Orsoa Menor
La Orsoa Menor o Ursa Minor és una constelació del hemisferi nort. La seua forma s'assembla a la de l'Orsoa Major, a la que també es compara en un carro o un cace: sèt estrelas, quatre formen un rectàngul i les atres tres una llínea, que pot vore's com el mànec d'una cullera o el tir d'un carro. Va ser una de les 48 constelacions enumerades originalment per l'astrònom Claudio Ptolomeo en el II, i des de llavors forma una de les 88 constelacions contemporànees.
L'element més conegut de l'Orsoa Menor és l'estrela polar, cridada Polaris,[1] la qual es troba situada aproximadament en la prolongació de l'eix de la Terra, de modo que permaneix casi fixa en el cel i senyala el pol nort geogràfic, per lo que ha segut usada per navegants com a punt de referència en les seues travessies. Donada la seua ubicació, l'Orsoa Menor solament es pot vore en el hemisferi nort, pero a canvi, en dit hemisferi es veu tot l'any. Junt en l'Orsoa Major, és un dels elements més característics del firmament del hemisferi nort.
Història
[editar | editar còdic]
En els catàlecs d'estreles babilonios, l'Orsoa Menor era coneguda com «el Carro del Cel» (MULMAR.GÍD.DA.AN.NA, també associada a la deesa Damkina). Apareix en el catàlec MUL.APIN, compilado al voltant de l'any 1000 a. C., entre les «Estreles d'Enlil», és dir, del cel septentrional.[2]
Com l'Orsoa Menor està formada per sèt estreles, la paraula llatí per a «nort» (és dir, a on apunta Polaris) és septentrio, de septem (sèt) i triones (bous), de sèt bous que conduïxen un llaurat, als que també s'assemblen les sèt estreles. Este nom també s'ha atribuït a les estreles principals de l'Orsoa Major.[3]
El nom antic de la constelació és Cynosura (grec Κυνοσούρα «coa de gos»). L'orige d'este nom no està clar (que l'Orsoa Menor siga una «coa de gos» implicaria que una atra constelació propenca és «el gos», pero no es coneix tal constelació).[4]«L'orige d'esta paraula és incert, ya que el grup d'estreles no respon al seu nom a menos que el propi gos s'adjunte; no obstant, alguns, recordant una llegenda variant de Calisto i el seu gos en lloc d'Arques, han pensat que ací es troba l'explicació. Uns atres han tret este títul del promontori àtic a l'est de Marató, perque els mariners, quan s'acostaven a ell des de la mar, veen estes estreles lluint per damunt i més allà; pero si hi ha alguna conexió ací, la derivació inversa és més provable; mentres que Bournouf va afirmar que no està associat de cap manera en la paraula grega per a «gos».
George William Cox ho va explicar com una variant de Λυκόσουρα, entés com a «coa de llop» pero per ell etimologizado com a «rastre, o tren, de llum» (és dir, λύκος «llop» front a λύκ- «llum»). Allen senyala el nom irlandés antic de la constelació, drag-blod «rastre de fòc», a modo de comparació. Brown (1899) va sugerir un orige no grec del nom (un préstam d'una asiria An-nas-sur-ra «alta elevació»).[5]
Segons Diógenes Laercio, citant a Calímaco, Tals de Mileto «va medir les estreles del Carro pel que naveguen les Fenicias». Diógenes identifica estes com la constelació de l'Orsoa Menor, que pel seu us reportat pels fenicios per a la navegació en la mar també varen ser nomenats Phoinikē.[6][7]
La tradició de denominar «orsos» a les constelacions septentrionals sembla ser genuinament grega, encara que Homero es referix a un únic «orso».[8]La «orsoa» original és, puix, l'Orsoa Major, i l'Orsoa Menor va ser admesa com la segona, o «Orsoa Fenicia» (Ursa Phoenicia, d'ahí Φοινίκη, Phoenice) solament més vesprada, segons Estrabón (I.1.6, C3) per una sugerència de Tals, que la va propondre com a ajuda per a la navegació als grecs, que havien estat navegant per l'Orsoa Major. En l'antiguetat clàssica, el pol celest estava alguna cosa més prop de Beta Ursae Minoris que d'Alfa Ursae Minoris, i es considerava que tota la constelació indicava la direcció nort. Des del periodo medieval, s'ha tornat convenient utilisar Alpha Ursae Minoris (o «Polaris») com l'Estrela del Nort. A pesar de que, en el periodo medieval, Polaris encara estava a varis graus de distància del pol celest.[9][10] Ara, Polaris es troba a uns 3/4 de grau del pol nort celest i seguix sent l'actual estrela polar. El seu nou nom llatí de stella polaris no es va falcar fins a principis de l'Edat Moderna.[11]
Mitologia
[editar | editar còdic]
El catasterisme de l'Orsoa Menor té, en la mitologia grega, variants, i en la majoria de casos es tracta de versions dels mits associats a l'Orsoa Major. Eratóstenes diu que esta orsoa és la que criden «menor». La majoria li va donar el nom de Fenice («fenicia») i va ser molt apreciada per Artemisa. La va convertir en fera sense saber que Zeus el havia seduït. Es diu que més vesprada, despuix de haver-la perdonat, la va rodejar de glòria en colocar una segona image d'ella entre les estreles, de manera que tinguera un doble honor. Aglaóstenes, en les Náxicas, declara que va ser una nodriça de Zeus, Cinosura, i que era una de les nimfes del monte Anada: per ella varen rebre el nom de Cinosura tant el port com la zona limítrofa en la ciutat anomenada Histos (est era el nom) que va fundar el grup de Nicóstrato. La nimfa va aplegar allí junt en els telquines, que —diu— eren servidors de Rea, de la mateixa manera que els curetes i els dàctils de l'Anada. Arato la flama Hèliç, oriunda de Creta; i diu que va ser nodriça de Zeus i que per això li la va considerar digna de contar en un lloc de honor entre els astres.[13]
Pero molts han dit que l'Orsoa Major és com un carro, i els grecs la criden amaza. Aquells que, al principi, varen observar les estreles i varen supondre el número d'estreles en les diverses constelacions, no varen cridar a este grup «gosa» sino «carro o carreta», perque dos de les sèt estreles que semblaven d'igual tamany i més propenques juntes es consideraven bous, i les atres cinc eren com la figura d'una carreta. I aixina la constelació més pròxima a esta la varen cridar Boyero. Arato, en efecte, diu que ni Boyero ni el Carro tenen estos noms per la raó anterior, sino perque l'Orsoa sembla, a manera de carreta, girar al voltant del pol nort, i el Boyero sembla ser el seu conductor. Diu Parmenisco que vinticinc de les estreles varen ser agrupades per certs astrònoms per a completar la forma de l'Orsoa, no sèt. I aixina, la que seguia a la carreta i abans es dia Boyero, ara és coneguda com Arctophylax («vigilant de l'orsoa»), i en la mateixa época en que vivia Homero li la coneixia com a Orsoa. Sobre els Septentriones Homero diu que es dia tant Gosa com a Carro.[14] Una llegenda cretense diu que, per a escapar de Cronos, Zeus es va transformar en serp (Dragó) i a les seues nodrices en dos orsoes.[15][16]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «IAU-Catalog of Star Names (CSN)». Consultat el 9 de febrer de 2026.
- ↑ Rogers, John H.. “Orígens de les constelacions antigues: I. Les tradicions mesopotámicas”. Journal of the British Astronomical Association 108: 9-28. Bibcode: 1998JBAA..108....9R.
- ↑ Wagman, Morton. Lost Stars: Lost, Missing and Troublesome Stars from the Catalogues of Johannes Bayer, Nicholas Louis de Lacaille, John Flamsteed, and Sundry Others, Blacksburg, Virginia: The McDonald & Woodward Publishing Company, pp. 312, 518. ISBN 978-0-939923-78-6.
- ↑ Allen, Richard Hinckley. Star Names: Their Lore and Meaning. 447f.
- ↑ «Molt recentment, no obstant, Brown [Robert Brown, Researches into the origin of the primitive constellations of the Greeks, Phoenicians and Babylonians] ha sugerit que la paraula no és d'orige helènic, sino eufrático; i, en confirmació d'açò, menciona un títul de constelació d'eixa vall, transcrito per Sayce com An-ta-sur-ra, l'Esfera Superior. Brown llig este An-nas-sur-ra, Alta en Elevació, certament molt apropiat per a l'Orsoa Menor; i ho compara en Κ-υν-όσ-ου-ρα, o, omesa la consonante inicial, Unosoura». (Allen, Richard Hinckley (1963). «Star Names: Their Lore and Meaning». Nova York, Dover Editions; p. 448). Brown senyala que Arato descriu acertadament a «Cynosura» com «que corre alt» («al final de la nit el cap de Cynosura corre molt alt», κεφαλὴ Κυνοσουρίδος ἀκρόθι νυκτὸς ὕψι μάλα τροχάει v. 308f).
- ↑ Hermann Hunger, David Edwin Pingree, Ciències Astrales en Mesopotamia (1999), google.ch/books?aneu=7hnTZ8tdOS0C&pg=PA68 p. 68.
- ↑ Albright, William F.. “Factors oblidats en la revolució intelectual grega”. Proceedings of the American Philosophical Society 116 (3): 225–42.
- ↑ «Ursa Minor». Star Tals. Self-published. Blomberg, Peter E.. «¿Cóm va rebre el seu nom la constelació de l'Orsoa?», Pásztor, Emília (ed.). Arqueoastronomía en Arqueologia i Etnografia: Papers from the Annual Meeting of SEAC (European Society for Astronomy in Culture), held in Kecskemét in Hungary in 2004, Oxford, UK: Archaeopress, pp. 129-32. ISBN 978-1-4073-0081-8.
- ↑ Kenneth R. Lang (2013). com/books?aneu=PVJEAAAAQBAJ&pg=PA10 Essential Astrophysics, Springer Science & Business Mija, pp. 10-15. ISBN 978-3-642-35963-7.
- ↑ La posició del pol nort celest es mou d'acort en la precesió axial de la Terra, de tal forma que dins de 12 000 anys, Vega serà l'estrela polar
- ↑ «Ursa Minor - Polaris».
- ↑ Ridpath, Ian. «Urania's Mirror c.1825 – Ian Ridpath's Old Star Atlases». Self-published.
- ↑ Eratóstenes: Catasterismos II (Orsoa Menor)
- ↑ Higino: De Astronomica II, 2 (Orsoa Menor)
- ↑ Escolio a Arato: Fenomens, 46
- ↑ Rogers, John H.. “Orígens de les antigues constelacions: II. Les tradicions mediterrànees”. Journal of the British Astronomical Association 108: 79-89. Bibcode: 1998JBAA..108...79R.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Osa Menor» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.