Milton Friedman

Milton Friedman

Milton Friedman (Nova York, Estats Units; 31 de juliol de 1912-Sant Francisco, Estats Units; 16 de novembre de 2006) va ser un economiste, estadístic i acadèmic nortamericà d'orige judeu, guanyador del Premie Nobel d'Economia de 1976 i una de les principals figures i referents del lliberalisme. Professor en l'Universitat de Chicago, va ser un dels fundadors de l'Escola d'Economia de Chicago, una escola d'economia neoclàssica defensora del lliure mercat. Junt a John Maynard Keynes, Friedman és considerat un dels economistes més influents del sigle Plantilla:SIGLE

Ideològicament lliberal, Friedman va dedicar bona part de la seua carrera a la crítica del keynesianismo dominant a mitan del sigle Plantilla:SIGLE, calificant la teoria keynesiana de «ingènua». No obstant, Friedman va incorporar el llenguage keynesiano en la seua obra, encara que sempre va ser crític en les conclusions del keynesianismo. La seua alternativa macroeconòmica se centra en els factors monetaris i es coneix com monetarisme. Friedman va propondre com a política monetària ideal una expansió suau i gradual de l'oferta monetària. També va desenrollar el concepte de la taxa natural de desocupació, i va predir la crisis de l'estanflación en Estats Units dèu anys ans que ocorreguera.

Friedman va ser assessor per als governs de Ronald Reagan en Estats Units i Margaret Thatcher en el Regne Unit. També, el seu pensament econòmic ha segut molt influent en les polítiques d'alguns Estats postsoviéticos. La seua teoria monetària va inspirar les mides que va prendre la Reserva Federal d'Estats Units com a resposta a la crisis financera de 2008.

Biografia

Friedman va nàixer en el barri neoyorquí de Brooklyn. Va ser el quarto i últim fill d'una família judeua humil formada per Sarah Ethel i Jeno Saul Friedman, immigrants judeus procedents del centre d'Europa. El seu pare va morir tenint Friedman l'edat de quinze anys. A pesar d'això, i pel gran esforç econòmic realisat per la seua família i ell mateixa costejant-se els seus estudis, Friedman va cursar Economia en l'Universitat Rutgers. Despuix d'això va retornar a Chicago per a colaborar com a investigador en Henry Schultz en medicions de la demanda.

En 1935 va escomençar a treballar per a l'Associació Econòmica del Comité de Recursos Naturals i en 1937 va deixar el lloc per a incorporar-se a l'Oficina Nacional d'Investigació Econòmica, en la que va estudiar les estructures d'ingressos de les professions lliberals.

Va ser alumne de Simon Kuznets i Arthur Burns. Va treballar com a economiste per a vàries agències federals en la ciutat de Washington de 1935 a 1940 i de 1941 a 1943. En 1946 va presentar la seua tesis. Professor de l'Universitat de Chicago des de 1946 a 1976, també va donar classes en les universitats de Wisconsin, Princeton, Columbia i Stanford.^{cita requerida} En 1977 es va jubilar com a docent.

Investigador del National Bureau of Economic Research, de 1937 a 1981. Membre actiu del Partit Republicà, va ser assessor econòmic especial, entre uns atres, de Richard Nixon, Ronald Reagan, Margaret Thatcher i George W. Bush. President de la American Economic Association en 1967. En 1947 funda junt a Hayek i uns atres la Societat Mont Pèlerin, de la que va ser elegit president en 1972.

Des de 1977 fins a la seua mort, va anar Senior Research Fellow en l'Institut Hoover de l'Universitat Stanford.

També va pertànyer a l'American Philosophical Society i la National Academy of Sciences.

En 1938 es va casar en la també economista Rose Director Friedman, a la que va conéixer quan abdós estudiaven en l'Universitat de Chicago en una classe impartida per Jacob Viner. Junts varen crear la Milton and Rose D. Friedman Foundation for Educational Choice. També varen firmar conjuntament varis llibres.

En 1941, en l'entrada nortamericana en la Segona Guerra Mundial, va ser destinat al Departament del Tesor, a on es va encarregar de la política fiscal durant el periodo de guerra. En 1943 va ser nomenat director de l'Associació Estadística de l'Universitat de Columbia, en la que es va ocupar de problemes relacionats en la producció militar. En 1953 va obtindre una beca Fullbright, que li va permetre una estància en l'Universitat de Cambridge, a on existia llavors un ampli debat entorn a les idees keynesianas.

Va assessorar a multitut de governs, molts dels quals varen aplicar les seues propostes econòmiques lliberals, apareixent en els mijos de comunicació. Va escriure en la revista Newsweek (1966-1984).

Pensament

Una de les contribucions de Friedman a l'economia és el seu estudi de la funció de consum. A diferència de Keynes, que dia que el consum d'un periodo depenia exclusivament de l'ingrés del mateix periodo, Friedman va postular que este depenia de l'ingrés permanent, és dir, de l'ingrés a llarc determini.

Este nou enfocament tenia un émfasis en les expectatives i proyeccions dels consumidors. Junt a Edmund Phelps, va corregir la curva de Philips. Va introduir el paper de les expectatives en este model.

Contribucions acadèmiques

Milton Friedman va ser un monetarista. Va propondre resoldre els problemes d'inflació llimitant el creiximent de l'oferta monetària a una taxa constant i moderada.

Economiste empíric, era especialiste en estadística i econometria. Defensor del lliure mercat, va anar el més conegut líder de l'Escola de Chicago degut, en part, a que els seus escrits són molt fàcils de llegir per l'home del carrer. Es va opondre al keynesianismo en el moment de màxim apogeu d'est, en els anys cinquanta i xixanta.En la seua explicació de la demanda de diners (1956) Friedman planteja que, la demanda de diners és funció de la proporció entre la riquea humana i no humana, el tipo d'interés nominal, l'inflació esperada, el nivell de preus real, la funció de preferència dels diners davant atres bens i, naturalment, de la renda. Pero a diferència de Keynes, Friedman, més centrat en donar una explicació a llarc determini, considera la renda permanent; és dir, el valor actualisat a data actual dels capitals futurs originats d'un estoc de riquea ya que engloba no sol aspectes quantitatius o materials.

Un atre aporte de Friedman és la revisió de curva de Phillips, d'inspiració keynesiana, que relaciona inversamente nivells de desocupació i inflació. Considera Friedman que la desocupació seria voluntària de no ser per l'existència d'una taxa de desocupació natural, la NAIRU (senar accelerating inflation rate of unemployment), conseqüència de les llimitacions impostes per governs i atres institucions públiques. Un eixemple d'això és la prohibició de certs tipos de contractes.^{cita requerida} La visió de Friedman concep al mercat com un sistema racional d'assignació de recursos, capaç de corregir els seus desequilibris a llarc determini.

En Capitalism and Freedom (1962) i Free to Choose (1980) assegurava que solament una institució com el mercat podia garantisar la llibertat dels individus i proponia deixar àrees prioritàries com l'educació i la salut en mans de la lliure competència. La teoria de Friedman diu que el consum de la gent no es veu afectat pels ingressos actuals. Si els consumidors reben un ingrés imprevist, és totalment aforrat per a consumir-ho després. Esta idea plantejava que els estímuls fiscals de l'Estat no tenien un efecte significatiu. Esta teoria, que va anar un pilar central del model monetarista, seria refutada a la llum de nous estudis ya que el comportament dels consumidors és més cortoplacista que lo que predia Friedman, ya que les persones que reben algun benefici imprevist tendixen a gastar part d'això immediatament. Diversos economistes varen demostrar que els consumidors són cortoplacistas: quan deixen de rebre els diners reduïxen la despesa, al contrari dels planteos de Friedman.

Friedman plantejava solucions de mercat a tot tipo de problemes —educació, atenció sanitària, tràfic de drogues illegals—, que en opinió de casi tots els demés exigien una intervenció estatal extensa. Algunes de les seues idees eren substituir les normes sobre contaminació per un sistema de permissos de contaminació que les empreses poden comprar i vendre. I algunes de les seues propostes, com eliminar els procediments de concessió de llicència per als meges i abolir l'Administració d'Aliments i Medicaments, les consideren estrambóticas inclús la majoria dels conservadors.

Quan un govern intenta disminuir la desocupació per baix d'eixa taxa natural per mig de polítiques monetàries molt expansives, a curt determini pot conseguir-ho. Pero els agents econòmics s'acaben donant conte de que, si en iguals salaris hi ha inflació, veuen minvada la seua capacitat d'adquisició de bens i servicis. De tal modo que desconten eixe efecte, i en la pròxima revisió dels seus contractes elevaran els seus salaris a l'alça, lo que incita a un nivell de desocupació major, tot intent sistemàtic per part dels governs de reduir la desocupació acaba creant inflació sense resoldre la desocupació. Inclús pot haver un punt a partir del com la curva de Phillips es torne en una curva de pendent positiva, de tal modo que desocupació i increment d'inflació estiguen lligats. Això va succeir en les crisis del petròleu dels anys 70, situació que la teoria keynesiana era incapaç d'explicar.

Segons Friedman, l'èxit de l'intervenció dels governs és molt llimitat, i lo que deuen fer és eliminar les restriccions que impedixen que la taxa de desocupació natural s'instale en una cota més reduïda. Friedman considerava que, de la mateixa manera que una política monetària expansiva pot crear crisis econòmiques, una política restrictiva també pot ser perjudicial, per mig d'una deflación de preus. Aixina ho va posar de manifest en 1963 quan va publicar, junt a Anna Schwartz, un voluminós tom titulat A Monetary History of the United States, 1897-1958. A on argumenta que la Gran Depressió va ser conseqüència de l'implantació de polítiques equivocades per part de la Reserva Federal.

Friedman també plantejava que la política monetària té efectes reals sobre l'ocupació a curt determini, pero a llarc determini solament té efectes nominals sobre els preus. Posteriorment partix d'esta teoria seria refutada per diversos estudis.

Va ser un dels principals impulsors de la política coneguda com monetarisme. Décades despuix Reserva Federal i el Banc d'Anglaterra adoptaven la seua doctrina a finals de la década de 1970, pero l'abandonarien donada la seua inviabilidad pocs anys més tart. Friedman sostenia que el creiximent constant de l'oferta monetària mantindria l'economia estable.

Estats Units i Regne Unit varen intentar posar en pràctica el monetarisme predicat per Friedman a finals dels setanta, els resultats varen ser decepcionants: en abdós països, l'oferta monetària no va conseguir impedir recessions greus. La Reserva Federal va adoptar oficialment objectius monetaris plantejats per Friedman en 1979, pero els va abandonar en 1982 i oficialment en 1984, quan la taxa de desocupació va superar el 10 %. Des de llavors la Reserva federal adoptaria polítiques contràries als postulats de Friedman. En segon lloc va contribuir al desprestigie de la seua teoria el fet que des de començos de la década de 1980, l'inflació es mantenia baixa, les recessions eren breus i lleus. I tot això a pesar de les fortes fluctuacions de l'oferta monetària, que criticaven els monetarista i que els varen dur —inclús a Friedman— a predir desastres econòmics que no varen aplegar a materialisar-se. David Warsh, de The Boston Globe senyalava que "Friedman va despuntar el seu llança predient l'inflació en la década de 1980, durant la que es va equivocar profunda i freqüentment".

Propostes per a les polítiques públiques

Va propugnar mides de cort lliberal. Una d'elles va ser l'establiment de l'abonament educatiu, en l'idea d'incentivar la demanda educativa segons les preferències dels pares. Va propondre la flexibilización de preus, desregulaciones i privatisacions, sistemes de pensions individualisades, la llegalisació del consum de drogues i fins a de la prostitució.

Va defendre l'abolició del servici militar obligatori,^{cita requerida} dels salaris mínims i del segur social. Sostenia que l'economia d'Hong Kong era el millor eixemple d'una economia de capitalisme laissez faire.

En un context general de revolució conservadora, Milton Friedman va participar en el Partit Republicà. Va aconsellar a Ronald Reagan en la seua campanya presidencial i durant els seus dos mandats, la política econòmica de Reagan es va basar en les idees de Friedman, que tenien com a base a una reducció de pes de l'estat, baixes taxes marginals d'imposts als ingressos més alts, la desregulación de l'economia i la política monetària com a única ferramenta per a reduir l'inflació.

Per a Friedman la llibertat econòmica la tendix a generar el capitalisme, i que per això mateixa el socialisme l'intenta impossibilitar i l'estatisme a debilitar.

En 1980, la cadena pública de televisió nortamericana PBS va emetre una série de dèu capítuls, escrita per Friedman, cridada Free to choose.

En 1991, Friedman va afirmar que Colòmbia no devia seguir pagant el preu de l'ineptitut de les lleis nortamericanes en el tema de les drogues. Considerava que la llegalisació de la droga, transformaria la situació de Colòmbia, puix considerava que per ser illegal el vici i no poder eixecutar la llei, es crea un ambient de crim, de guerres, de colles. També va afirmar que no solament es deuria llegalisar la droga, sino, que seria necessari introduir-la en el camp industrial, de manera que en ella es produïxquen medicines que ajuden a aliviar malalties com el glaucoma. També considera que es deuen processar les substàncies alucinógenas en farmàcies per a aixina garantisar la seua calitat.

En 2003, va afirmar que “El mig ambient és un problema àmpliament sobrevalorado. [...] Contaminem pel només fet de respirar. No anem a tancar les fàbriques en el pretext d'eliminar totes les emissions de diòxit de carbono en l'atmòsfera. ¡Seria com aforcar-se ara mateix!”.

Influència en Chile

Artícul principal → Milacre de Chile.

Friedman va influir en els assistents econòmics de la dictadura militar del general Augusto Pinochet inclús des d'abans del colp d'Estat. Dos anys despuix d'est, en 1975, va visitar Chile com invitat especial de l'Escola de Negocis de Valparaíso, pels seus exalumnos chilens de l'Escola de Chicago (Chicago Boys). El programa econòmic lloc en pràctica en Chile durant el règim dictatorial de Pinochet per un grup d'economistes chilens, tenia una forta impronta de Friedman, la majoria d'ells entrenats en l'Universitat de Chicago per Milton Friedman i Arnoldo Harberger.

Els generals que havien perpetrat el colp d'Estat carien de les habilitats tècniques per a intervindre en l'economia i els Chicago Boys varen assumir esta tasca de tractament de shock de l'inestable economia chilena. El Comité Especial del Senat Nortamericà sobre Inteligència revelaria més tart que les mides econòmiques que va implementar la Junta Militar de Govern en Chile immediatament despuix del colp d'Estat varen ser dissenyades en ajuda de «colaboradors de la CIA». Segons el diari The Wall Street Journal (2 de novembre de 1973), els Chicago Boys estaven ansiosos del colp i "impacients per llançar-se" sobre l'economia chilena. El model teòric que havien deprés en Chicago del seu professor Friedman es va implantar sense oposició política possible un any més tart. Friedman va visitar Chile per este motiu i, junt a Harberger, va realisar vàries charrades i declaracions de prensa sobre el seu recomanat «tractament de shock» per a l'economia chilena, al seu juí, greument malalta.

Els efectes inicials en l'economia chilena varen ser greus. El PIB va caure en un 12 %, la taxa de desocupació va créixer fins al 16,5 %, i el valor de les exportacions es va reduir en un 40 %. Pero el sistema es va escomençar a afiançar a partir de 1977, iniciant-se lo que s'ha cridat el "boom", en sifres positives en molts àmbits, pero en una constant alta taxa de desocupació, de 17-15 %, degut entre atres coses, als acomiadaments massius d'empleats públics, de funcionaris de les empreses privatizar i la pèrdua d'ocupació en els sectors manufacturero i exportador per les polítiques canviaries i d'obertura de l'economia. El "boom" duraria fins a la crisis econòmica de 1982, fortament influïda per la recessió mundial de 1980 i que va formar part de la crisis del deute llatinoamericà que varen provocar un alça en taxes d'interés i dificultats per a accedir a nou crèdit, carpiment d'activitat real i una caiguda de térmens d'intercanvi (el coure va tindre una abrupta caiguda de preu a inicis de 1980). Chile va quedar desprotegit a esta crisis internacional per la seua excessiva dependència del mercat extern, el excessiu endeutament privat (el crèdit domèstic va pujar de 25 %, en 1976, al 64% del PIB en 1982) i la fixació del dólar (switch a tipo de canvi fix) lo que va provocar una de les crisis més profundes que afectaren a la nació en conjunt a la de 1930 i la de principis dels anys setanta. Açò va provocar una caiguda del PIB d'un 13,6 % (la caiguda més alta registrada per Chile des de la crisis de 1929), un notable increment de la desocupació en taxes entorn al 20 % per varis anys i la fallida i intervenció de numerosos bancs i institucions financeres (va ser intervingut el 60 % del mercat del crèdit).

Friedman va advocar per la reducció de la despesa pública (20 %) i del número d'ocupacions públiques (30 %), l'eliminació de polítiques socials i un inicial aument d'imposts al consum varen constituir el paquet inicial de mides del ministre Sergio de Castro.

La seua colaboració en la dictadura militar de Pinochet li seria reprochada, en una entrevista en l'any 2000 Friedman ho va atribuir «als comunistes que varen intentar desacreditar a qualsevol persona que haguera tingut la conexió més lleu en el President Pinochet». Més alvance Friedman es va referir a este tema fent analogia entre la dictadura militar chilena i la dictadura chinenca, a on va dictar conferències als estudiants d'economia i es va reunir en el secretari del Partit Comuniste de China Zhao Ziyang, dient: «Vaig dictar tant en China com en Chile exactament les mateixes conferències. He vist moltes manifestacions contra mi per lo que vaig dir en Chile, pero ningú ha fet objeccions a lo que vaig dir en China. ¿cóm s'explica?» A pesar d'això es publicaria una carta que va ser escrita per Friedman el 15 d'abril de l'any 1975 dirigida al dictador Augusto Pinochet, a on Friedman expressava un fort respal a la dictadura pinochetista i al seu règim. Despuix d'haver visitat Chile el 21 de març de 1975, li escriu a Pinochet una carta a on agraïx l'hospitalitat del dictador: “Nos varen fer sentir com si realment estiguérem en casa”.

Nobel d'Economia

El 14 d'octubre de 1976 es va anunciar que Friedman rebria el Premi Nobel d'Economia "pels seus guanys en els camps de l'anàlisis del consum, història i teoria monetària i per la seua demostració de la complexitat de la política de estabilisació". El diari nortamericà The New York Claves va publicar una carta de dos Premi Nobel, George Wald (Medicina) i Linus Pauling (Química i Pau), en la que criticaven al comité de premiación per “una deplorable exhibició de insensibilidad” en otorgar-li el premi a Friedman. Se sumaria també el nobel Salvador Edward Luria que calificava la decisió del comité com “perturbadora” i “un insult per a la gent de Chile que carregava en les reaccionàries mides econòmiques avalades per Friedman” (Friedman i Friedman 1998, 596-7). En decembre, quan Friedman viaja per a rebre el premi, es varen produir múltiples i massives manifestacions. El 14 de decembre de 1976, quatre dies despuix el Premi Nobel Gunnar Myrdal va publicar una llarga columna en el diari suec Dagens Nyheter, la que pronte apareixeria reproduïda en la popular revista americana Challenge, a on critica a l'Acadèmia Sueca de les Ciències per les seues pràctiques secretes en l'elecció de dit nobel i va argumentar que l'entrega del Premi Nobel d'Economia deuria descontinuarse ya que era un acte polític.

Crítiques i defensors

Un dels primers en criticar la teoria de Friedman i els seus postulats va ser Orlando Letelier, qui en una columna en The Nation criticava a Friedman i als Chicago Boys per aconsellar a Pinochet l'imposició del seu programa econòmic. Per una atra part, recalcava l'image de Friedman com el “arquitecte intelectual i assessor no oficial” del règim militar chilé. Letelier va vincular les transformacions econòmiques "neolliberals" que per llavors duyen alvance els Chicago Boys, en la sostinguda i sistemàtica violació dels drets humans en Chile.

Dies despuix, Orlando Letelier, el crític de Friedman i del règim de Pinochet en Chile, va ser assessinat per agents del règim pinochetista en la ciutat de Washington. El 21 de setembre de 1976, en ple centre de Washington, un atentat explosiu va desintegrar l'automòvil de Letelier i va causar la seua mort i la de la seua secretària Ronni Moffitt.

S'ha dit que l'assessinat de Letelier era la part d'un esforç coordinat per vàries dictadures dels Eixèrcits en Amèrica Llatina per a intimidar i assessinar als seus opositors polítics. Este esforç, conegut com a Operació Còndor, va incloure nacions com Brasil, Argentina, Chile, Paraguay, Uruguai i Bolívia. Tres d'aquelles nacions —Uruguay, Argentina i Chile— varen començar a assessinar a figures de l'oposició en països estrangers durant la primavera de 1976.

La doctrina del shock: l'auge del capitalisme del desastre és un llibre i documental escrit per la periodista canadenca Naomi Klein. en 2007, a on es parla de forma crítica sobre l'influència de Friedman i la seua teoria del lliure mercat en diferents països, cóm va ser posada a prova en països que es trobaven llunt de ser lliures, cóm lo poc popular de la mides que recomanava feyen necessari crear caos per a poder implementar-les i cóm dites mides varen fracassar, establint un paralelisme en el fracàs dels experiments en electroshock finançats per la CIA en els anys 50.

La doctrina de Friedman ha segut criticada ademés pels resultats de l'aplicació de la seua teoria, entre ells que: en la primera mitat de 1975, com a part del procés de suprimir les regulacions de l'economia, el preu de la llet en Chile va quedar exent de control, al contrari de les teories de Friedman que postulaven que el lliure mercat aumentaria la competència i faria baixar els preus, en la pràctica el preu al consumidor va pujar un 40 % i el preu pagat al productor va caure 22 %. També se li va atribuir un fracàs econòmic a les seues teories. A fins de 1975 la taxa anual d'inflació en Chile havia alcançat 341 %, la més alta inflació en el món, producte de l'aplicació de la teoria monetarista. Els preus al consumidor varen aumentar eixe mateix any en un promig de 375 %; els preus al por mayor varen créixer en 440 %.El Producte Real Nacional Brut es va contraure durant 1975 en casi 15 % al seu més baix nivell des de 1969, mentres, d'acort en el Fondo Monetari Internacional, l'ingrés nacional real "va caure en un 26 %, deixant l'ingrés real per càpita més baix que el seu nivell de dèu anys anteriors. La disminució en el Producte Intern Brut de 1975 reflectix una caiguda d'un 8.1 % en el sector miner, una disminució d'un 27 % en l'indústria manufacturera i una caiguda de 35 % en la construcció. L'extracció de petròleu va baixar en un 11 % estimat, mentres que transports, almagasenament i comunicacions varen baixar 15.3 %, i el comerç va disminuir en 21.5.

L'activiste lliberal econòmic Johan Norberg, autor de varis llibres i documentals en favor de la globalisació econòmica, considerant una falsificació històrica la seua llectura de les paraules de Friedman aixina com la seua reinterpretación de lo que Friedman interpretava com "crisis" (conseqüència de les polítiques estatistas) i com "shock" (l'aplicació immediata d'un paquet de mides de desregulación).

També va acusar a Klein i els antiglobalistas d'impondre una premissa d'impopularitat de les economies de lliure mercat, apelant a una falaz generalisació en la finalitat d'associar la llibertat econòmic-individual en la autocracia polític-colectiva. Per a l'autor, aixina com para Friedman, la llibertat política necessària per a fer eixercici d'una democràcia política, requerix de la llibertat econòmica (siga que s'elegixquen polítiques socialisants o liberalizadoras de l'activitat empresarial); Dins dels economistes lliberals, Friedman, ha segut criticat per Joshep Salerno en el seu llibre Money: Sound and Unsound, publicat en 2010 per l'Institut Ludwig von Mises.

Últims dies

En 1976 es trasllada a Sant Francisco per a integrar-se a l'Institució Hoover, a on va seguir defenent la llibertat econòmica. En 1998 escriu un llibre junt a la seua esposa, titulat Dos persones en sòrt, a on relata les seues memòries.

Va fallir a causa d'un atac cardíac el 16 de novembre de 2006, als 94 anys, en un hospital pròxim a la ciutat de Sant Francisco, a on residia des de finals de la década dels anys 70. Va ser sobrevixcut per la seua esposa Rose i pel seu dos fills: Janet i David tenia quatre nets i tres bisnietos. Despuix de la seua mort la seua família va demanar que, en lloc de rebre flors o regals, totes les aportacions desijades es destinaran a la Milton and Rose D. Friedman Foundation.^{cita requerida} Va ser incinerat i les seues cendres varen ser escampades en la baïa de Sant Francisco.

Condecoracions i honors

• En 1952 va rebre la Medalla John Bats Clark.
• En 1988 va rebre la Medalla Presidencial de la Llibertat dels Estats Units per part del president Ronald Reagan.
• En 1978 va rebre un doctorat honoris causa en l'Universitat Francisco Marroquín de Guatemala, ademés d'un auditori que va ser nomenat en el seu honor en la mateixa casa d'estudis.
• Premi Nobel Commemoratiu d'Economia en 1976.
• Va rebre títuls honoraris de distintes universitats d'EE. UU., Japó, Israel i Guatemala, aixina com la Grand Cordon of the First Class Order of the Sacred Treasure, otorgada pel govern francés en 1986.

Publicacions

• Essays in Positive Economics, 1953
• A Theory of the Consumption Function, 1957
• A Program for Monetary Stability, 1959
• Capitalism and Freedom, 1962
• Inflation: Causes and consequences, 1963
• The Optimum Quantity of Money and Other Essays, 1969
• The Counter-Revolution in Monetary Theory, 1970
• Free to Choose: A personal statement, en Rose Friedman, 1980

Vore també

• Chicago Boys
• Escola d'Economia de Chicago
• història del pensament econòmic

Bibliografia

• Bernanke, Ben (2004). Essays on the Great Depression (en anglés), Princeton University Press. ISBN 978-0-691-11820-8.
• Ebenstein, Alan O. (2007). Milton Friedman: A Biography (en anglés), St. Martin's Press. ISBN 978-0-230-60345-5.
• Friedman, Milton (1999). Two Lucky People: Memoirs (en anglés), University of Chicago Press. ISBN 978-0-226-26415-8.

Enllaços externs

Milton Friedman en Viquidites.

• Estudi preliminar de Adrian Ravier al llibre de M. Friedman "Desocupació i Inflació", Unió Editorial, colecció Laissez Faire, Madrit.
• La Curva de Phillips i la Crítica de Friedman, 2007, Dr. J F Bellod Redó, https://www.academia.edu/28766247/la_curva_de_phillips_y_la_cr%C3%8DTICA_DE_FRIEDMAN
• Série de televisió "Free to Choose" de Milton Friedman (anglés)
• Biografia i pensament econòmic de Milton Friedman
• Breu biografia de Milton Friedman
• Ficha i texts de Milton Friedman, en lliberalisme.org
• Milton Friedman (1912-2006), per David Theroux
• Frases de Milton Friedman [11] archivat en Wayback Machine.
• Lliure per a elegir, documentals de Milton Friedman en l'Universitat Francisco Marroquín
• Milton Friedman: un economiste lliberal
• ¿Per qué varen cridar tantes voltes socialista a Milton Friedman?, per Juan Ramón Rallo, del Institut Juan de Mariana
• La doctrina del shock, documental crític de Milton Friedman per Naomi Klein.
• Johan Norberg: Naomi Klein on Milton Friedman, primera entrevista a Johan Norberg per la seua rèplica a la crítica de Naomi Klein sobre Milton Friedman.