Montuvio
Montuvio és el nom que rep el tradicional ginet i llaurador de la Costa equatoriana. Per a alguns el seu nom es deu a l'art de montar a cavall, lo que li convertiria en l'arquetip del vaquer de la costa del Pacífic d'Equador —mentres el chagra és el vaquer de la Serra d'Equador— en un rol similar al dels llaneros de Colòmbia i Veneçola.[1]La seua vestimenta inclou un capell alado, una camisa llaugera, pantaló de tela i botes, un machet, el gancho i un cavall per a transportar-se.[2]
Segons el cense equatorià de 2022 els montuvios representen el 7,7 % de la població de l'Equador, lo que significa que en el 2022 més de 1 304 994 equatorians es varen identificar com montuvios. El cens també va mostrar que la major part dels montuvios es troben en les províncies del Guayas, Manabí i Els Rius.
Etimologia i definició
[editar | editar còdic]Definició
[editar | editar còdic]Segons el CODEPMOC (Consell Nacional del Poble Montuvio de l'Equador), els montuvios es definixen com:[3]
Lo montuvio és una cultura lligada a l'agricultura i la vaquería, no una ètnia, ya que està conformat per mestizos que compartixen una cultura pròpia i que es diferencia de la cultura mestiza en general, del poble. En ser una cultura abans que ètnia, el principi de autoidentificación permet a distintes persones pertànyer al poble montuvio sempre i quan compartixquen les traces culturals característiques.[3]Ademés, és una cultura exclusiva, d'Equador que es troba en un accident geogràfic que solament es troba dins dels llímits d'este país (el Golf de Guayaquil, la conca del Riu Guayas i la província de Manabí). Açò ho diferencia de la cultura indígena andina que a través de l'idioma quichua i festivitats com l'inti raymi, compartix cultura en els indígenes de Perú. De la mateixa manera els afroecuatorianos compartixen cultura i cosmovisión afro en el pacífic Colombià. No vol dir que lo indígena i afroecuatoriano no siga propi d'Equador, sino que no és exclusiu, a diferència del montuvio que és netament equatorià. Per esta raó els montuvios tenen una importància cultural molt gran per a Equador (ademés del seu rol protagónico en l'història a través de la Revolució lliberal), i han influït de manera important en la lliteratura, la gastronomia, la música i la vestimenta, açò últim a través del capell de palla toquilla, que va ser considerat com "símbol de la ecuatorianidad".[4]
Etimologia
[editar | editar còdic]
En 1934, despuix de la publicació del llibre "Els Sangurimas", José de la Quadra utilisa la paraula montuvio (escrita en uve) per a trencar l'idea del seu concepte com "simples llauradors o vaquers" i ho va expondre per mig de l'us d'un vocablo, representatiu dels habitants de la zona costera, regada per grans rius llitorals i els seus tributaris,[5] remarcant l'etimologia llatina i remetent a "mont", "riu" i "vida" (fluvius).
En 2014, després de 10 anys de lluita del comunicador manabita Ángel Loor, va conseguir fer que s'incloga en el Diccionari de la llengua espanyola, la paraula montuvio en "v" per a descriure a l'home de la Costa equatoriana i el seu concepte definit com a tal, degut a que en el diccionari es trobava la paraula montubio en "b" per a descriure a l'home recio, grosser i montaraz, lo que resultava ofensiu para dita cultura.[6][7]
Estudis sociològics
[editar | editar còdic]
El sorgiment de lo montuvio va tindre el seu paralelisme en els estudis sociològics similars en Amèrica Llatina. Destaquen els escrits de Leopoldo Lugones sobre el payador, persona de la pampa argentina que desenrolla versos i improvisa complas, de manera similar que els montuvios cultiven el amorfino, sent el mateix arquetip del vaquer comú d'Hispanoamèrica. Este text va ser publicat en 1916 i es va convertir en un referent en estudis similars. De forma similar, es va escriure la novela Donya Bàrbara en 1929 de la ploma de Rómulo Gallecs, iniciant la novela realista llatinoamericana en la temàtica dels llaneros veneçolans. Novament es repetix un arquetip similar, no en la pampa sino en la orinoquía o els plans. Per la seua banda en Equador José de la Quadra publicaria la novela Els Sangurimas en 1937, a lo que li seguiria l'obra sociològica titulada "El montuvio equatorià". Allí De la Quadra desenrollaria la seua teoria sobre l'orige del montuvio, la seua etimologia, descriuria les característiques d'este grup com alguna cosa més que simples llauradors. La rellevància d'este treball es troba en el fet de que producte de la gran migració interna, s'estava creant una nova classe de llauradors cada volta més numerosos en la costa. En esta regió, les cultures indígenes si ben varen ser més antigues, el seu desenroll va ser menor segons els estudis arqueològics que es varen desenrollar durant el XX, i més be el seu desenroll es va portar a terme a partir de la migració interna que escomençaria a cobrar força des de el XVIII al voltant del riu Guayas i la seua conca en lo que ara seria la província dels Rius i Manabí. Açò es consolidaria en el XIX quan Guayaquil superaria a Quito en població, just abans de la Revolució Lliberal, i s'articularia culturalment durant les primeres décades del següent sigle. En el llibre "El montuvio equatorià", José de la Quadra formalisa este procés sociológicament.[8]
Història
[editar | editar còdic]La conca del Riu Guayas
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Riu Guayas.
La Costa d'Equador ha exhibit històricament una varietat important de relacions laborals que es varen desenrollar principalment en la conca del Riu Guayas. De fet, en la segona mitat de el XVIII, la Costa contava en un segment considerable de propietaris lliures i llauradors independents que es dedicarien a la vaquería i agricultura. Si es compara en els Vages, només la partix sur de la Serra contava en un grup comparable de llauradors, mentres que en el nort eren molt comuns els obrajes. Les plantacions de la Costa contaven en un núcleu de jornaleros, al que se sumaven emigrants estacionals procedents tant de les terres altes com d'atres zones de la Costa. Encara que molts dels treballadors assalariats no estaven vinculats formalment a les plantacions per deutes, com si succeïa en la regió andina, es varen desenrollar mijos alternatius i informals de construir relacions de dependència per a mantindre als treballadors "voluntàriament" en les plantacions. Una atra relació habitual era la del sembrador (en el cas del cacao, en particular que era el principal producte d'exportació per la seua freqüència en la conca del Riu Guayas), que treballava per contracte per a convertir les llavors en arbres madurs, un procés que durava quatre anys.[9]
L'organisació del treball en la Costa va permetre una major movilitat social i espacial entre la població que l'experimentada comunament pels llauradors de la Serra. En contrast en l'image pijorativa de les qualitats dòcils i passives del llaurador de la Serra, l'habitant rural de la Costa és descrit com una persona independent que no es deixa humiliar per les diferències de classe. Se li considera producte de la mescla racial i li'l representa generalment apegado al seu machet, que no dubta en utilisar en les seues numeroses baralles, aixina com pel capell de palla toquilla, que es confeccionava en Manabí en la ciutat de Montecristi.[9]
En la seua obra "El montuvio equatorià" José de la Quadra definix el territori que caracterisa al montuvio:[5]
Participació en la revolució lliberal
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Revolució lliberal d'Equador.
En la finalitat d'enfortir el comerç i mantindre el seu control total sobre les importacions i exportacions, Guayaquil va buscar constantment evadir o reduir els intents de Quito per controlar el seu port i l'activitat comercial auxiliar. Qualsevol acte llegislatiu o administratiu originat en Quito i dirigit cap als interessos essencials del port era interpretat per Guayaquil com alguna cosa negatiu. Quan en 1895, ajudats pels treballadors de les facendes i respalats pels diners del cacao, els costeños varen portar a terme la Revolució lliberal (fins a 1925 i la caiguda del cacao), el regionalisme va ser una actitut especialment dominant en el país. Els càrrecs polítics devien distribuir-se cuidadosadament entre costeños i serrans; la ciutat d'orige es va convertir en un assunt de minuciós escrutini en les delicades lluites polítiques. Els montuvios varen participar com a part dels montoneros, nom en el que varen ser denominats als grups polítics llauradors de la Costa que recolzaven a Eloy Alfaro i el partit lliberal.[9] També li les coneix com montoneras, que varen anar en realitat regirades llauradores.
A principis de el XIX els pobladors en la conca del riu Guayas, específicament en Bava i Vinces havien format partides d'assalt guerrilleres i atacat a les tropes del general Illingworth, estacionades en la zona. Des de llavors es va escomençar a consolidar les característiques montuvias que varen ser expressades, de la següent manera:[10]
Com a part de la seua participació en la revolució es registra una série de vores que varen ser recopilats pel musicólogo Juan Mullo Sandoval baix el títul de "Vores montoneros i chapulos: semàntica de la cançó alfarista". Dins de les cançons més tradicionals d'este tipo es troba "Viva Vargas Torres" que continua sent interpretada fins a l'actualitat per artistes com Margarita Laso. Fa referència al revolucionari esmeraldeño que s'alçaria en rebelió durant els primers anys de el XX.
L'auge cacaotero i bananero
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Història_econòmica_de_EquadorEl_auge_cacaotero_i_el_progressisme.
L'auge cacaotero va caracterisar l'història d'Equador en el XIX. Va incentivar la migració a la costa i va fer que Guayaquil sobrepasse en població a Quito per primera volta. Els canvis socials que açò va causar varen tindre conseqüències polítiques, entre elles la més important va ser la revolució lliberal. Durant els anys de 1950 a 1974, la població urbana va créixer d'aproximadament el 25% al 42% de la població total. No obstant, és important el creiximent de les ciutats de la costa que ha segut particularment ràpit. Machala, Esmeraldes i les ciutats costeres de l'interior, Quevedo i Sant Dumenge, deuen gran part del seu creiximent a l'expansió del cultiu del banano. Quevedo, Sant Dumenge i Machala estan creixent a una taxa que supera el 10%, mentres que la d'Esmeraldes, Portoviejo, Manta, i Guayaquil superen el 5%. En una taxa de creiximent natural per al conjunt de la nació llaugerament superior al 3%, és evident que el creiximent urbà és producte principalment de la migració interna.
En conseqüència, el volum total de la migració interna va aumentar d'al voltant de 0,5 millons en 1950 a prop d'1,25 millons en 1962. És dir, el pes demogràfic de la costa aumente del 13% al 30% per a inicis dels xixanta.[9]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Ortiz, Gonzalo. «Els indígenes s'alcen per a ser contats en el cens» (en anglés). Inter Press Service. Consultat el 9 d'agost de 2015.
- ↑ El Diari. «La vestimenta montuvia» (en espanyol). Consultat el 23 de giner de 2020.
- ↑ 3,0 3,1 Histoire(s) de l'Amérique latine.10Consultat el 2024-06-04.
- ↑ «El capell de palla toquilla, un símbol de la ecuatorianidad».
- ↑ 5,0 5,1 De la Quadra, José (2009). «El Montuvio Equatorià», Dotze Relats, Els Sangurimas, Colecció Antares, p. 11.
- ↑ Corder d'Espinosa, Susana. «Montubio, no: montuvio» (en espanyol). Consultat el 23 de giner de 2020.
- ↑ Ramos, Patricio. «En avant, montuvio s'escriurà en ‘uve’» (en espanyol). Consultat el 23 de giner de 2020.
- ↑ Quadra, José de la (1996). El montuvio equatorià: ensaig de presentació (en és), Libresa. ISBN 978-9978-80-381-3.
- ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 Urban Anthropology.8(3/4)
- 313–332.ISSN 0363-2024.Consultat el 2023-05-22.
- ↑ Bolletí d'Estudis Llatinoamericans i del Carib.(21)
- 16–31.ISSN 0304-2634.Consultat el 2023-05-22.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Montuvio» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.