Palinología
La palinología és una disciplina de la botànica dedicada a l'estudi del polen i les esporas. Esta se centra fonamentalment en l'anàlisis de la seua morfologia externa que presenta patrons estructurals diferents a tenor de les variacions en l'exina, que és la paret externa dels grans de polen. L'estudi i anàlisis microscòpic de la seua simetria, obertures en les parets, contorn, forma, tamany, etc. té un valor taxonómico i permet distinguir tàxons diferents a distints nivells (família, gèneros, espècies). És en l'estudi paleontológico a on alcança la seua màxima versatilitat, puix el polen té gran resistència a la putrefacció per les característiques químiques de la exina. Esta àrea d'investigació es denomina "paleopalinología".
La paleopalinología es basa en la capacitat de polen i espores (també denominats palinomorfos) per a ser fosilizados. Els palinomorfos poden ser transportats pel vent, o a través d'atres vectores com els animals, i depositats sobre diferents materials. Estos microfósiles sedimentados a lo llarc del temps experimenten processos de fossilisació de la seua exina de manera que es pot extraure, datar i identificar el polen d'un determinat material i deduir aixina cóm era la vegetació en el passat.
Este fet té importància biològica en sí mateixa ya que d'això es poden deduir multitut de paràmetros com l'evolució vegetal, extincions d'espècies vegetals i tots aquells aspectes relacionats en la biogeografía històrica de les plantes (geobotánica o fitogeografia). Ademés es poden inferir atres característiques del paisage que en conjunció en atres disciplines (arqueozoología, paleoantropología, paleobotánica) permet la reconstrucció d'ambients fòssils en distints plans.
De fet la paleoclimatología ampra la paleopalinología com a ferramenta freqüentment. Este us es deu a que les espècies vegetals mantenen òptims ambientals baix distintes circumstàncies climàtiques. Una simplificació del mecanisme inductivo que s'ampra per a la reconstrucció climàtica és el següent: si una espècie que hui és típica d'ambient frets i humits és trobada depositada en materials d'una determinada época del passat podem inferir que el clima durant eixe periodo era fret i humit. Per supost el procés d'interpretació de l'ecologia d'ambients passats no és tan simple i es deuen considerar numerosos aspectes com l'interacció entre les diferents espècies dins d'una comunitat vegetal, l'amplitut ecològica dels tàxons, etc.
Algunes de les fonts de polen fòssil més freqüents, especialment en latitut miges del planeta, són les turberas, ambients llacustres o chapullés. La conservació del polen passa per mantindre condicions d'anoxia de manera constant, de modo que la preservació òptima del polen es dona en ambients poc exposts a l'erosió i oxigenación. Per això, les turberas i demés espais llacustres es mostren especialment útils en este aspecte. Per una atra part, en este tipo de conques de depòsit el material sedimentado ho fa de manera seqüencial de modo que es poden extraure sondejos coherents en el temps, en els que la base siga més antiga que la zona superior. Si es realisen anàlisis polínicos de mostres conseqüents en un sondeig d'estes característiques i ademés es realisen datacions absolutes es poden obtindre curves de canvi vegetal a lo llarc d'un periodo concret i per tant seqüències de canvi climàtic a lo llarc de dit periodo.
La paleopalinología s'ha convertit en una disciplina que servix de gran respal a atres àrees d'estudi paleontológicas per a la deducció de resultats paleoambientales. És també usada en arqueologia.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Palinología» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.