Planeta terrestre
Un planeta rocós, també denominat planeta telúric, planeta terrestre o planeta sòlit, és un planeta format principalment per silicats. Els planetes rocosos són substancialment diferents als gaseosos, els quals tenen una superfície sòlida secundària o inexistent i estan constituïts principalment per gasos tals com hidrogen, heli i aigua, en diversos estats d'agregació. Tots els planetes terrestres tenen aproximadament la mateixa estructura: un núcleu metàlic, majoritàriament férreu, i un mant de silicat que ho rodeja. La Lluna té una composició similar, llevat el seu núcleu de ferro. Els planetes terrestres tenen canons, cràters, montanyas i volcans. Ademés tenen atmòsferas secundàries, procedents dels seus processos geològics interns, al contrari que els jagants gaseosos que posseïxen atmòsfera primàries, capturades directament de la nebulosa solar original.[1]
El sistema solar posseïx quatre planetes telúrics: Mercurio, Venus, la Terra i Mart, i un planeta nano en el cinturó d'asteroides, Ceres, cridats conjuntament «planetes interiors». Els objectes transneptunianos com Plutó s'assemblen als planetes terrestres en que tenen una superfície sòlida, pero són majoritàriament gèl. Alguns grans satèlits del sistema solar també són des de cert punt de vista «planetes telúrics» ya que es consideren planetes secundaris de formacions rocoses; pero no tots els satèlits, solament aquells lo suficientment grans com per a alcançar equilibri hidrostàtic. Durant la formació del sistema solar provablement va haver més planetes terrestres (protoplanetas), pero o es varen fusionar per a formar els actuals planetes, o varen ser destruïts o expulsats cap a l'espai interestelar per mig d'alteracions gravitatorias del restant de planetes. Solament un planeta rocós, la Terra, té una hidrosfera activa.
Estructura
[editar | editar còdic]Tots els planetes terrestres del sistema solar tenen la mateixa estructura bàsica, com un núcleu metàlic central (majoritàriament ferro) en un mant silicatado circumdant.
El gran asteroide rocós 4 Vesta té una estructura similar; possiblement també la tinga el més chicotet 21 Lutetia. Un atre asteroide rocós (2) Pala té aproximadament el mateix tamany que Vesta, pero és significativament menys dens; sembla que mai va diferenciar un núcleu i un mant. La Lluna i Io (satèlit de Júpiter) tenen estructures similars a les dels planetes telúrics, no obstant la Lluna té un núcleu de ferro molt més chicotet. Un atre satèlit joviano, Europa, té una densitat similar, pero presenta una capa de gèl destacable en la seua superfície: per este motiu, a voltes se li considera en canvi un «planeta gelat».
Els planetes terrestres poden tindre estructures superficials com canons, cràters, montanyes i volcans, entre unes atres, depenent de la presència en cada moment d'un líquit erosivo, d'activitat tectónica o d'abdós.
Els planetes terrestres tenen atmòsfera secundàries, generades per desgasificaació volcànica o per restants de l'impacte de cometes. Açò contrasta en els planetes jagants exteriors, les atmòsfera dels quals són primàries; les atmòsfera primàries varen ser capturades directament de la nebulosa solar original.[2]
Dins del sistema solar
[editar | editar còdic]
El sistema solar té quatre planetes telúrics segons la definició dinàmica: Mercurio, Venus, la Terra i Mart. La Lluna i els satèlits jovianos Ío i Europa també contarien des del punt de vista geofísico, aixina com potser els grans protoplanetas-asteroides Pala i Vesta (encara que es tracta de casos llímit). Entre estos cossos, solament la Terra té una hidrosfera superficial activa. Es creu que Europa té una hidrosfera activa baix la seua capa de gèl.
Durant la formació del sistema solar va haver molts planetesimales i protoplanetas rocosos, pero la majoria es varen fusionar en els quatre planetes interiors o varen ser expulsats per ells, deixant només a Pala i Vesta per a sobreviure més o menys intactes. És provable que abdós anaren planetes nanos en el passat, pero els impactes els han llevat la seua forma equilibrada. Alguns atres protoplanetas varen escomençar a acumular-se i diferenciar-se, pero varen sofrir colisions catastròfiques que varen deixar només un núcleu metàlic o rocós, com (16) Psique o (8) Flora respectivament. Molts asteroides de tipo S i de tipo M poden ser fragments d'este tipo.
Els demés cossos redons des del cinturó d'asteroides cap a fòra són geofísicament planetes «gelats». S'assemblen als planetes terrestres en que tenen una superfície sòlida, pero estan composts de gèl i roca en lloc de roca i metal. Entre ells s'inclouen els planetes nanos, com Ceres, Plutó i Eris, que hui en dia només es troben en les regions situades més allà de la llínea de formació de la neu, a on el gèl d'aigua era estable baix la llum solar directa en els orígens del sistema solar. També s'inclouen les atres llunes redones, que són gele-roca (per eixemple, Ganímedes, Calisto, Titán i Salamandra) o inclús principalment gèl (per eixemple, Mimes, Tetis i Iapeto). Se sap que alguns d'estos cossos tenen hidrosferas subsuperficiales (Ganímedes, Calisto, Encélado i Titán), com Europa, i també és possible que alguns atres (per eixemple, Ceres, Dione, Miranda, Ariel, Salamandra i Plutó).[3] Titán inclús té cossos superficials de líquit, encara que metà líquit en lloc d'aigua. Ganímedes de Júpiter, encara que gelat, sí té un núcleu metàlic com la Lluna, Io, Europa i els planetes telúrics.
S'ha sugerit el nom de món terrestre per a definir a tots els móns sòlits (cossos que adopten una forma redonejada), sense tindre en conte la seua composició, per lo que inclouria tant als planetes terrestres com als gelats.
Tendències de densitat
[editar | editar còdic]La densitat no comprimida d'un planeta telúric és la densitat mija que els seus materials tindrien sense pressió alguna. Un valor elevat de densitat no comprimida indica una concentració més elevada en metal. La densitat no comprimida és utilisada més que la densitat mija real perque el núcleu dels planetes tendixen a aumentar-la (la densitat mija d'un planeta depén també més del seu tamany que de la seua composició).
Mercurio
[editar | editar còdic]Mercurio està constituït per 70 % de metal (principalment ferro) i 30 % de silicat i la seua densitat és de 5,427 g/cm3. Les persones dedicades a la geologia estimen que el núcleu ocupa aproximadament 42 % del seu volum. El núcleu en fusió està rodejat d'una capa de roques.
Sobre la corfa de Mercurio es troben numeroses vores que s'estenen sobre centenars de quilómetros de llongitut. Això deixa supondre que el núcleu i la seua capa es varen gelar i varen contraure mentres que la corfa es solidificó.
Existixen diverses hipòtesis sobre l'elevada cantitat de ferro que existix en este planeta, pero entre elles la teoria més acceptada és que Mercurio tenia una relació de metal/silicat semblada a la de les condritas carbonáceas i una massa d'aproximadament 2,25 voltes la seua massa actual, pero al principi de l'història del sistema solar, Mercurio va poder haver segut impactat per un cos terrestre (planetesimal) d'aproximadament 1/6 de la massa de Mercurio i un diàmetro de varis centenars de quilómetros. L'impacte hauria arrancat una gran part de la corfa primitiva i del seu mant, deixant el núcleu intacte.
Venus
[editar | editar còdic]En una densitat de 5,26 g/cm3 i un radi de 6051 km, es diu que Venus és el germà bessó de la Terra. La corfa de Venus representa aproximadament 0,34 % del radi del planeta i els anàlisis fets per diferents sondes varen provar que el material exterior de Venus és semblat al granit i al basalt terrestre.
Mart
[editar | editar còdic]Com a primera aproximació, es pot considerar que la corfa marcianana té una densitat uniforme de 2,9 g/cm3, lo que conduïx a una gruixa d'aproximadament 50 km, o siga, 4,4 % del radi del planeta.
Per l'absència de senyes sísmiques explotables, l'estructura interna del planeta resulta difícil de precisar. No obstant, l'aprofitament de l'informació arreplegada per les diverses sondes que han explorat el planeta ha pogut determinar que podria estar constituït per un mant sòlit de silicat rics en ferro i un núcleu fos.
Un estudi ha deixat constància, segons càlculs fundats sobre models geoquímicos del planeta, de que el núcleu contindria del 5 al 13,5 % de sofre i el mant contindria de l'11 al 15,5 % de ferro.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «PLANETA ROCOSO O TELÚRICO» (en castellà). Societat Espanyola d'Astronomia.
- ↑ Schombert, James (2004). «uoregon.edu/js/ast121/lectures/lec14.html Lecture 14 Atmòsfera de planetes terrestres (atmòsfera primàries)». Universitat d'Oregó.
- ↑ “El full de ruta de la NASA cap als móns oceànics” (2019). Astrobiology 19 (1): 1-27. doi:. PMID 30346215. Bibcode: 2019AsBio..19....1H.
- S'ha trobat un planeta de tipo terrestre Mark Peplow, News Nature.com, 25 de giner de 2006.
- Beaulieu J.P., et al. (2006) Nature, 439, 437-440.
- Nota de prensa de la National Science Foundation
- Buscant noves Terres Webcast de la National Science Foundation.
- Ogleando estreles lluntanes Informe de la National Science Foundation.
- Els planetes de Wolszczan.
- Sitie web de PLANET [1] archivat en Wayback Machine..
- Sitie web de RoboNet.
- Sitie web de OGLE.
- Sitie web de MOA.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Planeta terrestre» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.