Principat de Vladímir-Súzdal

El Principat de Vladímir-Súzdal, Gran Ducado de Vladímir-Súzdal (en rus: Влади́миро-Су́здальское кня́жество) o Rus de Vladímir-Súzdal (Влади́мирско-Су́здальская Русь) va ser un dels grans principats que varen succeir a la Rus de Kiev com a principal potència eslava des de finals de el XII fins a les postrimeries de el XIV. Considerat tradicionalment com el breçol de l'idioma i la nacionalitat russes, Vladímir-Súzdal evolucionaria gradualment fins a transformar-se en el Gran Principat de Moscou.

Inicis

A mitan de el XII la Rus de Kiev es va desintegrar en terres i principats independents. La Rus del Sur, castigada per tribus nómades i debilitada per les constants #discòrdia intestinas entre els príncips, poc a poc va acabar perdent la seua grandea. Llavors, el centre de la vida política i econòmica es va traslladar al noreste, a la conca del Volga superior.

El principat va ocupar un vast territori en el noreste de la Rus de Kiev llimitat, aproximadament, pels rius Volga, Oká i Dviná Septentrional. En el XI, la capital local va ser Rostov la Gran, i les principals ciutats incloïen Súzdal, Yaroslavl i Belozersk. En esta época, les terres entre el Oká i el Volga, també coneguda com Rus Zalésskaya, quedaven en la perifèria de la Rus de Kiev. Les seues terres, riques des del punt de vista agrícola, en numerosos rius i rieres, boscs i prats, solament començava a poblar-se. Cap dels príncips de Kiev s'interessaven per elles.

Vladímir II Monómaco, en assegurar els seus drets al principat en 1093, va traslladar la capital de Rostov a Súzdal. Quinze anys més tarde (1108), va enfortir i va reconstruir la ciutat de Vladímir, en el marge abrupte del riu Kliazma, a 31 km al sur de Súzdal.

A la mort del príncip en 1125, esta terra se separa de la Rus del Sur, i el seu fill Yuri Dolgoruki es convertix en el seu primer príncip. Va traslladar la sèu del principat a Vladímir en 1157. Els boyardos de Rostov i Súzdal, no obstant, eren contraris a perdre la supremacia, i va seguir una breu guerra civil. És l'época en que es va produir l'activa colonisació de les terres nort-orientals, en les que el nou príncip va tindre gran participació, construint ciutats, iglésies i monasteris. No obstant, el príncip no perdia les esperances d'ocupar el tro de Kiev i mantenia constants guerres pel gran principat. En una d'estes batalles Yuri Dolgoruki va conseguir ocupar Moscou (1147), per llavors llogarets que pertanyien al boyardo Stepán Kuchka. En 1156, en Moscou, per orde seua, es construïx una fortificació de fusta i un fos entorn.

A mitan de el XII, quan les terres meridionals de la Rus varen ser sistemàticament assaltades per nómades túrquicos, la seua població va començar a emigrar cap al nort. En lo que anteriorment eren zones boscoses, conegudes com Zalesie (és dir, Transbosquia), es varen establir numerosos assentaments nous. La fundació de Pereslavl-Zaleski, Kostromá, Dmítrov, Moscou, Yúriev-Polski, Úglich i Tver es varen atribuir (pels cronistes o la llegenda popular) a Yuri Dolgoruki. Les principals ciutats del principat de Súzdal serien, aixina, Rostov, Yaroslavl, Súzdal, Vladímir, Tver, Nizhni Nóvgorod i Moscou.

En 1155, el príncip Yuri alcança la seua meta i es convertix en el Gran príncip de Kiev, pero dos anys més vesprada és enverinat pels boyardos d'esta ciutat.

Desenroll del principat

Andréi Bogoliubski, fill de Yuri Dolgoruki, havia segut enviat pel seu pare al nort i invitat pels boyardos del lloc a governar estos territoris. És a Andréi el Piadós a qui deu otorgar-se el mèrit de dur a Vladímir al seu zenit del poder polític. Andréi va ser un governant singularment dotat, que va tractar en despit als antics centres de poder com Kiev. Despuix de cremar Kiev en 1169, va rebujar acceptar el tro de Kiev i en lloc d'això va entronisar al seu germà menor, Gleb de Kiev. La seua capital de Vladímir va ser para ell una preocupació molt major, i la va embellir en iglésies i monasteris de pedra blanca. Andréi va ser assessinat pels boyardos en la seua residència suburbana de Bogoliúbovo en 1174.

Despuix d'un breu interregne, el germà de Andréi, Vsévolod III va assegurar el tro. Va continuar la major part de les polítiques del seu germà, i de nou va sometre a Kiev en 1203. El principal enemic de Vsévolod, no obstant, va anar el Principat de Riazán meridional, que segons pareix va suscitar discòrdia dins de la família principesca, i el poderós estat túrquico de Bulgària del Volga, que llimitava en Vladímir-Súzdal per l'Est. Despuix de vàries campanyes militars, Riazán va ardir fins als fonaments, i els búlgars es varen vore obligats a pagar tribut.

La mort de Vsévolod en 1212 va provocar un sério conflicte dinàstic. El seu fill major, Konstantín, va obtindre el respal dels poderosos boyardos de Rostov i Mstislav el Valent de Kiev, va expulsar a l'hereu legítmo, el seu germà Yuri, de Vladímir a Rostov. Solament sis anys despuix, a la mort de Konstantín, va conseguir Yuri retornar a la capital. Yuri va ser un desapiadat governant que va derrotar decisivament a la Bulgària del Volga i va instalar al seu germà Yaroslav en Nóvgorod. El seu regnat, no obstant, va acabar en catàstrofe, quan les hordes mongolas a les órdens de Batu Kan varen prendre i varen cremar Vladímir en 1238. Despuix varen devastar unes atres de les principals ciutats de Vladímir-Súzdal durant la invasió mongola de la Rus de Kiev.

Estat vassall de l'Horda d'Or

Ni Vladímir, ni cap de les ciutats més antigues, varen conseguir recuperar-se despuix de l'invasió mongola. El principat ràpidament es va desintegrar en onze menuts principats: Moscou, Tver, Pereslavl-Zaleski, Rostov, Yaroslavl, Úglich, Belozersk, Kostromá, Nizhni Nóvgorod, Starodub del Kliazma i Yúriev-Polski. Tots ells varen reconéixer nominalmente la sobirania del Gran Príncip de Vladímir, qui era nomenat pel Kan de la Horda d'Or. Inclús el popular Alejandro Nevski de Pereslavl va tindre que acodir a la capital de l'Horda d'Or en Sarái per a rebre el yarlyk (en:jarlig) i ser nomenat Gran Príncip en Vladímir.

A finals del sigle, solament tres principats, Moscou, Tver i Nizhni Nóvgorod, encara lluitaven pel títul de Gran Príncip. Els seus governants, una volta instalats com a grans príncips de Vladímir, ni tan sols es preocupaven per deixar la capital i establir-se permanentment en Vladímir. Quan el metropolita Pedro de Kiev (en) va traslladar la seua sèu de Vladímir a Moscou en 1325, va quedar clar que el Gran Principat de Moscou havia succeït en èxit al de Vladímir com a centre principal del poder en la Rus nort-oriental.

Grans príncips de Vladímir-Súzdal

• 1157-1174: Andréi Bogoliubski, primer Gran príncip de Vladímir, fill de Yuri Dolgoruki
• 1174-1176: Mijaíl, fill de Yuri Dolgoruki
• 1176-1212: Vsévolod el Gran Niu, 11.º fill de Yuri Dolgoruki
• 1212-1216: Yuri II, tercer fill de Vsévolod el Gran Niu
• 1216-1218: Constantín I, fill major de Vsévolod el Gran Niu
• 1218-1238: Yuri II, restaurat
• 1238-1246: Yaroslav II, quart fill de Vsévolod el Gran Niu
• 1246-1249: Sviatoslav III, sext fill de Vsévolod el Gran Niu
• 1249-1252: Andrés II, tercer fill de Yaroslav II
• 1252-1263: Alejandro Nevski, quart fill de Yaroslav II
• 1264-1271: Yaroslav III, fill de Yaroslav II
• 1272-1277: Basilio de Kostromá, fill menor de Yaroslav II
• 1277-1294: Dmitri de Pereslavl, segon fill d'Alejandro Nevski
• 1294-1304: Andréi de Gorodéts, fill d'Alejandro Nevski
• 1304-1318: Miguel Yaroslávich, segon fill de Yaroslav III
• 1318-1322: Yuri de Moscou
• 1322-1326: Dimitri de Tver
• 1326-1327: Alejandro de Tver
• 1328-1341: Iván I de Moscou (Iván Kalitá)
• 1341-1353: Simeón de Moscou (Simeón l'Orgullós)
• 1353-1359: Iván II de Moscou (Iván el Bo)
• 1359-1362: Dmitri Donskói

Cultura

Periodo Suzdaliano

Com a part del món cristià, els principats de la Rus varen obtindre una àmplia gama d'oportunitats per a desenrollar els seus llaços polítics i culturals no només en Bizancio, sino també en els països europeus. A finals de el XI, la Rus va caure gradualment baixe l'influència de la arquitectura romana. Les catedrals de pedra blanca, decorades en escultures, varen aparéixer en el principat de Vladímir-Súzdal gràcies a l'invitació d'Andréi Bogoliubski a arquitectes de "tot lo món". Segons l'historiador rus Vasili Tatíschev, els arquitectes varen ser enviats a Vladímir pel emperador del Sacre Imperi Romà Germànic Federico Barbarroja. Estes catedrals, no obstant, no són idèntiques als edificis romans de la catòlica Europa i representen una #síntesis de la planta cruciforme i les cúpules bizantines en la construcció en pedra blanca i la tècnica decorativa romanes. Esta mescla de tradicions gregues i europees occidentals només va ser possible en Rússia. Un dels seus resultats va ser una famosa obra mestra arquitectònica de Vladímir, la Iglésia de la Intercesión del riu Nerl, verdader símbol de l'originalitat cultural de la Rússia medieval.

A principis de l'Edat Mija, els principats de la Rus s'assemblaven culturalment i en el seu desenroll històric a atres països europeus. Més vesprada, no obstant, Rússia i Europa es varen separar. El Cisma Este-Oest de 1054 va ser una de les causes. A penes perceptible en el XI, es va fer molt evident dos sigles més vesprada durant la resistència dels ciutadans de Nóvgorod als Cavallers Teutónicos. Aixina mateix, a mitan de el XII, l'influència dominant de la Rus de Kiev (alguns historiadors consideren que ni tan sols és possible cridar-la Estat en el sentit modern de la paraula) va començar a minvar.

En 1155, Andréi Bogoliubski va traslladar la seua sèu a Vladímir, junt en la Verge de Výshgorod, un icon bizantí de la Verge María que prèviament s'havia dut del Convent de monges Bogoródichny de Výshgorod, ciutat del Principat de Kiev. A partir d'esta época, l'icon va escomençar a denominar-se la Verge de Vladímir i casi tots els principats varen començar a formar les seues pròpies escoles d'arquitectura i art. En 1157, despuix de la mort del seu pare, Yuri Dolgoruki, Andréi Bogoliubski es convertiria en Gran Príncip de Vladímir.

La invasió mongola de la Rus de Kiev per Batú Kan i la posterior dominació de les terres dels Rus per la Horda d'Or va ser també un punt d'inflexió en l'història de la cultura i l'Estat russos. El domini de l'Horda d'Or va impondre a alguns principats successors de la Rus de Kiev els seus propis principis d'Estat, molt diferents dels d'Europa Occidental. En particular, Rússia va adoptar un principi de subordinació universal i autoritat indivisa.

Periodo moscovita

La Rus només va poder recuperar-se de les conseqüències de l'invasió mongola a finals de el XIII. Les primeres zones en recuperar-se varen ser Nóvgorod i Pskov, que s'havien lliurat de l'incursió tártara-mongola. Estes ciutats-estat, en govern parlamentari, varen crear un tipo de cultura original baixe certa influència dels seus veïns de la bàltica occidental. A principis de el XIV, el liderage en les terres del noreste es va transferir del Principat de Vladímir a Moscou, que, a la seua volta, lluitaria pel liderage contra Tver durant un atre sigle. Moscou formava part de les terres de Vladímir i funcionava com una de les fortalees fronterices del noreste de Rússia. En 1299, el metropolita Màxim de Kiev (en) havia traslladat la residència de Kiev a Vladímir. En 1325, el metropolita Pedro de Kiev va abandonar Vladímir i es va establir en Moscou, traslladant aixina la residència de la Iglésia ortodoxa russa de Vladímir a Moscou. En 1395, davant l'alvanç de les tropes de Tamerlán, el principal objecte de cult de la "antiga" capital -l'icon de la Verge de Vladímir- es va traslladar a Moscou. Vladímir es va convertir en un model per a Moscovia.

Fent recalcament en la successió, els príncips moscovites varen cuidar en esmero els llocs sagrats de Vladímir. A principis de el XV, Andréi Rubliov i Daniil Chorny varen pintar la Catedral de la Dormición de Vladímir. La primera obra de Rubliov data de 1405, quan va decorar en icons i frescas la catedral de la Anunciación del Kremlin de Moscou, junt en Teófanes el Grec i Prójor de Gorodéts. A mitan de la década de 1450, varen restaurar la Catedral de Sant Jorge en Yúriyev-Polski baixe la supervisió de Vasili Yermolin. L'arquitectura de Moscovia i les seues terres circumdants en els sigles XIV a principis del XV, denominada habitualment arquitectura moscovita primerenca, va heretar de Vladímir la tècnica de construcció en pedra blanca i la tipologia de catedrals de quatre pilars. No obstant, els historiadors de l'art senyalen que l'arquitectura moscovita primerenca va rebre influències dels Balcans i de la arquitectura gòtica europea.

La pintura russa de finals de el XIV i principis de el XV es caracterisa per dos influències principals, les de l'artiste bizantí Teófanes el Grec i el pintor d'icons rus Andréi Rubliov. L'estil de Teófanes es distinguix pel seu paleta monocromàtica i una expressivitat poc comuna de taques i llínees lacónicas, que envien un mensage de complexa implicació simbòlica, propenc a la llavors molt estesa doctrina del hesicasmo, procedent de Bizancio. Els icons de colors suaus de Rubliov s'acosten més a l'estil pictòric tardobizantino dels països balcànics en el XV.

El final de el XIV va estar marcat per un dels acontenyiments més importants de l'història russa. En 1380, Dmitri Donskói i el seu eixèrcit varen assestar el primer colp sério a la Horda d'Or. Sergio de Rádonezh, fundador i hegúmeno de la Laura de la Trinitat i Sant Sergio, va eixercitar un paper excepcional en esta victòria. El nom de Sant Sergio, que es va convertir en protector i patró de Moscovia, té un enorme significat en la cultura russa. El propi Sergio i els seus seguidors varen fundar més de doscents monasteris, que es convertirien en la base de la cridada "colonisació monástica" de les poc desenrollades terres del nort. La vida de Sergio de Rádonezh va ser escrita per un dels escritors més destacats de l'época, Epifanio l'Sabio. L'icon de La Trinitat és l'obra més famosa de Rubliov, pintat provablement entre 1422 i 1428 per a la catedral de la Trinitat o Tróitski Sobor (en) del monasteri de la Trinitat i Sant Sergio. L'icon es considera la major obra mestra de l'Edat Mija russa.

La Rússia de mitan de el XV és coneguda per les seues sanguinoses guerres intestinas per la sèu moscovita del Gran Príncip. Iván III va conseguir unir les terres russes al voltant de Moscou (a costa d'arrasar Nóvgorod i Pskov) només a finals de el XV, i va posar fi a la subordinació de Rússia a l'Horda d'Or despuix del Gran trobada del riu Ugrá de 1480. Més vesprada, el riu va rebre el poètic nom de "Cinturó de la Verge" (Poias Bogoróditsy). Este acontenyiment va marcar el naiximent del sobirà Estat rus, encapçalat pel Gran Príncip de Moscou.

Vore també

• Anex: Sars de Rússia