Parc natural de la Delta de l'Ebre
El parc natural de la Delta de l'Ebre (en català, i de forma oficial, parc natural de la Delta de l'Ebre) és un espai natural protegit espanyol situat en la desembocadura del riu Ebre, en la província de Tarragona, Catalunya, Espanya, entre les comarques del Baix Ebre i del Montsiá. Va ser declarat parc natural en agost de 1983 i ampliat en 1986. Actualment conta en una extensió de 7736 ha (3979 ha en el hemidelta dret i 3757 ha en l'esquerre). És zona ZEPA, espai del conveni de Ramsar i forma part de la reserva de la biosfera de les Terres de l'Ebre.[1][2]
El riu Ebre, el més caudaloso d'Espanya,[3] és el principal responsable d'este entorn, aportant els materials arrancats de la seua capçalera per a depositar-los ací, en la conjunció en el Mediterràneu. Els sediment són per lo tant, materials provinents dels Pirineus, el sistema Ibèric i la cordillera Cantàbrica, llocs d'a on naix el riu. La cantitat de materials sedimentados han creat una superfície de més de 320 km², en la que s'han format numerosos hàbitats. L'actual forma de la Delta és una «flecha» perfectament dibuixada que penetra prop de 22 km en la mar, creant aixina el tercer major delta del Mediterràneu despuix del delta de l'Nilo en 24 000 km² i el del Ródano, que comprén una superfície de 500 km².
La delta de l'Ebre és la zona humida més gran de Catalunya i una de les més importants d'Europa Occidental darrere del parc regional de la Camarga en França i del parc nacional de Doñana en el sur d'Espanya.
Geografia
[editar | editar còdic]Climatologia
[editar | editar còdic]
En la Delta de l'Ebre el clima és típic del Mediterràneu, en temperaturas moderades (temperatura mija de 17 °C) i elevada humitat, en precipitacions escasses i de règim tempestuoso. El estiu és sec, mentres que la primavera i el autumne són les estacions en les quals hi ha una major precipitació. El fenomen més característic d'este territori és el vent, que sol ser persistent i moltes voltes intens. El més freqüent és el procedent del nort i del noroest, este últim en un baix contingut d'humitat i conegut en el nom de «vent de dalt». Els vents de l'est i del noreste són els denominats «d'alce» i són els responsables de les plujas i de l'entrada d'aigua de mar a les estanys llitorals. La freqüència del vent en la Delta de l'Ebre és deguda al encajonamiento entre montanyes en qué discorre la part final del riu, abans d'aplegar al delta. Este tubo natural és el responsable de la canalisació dels vents que circulen a gran velocitat, sobretot en el hivern, quan tenen una gran violència.[4]
Unitats del paisage
[editar | editar còdic]
Les dunes són un element canviant, dinàmic i molt característic de les plages de la Delta. En el pas dels anys, les dunes tendixen a desaparéixer com a conseqüència de l'acció humana, per l'us de maquinària i l'urbanisació del llitoral. Si les dunes acaben per desaparéixer completament, les plantes i els animals també. En la Delta trobem plages arenenques, a on s'ha originat el paisage dunar més extens de Catalunya, una de les zones més sensibles del parc pel que fa a la seua conservació. Les dunes depenen de la seua proximitat a la mar i de l'influència dels vents, que transporten els sediment de les plages. En les dunes més estables apareixen unes comunitats vegetals anomenades psammófilas, adaptades a la movilitat del sol, alta permeabilidad i un elevat índex de reflexió solar. En primavera i en estiu florixen plantes com l'ungla de gat i el salat (Limoniastrum monopetalum). Es deuen protegir de la pressió urbanística i el pas de persones i vehículs que poden danyar a la comunitat vegetal i, conseqüentment, a animals i plantes que necessiten de les dunes per a sobreviure.
Tots els estanys de la delta de l'Ebre posseïxen al seu entorn un cinturó de vegetació helofítica molt característica, composta sobretot de canyars i carrizales que conformen la comunitat Typho-Schoenoplectetum glauci. Són estanys d'aigües dolces degudes sobretot a l'aportació d'aigües provinents dels arrossars.
L'estany dels Gorcs és la més menuda de totes les de la delta, és molt poc salada i està separada de la mar per una barra d'arena. Té poca importància per a les aus aquàtiques.
L'estany del Canal Vell posseïx tres cubetas diferents i posseïx un abundant cinturó de vegetació helofítica.
La illa de Buda té un estany central d'extensió considerable i uns menuts estanys immersos en un dens carrizal que reben el nom local de «cremats». El gran estany central posseïx dos cubetas, el Caixó Gran i el Caixó de Mar, que tenen una salinitat diferent: la de la Mar és més salada, i per açò està rodejada de vegetació típica de salobrar (comunitat Arthrocnemetum fruticosi) a on predomina la Salicornia. Esta cubeta rep a voltes aportacions d'aigua de mar a causa dels temporals d'alce. L'atra cubeta, el Caixó Gran, rep l'aportació d'aigua dolça dels arrossarés i dels canals, raó per la qual es comporta de manera molt diferent, tant a nivell de poblament vegetal sumergit com per l'abundant vegetació helofítica que la rodeja.
.jpg){kind=link}
La Alfacada és un menut estany pròxim a la gola de Migdia. Està rodejada de vegetació helofítica i en hivern pot rebre aportacions d'aigua de mar quan hi ha temporals.
La Platjola és un estany allargat de menuda extensió que està comunicada en la mar i és lo que queda d'una antiga desembocadura del riu.
El perfil sur de la Delta de l'Ebre està dominat per la presència de dos estanys relativament grans: la Tancada i la Encanyissada. La Tancada, tal i com diu el seu nom, no té comunicació directa natural en la mar, pero sí que entra en contacte en la baïa gràcies a unes séquias i canals construïts per l'home. Presenta abundant vegetació helofítica i en la partix sur entra en contacte en l'explotació de les salinas de Sant Antonio; per açò en esta part trobem mostres de vegetació halófila, de la mateixa manera que en el costat este, a on s'observen bons eixemplars de junqueras halófilas. Es poden distinguir en ella dos cubetas bàsicament similars.
La Encanyissada és l'estany més pròxim a la localitat de Sant Carlos de la Rápita i és la més gran de totes les de la Delta de l'Ebre. També està dividida en dos cubetas i es comunica en la baïa dels Alfacs de manera natural per un canal siti en la part occidental de l'estany. Posseïx un cinturó de vegetació helofítica considerable i zones més menudes salines.
.JPG){kind=link}
En tots els estanys és important la presència de macrófitos, puix ademés d'oferir protecció als peixos contra la calor i els depredadorés, constituïxen un recurs alimentari de primera magnitut per a les aus aquàtiques. La conservació dels macrófitos s'ha convertit en un tema essencial, ya que l'acció dels diversos productes fitosanitarios que s'ampren en els cultius de la zona ha fet minvar considerablement en alguns estanys el contingut de vegetació sumergida.[4]
La vegetació que ocupa els màrgens del riu pertany a la denominada vegetació de ribera (Populetalia i Nerio Tamaricetea) i correspon a les úniques comunitats forestals de la delta, és dir, als coneguts boscs de ribera, entre els que destaquen la alameda (Populus alba), especialment present en l'Illa de Gràcia, i que forma part de la comunitat Vinco-Populetum albae. Una atra comunitat d'este tipo que podem trobar és el Arundina-Convolvuletum sepium.
En les riberes salobres i en les dunes humides podem trobar els tarays (Tamarix gallica), pertanyents a la comunitat Tamaricetum canariensis.
Flora
[editar | editar còdic]Les terres d'esta delta presenten un grau de salinitat notable que oscila des dels sols salats fins a les terres fèrtils considerablement aptes per al cultiu, i açò genera una varietat de vegetació de gran interés. Per açò, la massa vegetal d'estos llocs oferix particularitats notables. Es poden trobar tots els biòtops característics de les zones humides en una varietat i, sobretot, en major cantitat que en atres zones humides de Catalunya. Les comunitats més importants són les salines, que apareixen en aquelles zones d'alta salinitat, cosa llògica, per un atre costat, en un ambient en el qual l'influència de la mar és tan palpable. L'aigua marina penetra en la capa freàtica que, en evaporar-se, concentra les sals en la superfície. La vegetació halófila de terrenys salinos o Arthrocnemetea agrupa les comunitats vegetals Arthrocnemetum fruticosi, Schoeno-Plantaginetum crassifoliae, Salicornietum emerici i Crucianelletum maritimae, ben representades prop de les salines de Sant Antonio, en la Tancada, i en les de la Trinitat, en la Punta de la Banya.
Els canyars i els carrizales tenen una importància extrema. La vegetació corresponent rep el nom d'heliofítica o Phragmitetea i les seues comunitats són Typho-Schoenoplectetum glauci i Scirpetum maritimi-littoralis. En la zona denominada Els Claus (surgencias d'aigua dolça en la part occidental del hemidelta sur) es pot trobar la comunitat Potamogetum dens-nodosi, rica en Nymphaea alba, un nenúfar molt bell.
Les comunitats vegetals que poblen les dunes o Ammophiletea, que estan més o menys fixades, corresponen a les comunitats Agropyretum mediterraneum, Ammophiletum arundinaceae i Crucianelletum maritimae, com més importants. Són característiques d'estes zones el barrón (Ammophila arenaria) i la (Euphorbia paralias).
La vegetació que ocupa els màrgens del riu pertany a la denominada riparia (Populetalia i Nerio Tamaricetea) i correspon a les úniques comunitats forestals de la delta, és dir, als coneguts boscs de ribera, entre els quals descollen el àlber blanc (Populus alba), especialment present en l'Illa de Gràcia, i que forma part de la comunitat Vinco-Populetum albae. Una atra comunitat d'este tipo que pot trobar-se és la Arundini-Convolvuletum sepium.
En les riberes salobres i en les dunas humides podem trobar els tarajes (Tamarix gallica), pertanyents a la comunitat Tamaricetum canariensis.[4]
- REDIRECT Plantilla:Panorama
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Decret 357/1983, de 4 d'agost, de declaració del Parc Natural de la Delta de l'Ebre.» (en català).
- ↑ «Decret 332/1986, de 23 d'octubre, sobre declaració del Parc Natural de la Delta de l'Ebre i dels Reserves Naturals Parcials de la Punta de la Banya i de l'Illa de Sapinya» (en català).
- ↑ «Ric més caudaloso d'Espanya - El riu Ebre | Fundació Aquae | Fundació de l'Aigua». www.fundacionaquae.org. Consultat el 1 d'octubre de 2016.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Llorente, Gustavo: Els vertebrats de les zones humides dels Països Catalans. Editorial Pòrtic, S.A. Colecció Conéixer La Natura, núm. 6, pags 164-171. Decembre del 1988, Barcelona. ISBN 84-7306-354-6.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Parque natural del Delta del Ebro» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.