Papir 7Q5

Fragmente 7Q5.

El 7Q5 és la manera com es codifica un dels restants de papir baix el número 5 de la sèptima cova de Qumram. Va ser un dels múltiples restants de papir descoberts entre 1947 i 1955. El papir està escrit en grec per un sol costat en tinta negra i és de color castany grisáceo. El seu tamany és el d'una estampilla en una dimensió de 3,9 centímetros d'altura màxima en 2,7 centímetros d'esgambi màxim.

El papir va ser classificat per M. Baillet, J.T. Milik i R. de Vaux, els primers que varen classificar el material trobat en Qumram, com de "difícil interpretació" entre els restants 18 papirs de la Cova VII, al no trobar cap identificació possible ni dins de la lliteratura veterotestamentaria ni dins de la lliteratura grega clàssica. L'importància del 7Q5 es va presentar a partir de 1972 quan el jesuïta i papirólogo espanyol José O’Callaghan Martínez (1922-2001) va publicar unes conclusions dels seus propis estudis en els que assegurava que tres dels fragments de papir de la Cova VII podrien ser texts neotestamentarios.

De les tres propostes d'identificació neotestamentaria d'O'Callaghan, la del papir 7Q5 és la que va generar el més àlgit debat i la que li va dur com a conseqüència el seu aïllament del món intelectual i bíblic per una década, en ser tingut el seu anàlisis del papir com a absurt per exégetas reconeguts. La reobertura del debat es va donar en acabant de que el destacat papirólogo alemà Carsten Thiede reivindicara que l'identificació d'O'Callaghan no era absurda i que les seues investigacions havien segut séries des del punt de vista científic.

Encara que no s'ha determinat de forma concloent que el 7Q5 corresponga al text de Marcos 6, 52-53, tampoc hi ha hagut una proposta lo suficientment contundent per a desmentir-ho. De provar-se que 7Q5 és el fragment d'un text neotestamentario, moltes conclusions tingudes com a definitives en relació en la datació dels evangelios tindrien que replantejar-se i s'estaria més prop del cridat "Jesús històric". El papir es troba en l'actualitat custodiat pel Museu d'Israel entre els demés documents i materials trobats en les coves del Mar Morta.

Història

Artícul principal → Qumrán.

Vista de la IV Cova de Qumrán des de les ruïnes.

En 1947 varen ser descobertes les coves de Qumrán prop de les ruïnes del mateix nom (Khirbeh Qumrán). Si be les ruïnes eren conegudes des de sempre, el seu significat real i l'identitat dels seus habitants originaris seria donat pel descobriment de les coves.

Les coves varen ser trobades accidentalment per uns beduinos quan la part occidental de la Mar Morta estava baix sobirania de Jordània (en 1967 passaria al Estat d'Israel).

D'acort a les primeres identificacions i als informes preliminars, entre els documents de Qumrán no existixen texts neotestamentarios. En la seua majoria els rolls pertanyen als profetes, salms, llibres històrics, apócrifos com El Llibre de Enoc i les regles de la comunitat esenia baix el liderage del Mestre de Justícia.

Hipòtesis no demostrades

Valle de la Mar Morta.

El descobriment de les coves de la Mar Morta va significar el major descobriment de l'història per als estudis bíblics, l'arqueologia bíblica, la papirologia i molts atres estudis i disciplines relacionats. Es tractava dels documents més antics conservats en datacions que anaven d'entre l'any 50 a. C. al 50 i que donava credibilitat a l'estructura bíblica veterotestamentaria.

Pero molts estudiosos varen buscar ademés respostes als orígens del cristianisme i de personages de el I com Juan el Batiste, Jesucristo, Pablo i Juan l'Evangeliste. El descobriment de Qumrán va ser també el descobriment d'una secta judeua oblidada per el història, pero d'una gran importància: els esenios entre els quals es presenten coincidències en el cristianisme, pero al mateix temps punts que els distancien. Per esta raó molts han vist als esenios com un grup influent en la génesis del cristianisme i inclús s'han esbossat propostes com la pertinença de Juan el Batiste a dita comunitat i una posterior expulsió i inclús una relació directa d'este grup en Jesús, en Pablo i en Juan l'Evangeliste. Totes estes hipòtesis no han segut provades.

Descobriment de la Cova VII

La VII Cova del Waddy Qumrán en a on varen ser trobats 19 fragments de papirs escrits en grec dins d'una ánfora que du l'inscripció "Roma" en hebreu.

Les onze coves descobertes en la vall de Qumrán varen ser numerades i el material trobat en elles de la mateixa forma. D'esta manera cada u dels rolls o papirs està codificat primer en el número de la cova, despuix en la lletra Q i posteriorment pel número que li correspon.

Entre les onze coves una d'elles s'ha destacat per ser la de major dificultat en l'identificació del material ya que els papirs estan en greu estat de deterioració. Per una atra part té característiques úniques:

• L'única en documentació solament en grec (les atres coves tenen material sol en hebreu o en aramaico i en la IV Cova hi ha només quatre texts grecs).
• L'única cova en només papirs (les demés coves no tenen papirs sino pergamins).
• No hi havia documents en hebreu o en aramaico en la cova.
• Hi havia un fragment del apócrifo de Baruc inexistent en les demés coves.
• El 7Q3 és el papir més gran de la cova i permaneix inidentificado.
• Els papirs estaven dins d'una ánfora en una inscripció en tinta negra que diu Rumah ("Roma") en hebreu i que és possible que designe l'amo dels papirs.

Pese a açò, els estudiosos inicials de Qumrán no li varen prestar major atenció a la VII Cova, mentres es varen dedicar en major fascinació a les restants el contingut de les quals estava en millor estat.

Identificacions inicials

Els editors encarregats de la classificació dels documents trobats en les coves de Qumrán varen determinar que els 19 papirs eren de difícil interpretació donat el seu pèssim estat de conservació i les poques lletres llegibles. Els papirs identificats varen ser els següents:

• 7Q1: Èxodo 28, 4-7.
• 7Q2: Epístola de Jeremías, versículs de Baruc.

Els demés papirs varen ser identificats per M.Baillet, J.T. Milik i R. de Vaux en 1962 com "provable procedència bíblica". El papir en el pijor estat de conservació és el 7Q17 (una sola lletra llegible)

Identificació d'O'Callaghan

El papirólogo espanyol José O’Callaghan, professor del Institut Pontifici Bíblic de Roma i director del Seminari Papirológico de Sant Cugat de Barcelona, va publicar en 1972 els resultats de les seues pròpies investigacions sobre els papirs de la VII Cova. Per a això, O'Callaghan va alvançar els seus propis experiments en els papirs en Israel. En les conclusions dels seus experiments, el papirólogo va determinar les següents identificacions:

• 7Q4: 1 Timoteo 3, 16; 4, 1-3.
• 7Q5: Marcos 6, 52-53.
• 7Q6, 1: Marcos 4, 28.
• 7Q6, 2: Fets 28, 28.
• 7Q7: Marcos 12, 17.
• 7Q8: Santiago 1, 23.
• 7Q9: Romans 5, 11-12.

• 7Q10: 2 Pedro 1, 15.
• 7Q15: Marcos 6, 48.

Rebuig a la proposta d'O´Callaghan i rehabilitació

Un contrast del papir per a demostrar l'evidència de les lletres i les parts deteriorades que obstaculisen naturalment l'identificació.

Les identificacions d'O'Callaghan varen ser rebujades de manera immediata pels estudiosos bíblics, si ben no va haver pronunciamentos en contra per part de la papirologia. Per a molts es tractava d'un evident intent de forçar l'investigació en busca, a com donara lloc, de texts neotestamentarios. La proposta d'O'Callaghan li va valdre el seu aïllament del món de l'investigació bíblica i la pèrdua de la seua autoritat en dit camp. No obstant, en 1982 un estudiós alemà de gran prestigi seria l'encarregat de revivar el tema des d'una perspectiva diferent. Es tractava del també papirólogo i teòlec Carsten Peter Thiede (1952-2004) qui va demostrar que si be l'identificació d'O'Callaghan era de difícil demostració, no era completament absurda.

Método

El papir primordial de l'interpretació d'O'Callaghan va ser el 7Q5 i només a partir d'eixa proposta va desenrollar les demés interpretacions. L'identificació de restants de papir antic no és nova i per a això s'han desenrollat programes que contenen tota la lliteratura antiga coneguda. El punt central en relació en els papirs de 7Q i en l'excepció de 7Q1 i 7Q2 és que els mateixos no coincidien ni en la lliteratura grega antiga ni en els texts del Antic Testament. Els intérprets originals no varen experimentar en texts del Nou Testament per vàries raons:

1. No es té evidència de la presència de texts neotestamentarios dins de les coves de Qumrán.
2. L'antiguetat dels papirs de 7Q són anteriors a l'any 50, lo que els posa a dates anteriors a les datacions tingudes com a oficials dels documents del Nou Testament.

D'esta manera, els papirs no varen ser confrontats en documents del Nou Testament abans de les proves d'O'Callaghan per ser considerats incongruents en lo que es donava com un fet. El papirólogo va fer les proves primer en texts grecs clàssics i veterotestamentarios i per últim en texts neotestamentarios en la consciència de que això podria ser absurt dau l'estat de la qüestió.

Perque senzillament se'm feya molt difícil pensar que em trobava davant papirs neotestamentarios datables, poc més o menys, com la mitat del sigle I. I aixina - per raons de prudència i reserva científica -, he diferit alguna cosa la divulgació del descobriment

La manera en la que O'Callaghan presenta les seues conclusions demostra la comprensió del significat del descobriment i les contestacions que esta podrien carrejar en contradir axioma científics establits:

(...) sembla que els famosos manuscrits permeten una aproximació immediata al text del Nou Testament. Es tracta dels papirs grecs trobats en la cova 7, explorada l'any 1955, i els resultats del qual es varen donar a conéixer en 1962

Descripció física

Medides del papir.

En un primer moment, el papir no va poder ser classificat satisfactòriament perque les huit lletres gregues llegibles i acceptades per tots no coincidixen en cap text veterotestamentario ni cap atre text de la lliteratura antiga conegut. Els primers editors descriuen el fragment de papir de la següent manera:

Fragment de papir, prou deteriorat, desfasado a dreta. Superfície rugosa, la part d'arrere és plana. L'escritura pertany a l'estil 'Zierstil' i és datable entre el 50 a.C. i el 50 d.C. L'altura de les lletres és de 2 a 3 mm. (1.3). Llínees de 7 a 9 mm.

Descripcions bàsiques:

• Escrit en estil ornamentado o "Zierstil": Este estil dels escrigues va ser utilisat entre els anys 50 a. C. i 50 (época herodiana).
• Número de renglons: 5.
• Scriptio: Contínua, és dir, sense interrupció d'espais i frases.
• Dimensions: 3,9 d'altura màxima per 2,7 centímetros d'esgambi màxim.
• Número de lletres: 20.
• Número de lletres llegibles: senya no segur.
• Distribució espacial de les lletres: insegura perque, si és el text de Marcos, falten tres paraules en comparació al text actual.
• Color: Castanyer clar grisáceo.
• Color de la tinta: Negre.
• Costats escrits: Una sola cara.
• Nota: Es nota una chicoteta pausa entre l'última i la penúltima lletra visible del segon rengló.

Vore també

• Arqueologia bíblica