Nectario
En botànica, els nectarios són glàndules que segreguen una solució azucarada cridada néctar. El néctar té com a funció la d'atraure insectes, pardals i atres animals. Els sucres més comuns que es troben en el néctar són la sacarosa, la glucosa i la fructosa, si ben també poden trobar-se atres sucres simples i inclús alguns polisacàrits com la maltosa i la melobiosa.
Constitució dels nectarios
[editar | editar còdic]Els nectarios poden estar formats simplement per tricomas nectaríferos, o poden estar constituïts per teixit epidérmico o parenquimático diferenciat en teixit secretor, i poden estar vascularizados o no. Quan el teixit nectarífero és epidérmico, l'eixida del néctar ocorre a través de la cutícula. Freqüentment les cèlules secretoras estan diferenciades en cèlules de transferència. Quan la secreció del néctar ocorre en el teixit parenquimático, l'eixida del néctar a l'exterior es pot operar a través d'estomes no funcionals.[1]
Ubicació dels nectarios
[editar | editar còdic]
Es dona el nom de nectario a qualsevol orgue capaç de segregar néctar, tant si constituïx una dependència floral (nectario floral) com si no (nectario extrafloral).[2]
Nectarios florals
[editar | editar còdic]Els nectarios florals poden localisar-se en els més diversos òrguens: en el tàlem (a on pot prendre forma anular, cridant-se en tal case disc nectarífero), en els tépals (Fritillaria), en els pétals (Ranunculus), en els estams (Rheum), en els carpelos en forma d'un pulvínulo (Apiaceae).[2]
Nectarios extraflorales
[editar | editar còdic]Els nectarios extraflorales se situen fòra de les pertinences de la flor, encara que a voltes li'ls considera part de l'aparat de reclam de la flor cap als agents polinisadors; en la majoria dels casos no estan relacionats en la polinisació.[3] En canvi, en general, tenen la funció de defensa, per eixemple els que atrauen formigues que mantenen la planta lliure dels atacs d'herbívors.[4]
Moltes espècies (més de 3941 de 108 famílies diferents) presenten nectarios extraflorales. Li'ls troba en una varietat d'estructures (fulls, tallos, etc.) per eixemple, les espècies del gènero Vicia tenen nectarios en les estípulas.[2] En alguns casos la secreció de néctar extrafloral és induïda com a mecanisme de defensa indirecte.[5] Els nectarios de Passiflora s'assemblen als ous d'algunes espècies de palometes i semblen enganyar a estes, que no volen depositar els seus ous prop d'atres presents. Ademés també atrauen a formigues, defensores de la planta.[6]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ González, A.M. & Arbo, M.M.. «Organisació del cos de la planta. Tema 14: Estructures glandulares, 14.8 Nectarios». Morfologia de Plantes Vasculars. Universitat Nacional del Nordest. Consultat el 10 de juny de 2012.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Font Quer, P. (1977). Diccionari de Botànica. 6ª reimpressió, Barcelona: Editorial Llabor, S. A., pp. 748-749. ISBN 84-335-5804-8.
- ↑ “Temporal, spatial and biotic variations in extrafloral nectar secretion by Macaranga tanarius” (2000). Functional Ecology 14 (6): 749. doi:.
- ↑ Plant-Provided Food for Carnivorous Insects - Cambridge University Press
- ↑ (2007).New Phytologist.178(1)
- 41-61.doi:10.1111/j.1469-8137.2007.02330.x.Consultat el 5 de juliol de 2012.
- ↑ Sezen, Uzay. «Ants defending extrafloral nectaries of the passió flower (Passiflora incarnata)». Consultat el 6 de giner de 2012.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Nectario» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.