Pistacia atlantica
.JPG)
El almácigo de Canàries[1] o llengua d'ovella[1] (Pistacia atlantica) és un arbre del gènero pistacia, de la família de les anacardiáceas.
Descripció
[editar | editar còdic]Arbre que pot aplegar a alcançar de 8 a 12 m d'altura, semblat al fresno o el algarrobo; el diàmetro del tronc aplega a alcançar 1 m als doscents anys. És un arbre de creiximent llent que aplega a superar els 1000 anys d'edat. La seua copa és espessa i enmarañada i la corfa fracturada i d'un color gris ceniciento. Les branques més velles presenten el mateix disseny, fracturat i ceniciento, lo que li dona a l'arbre aspecte de ser molt vell. Fulls ovales, casi sésiles, lluents per dalt, de color vert obscur, de 7-9 folíols, imparipinnados en pecíols una miqueta alados; flors en arracades laxos, les masculines i les femenines sobre arbres diferents. Les flors són unisexuales, menudes, d'un vert discret; frut gros com un pésol, rojós després canviant a blau.[2] En les zones més fredes tira els fulls en maig i cauen en novembre. Plantes dioicas, en algunes comunitats dominen els eixemplars femella. Creix en encinares i rouredes esclerofilos. Els fruts maduren de juliol a octubre, començant a donar fruts a l'edat de 8 a 10 anys, abundants fruts en 2-3 anys.
Generalitats
[editar | editar còdic]És un arbre del gènero pistacia que està representat per espècies tan conegudes com el pistacho, el lentisco o la cornicabra que comprén des d'espècies arbustivas fins a arbres adaptats a la sequia i el clima mediterràneu. Cridat en àrap betoum. En Iran es diu baneh.[3] En Canàries li'l coneix com almácigo.
És més vigoroso que Pistacia terebinthus per lo que s'ampra com portainjerto en Ucrània i Estats Units per al cultiu de Pistacia vora, encara que resistix pijor les gelades que la cornicabra.
És important el seu valor contra l'erosió del sol. Enfortix el sol, s'ampra per a la forestación de les terres àrides i ales empinades i contra les esmonyides de terres. És una planta ornamental típica de l'arborat urbà dels carrers en les ciutats de la Mar Negra. Ademés, les comunitats de pistacia atlàntica són un gran refugi d'espècies rares incloent endèmiques i del Mediterràneu, moltes escasses.
Les llavors, com en el pistacho, són comestibles crus, com a fruts secs, i contenen fins a un 60% de greix. En Turquia es fan dolços en el denominat pistacho de tsukpi. A voltes, el frut inmaduro s'arreplega i es menja en llet agre. La planta conté una goma, utilisada com a goma de mastegar en Kevan, Turquia, a on li la denomina goma de l'arbre kevove.
La resina s'ampra per a la fabricació d'alcohol i el lacado. Conté olis essencials s'utilisats en l'indústria de la perfumeria. Els fulls són rics en taninos, fins a un 20% en les agallas causades per un pulgón paràsit. Són la matèria primera per al curtido en l'indústria del cuiro. La llacor se seca i s'ampra com a incens, ya que la seua combustió dona una olor agradable, S'utilisa per a donar ambient als locals, les celebracions i en les cerimònies religioses que es coneix com "incens". La resina, mesclada en manteca, s'utilisa externament per a tractar les ferides.
Distribució i hàbitat
[editar | editar còdic]El almácigo és un arbre que s'estén per part del nort d'Àfrica i que es troba en els boscs termófilos, fins a 600 m d'altitut. És una de les poques espècies de full caduc autòctones de l'archipèlec de Canàries.
És natiu de part de Eurasia, de la Replanell Iraní, fins al nort d'Àfrica.[4] És un arbre comú en els bosc de les montanyes d'Iran.[4] També en el Sahara septentrional, en la regió de les dayas al peu del Atles sahariano marroquí i algerí; És rar en el massiç d'Hoggar. Noroest de Marroc i Canàries, a on està protegida per el "Anex II de l'Orde de Flora de la llegislació autonòmica de les Illes Canàries". Es troba en totes les illes Canàries menys en El Ferro. En Gran Canària forma bosquetes monoespecíficos en varis barrancs de l'oest de l'illa, a on tendix a ocupar els fondos i les zones més humides, entre Agaete i El Llogaret de Sant Nicolás.
Taxonomia
[editar | editar còdic]Pistacia atlantica va ser descrita per René Louiche Desfontaines i publicat en Flora Atlantica 2(9): 364–365. 1799.[5]
Pistacia: nom genèric que segons Umberto Quattrocchi diu que deriva del nom llatío pistacia per a un arbre de pistacho i del grec pistake per a la núcula del pistacho. Abdós paraules aparentment deriven a la seua volta d'un nom persa o àrap antic.[6]
atlantica: epítet geogràfic que aludix a la seua localisació en la vora del Oceà Atlàntic.
- Pistacia atlantica var. mutica Rech.f.
- Pistacia mutica Fisch. & C.A.Mey.
- Terebinthus atlanticus (Desf.) Dum.Cours.[7]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Colmeiro, Miguel: «Diccionari dels diversos noms vulgars de moltes plantes usuals o notables de l'antic i nou món», Madrit, 1871.
- ↑ Ozenda (1991). , París:CNRS. ISBN ISBN 2-271-06230-6.
- ↑ Pourreza, M., et al. (2008). Sustainability of wild pistachio (Pistacia atlantica Desf.) in Zagros forests, Iran. Forest Ecology and Management 255 3667-71.
- ↑ 4,0 4,1 Pistacia atlantica Desf. [1] archivat en Wayback Machine. FAO Fact Sheet
- ↑ «Pistacia atlantica». Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. Consultat el 15 de juliol de 2013.
- ↑ En Noms Botànics
- ↑ Pistacia atlantica en PlantList
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Hickman, J. C. 1993. Jepson Man.: Higher Pl. Calif. i–xvii, 1–1400. University of Califòrnia Press, Berkeley.
- Nasir, I. & S. I. Ali (eds). 1980-2005. Fl. Pakistan Univ. of Karachi, Karachi.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Pistacia atlantica.
Wikispecies té un artícul sobre Pistacia atlantica.- Este artícul conté una traducció derivada de «Pistacia atlantica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.