Pistacia terebinthus

albotín (Pistacia terebinthus)

El albotín, cornicabra o terebinto (Pistacia terebinthus) és un arbust o arbre menut de fins a 6 m d'alt de la família de les anacardiáceas, del gènero Pistacia, natiu del Mediterràneu occidental i que s'estén des de les illes Canàries, Marroc i la península ibèrica, fins a Grècia i l'oest de Turquia.

Hàbitat

Preferix zones relativament humides i soporta molt ben la sequia estival mediterrànea i les gelades més intenses. És una planta freqüent en garrigas i maquis. Apareix en boscs caducifolios i també en encinares. És una de les 6 espècies de anacardiáceas presents en Europa, puix esta família consta d'unes 600 espècies tropicals. Pot trobar-se en els pisos meso i termomediterráneo, fins als 1500 metros d'altitut. És més exigent que el lentisco sobre humitat i també resistix millor que ell a la fredor. Requerix aixina i tot una exposició solejada i sols de tipo mig, tolerant aquells majorment calizos i alguna cosa salinos. Creix en freqüència junt a la mar, en el fondo dels barrancs i en les proximitats d'estanys i rieres salinos.

Descripció

És un arbre dioico, és dir, que existixen eixemplars mascles i femelles. Per a que una població siga viable deu contar en eixemplars d'abdós sexes. Té el tronc gris i molt aromàtic, pot presentar varis troncs o tallos quan creix en forma d'arbust. Alcança generalment 5 m d'altura, encara que en ocasions excepcionals pot aplegar fins als 10 m. Fulls alternes, compostes, imparipinnadas, en 3 o 9 folíols de color vert intens; d'uns 10 cm o més de llongitut i textura semicoriácea. Generalment, són més grans i redonejades que les del lentisco, recordant als fulls del algarrobo. Les flors van del púrpura al vert. El seu frut és del tamany d'un pésol i vira del roig viu al marró, depenent del grau de maduració. Tota la planta emet una forta olor amarga, resinoso o medicamentoso. En el periodo vegetatiu es desenrollen "agallas" en forma de banya de cabra que es produïxen en els fulls i folíols despuix de la picadura d'insectes. Es multiplica per llavors i per esquejes. A pesar de deslucir per la presència de les agallas, és un arbre molt vigoroso i resistent que perdura en zones degradades a on atres espècies han segut eliminades.

Pistacia terebinthus és una planta relacionada en Pistacia lentiscus, en la qual es hibrida en freqüència en les zones de contacte. La cornicabra és més abundant en les montanyes i en l'interior i el lentisco sol trobar-se en més freqüència en zones a on l'influència mediterrànea de la mar impedix o modera les gelades. El lentisco no alcança el porte arbòreu de la cornicabra. Estos híbrits són molt difícils de distinguir. Els lentiscos presenten els tallos dels folíols alados, és dir, són aplanados i en unes aletes laterals. En la cornicabra estos tallos són simples. En la costa oriental del Mediterràneu, Síria, Líban i Israel, una espècie similar, Pistacia palaestina, ompli el mateix caseta ecològica d'esta espècie i també es coneix com terebinto. En la costa occidental del Mediterràneu, Canàries i Oriente Pròxim, es pot confondre en Pistacia atlantica.

Història

John Chadwick creu que la cornicabra és la planta anomenada ki-ta-no que apareix en algunes tablillas de l'escritura Llineal B, un antic dialecte micénico del grec. Cita l'obra de l'erudit espanyol, José Luis Cabellam, que va trobar "un antic lèxic que mostrava que el kritanos era un atre nom per a l'arbre turpentino (terebinto) i que la pronunciacíón micénica podia representar una atra variant de la paraula. El nom comú en espanyol de cornicabra es deu a que la planta presenta en freqüència unes agallas de forma allargada, que s'assemblen a la banya de les cabres. Estes agallas són provocades per un pulgón, específic de la cornicabra, que s'crío dins de les agallas. S'especula que la presència de l'insecte estimula les defenses de la planta fent-la poc apetecible per als herbívors i favorint aixina que siguen més comuns els eixemplars parasitados en les zones a on el pastoreig és més freqüent.

Vàries espècies del gènero Pistacia, com la que ocupa este artícul, P. palaestina, P. atlantica i unes atres que omplin una caseta ecològica similar, són usades per a curtido per les seues taninos i es coneixen també com terebinto en la zona del Mediterràneu i Oriente Pròxim. El terebinto és mencionat en la Bíblia en el Antic Testament, per eixemple, en Isaías 1,29 a on la paraula hebrea "elah" (elá), o "elím" en plural, a sovint pot traduir-se per teixixc, una espècie de conífera, o terebinto. També se li nomena "elón" en tres capítuls successius del Génesis (12:6, 13:18 i 14:13) referint-se als llocs en els que acampava el patriarca Abraham i en el Llibre dels Juges. Virgilio parla del terebinto de Órico en el Llibre X, vers 136 de la Eneida. En el capítul IX de "El món clàssic", Robin Lane Fox diu que en el VI, quan els perses no eren encara un imperi important, el seu rei en pujar al tro "bevia llet agre i mastegava fulls de terebinto".

Taxonomia

Pistacia terebinthus va ser descrita per Carlos Linneo i publicat en Species Plantarum 1025. 1753.

Etimologia

Pistacia: nom genèric que segons Umberto Quattrocchi diu que deriva del nom llatío pistacia per a un arbre de pistacho i del grec pistake per a la núcula del pistacho. Abdós paraules aparentment deriven a la seua volta d'un nom persa o àrap antic.

terebinthus: epítet

Sinonímia

• Lentiscus vulgaris Garsault
• Pistacia terebinthina St.-Lag.
• Terebinthus vulgaris Dum.Cours.

Importància econòmica i cultural

Té un gran valor ecològic en ser una espècie pionera i resistent que fixa i enriquix els sols facilitant la seua colonisació per unes atres. És de gran valor per als pardals i una atra fauna de menuts mamífers que s'alimenten dels seus fruts i dispersen les seues llavors. És un indicador ecològic de zones ben conservades, poc degradades o en recuperació. A on medra una població de cornicabras és indicatiu d'una zona en poques intrusions humanes. Les seues comunitats solen trobar-se en zones aïllades i remotes. El sobrepastoreo causa la seua desaparició.

L'us més antic i conegut del terebinto és com a font de la trementina, un oli vegetal utilisat com a dissolvent i com a component químic. Actualment, la trementina del terebinto és coneguda com trementina chiprà.

La cornicabra no és consumida en gust pel ganado, que sol respectar-la si troba un atre aliment.

En Chipre els fruts del lentisco són utilisats per a l'elaboració d'un pa especial. En Creta, a on rep el nom de tsikoudia, és utilisat en l'elaboració d'un licor del mateix nom. En Kurdistan s'utilisen els seus fruts torrats i mòlts com a beguda coneguda com a café kurdo, (kurdo: (قاوەی کوردی) Qehweya Kurdî o Qehweya Kezwanan o café menengiç de propietats neuroprotectoras..El arbust és ric en substàncies resinosas, molt utilisades per les seues propietats medicinals i aromàtiques en la Grècia clàssica. La corfa pot utilisar-se per a elaborar una pasta d'olor dolça, i els fulls s'utilisen en l'elaboració de cuiro i recentment, en antiinflamatorios. Les seues fulles, corfa i agallas posseïxen propietats astringentes. En els fulls i la corfa trobem concentracions importants de matèries tánicas i les agallas són també riques en taninos, resines, essència i àcit gálico. La fusta és molt apreciada en marqueteria. El cuiro tradicional de Marroc es curte en esta planta a la que deu la seua olor i el seu color.

Noms comuns

• Castellà: arbre de la trementina, cabracoja, cabra agarre, cabracorna, cabricuerno, caricuerno, charneca, charnela, charnera, charneta, colneta, corneta, cornetas, cornezuelo, cornicabra, cornicabre, cornicabro, cornita, banyes, descornacabras, descuernacabras, emborrachacabras, escuernacabra, escuernacabras, escuernicabra, granillo cornicabra, higuera selvada, jedisco, lentisco, lentisco albar, noguerola, quemaculo, arbre de La nostra Senyora, terebinto, tornalobo, trementina de Kios, valvarija.