Nuc borromeo

Nuc borromeo

Es diu nuc borromeo o nuc Borromi al constituït per tres rogles enllaçats de tal forma que, en separar un qualsevol dels tres, es lliberen els atres dos. Pero estrictament parlant és un enllaç.

Per esta característica resulta interessant per a la topología combinatòria i per a la Teoria de nucs. La denominació té orige en que la família nobiliaria italiana apellidar Borromi ^{cita requerida}va adoptar els tres círculs units en un nuc com a principal emblema heràldic del seu blasón.

Sol representar-li-ho com tres rogles o anells (flexibles no rígits) parcialment entrellaçats que es intersecan de tal manera que en separar un dels anells queden lliures els atres dos, és dir els anells no estan enllaçats per parells. Les superfícies que descriuen estos anells formen una zona central d'intersecció, tal com si es tractara d'un diagrama de Venn.

La propietat de que en tallar un dels anells es lliberen els restants permet crear nucs borromeos de quatre o més anells.

Representat en tres llaços circulares d'iguals dimensions ha segut utilisat per la cristiandad —de la mateixa manera que el triàngul equilátero— com alegoria de la Santíssima Trinitat.

En psicoanálisis, a partir de l'ensenyança de Lacan s'utilisa el nuc borromeo per a indicar l'estructura que formen els tres registres del ser parlant, tal com es presenten en l'experiència analítica: el registre de Lo Real, el registre de Lo Imaginari i el registre de Lo Simbòlic, el triple enllaç del qual definix l'objecte a, «causa del desig». Introduït en una atra funció en el Seminari 19 de Lacan (1971-1972), el nuc borromeo pansa a ocupar un lloc central en la formalisació de l'estructura dos anys despuix. La seua rellevància clínica, comprovada en el Seminari 23 (1975-76) per al cas de James Joyce,^{cita requerida} es generalisarà un any més vesprada per mig d'un nuc de quatre llaços que, als tres registres, agregarà el sinthome.

Vore també

• Cabuyería
• Anells moleculars de Borromeo