Parc nacional de Paklenica
El parc nacional de Paklenica es troba en el canó càrstic del riu Paklenica ( Plantilla:Coord/input/ERROR</noinclude> ) en Starigrad, Dalmacia septentrional, ales meridionals del mont Velebit, no llunt de Zadar. Inclou dos canons: Mala (Menut) i Velika (Hrande) Paklenica. El curs chicotet ha permaneixcut sec els últims anys. Prop de l'entrada del Velika Paklenica hi ha un complex de coves artificials construït durant el règim de Josip Broz Tito a finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta. El parc nacional es va establir en 1949 i és el segon més antic de Croàcia, despuix del parc nacional dels Lagos de Plitvice en Dalmacia septentrional.[1]
Història
[editar | editar còdic]La zona meridional del Velebit ha estat habitada des dels temps prehistòrics. Es creu que durant l'última glaciació, la zona provablement l'habitaven menuts grups de caçadors-recolectors del Paleolític, com en el restant del Mediterràneu. El nivell de la mar devia estar 120 m per baix de l'actual, i el canal de Velebit va ser una àmplia vall en un riu que ho creuava. Les parts més altes del Velebit estaven cobertes per glaciarés. Quan el nivell de la mar va escomençar a alçar-se a finals de l'edat del gèl, la gent es va traslladar a zones més altes, en tossals. Els registres més antics d'humans en Velebit – ferramentes de pedra mesolíticas trobades en la cova de Vaganačka baix Veliko Rujno- es remonten a esta época.
Aproximadament fa huit mil anys, els primers ganaders i agricultors varen aplegar a la zona, duent en si el blat, les cabres i ovelles domèstiques, aixina com el coneiximent de la seua crío. Les activitats de caça-recolecció varen perdre la seua importància, i la vida pastoril va començar en Velebit. S'han trobat en les coves que servia de refugi per als hòmens i el ganado gran cantitat de restants materials, com a ossos d'animals domèstics, ferramentes i equipament usats pels pastors prehistòrics i vaixella de fanc decorada.
A lo llarc dels últims dos mil anys abans de Crist, durant l'Edat del Bronze, es varen construir les primeres fortificacions i murs de pedra per part dels pobles liburnios. Servien de refugi a la població dels pobles veïns en cas de perill, i algunes d'elles podien haver segut assentaments permanents a on els governants locals tenien les seues sèus. Ademés, ells supervisaven importants rutes de comerç i de ganado que duyen a Velebit i més allà a Lika a través de Paklenica o Rugixquen. Algunes d'elles servien per a supervisar la navegació. Ara estan destruïts, pero encara es poden vore en alguns llocs els montículs en forma d'anell de varis metros d'altura. En els voltants de les fortificacions, es poden trobar montons d'ataüts - depòsits de pedra gran i redona en les que els ex gobernant eren enterrats en ataüts fets de lajas de pedra. La majoria d'ells han segut excavats i les tombes han segut saquejades, pero encara poden vore's ací i allà, com en l'àrea del llogaret de Ljubotić per damunt de Tribanj-Kruščica.
En els últims dos mil anys abans de Crist, la costa oriental del Adriático va ser conquistada poc a poc per les legions romanes. En acabant de que es fundara la província romana de Dalmacia a principis de el I, es va establir el govern romà permanent. En el temps, es va fundar Starigrad (nom romà: Argyruntum, "Argirunto"), i pronte es va convertir en un important centre comercial. Despuix, es fortificó en muralles i torres. El cementeri de la ciutat es trobava en la calçada que conduïa al suroest de la ciutat. Un montó de troballes arqueològiques es varen arreplegar en prop de 400 tombes explorades - joyes, objectes de cristal i metal, armes i ferramentes. La troballa més interessant és sense dubte la colecció de vidre antic -fins a 146 recipients de distintes formes (bols, gots, botelles)- que es conserven en el Museu d'Arqueologia de Zadar.
La vida en Argirunto es va estancar a principis de el IV L'era de la pau va ser interrompuda pels atacs de les nacions bàrbares, que finalment va dur a la decadència de l'Estat romà. En un intent de dur la costa adriática de nou a Imperi, l'emperador romà oriental Justiniano va construir un sistema de fortificacions per a assegurar la navegació i protegir a la població local. Les ruïnes de fortalees i torres per damunt de Modric i prop de Sveta Trojica no molt llunt de Tribanj són parts d'este sistema defensiu que va pospondre breument la decadència final del món antic en el Adriático.
L'arribada de croates en esta àrea es va iniciar en el començos de l'Edat Mija. Les primeres chafades que es conserven de la seua presència són les capelles de Sant Jorge (S. Juraj) en Rovanjska i la capella de Sant Pedro (Sv. Petar) en Starigrad, construïdes en el IX o X. Dos forts - Veučka kula i Paklarić - provablement varen ser erigides a finals de l'Edat Mija (sigles XIV-XVI).
Traces geològiques
[editar | editar còdic]
Les parts més atractives i valioses de Velebit meridional són en seguritat els impressionants canons de Velika Paklenica i Mala Paklenica. El canó de Velika Paklenica té 14 km de llarc i 500-800 m d'ample. En la seua part més estreta al voltant dels Búnquers, el canó solament té 50 m d'ample. Verticals penya-segats s'eleven cap a dalt a abdós costats del canó fins a una altura de més de 700 m. La part més atractiva és l'àrea al voltant de la forta caiguda de la corrent avall de Anića luka, a on els penya-segats escarpados s'alcen directament sobre la corrent, formant la part més estreta del canó entre Anića luka i l'estacionament. El canó Mala Paklenica és de menor dimensió, i el torrent que ho travessa és molt manco poderós. Té 12 km de llarc i 400-500 m d'ample. En la seua part més estreta alcança solament 10 m, mentres que els penya-segats que rodegen el caixer s'eleven fins a una altura de 650 m.
La part central del parc es distinguix pel complex relleu de Borovnik i Crni vrh, en la vall de Mala Močila i Velika Močila en les proximitats. En térmens de relleu, Velika Močila és una vall molt interessant en forma de tazón en una altitut de 850 m d'altitut, rodejat per Crni Vrh (1.110 m), Škiljina kosa (1.015 m) i el Zeleni brig (842 m), mentres Borovnik, cridada aixina pel bosc de pi negre, s'estén a lo llarc del brode sur.
La part este del parc és molt diferent geomorfológicament, inaccessible i salvage. Més allà a l'est, esta zona de terra salvage es transforma en una zona de formes més suaus al voltant de Mal Libinje i Veliko Libinje, replanells càrstiques en numerosos clots, els fondos dels quals varen ser tractats en la seua majoria.
La zona més alta del parc nacional de Paklenica és l'angosta cresta angosta del Velebit, 1 a 3 km d'ample. El pico més alt de Velebit - vrh Vaganski (1.757 m) també està ací. L'àrea del parc nacional de Paklenica és una de les més explorats de tota Croàcia, en térmens d'espeleología. Es coneixen i han segut explorats 76 objectes espeleológicos en el Parc, d'ells 39 pous i 37 coves. El pou Vodarica és la cova més llarga en Velebit a 300 metros, el Barranc Bunovac (534 m) és el més profunt en la part central i meridional del Velebit.
Estancs sediment estan situats dins dels depòsits càrstics molt porosos de roca carbonatada en la part ampliada de Velika Paklenica, Brezimenjača i en les parts de naixent de Mala Paklenica i el fluix ocasional de Orljača. Esta és la raó per la que el parc nacional Paklenica conta en varis fluix permanents o ocasionals i molts manantiales permanents. Els manantiales permanents d'aigua potable d'alta calitat són Stražbenica, Kontinovo vrilo, Crno vrilo, Velika Močila i Pećica.
Flora
[editar | editar còdic]La riquea de la flora es veu reflectida en la llista de mil espècies i subespecies de plantes registrades fins a la data, 79 d'elles endèmiques. La gran diversitat, la presència d'espècies relictas, endèmiques, rares, espècies protegides per llei fan que el parc siga una zona de gran valor florístico, no solament en Croàcia, sino també en Europa i el món.
El fenomen dels boscs és una de les raons principals per les que l'àrea del sur de Velebit va ser declarat parc nacional. Es poden trobar en el parc zones de boscs de roures i carpes orientals, boscs d'hages, boscs de pi negre i el bosc de falagueres.
Fauna
[editar | editar còdic]Els diversos hàbitats de Paklenica i l'estratificació vertical són la llar d'una fauna diversa. Els invertebrats estan relativament poc explorats, sí s'han estudiat be insectes atractius com les palometes diürnes. Més de 40 espècies d'amfibis i reptils es troben, el perill d'extinció, destacant entre ells la Vipera ursinii.
Les aus són el grup més numerós dels vertebrats, en 230 espècies registrades fins a la data. El món de les aus està representat per 102 espècies d'aus que anidan en la més àmplia zona del parc. El grup d'aus que nidifican inclou una comunitat d'aus que habiten en les roques i penya-segats en els canons de Velika Paklenica i Mala Paklenica, en 24 espècies distintes. Un valor especial s'afig al parc per les espècies d'aus amenaçades i rares com l'àguila real, falcó pelegrí , àguila culebrera i azor. Les zones forestals són riques en pardals carpinteros, sent el més rar entre ells el pico dorsiblanco i el pico mijà.
També hi ha 53 espècies de mamífers en el parc, destacant el cabirol i la gamuza, mentres que l'orso pardo és el depredador més gran. En les coves hi ha una multitut d'interessants animals subterràneus com els carrancs, àcars, nematodos, cucs aquàtics, aranyas, pseudoscorpiones, escarabats i rat penat.
Activitats turístiques
[editar | editar còdic]
l'excursionisme és l'única manera de conéixer ben Paklenica. L'àrea del parc conté 150-200 km de pistes i senderes, destinats als turistes, que va del canó Velika Paklenica a la cova Manita Peć, la cabanya forestal de Lugarnica i el refugi de montanya, a aquells que es destinen als montanyencs, duent als picos més alts de Velebit. Les senderes en el Parc estan marcats en les plaques i els signes d'alpinisme
El parc nacional de Paklenica és el lloc d'escalada més visitat de Croàcia, i el més gran en el Surest d'Europa. La proximitat de l'aigua de mar li dona a este lloc d'escalada un encant especial, lo que fa de la Riviera de Paklenica un lloc ideal per a combinar alpinisme i els deports aquàtics. Hui en dia, hi ha més de 360 rutes equipades i millorades de diversos nivells de dificultat i llongitut dins dels llocs d'escalada Paklenica, de manera que cada escalador pot trobar vies al seu gust. La principal temporada d'escalada comença en primavera i continua fins a finals de l'autumne.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «The Donkey Visits Starigrad Paklenica National Park». Chasing the Donkey. Consultat el 22 de maig de 2016.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Paklenica» de Wikipedia en inglés publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Archiu:Commons-logo.svg Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Paklenica.
- Parc nacional de Paklenica
- Artícul sobre supervivència en Paklenica
