Peròxit d'hidrogen
El peròxit d'hidrogen (H2O2), també conegut com a aigua oxigenada, dioxogen, dioxidano o peròxit de dihidrógeno és un compost químic en característiques d'un líquit altament polar, fortament enllaçat en l'hidrogen, tal com l'aigua, per lo general d'aspecte líquit llaugerament més viscós. És conegut per ser un poderós oxidant. A temperatura ambiente és un líquit incoloro d'olor penetrant i desagradable. En l'aire es troben de manera natural menudes cantitats de peròxit d'hidrogen gaseós. El peròxit d'hidrogen és molt inestable. Es descompon llentament en oxigen i aigua, en lliberació de gran cantitat de calor. La seua velocitat de descomposició pot aumentar molt en presència de catalisadorés.
El peròxit d'hidrogen s'ampra en baixes concentracions (3 a 9 %) en molts productes domèstics per a usos medicinals i com a blanquejador de vestimenta i del cabell. En l'indústria s'usa en concentracions més altes, per a blanquejar teles i pasta de paper, i a 90 % com a component de combustibles per a eixidas i per a fabricar desbroma de caucho i substàncies químiques orgàniques. En atres àrees, com en l'investigació, s'utilisa per a medir l'activitat d'algunes enzimas, com la catalasa.
Descobriment i història
[editar | editar còdic]El peròxit d'hidrogen va ser descrit per primera volta en 1818 per Louis Jacques Thénard, qui la va produir per tractament del peròxit de bari en àcit nítric.[1] Thénard va observar que en tractar àcit bórico en àcit sulfúric i després destilar el producte resultant, s'obtenia un líquit que mostrava propietats interessants. Este líquit, que més tart es va identificar com a peròxit d'hidrogen, es va caracterisar per la seua capacitat per a lliberar oxigen i les seues propietats desinfectantes. Thénard va descriure les seues observacions en el seu treball «Recherches sur la nature de l’acide boracique, et sur els combinaisons qu'il peut former» («Investigacions sobre la naturalea de l'àcit bórico i les combinacions que pot formar»). El seu descobriment va contribuir significativament al coneiximent d'este compost, encara que en eixe moment no es comprenien completament totes les seues propietats i aplicacions.
Una versió millorada d'este procés usa l'àcit clorhídric, seguit per l'adició d'àcit sulfúric per a precipitar el subproducte de sulfat de bari. El procés de Thénard es va utilisar des del final del sigle XIX fins a mediats del sigle XX.[2]
Durant molt temps es va creure que el peròxit d'hidrogen pur seria inestable, ya que varen fallar tots els primers intents de separar-ho de l'aigua, que està present durant la síntesis. Esta inestabilitat es devia a les traces d'impurees (sales de metals de transició), que catalizan la descomposició d'este peròxit. El peròxit d'hidrogen pur es va obtindre per primera volta en 1894 —casi huitanta anys despuix del seu descobriment—, per Richard Wolffenstein, qui ho va produir per destilació al buit.[3]
La determinació de l'estructura molecular del peròxit d'hidrogen va ser molt difícil. En 1892, el físic-químic italià Giacomo Carrara (1864-1925) va determinar la seua massa molecular per mig del descens crioscópico, la qual cosa va confirmar que la seua fòrmula molecular és H2O2.[4] A lo manco mija dotzena d'estructures moleculars hipotètiques semblaven ser consistents en l'evidència disponible.[5] En 1934, el físic matemàtic anglés William Penney i el físic escocés Gordon Sutherland varen propondre una estructura molecular molt similar a l'acceptada actualment.[6]
Propietats físiques i químiques
[editar | editar còdic]El peròxit d'hidrogen pur (H2O2) és un líquit dens i clar, en una densitat d'1,47 g/cm³ a 0 °C. El punt de fusió és de –0,4 °C. El seu punt d'ebullició normal és de 150 °C. Encara que no és inflamable, és un agent oxidant potent que quan entra en contacte en matèria orgànica o alguns metals, com el coure, l'argent o el bronze pot causar combustió espontànea.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Annales de chimie et de physique.8
- 306–312.
- ↑ C. W. Jones, J. H. Clark. Applications of Hydrogen Peroxide and Derivatives. Royal Society of Chemistry, 1999.
- ↑ Berichte der deutschen chemischen Gesellschaft.27(3)
- 3307–3312.doi:10.1002/cber.189402703127.
- ↑ G. Carrara (1892) "Sul pese molecolare i sul potere rifrangente dell' acqua ossigenata" (On the molecular weight and on the refractive power of oxygenated water [i.i., hydrogen peroxide]), Atti della Reale Accademia dei Lincei, séries 5, 1 (2) : 19-24.
Carrara's findings were confirmed by: W. R. Orndorff and John White (1893) "The molecular weight of hydrogen peroxide and of benzoyl peroxide," American Chemical Journal, 15 : 347-356. - ↑ Vore, per eixemple:
- En 1882, Kingzett va propondre una estructura H2O=O. Vore: Charles Thomas Kingzett (29 de setembre de 1882) "On the activity of oxygen and the mode of formation of hydrogen dioxide," The Chemical News, 46 (1192): 141-142.
- En el seu llibre de text de 1922, Joseph Mellor va considerar tres estructures moleculars hipotètiques , admetent (p. 952): "... the constitution of this compound has not been yet established by unequivocal experiments". See: Joseph William Mellor, A Comprehensive Treatise on Inorganic and Theoretical Chemistry, vol. 1 (London, England: Longmans, Green and Co., 1922), p. 952-956.
- W. C. Schumb, C. N. Satterfield i R. L. Wentworth (1 de decembre de 1953) "Report no. 43: Hydrogen peroxide, Part two", Office of Naval Research, Contract No. N5ori-07819 On p. 178, els autors varen presentar estructures moleculars hipotètiques. On p. 184, the present structure is considered almost certainly correct — although a small doubt remained. (Note: The report by Schumb et al. was reprinted as: W. C. Schumb, C. N. Satterfield, and R. L. Wentworth, Hydrogen Peroxide (New York, New York: Reinhold Publishing Corp. (American Chemical Society Monograph), 1955).)
- ↑ Vore:
- W. G. Penney i G. B. B. M. Sutherland (1934) "The theory of the structure of hydrogen peroxide and hydrazine", Journal of Chemical Physics, 2 (8): 492-498.
- W. G. Penney i G. B. B. M. Sutherland (1934) "A note on the structure of H2O2 and H4N2 with particular reference to electric moments and free rotation", Transactions of the Faraday Society, 30: 898-902.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Peróxido de hidrógeno» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.