de 2019. Consultat el 18 d'abril de 2020.
  32. ↑ «"Cavallers de l'insigne orde del toisón d'or". Guia Oficial d'Espanya (in Spanish). 1887. p. 147. Retrieved 21 March 2019.».
  33. ↑ «Royal Thai Government Gazette (30 December 1887). "พระราชสาสนไปญี่ปุ่น" (PDF) (in Thai). Retrieved 2019-05-08.». Archivat des d'el original, el 8 de maig de 2019. Consultat el 18 d'abril de 2020.
  34. ↑ «Sveriges Statskalender (in Swedish), 1909, p. 613, retrieved 2018-01-06 – via runeberg.org».
  35. ↑ «"No. 27913". The London Gazette. 15 May 1906. p. 3325.».


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Meiji_Tennō&oldid=806613»