Monomotapa

Artícul principal → Història de Zimbabue.

El Regne de Mutapa, també cridat Mwene Mutapa, Manhumutapa o Monomotapa va ser un regne kalanga ubicat en el sur d'Àfrica, específicament en la frontera delimitada pel riu Zambeze entre Zàmbia, Botswana i Moçambic, durant l'Edat Moderna (entre 1430 i 1629). Es desconeix l'ubicació real de la seua capital inclús a dia de hui, encara que se sap que mantenia una important presència en la que havia segut capital de l'anterior Regne de Zimbabue, Gran Zimbabue. Es creu que el rei Mwene Mutapa i la seua gent estaven emparentats en els regnes Mwene de Zàmbia, com Bemba o Mbunda, no obstant les úniques fonts documentals disponibles sorgixen en l'arribada dels portuguesos i se centrarien en descriure determinats aspectes polític-econòmics del regne en conjunció en els successius conflictes que es donaran entre abdós imperis.

En l'arribada dels mateixos es coneixeria que Mutapa era un regne aparentment invulnerable pel férreu control que eixercia sobre els seus recursos econòmics: principalment el no res desdeñable cantitat d'or que produïen les seues mines i obtenien dels rius, i per supost el control del comerç en les conseqüents rutes que plagaban la regió. Desgraciadament els cismes interns provocats pels conflictes entre diferents faccions sumats a la pressió lusitana comportarien la transició de l'imperi a l'estat de protectorat portugués i la pèrdua d'una important porció del seu capital econòmic.

Quan les reserves d'or varen començar a agotar-se, el seu comerç va ser reemplaçat pel tràfic d'esclaus. Per eixa época, els estats àraps de Zanzíbar i Kilwa es varen tornar prominents potències esclavistes que abastien a Aràbia, Pèrsia i Índia.

Articulació de l'Estat

Monarquia

Trobem una monarquia de marcat caràcter absolutista en la que el rei eixercia la seua autoritat no solament en els seus territoris, sino també en els protectorats adjacents per mig de mides com el fet de mantindre com a rehens als hereus dels regnes veïns, lo que provocava que en múltiples ocasions sorgiren #alçament i tumults per part dels eixèrcits en dits llocs.

A modo de curiositat, en varis documents es fa referència a que el monarca era extremadament celós de la seua seguritat personal, aplegant fins al punt d'evitar usar penyores que no hagueren segut fabricades en el seu territori pel temor a ser enverinat.

Llistat de monarques de Monomotapa

Periodo	Titular	Anotacions
c. 1430	Fundació del regne
c. 1430 a c. 1450	Nyatsimba Mutota
c. 1450 a 1480	Matope Nyanhehwe Nebedza
1480	Mavura Maobwe
1480 a 1490	Nyahuma Mukombero
1490 a 1494	Changamir
1494 a c. 1530	Chikuyo Chisamarengu
c. 1530 a c. 1550	Chivere Nyasoro
1560 a 1589	Negomo Chirisamhuru	Rep l'escut d'armes per part de Sebastián I de Portugal.
1589 a 1623	Gatsi Rusere
1623 a 1629	Nyambu Kapararidze	Derrocat pels portuguesos.
1629	Monomotapa es convertix en regne vassall de Portugal
1629 a 1652	Mavura Mhande Felipe	Firma un tractat de vassallage en Portugal.
1652 a 1663	Siti Kazurukamusapa	Fill de Mavura Mhande Felipe; mor assessinat pels mercaders mestizos portuguesos.
1663	Mutapa es convertix en regne vassall de l'imperi rozwi
1663 a 1692	Kamharapasu Mukombwe	Establix una aliança en els rozvi i expulsa als mestizos portuguesos.
1692 a 1694	Nyakambira	Assumix el tro en respal del regne de Butua.
1694	Monomotapa torna a ser un regne vassall portugués
1694 a 1707	Nyamaende Mhande	Derroca a Nyakambira en respal portugués.
1707 a 1711	Nyenyedzi Zenda
1711 a 1712	Baroma Dangwarangwa	Derrocat pels rozvi.
1712	Mutapa retorna de nou a l'imperi rozwi
1712 a 1725	Samatambira Nyamhandu I	Colocat en el tro per l'Imperi rozvi.
1735 a 1740	Nyatsusu
1740 a 1759	Dehwe Mapunzagutu
1760	Caiguda de Monomotapa

Religió

El rei Mutota va establir una religió ben organisada fonamentada en el cult als ancestros o antepassats. Existia una poderosa classe sacerdotal composta per poderosos médiums, coneguts com mhondoros, que s'encarregaven de realisar rituals en santuaris orientats a contactar en els esperits d'antics membres de la realea. Ademés d'encarregar-se del manteniment de dits santuaris, els mhondoros també complien la vital funció de registrar els noms i ardits d'antics monarques eixercint de conservadors d'una història plenament oral.

Etimologia

El terme portugués monomotapa és una transcripció del títul real africà mwenemutapa que deriva de la combinació de dos paraules: mwene, que significa príncip, i mutapa, que equival a regne. En el pas del temps dit títul va acabar aplicant-se al regne en la seua totalitat, amprant-se ademés per a senyalar els seus dominis en els mapes del moment.

Història

Orígens

Artícul principal → Gran Zimbabue.

Els orígens de la dinastia mutapa es remonten a la mitat de el XV. Segons la tradició oral, el primer mwene va ser un príncip guerrer cridat Nyatsimba Mutota, procedent del regne de Zimbabue el propòsit del qual era el de trobar noves fonts de sal més al nort per al seu poble, fonts que acabaria descobrint junt a la tribu shona dels tavara. Una atra versió de la llegenda afirma que el regne de Zimbabue es trobava patint una terrible hambruna, lo que va provocar la marcha de Mutota cap al nort fins a aplegar a Zvongombe, a 350 quilómetros del Gran Zimbabue, a on fundaria una nova capital pròxima al riu Zambeze.

Expansió

El successor de Mutota, Mwenemutapa Matope, va configurar un eixèrcit recio i ben entrenat en el que va estendre els territoris del regne des de Tavara fins al oceà Índic, assimilant multitut de #ètnia i regions a les que encorajava en primera instància a unir-se voluntàriament i sense opondre resistència, oferint a canvi als cacics de les tribus un lloc en el gran concejo del ya conformat imperi. Alguns dels territoris assimilats serien els regnes costers de Kiteve i Madanda, l'àrea del Dande i el feu dels Manyika, ubicat a l'est de Zimbabue. Mwenemutapa alcançaria la seua màxima extensió en 1480, cinquanta anys despuix de la seua conformació, convertint-se en el principal Estat shona de la regió per mig de la acaparación d'al voltant de 700 000 km² de territori.

Contactes en Portugal

Els portuguesos controlaven bona part de la costa suroriental africana en el propòsit de dominar les rutes comercials cap a l'Índia. Durant este procés alguns portuguesos, coneguts com sertanejos, es varen dirigir cap a les terres de l'interior i varen conviure durant un temps en mercaders swahilis mentres que uns atres varen aplegar a convertir-se en intérprets i consellers d'importants regnes shona. És conegut, per eixemple, el cas d'António Fernandes que durant un periodo de quatre anys, entre 1512 i 1516, va visitar la totalitat dels regnes shona incloent per supost a Mwenemotapa.

El regne de Portugal entraria en contacte directe en Monomotapa al voltant de 1560, registrant una gran cantitat d'informació sobre el regne aixina com de la seua predecessora, Gran Zimbabue. Segons els mercaders swahilis, les afirmacions dels quals varen ser recopilades per l'historiador João de Fancs, Gran Zimbabue va ser una antiga capital construïda en pedres d'enorme tamany sense necessitat d'amprar cap tipo de morter. Encara que dit lloc no es trobava en l'interior de la frontera mutapa, el regne mantenia allí a alguns nobles en les seues esposes.

António Bocarro (1594-1642), un croniste i geógrafo portugués, en la seua Década 13 dona História dona Índia (1635) dedica un capítul a la descripció de les terres del regne de Monomotapa i a la riquea de les seues mines. En un dels seus capítuls s'expliquen els entrevills de cóm eixercien el comerç i el trueque els seus compatriotes portuguesos en el territori, i també cóm es transportaven els productes a través de les vies de comunicació i transports fluvials del riu Zambeze.

Uns atres dels autors més rellevants que nos aporten informació sobre els monomotapa són Filippo Pigafetta i Giovanni Botero, encara que devem tindre en conte que varis dels seus texts acaben incorporant elements de caràcter fantàstic o mitològic.

Finalment en l'any 1569, el rei Sebastián I de Portugal concep i otorga un escut d'armes per a Mwenemutapa. Est estava conformat per dos fleches argentadas en els extrems i una azada tradicional africana en el centre; tot això sobre un fondo escarlata en una corona encaixada en la part superior de l'escut. Possiblement es tracte del primer blasón propi d'una nació surafricana, encara que no existix constància de que els monomotapa ho ampraren en alguna circumstància.

Decadència i colapse

Inici del conflicte en Portugal

En 1561, un misionero jesuïta portugués conseguix introduir-se en la cort de Mwenemutapa en el propòsit de convertir al monarca i a l'èlit aristocràtica al cristianisme, fet que no assentaria res be als mercaders musulmans que residien en la capital; estos conseguirien persuadir al rei per a que ordenara l'eixecució del clerc jesuïta a penes uns dies despuix d'haver rebut el batisme i el regne de Portugal ampraria dit acte com a pretext per a penetrar en l'interior de Monomotapa en l'objectiu de controlar els recursos econòmics i comercials del regne, és dir, les valioses mines d'or i rutes del marfil.

Despuix d'una extensa fase de preparació, una expedició de mil hòmens baix les órdens de Francisco Barreto va ser posada en marcha en l'any 1568. Durant un periodo de quatre anys els portuguesos varen ser adinsant-se en el territori monomotapa aplegant a llocs tan lluntans com l'alt Zambeze, pero les malalties pròpies del lloc varen ser mermant les seues forces fins que en 1572 es varen vore obligats a tornar fins al seu campament principal.

Les tropes portugueses descarregarien les seues frustracions en els mercaders swahilis, als que massacrarien i anirien substituint paulatinament en atres comerciants procedents de Portugal i alguns mestizos que acabarien per convertir-se en titulars de finques i terres en el baix Zambeze. Aixina i tot Mwenemutapa mantindria una posició de força i superioritat sobre la seua invasor per mig de pràctiques com la demanda d'un subsidi als capitans del Moçambic portugués o l'imposició d'un impost sobre el cinquanta per cent dels productes d'importació.

Conquista portuguesa

Els diferents envestiments contra el regne i inclús els intents de manipulació econòmica resultarien poc efectius degut, principalment, al férreu control estatal sobre la producció de l'or. Lo que va supondre una major amenaça per a Mwenemutapa varen ser els conflictes interns entre diferents faccions que no dubtaven en solicitar respal militar a Portugal, situació que el regne lusità aprofitaria per a propiciar la caiguda del regne africà.

Mostra d'esta debilitat podem trobar-la en el fet de que Estats vassalls com Kiteve, Madanda i Manyika varen deixar de pagar el corresponent tribut a la parell que un nou regne, baix el mando de l'enèrgica dinastia rozwi, localisats en el territori propenc a Barwe, que es trobava plenament en alça i supondria una futura amenaça per a la ya inestable Mutapa.

Els lusitans aprofitarien l'oportunitat que se'ls va presentar en 1629 quan Mwenemutapa va fracassar estrepitosamente en el seu intent per expulsar-los, oportunitat que els permetria contraatacar i conquistar d'una volta per totes el tan ansiat regne. No varen dubtar un instant en instaurar en el tro a Mavura Mahnde Felipe, un rei títaro que firmarà una série de tractats en els que s'estipulava la conversió del regne en vassall de Portugal i la cessió d'una série d'importants mines d'or. En dit tractat ademés se'ls otorgaria als anteriorment mencionats mestizos el permís per a establir assentaments fortificados en qualsevol lloc de Monomotapa.

Mentrestant, Portugal seguia estenent el seu control sobre bona part del surest africà implantant lo que en estos moments serien els orígens del seu posterior sistema colonial, i ademés de controlar bona part de les mines d'or, també es farien en el control de les rellevants rutes comercials que adreçaven la regió.

Invasió del regne de Butwa

A principis de el XVII, els pastors rozwi varen aplegar al regne de Butwa i varen derrocar als dirigents togwa, assumint el poder i triant com a líder a un changamir o rei guerrer que transformaria Butua en un Estat capaç de competir en Mwenemutapa pel poder regional, obviant el gran mant d'influència que este eixercia per mig d'accions com el comerç directe en Portugal i els mercaders àraps de la regió.

Ya cap a finals de sigle, el changamir Dombo amenaçava i desafiava directament a Mutapa, entrant finalment en el regne en 1684 i derrotant a les tropes del mwenemutapa Kamharapasu Mukombwe en lo que es coneixeria com la batalla de Mahungwe. La mort de Mukombwe en 1692 donaria lloc a una crisis successòria en la que els portuguesos respalarien a un successor i els rozwi, dirigits per Dombo, a un atre. Açò provocaria un nou conflicte en el que el monarca de Butwa donaria el primer pas arrasant la ciutat portuguesa de Dembarare prop de la capital monomotapa i assessinant als comerciants lusitans que atestaban la regió.

D'esta forma el changamir Dombo colocaria en el tro de Mwenemutapa a Nyakambira, que governaria el regne de forma independent, entre 1692 i 1694, fins que en este últim any els portuguesos acabaren en la seua vida en batalla i depositaren en el tro a Nuamaende Mhande. Aixina i tot el rei Dombo seguiria en la seua creuada contra Portugal, esta volta destruint la ciutat de Masikwesi, lo que li va permetre controlar per complet la producció d'or des del regne de Butwa a Manyike i desbancar a Mwenemutapa definitivament com a principal potència shona de la regió.

Final de Monomotapa

El conflicte entre Portugal i Butua va continuar durant el XVII i va propiciar que cap de les potències fora capaç de mantindre el control de Mwene Mutapa per molt temps. Aixina s'observaria cóm els primers mantindrien el control del regne entre 1629 i 1663 per a passar a mans dels segons des de 1663 a 1694, i tornar a mans portugueses fins a 1712. Finalment, serien els rozvi els qui depositaren a l'últim rei, Samatambira Nyamhandu, prèvia independència del regne en 1720; dita emancipació es deu a la pèrdua d'interés dels mateixos sobre el regne darrere d'estendre els seus territoris encara més cap al sur, això sí, quedant-se en la major part de les terres que havien pertanygut anteriorment a Monomotapa.

En 1723, Nyamhandi trasllada la capital del regne a un lloc propenc a l'assentament comercial portugués de Tete. En la mort del monarca, un jove Dehwe Mapunzagutu ascendix al tro i busca de nou el respal portugués invitant-los de regrés a Mutapa. Despuix de la seua mort en 1759, la qual posa fi a la dinastia mwenemutapa, tindrà lloc una cruenta i destructiva guerra civil de la que el regne mai es recuperaria, donant lloc a una nova estirp en la que els monarques amprarien el títul de mambo per a calificar-se com a tals i que governarien un territori encara més chicotet fins que, en 1917, l'últim monarca d'esta nova dinastia, mambo Chioko, cau en batalla front als portuguesos.

Mutapa com Ofir

L'Imperi va tindre un atre efecte secundari indirecte en l'història d'Àfrica del Sur. El seu or va suscitar en els europeus la sospita de que Monomotapa controlava les llegendàries mines del rei Salomón conegudes a través de la Bíblia com Ofir. La creència que les mines es trobaven dins del regne de Monomatapa en Àfrica del Sur va ser un dels factors que varen conduir a la Companyia Holandesa de les Índies Orientals a fundar la Colónia de la Veta, que conduiria finalment a la creació del país de Suràfrica.

Açò no significa que les llegendes anaren la causa primària per a fundar la citada colónia, puix el seu objectiu era crear una factoria, a mig camí, a on els barcos pogueren aprovisionarse en el seu camí cap a i des de l'Índia; pero la llegenda va ser difosa entre el poble menys cult per a reclutar als primers #colon. Alguns registres sugerixen que la major part d'estos varen somiar en trobar la ciutat llegendària d'or en Àfrica del Sur, una creència que té clars paralelismes en el mit suramericà d'El Dorat en el que molt possiblement es va inspirar.

Irònicament, Suràfrica realment tenia les majors reserves d'or conegudes en la terra, en lo que és ara Johannesburgo, pero transcorrerien més de doscents anys fins que fora descobert i fundada esta població. En atres paraules, la llegendària «ciutat d'or d'Àfrica del Sur» no va existir, pero els descendents d'aquells #colon terminarien per construir una. Johannesburgo encara és a sovint cridada "la ciutat d'or" i de fet el seu nom en casi totes les llengües indígenes es traduïx exactament (compare's Gauteng en sesoto en Egoli en zulú).

Bibliografia

• Bairoch, Paul (1991). Cities and economic development: from the dawn of history to present. Chicago: university of Chicago Press. p. 596. ISBN 0-226-03466-6.
• Oliver, Roland & Anthony Atmore (1975). Medieval Africa 1250–1800. Cambridge: Cambridge University Press. p. 738. ISBN 0-521-20413-5.
• Owomoyela, Oyekan (2002). Culture and customs of Zimbabwe. Westport: Greenwood Publishing Group. p. 163. ISBN 0-313-31583-3.
• Stewart, John (1989). African States and Rulers. Jefferson: McFarland & Company, Inc. p. 395. ISBN 0-89950-390-X

• Elkiss, T.H., The Quest for an African Eldorado: Sofala, Southern Zambezia, and the Portuguese, 1500–1865. Waltham, MA: Crossroads Press, 1981.
• Taylor & Francis, Ltd., Journal of Southern African Studies, Vol. 19, No. 3 (Sep., 1993), pp. 532-533.

• Beach, D.N. The Mutapa Dynasty: A Comparison of Documentary and Traditional Evidence - History in Africa, Vol. 3 (1976).
• Munzwa K. M. and Wellington J., Urban Development in Zimbabwe: a human settlement perspective.
• Mudenge, S. I. G., A Political History of Munhumutapa, c. 1400-1902.
• Fraticelli, B. Una aventura més allà de la Mar Tenebrosa: el Monomotapa.

Vore també

• Història de Zimbabue
• Expansió bantú