Espeleología

Espeleología

Espeleòlec a l'entrada d'una gruta.

La espeleología (del grec σπηλαιου spelaiou que significa «cova» i -logía, tractat) és la pràctica d'explorar i/o estudiar les cavitats naturals del subsol. A partir de les seues raïls gregues, es considera a la espeleología com l'estudi científic que, recolzat en la geologia, analisa el desenroll, evolució i formacions geològiques de les cavitats naturals (espeleotemas o espeleolitos). En ella s'investiguen, cartografían i cataloguen tot tipo de descobriments en cavernes. Des del punt de vista geològic, forma part de la geomorfología i servix de respal a la hidrogeología.

Es poden distinguir varis tipos de espeleología, i no necessàriament està lligat a l'investigació, ni estudi com ho indiquen les seues raïls gregues. Existixen diversos tipos de espeleología com lo són els recorreguts turístics (espeleoturismo), la espeleología tècnica-deportiva, espeleorrescate (o espeleosocorro), espeleología científica, entre uns atres. Ademés, la espeleología es pot classificar també segons el tipo de cavitat en que es desenrollen. La geologia en les seues subdivisions (geomorfología, hidrogeología, etc.) és considerada una de les principals ciències del karst.

La espeleología oferix multitut d'atractius, tant lúdics com a científics a diversos nivells, lo que fa d'ella una activitat molt completa. Els espeleòlecs intervenen aixina mateix en el rescat en cavitats, denominat espeleosocorro. Es considera a sovint un deport, com anunciava Noel Llopis Lladó en 1954, que l'autèntica espeleología perillava, ya que existia un «confusionismo» entre el deport (espeleismo) i la ciència (espeleología).

S'ha propost que aquelles ocasions en que la seua pràctica s'assembla més be a un deport, seria més apropiat denominar-la espeleísmo; encara que, no deixa de tindre els seus orígens en una ciència que estudia la morfologia de les cavitats naturals del subsol. S'investiga, es topografia i es cataloguen tot tipo de descobriments subterràneus. És més, la espeleología és una ciència en la que es troben implicades vàries atres: la formació i les característiques de les cavitats interessen als geógrafos i geólogos; els cursos subterràneus d'aigua als hidrólogos; la fauna (més variada i numerosa de lo que es creu) als bioespeleólogos; els vestigis de l'home prehistòric als antropòlecs i arqueòlecs i els fòssils d'animals als paleontòlecs, etc.

La espeleología es troba lligada a la geologia, la biologia, l'antropologia, la topografia, la paleoclimatología i unes atres, per açò deu considerar-se com una aplicació de vàries ciències i no com una ciència per es, ademés, la espeleología també pot realisar-se sense intencions científiques ni acadèmiques, com el espeleoturismo, espeleología tècnica-deportiva, espeleosocorro, entre unes atres. Per tot això, la definició actual sobrepassa l'orige grec que se li va donar «estudi de les coves».

Édouard Alfred Martel és considerat el pare de la espeleología moderna, va iniciar les primeres exploracions científiques i en 1895 va fundar la Societat Espeleológica de França.

Classificació segons el tipo de cavitat en que es desenrolla

Espeleología càrstica

Espeleòlecs en el karst de Larra-Belagua.

El terme «karst o carst» prové de la paraula eslovena Kras que significa «terreny pedregoso i estèril», nom d'una regió eslovena, cridada Carso (Karst en alemà).

Ya que es practica en les coves en majors llongituts i desnivells del món, pot considerar-se com la principal branca de l'exploració espeleológica; les condicions d'exploració són, ademés, generalment dures. Moltes de les coves càrstiques conegudes actualment es troben en massiços montanyosos relativament frets, en corrents d'aigua subterrànees permanents. Estos rius solen tindre temperatures gèlides que fan més difícil la progressió de l'espeleòlec, o poden créixer súbitamente per tormentes en l'exterior, lo que deixaria als equips d'espeleòlecs aïllats en zones seques de la cavitat.

Es desenrolla en cavernes d'orige càrstic, és dir, grutas excavades per corrents d'aigua en massiços de roques solubles com la calcàrea i la dolomía. Existixen també cavitats foradades en massiços yesíferos, salinos (halita) i inclús baix glaciars (casos que es denominen pseudokarst), i que al cap i a la fi estan originades per un procés de dissolució de la roca encajante. Estos processos es desenrollen de modo molt llent, podent tardar millons d'anys per a formar una cavitat i concrecionarla (les estalactites, gours, excèntriques... són espeleotemas secundaris que formen l'anomenada decoració de la cavitat).

Espeleobuceo

Exploració d'un cenote.

l'espeleobuceo és la variant més complicada i difícil de la espeleología, que centra la seua activitat en l'exploració de cavitats subaquàtiques. Moltes de les coves acaben en conductes cegats per l'aigua, denominats sifones. A partir d'este punt, els espeleobuceadores prenen el relleu als espeleòlecs per a continuar l'exploració de la cavitat. La pràctica del bucege en coves deu ser realisada per persones que, ademés de ser bons espeleòlecs i buços experts, dominen les tècniques en equips especialisats. A voltes es necessiten mescles en heli, oxigen i nitrogen (Trimix i Nitrox) per a baixar els llarcs temps de descompressió i combatre la narcosis de nitrogen.

Les característiques tan hostils que presenten els espais inundats en les cavernes, fan del espeleobuceo una de les activitats més perilloses del món. Encara que es prenen grans precaucions i els sistemes de seguritat són redundantes, els errors molt freqüentment es cobren vides.

Espeleología volcànica

Haroun Tazieff, famós vulcanólogo.

La vulcanoespeleología és la espeleología que es desenrolla en coves volcàniques, açò és, les que són creades per la lava d'un volcà durant una erupció, ya siga per desplaçaments de lava decorreguda (caràcter reogenético) o per moviments de retracció tèrmica (caràcter tectónico). La major part de cavitats volcàniques es formen en un periodo de temps curt: dies, mesos o com a molt anys, segons dure l'erupció volcànica.

No obstant, el tipo més comú de cavitats volcàniques s'origina en fluir una colada volcànica per un terreny de pendent moderada (desplaçament casi horisontal), donant lloc a lo que es coneix per tubo volcànic o tubo de lava. Estos tubos tenen poc inclinament (rares voltes se supera el 60 %), en la qual cosa poden recórrer-se, en general, sense necessitat de cordes. L'absència generalisada d'aigua, ya que no intervé en la génesis de la cavitat, és un punt que fa més simple a la vulcanoespeleología, puix s'eliminen riscs derivats de la seua presència, com les riuades i l'hipotèrmia.

Pero la dificultat ve donada per atres característiques, com un substrat generalment asprós, l'existència de molts passos estrets i temperatures que solen tendir a caloroses (encara que açò depén de la regió geogràfica a on s'ubique la cova). En ocasions, també és necessari l'us de cordes en els anomenats alvencs volcànics, que es formen per un desplaçament vertical de la lava decorreguda, o en cascades de lava en l'interior de tubos volcànics.

Estes característiques d'exploració fan que, per lo general, l'equip de progressió del vulcanoespeleólogo siga més llauger i menys sofisticat que l'empleat per un espeleòlec càrstic.

Bellees del mig subterràneu

En una cavitat les formacions són molt numeroses, i li les coneix com a «decoració» o més específicament espeleotemas; en les cavernes càrstiques es poden trobar des de «simples» estalactitas i estalagmitas fins a una immensitat de variades formacions, banderolas, concrecionés, gours, excèntriques, microgours, colps de gúbia, colades, pisolitas, conulitos, columnes, molts tipos d'helictitas, antoditas i demés formacions pròpies de cada tipo de cova depenent del lloc a on es troben. Estes últimes, les excèntriques, es diferencien del restant per la seua curiosa forma. Sol semblar-se a la forma creada d'una pasta dentífica quan es pressiona en força el tubo. La seua rarea recau que en lloc de ser formacions verticals són horisontals. Se'ls crida llànties a la congregació numerosa d'excèntriques pender del sostre. En Espanya trobem en la cova del Soplao (Cantàbria, Espanya) la major extensió d'excèntriques i de llànties de tota Europa coneguda fins a hui.

Vista des de l'interior de formacions rocoses en el Parc Nacional Bou Bou, Bolívia.

Els tubos volcànics posseïxen a la seua volta la seua pròpia decoració, creada tant per la lava al solidificarse en variades formacions (decoració primària o reogenética) com per les filtracions d'aigua posteriors, una volta consolidada la cavitat (concrecions secundàries o epigenéticas). Entre les formes primàries estan estafilitos, rebancs, terrats, churretes, castells, jameos, llac de lava, cascades de lava i columnes. Entre les concrecions destaquen les calcáreas (que en alguns tubos apleguen a formar chicotetes estalactites) i sobretot les d'algeps, ya que el basalt somés a una humitat constant tendix a formar este mineral.