Programa Capricornio
El Programa Capricornio va ser un programa governamental espanyol per a desenrollar un vehícul llançador posant a disposició de la comunitat científica i de comunicacions la possibilitat de realisar llançaments ràpits i a un preu raonable.[1] Com a part d'este es varen desenrollar les eixides INTA-100, INTA-300B, INTA-600, Argo i Capricornio, i es va prevore la construcció del Centre de Llançament Espacial de l'Illa del Ferro. Es va iniciar en l'any 1990 pel INTA i es va cancelar en el 2000.
Desenroll
[editar | editar còdic]Primera fase: desenroll de motors sòlits utilisant els eixides de sondeig INTA-100 i INTA-300, llançats des d'El Arenosillo en el sur d'Espanya. Segona fase: llançament de la segona i tercera etapes de Capricorn, que rebrien el nom de Argo (originalment planejat per a el hivern de 1998-99[2]). Tercera fase: primer llançament de l'eixida Capricornio completa, que duria un microsatélite.
Història
[editar | editar còdic]Introducció
[editar | editar còdic].jpg){kind=link}
Els primers estudis referents a un llançador espanyol es varen portar a terme en el INTA en 1988, encara que en estos sol s'analisava la possibilitat d'acometre un proyecte d'estes característiques en Espanya. Si ben el resultat era positiu, els primers estudis sérios es varen acometre en 1990, quan es va realisar un estudi de viabilitat que conduïa a un vehícul de quatre etapes, en una capacitat d'injectar en òrbita polar baixa (600 km), un satèlit de 50 quilograms.
Com a punt de llançament es va seleccionar la illa d'El Ferro, per ser l'únic punt del territori nacional des del que podien obtindre's òrbites polars i sincrónicas al Sol. No obstant, eixe mateix estudi posava en evidència les carències existents en Espanya en el disseny i fabricació de motors per a eixida. D'això es deduïa que era necessària una colaboració conjunta en este camp, encara que el concepte i disseny general fora nacional. Es pretenia que a lo manco un dels motors fora nacional, en la finalitat de perfeccionar la tecnologia necessària. En un futur, es contemplava la possibilitat de poder fabricar tots els motors en Espanya, si be en els vehículs d'este tipo és comú adquirir motors ya existents o que precisen algunes modificacions. Era també un objectiu colocar a l'indústria espanyola en posició d'oferir motors de propulsor sòlit en el mercat europeu, ocupat casi exclusivament per França, Itàlia i Alemània.
Primera fase
[editar | editar còdic]En la primera de les tres fases estava previst que es millorarien les instalacions i es recuperaria part de l'experiència adquirida anys arrere en eixides de sondeig atmosfèric. El primer en desenrollar-se va ser el INTA-100, llançat el 7 d'abril de 1992.[3] El INTA-300B, llançat en 1993, era una modificació del INTA-300, llançat en 1981. La següent fase seria La primer d'ells és l'obtenció d'una eixida que servira de demostrador tecnològic, el INTA-600, capaç d'alcançar els 500 quilómetros d'altitut en càrrega útil, que permeta verificar les tecnologies bàsiques del Capricornio. La fase posterior i final és el disseny i desenroll del llançador Capricornio.[4]
El primer Capricornio
[editar | editar còdic].jpg){kind=link}
El programa va començar baix la direcció de Ricardo Dorat,[1] sent Enrique Trillas el director de el INTA. En els anys 1991-1993 es varen formar els equips de treball i es varen analisar vàries configuracions del vehícul, que va passar de les quatre etapes inicials a tres. Es va estudiar inclús que la tercera anara de propergol líquit, la qual cosa oferia numeroses ventages sobre precisió i eficiència; no obstant tenia com a contrapartida la major complexitat, i un cost prou més elevat que un motor de combustible sòlit; ademés en Espanya no es tenia cap experiència en motors de propergoles líquits. Com a primera etapa, semblava casi forçat el motor Castor IV, de procedència nortamericana, puix no es va trobar un atre en catàlec disponible. Per a la tercera, ademés de la citada de combustible líquit, hi havia varis motors candidats, europeus i nortamericans. La segona seria la que s'acometria en Espanya; esta seria un motor espacial en tots els seus requisits i donat el seu tamany moderat (uns 2000 kg), es podria abordar en les capacitats espanyoles.
Els anàlisis i estudis varen dur a una configuració final que tirava una massa total del vehícul d'unes 14 tonellades, i una llongitut de 13,5 metros. Els tres motors serien: el Castor IVB, el Rigel i el Star-30C, el primer i tercer nortamericà i el segon, com s'ha dit, espanyol. En paralel es varen iniciar les gestions per a construir una base de llançament en l'illa d'El Ferro, el Centre de Llançament Espacial de l'Illa del Ferro.
A finals de 1993, per diverses raons el INTA es va plantejar abandonar el programa. És possible que en això tinguera alguna influència el Còndor II, encara que mai es va considerar l'ocupació d'este motor en el vehícul, ya que donades les seues característiques de booster militar no servia ni com primera etapa ni com segona.
El demostrador Argo
[editar | editar còdic]En eixes circumstàncies i donat tot el treball realisat, el INTA va decidir introduir un vehícul demostrador i pospondre uns anys el vehícul llançador. Eixe demostrador va rebre el nom de Argo. La seua definició va ser molt ràpida, donada la capacitació dels equips de treball del INTA i l'indústria. Constaria de dos motors: el primer de concepció clàssica, que es va designar com Deneb, en una massa de 2760 kg, un diàmetro de 820 milímetros i una llongitut de 5,2 metros; el segon, en el nom de Mizar, seria completament espacial en cambra de fibra de carbono i tovera orientable, la seua massa seria de 690 kg, llongitut 1,63 metros i diàmetro 830 milímetros. Ademés, abdós deurien ser completament nacionals. El llançament s'efectuaria per mig d'un riel des d'El Arenosillo. La massa total alcançaria els 4.100 kg i la llongitut 9,2 metros; s'estimava que podria dur una càrrega útil d'entre 150 i 300 kg.
El Argo serviria per a posar a punt, no solament les tecnologies de propulsió, sino també les d'aviónica, separació d'etapes, motors de control d'actitut, actuadors, estructures, cofia, guiat, software, etc. L'evolució futura prevista era que el motor Deneb evolucionara cap a la segona etapa del Capricornio, i el Mizar, en canvis mínims, anara la tercera; una bona part dels atres grans subsistema també passarien casi íntegres.
D'este demostrador es varen terminar molts elements, i es varen provar en èxit els motors, pero mai va aplegar a volar.
El segon Capricornio
[editar | editar còdic]El programa Capricornio es va reprendre en 1996.[5] Es continuava en el Castor IVB com a primera etapa i els antedichos Deneb i Mizar, degudament modificats, com a segona i tercera etapes. En les negociacions en l'empresa Thiokol, fabricant del Castor IVB, es va sugerir que, incrementant la massa de la segona etapa es podria aplegar a colocar una càrrega de casi 100 kg en òrbita, la qual cosa faria que el Capricorn anara un vehícul atractiu per al mercat nortamericà. Això va donar lloc al motor Deneb-T, la massa de la qual seria d'uns 6000 kg. Este motor no podria ser carregat en el propulsante en Espanya, per la seua massa, per lo que es varen estudiar les possibilitats de fer-ho en França o en Estats Units, deixant la nacionalisació completa para més alvance. El vehícul resultant tindria una massa de 18,5 tonellades i una llongitut de 19,5 metros.
Els proyectes del Argo i del Capricorn varen alvançar en conjunció, es varen contractar dos motors Castor IVB, aixina com una gran part dels subsistema en l'indústria nacional i europea.
Satèlits
[editar | editar còdic]Com un possible primer satèlit es va considerar el Nanosat 01, desenrollat pel propi INTA, el primer prototip de la qual va ser llançat en un Ariane-5, com a càrrega adicional, el 17 de decembre de 2004, i el Nanosat 1B el 29 de juliol de 2009, en un eixida Dnepr.[6]
Cancelació
[editar | editar còdic]Finalment, l'interés del INTA per este programa va decaure, i es va cancelar de forma pràctica a finals de 1998, encara que oficialment ho anara dos anys més vesprada.[7]
L'eixida hui
[editar | editar còdic]No existix cap maqueta del vehícul Capricornio. La que es mostra en el Museu de l'Aire i de l'Espai es va realisar expressament per a la celebració del cincuentenario del INTA, que es va celebrar en 1992.
Existixen en els almagasens del INTA materials dels motors Deneb i Mizar, aixina com atres elements i instalacions.
Eixida Capricornio
[editar | editar còdic]L'eixida Capricornio, que rep el nom del programa, era una eixida de tres etapes, en motors propulsors alimentats per combustible sòlit, i en capacitat d'injectar un satèlit de 50 quilograms en òrbita polar a 600 km d'altura. Com a part d'este es desenrollaria un vehícul llançador del mateix nom.
Senyes tècniques
[editar | editar còdic]Massa a l'envolament: 18 500 kg Llongitut total: 19,52 m Diàmetro principal: 1,02 m Capacitat orbital: 100 kg/600 km polar
L'eixida Capricornio en la cultura popular
[editar | editar còdic]L'eixida és tema central de la novela Caçar a el Capricornio de Francisco Castell Arenes.
Vore també
[editar | editar còdic]Programa espacial d'Espanya Miura 1 Miura 5 Programa PILUM Programa Themis
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Rivera, Alicia (9 abril 1992). «'Capricornio' serà la primera eixida espanyola capaç de colocar satèlits en òrbita». Consultat el 22 giner 2021.
- ↑ «Capricornio project». Consultat el 22 giner 2021.
- ↑ Rivera, Alicia (7 abril 1992). «Llançat en èxit l'eixida llançador espanyol 'Inta-100'». Consultat el 22 giner 2021.
- ↑ Trillas, Enric. «A propòsit del llançament de l'eixida espanyola». Consultat el 22 giner 2021.
- ↑ Rivera, Alicia (13 abril 1996). «Defensa dedica mil millons de pessetes a l'incerta construcció d'una eixida espanyola». Consultat el 22 giner 2021.
- ↑ «ariane-flight-va165».
- ↑ Revista d'aeronàutica i astronáutica.(679)ISSN 0034-7647.Consultat el 26 de febrer de 2020.
Wade, Mark. «Capricornio» (en anglés). Consultat el 17 de juny de 2008. [enllaç trencat], Ed. INTA, 2012.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]Fotos i informació sobre l'eixida
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Programa Capricornio» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.