Pétal

Archiu:Petal-sepal.jpg

Pétal

Archiu:Pétalo-sépalo.jpg

Pétals i sépals en una flor.

En botànica, el pétal és un antófilo que forma part de la corola d'una flor. És la part interior del periant, el qual comprén les parts estèrils d'una flor. En una flor "típica" els pétals són cridaners i coloreados, i rodegen les parts reproductives. El número de pétals en una flor és indicatiu de la classificació de la planta: dicotiledóneas, que típicament tenen quatre o cinc pétals; i monocotiledóneas, que tenen tres o algun múltiple de tres pétals. La funció principal dels pétals o de la corola és la d'atraure els polinisadorés.

Existix una considerable variació en la forma de pétals entre plantes. Els pétals poden estar units en la base, formant un tubo floral. En algunes flors, el periant sancer forma una tassa (cridada tubo de cáliz) rodejant el gineceo, en els sépals, pétals, i estams units a la vora del cáliz.

Les flors d'algunes espècies carixen o han reduït molt els seus pétals. Són cridades apétalas. Eixemples de flors en periantios molt reduïts poden ser vists entre les gramíneas. Açò és característic de plantes polinizadas pel vent que no necessiten atraure a polinisadors.

Anatomia

L'estructura de tépals i pétals és similar a la dels sépals. Les parets de les cèlules epidérmicas freqüentment són convexas o papilosas, especialment en la cara adaxial. En molts pétals, com els de Brassica napus, les papiles són còniques, en un engrosamiento cuticular marcat en l'àpiç, i estrías radials cap a la base. S'ha sugerit que estos engrosamientos permeten una difusió parella de la llum emergent, de manera que la lluentor dels pétals és uniforme en qualsevol àngul d'allumenament.

Algunes cèlules epidérmicas dels pétals són osmóforos, contenen olis essencials que impartixen la fragància característica a les flors. El mesófilo generalment no presenta parènquima clorofiliano, sino parènquima fonamental.

Color dels pétals

El color dels pétals resulta de la presència de pigments. En moltes flors les cèlules presenten cromoplastos en pigments carotenoides (rojos, anaranjados, grocs). Els pigments més importants són els flavonoides, principalment antocianinas, que es troben dissolts en el suc celular; els pigments bàsics són pelargonidina (roig), cianidina (violeta), i delfinidina (blau), els flavonolés (grocs o color marfil). El color dels pigments antociánicos depén del pH del suc celular: en Brunfelsia australis (azucena del mont) les flors són violáceas, en envellir es tornen blanques per un canvi en el pH.

El color blanc de moltes flors, com per eixemple Magnolia grandiflora, es deu al fenomen de reflexió total de la llum. Els pétals poden presentar espais d'aire en posició subepidérmica o una capa de cèlules en abundants grans d'almidó, i en abdós casos la llum es reflectix. Els colors obscurs, es deuen a una absorció total de la llum operada per pigments complementaris. En Tulipa gesneriana (tulipán negre) hi ha antocianina blau en les cèlules epidérmicas i caroteno groc en les subepidérmicas.

En algunes espècies les parts basals dels pétals contenen un flavonolglucósido cridat chalcona, que absorbix la llum ultravioleta, convertint-les en "guies de néctar" per als insectes polinisadors. Este color particular, visible solament per als insectes, es denomina "púrpura d'abelles".