Reforma protestant en Suïssa
La Reforma protestant en Suïssa va ser promoguda inicialment per Ulrico Zuinglio, que va obtindre el respal del magistrat Mark Reust i de la població de Zuric en la década de 1520. Això va conduir a importants canvis en la vida civil i en els assunts d'Estat en Zuric i es va estendre a varis atres cantones de l'Antiga Confederació Suïssa. No obstant, sèt cantones varen seguir sent catòlics, lo que va provocar guerres intercantonals conegudes com Guerres de Kappel. Despuix de la victòria dels cantones catòlics en 1531, estos varen procedir a instaurar polítiques de la Contrarreforma en algunes regions. El cisma i la desconfiança entre els cantones catòlics i els protestants varen definir la seua política interior i varen paralisar qualsevol política exterior comuna fins a ben entrat el XVIII.
A pesar de les seues diferències religioses i d'una aliança defensiva exclusivament catòlica dels sèt cantones (Goldener Bund), no es varen produir atres conflictes armats importants directament entre els cantones. Soldats d'abdós bandos varen lluitar en les Guerres de Religió franceses.
Durant la Guerra dels Trenta Anys, els tretze cantones varen conseguir mantindre la seua neutralitat, en part perque totes les grans potències d'Europa depenien dels mercenaris suïssos i no deixarien que Suïssa caiguera en mans d'un dels seus rivals. Les Tres Lligues (Drei Bünde) dels Grisones encara no eren membres de la Confederació, pero varen participar en la guerra a partir de 1620, lo que els va dur a perdre la Valtellina de 1623 a 1639.
Desenroll del protestantisme
[editar | editar còdic]Despuix dels violents conflictes de finals d'el XV, els cantones suïssos varen tindre un periodo de relativa estabilitat política.[1] Com a part de la seua lluita per l'independència, ya en el XV havien intentat llimitar l'influència de l'Iglésia en la seua sobirania política. Molts monasteris ya havien passat a estar baix la supervisió secular, i l'administració de les escoles estava en mans dels cantones, encara que els mestres seguien sent generalment sacerdots.
No obstant, molts dels problemes de l'Iglésia també existien en la Confederació Suïssa. Molts clercs, aixina com l'Iglésia en el seu conjunt, gojaven d'un estil de vida luxós que contrastava en les condicions de la gran majoria de la població; este lux es finançava en els elevats imposts eclesiàstics i l'abundant venda d'indulgències. Molts sacerdots tenien escassa formació, i les doctrines espirituals de l'Iglésia eren ignorades a sovint. Molts sacerdots no vivien en celibat, sino en concubinato. Les noves idees reformistes varen caure aixina en terreny fèrtil.
El principal impulsor de la Reforma en Suïssa va ser Ulrico Zuinglio, les accions de la qual durant el Cas de les salchichas es consideren actualment l'inici de la Reforma en Suïssa.[2] Els seus propis estudis, en la tradició del humanisme renaixentiste, li havien dut a predicar contra les injustícies i les jerarquia en l'Iglésia ya en 1516, quan encara era sacerdot en Einsiedeln. Quan va ser cridat a Zuric, va ampliar les seues crítiques també a temes polítics i en particular va condenar el negoci dels mercenaris. Les seues idees varen ser rebudes favorablement, sobretot pels empresaris, els comerciants i els gremis. La primera disputa de Zuric de 1523 va supondre un gran alvanç: el concejo municipal va decidir aplicar els seus plans reformadors i convertir-se al protestantisme.
En els dos anys següents es varen produir profunts canvis en Zuric. L'Iglésia es secularizó per complet. Els sacerdots varen ser lliberats del celibat i es varen eliminar les opulentas decoració de les iglésies. L'Estat va assumir l'administració de les propietats de l'Iglésia, finançant les obres socials (que fins a llavors eren gestionades íntegrament per l'Iglésia), i també va pagar als sacerdots. L'última abad del Fraumünster, Katharina von Zimmern, va entregar el convent en tots els seus drets i possessions a les autoritats de la ciutat el 30 de novembre de 1524. Inclús es va casar a l'any següent.
En els anys següents, les ciutats de Sant Gal, Schaffhausen, Basilea, Bienne, Mulhouse i, finalment, Berna (en 1528) varen seguir l'eixemple de Zuric. Els territoris somesos es varen convertir al protestantisme per decret. En Basilea, el reformador Juan Ecolampadio va ser actiu. En Sant Gal, la Reforma va ser adoptada per l'alcalde Joachim Vadian. En Glaris, Appenzell i en els Grisones, que tenien els tres una estructura més republicana, cada municipi decidia a favor o en contra de la Reforma. En les zones francòfones, reformadors com Guillermo Farel havien estat predicant la nova fe baix la protecció bernesa des de la década de 1520, pero només en 1536, just ans que Juan Calvino aplegara allí, la ciutat de Ginebra es va convertir al protestantisme. Eixe mateix any, Berna va conquistar el País de Vaud, fins a llavors pertanyent a Saboya, i també va instituir allí el protestantisme.
A pesar de la seua conversió al protestantisme, els ciutadans de Ginebra no estaven disposts a adoptar el nou i estricte orde eclesiàstic de Calvino i els varen prohibir l'entrada a ell i a Farel en 1538. Tres anys despuix, despuix de l'elecció d'un nou concejo municipal, Calvino va ser cridat a que retornara. Pas a pas, va posar en pràctica el seu estricte programa. Una contrarrevuelta en 1555 va fracassar, i moltes famílies establides varen abandonar la ciutat.
En busca d'una teologia comuna
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Zuinglianisme.
Zuinglio, que havia estudiat en Basilea al mateix temps que Erasmo, havia aplegat a una renovació més radical que Lutero i les seues idees diferien d'este últim en varis punts. Un intent de reconciliació durant la Disputa de Marburgo de 1529 va fracassar. Encara que els dos líders carismàtics varen trobar un consens en catorze punts, varen seguir discrepant en l'últim sobre l'Eucaristía: Lutero sostenia que a través de la unió sacramental el pa i el vi en la Sopa del Senyor es convertien realment en la carn i la sanc de Crist, mentres que Zuinglio considerava que el pa i el vi eren només símbols. Este esquisme i la derrota de Zuric en la Segona Guerra de Kappel en 1531, a on Zuinglio va caure mort en el camp de batalla, varen anar un sério revés, que varen llimitar en última instància el zuinglianisme a parts de la Confederació suïssa i varen impedir que fora adoptat en zones al nort del Rin.
Despuix de la mort de Zuinglio, Enrique Bullinger va assumir el seu càrrec en Zuric. Els reformadors de Suïssa varen continuar reformant l'Iglésia durant les següents décades i millorant la seua acceptació per part del poble. Bullinger, en particular, va intentar salvar les diferències entre el zuinglianisme i el calvinisme. Va ser decisiu per a establir el Consensus Tigurinus de 1549 en Juan Calvino i les Confessions helvètiques de 1566, que va incloure finalment a tots els cantones protestants i associats de la Confederació. La Confessio també va ser acceptada en atres regions protestants europees, tals com Bohemio, Hongria, Polònia, els Països Baixos i Escòcia, i junt en el Catecisme d'Heidelberg de 1563, en el que Bullinger també va eixercitar un paper important, i els Cànons de Dordrecht de 1619 es convertiria en el fonament teològic del protestantisme de cep calvinista.
Guerra civil religiosa
[editar | editar còdic]L'èxit de la Reforma en Zuric i la seua ràpida expansió territorial varen convertir definitivament esta renovació religiosa en una qüestió política i en una important font de conflictes entre els tretze cantones. Els cantones alpins d'Uri, Schwyz, Unterwalden, Lucerna i Zug es varen mantindre incondicionalment catòlics. La seua oposició no era únicament una qüestió de fe, sino que també varen influir raons econòmiques. Ademés de l'agricultura, la seua economia depenia en gran mida dels servicis de mercenaris i de les recompenses econòmiques pels mateixos. No podien permetre's perdre esta font d'ingressos, que era un dels principals objectius de les crítiques reformistes. En canvi, les economies de les ciutats estaven més diversificades, incloent una forta artesania i gremis, aixina com un incipient sector industrial. El cantón de Friburgo i el cantón de Soleura també varen seguir sent catòlics.
Els cinc cantones alpins varen percebre pronte la Reforma com una amenaça; ya en 1524 varen formar la "Lliga dels Cinc Cantones" (Bund der fünf Orte) per a combatre la difusió de la nova fe. Abdós bandos varen tractar de reforçar les seues posicions concertant aliances defensives en tercers: els cantones protestants varen formar una aliança de ciutats, que incloïa les ciutats protestants de Constanza i Estrasburc (Christliches Burgrecht), traduïda de diverses maneres com a Unió Cívica Cristiana, Coburguesía Cristiana, Confederació Cristiana i Federació Cristiana (en llatí Zuinglio la cridava Civitas Christiana o Estat Cristià); els catòlics varen pactar en Fernando d'Àustria.
En un ambient tan tens, els menuts incidents podien anar fàcilment a més. Els conflictes varen sorgir especialment per la situació en els territoris comuns, a on l'administració canviava bianualmente entre els cantones i, per tant, canviava entre les regles catòliques i les protestants. Varis intents de mediació varen fracassar, com la disputa de Baden en 1526.
Despuix de numerosos incidents menors i provocacions per abdós parts, un pastor protestant va ser cremat en la foguera en Schwyz en 1529, i en represàlia Zuric va declarar la guerra. Gràcies a la mediació dels demés cantones, es va evitar a dures penes la guerra oberta (coneguda com la Primera Guerra de Kappel), pero l'acort de pau (Erster Landfriede) no va anar precisament favorable per al partit catòlic, que va tindre que dissoldre la seua aliança en els Habsburgo austríacs. Les tensions varen seguir sense resoldre's en lo essencial.
Dos anys més vesprada, va esclatar la segona guerra de Kappel. Zuric havia pres com a pretext la negativa dels cantones catòlics a ajudar als Grisones en la guerra del Musso, pero l'11 d'octubre de 1531, els cantones catòlics varen derrotar decisivament a les forces de Zuric en la batalla de Kappel am Albis. Zuinglio va morir en el camp de batalla. Els cantones protestants varen tindre que acceptar un tractat de pau, el cridat Zweiter Kappeler Landfriede, que va forçar la dissolució de l'aliança protestant (Christliches Burgrecht), el qual donava prioritat al catolicisme en els territoris comuns, pero permetia que els municipis que ya s'havien convertit, seguiren sent protestants. Només els llocs estratègicament importants, com el Freiamt o els que es trobaven en la ruta de Schwyz a la vall del Rin en Sargans i, per tant, als passos alpins dels Grisones, varen ser recatolizados a la força. En els seus propis territoris, els cantones seguien sent lliures d'implantar una o una atra religió. La pau prescrivia aixina el principi Cuius regio, eius religio que també s'adoptaria en la pau d'Augsburc en el Sacre Imperi Romà Germànic en 1555. Des del punt de vista polític, açò va donar als cantones catòlics una majoria en la Tagsatzung, la dieta federal de la Confederació.
Quan es va dissoldre l'aliança de les ciutats protestants, Zuric i les ciutats del sur d'Alemània es varen unir a la Lliga d'Esmalcalda, pero en les guerres religioses alemanes de 1546/47, Zuric i els demés cantones protestants suïssos es varen mantindre estrictament neutrals. En la victòria de Carlos V es varen trencar les relacions anteriorment estretes en les ciutats protestants de Suabia en el Sacre Imperi Romà Germànic: moltes ciutats, com Constanza, varen ser recatolizades i moltes varen quedar baix un règim estrictament aristocràtic.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Norman Birnbaum. The Zwinglian Reformation in Zurich // Past and Present, №15 (abr. 1959), p. 28.
- ↑ Denis Janz (2008). com/books? aneu=AJWyDNATVwcC&pg=PA183 A Reformation reader: primary texts with introductions, Fortress Press, p. 183. ISBN 978-0-8006-6310-0.
Bibliografia
[editar | editar còdic]Fonts principals
[editar | editar còdic]- Im Hof, O.: Geschichte der Schweiz, 7th ed. Kohlhammer Verlag, 1974/2001. ISBN 3-17-017051-1.
- Schwabe & Co.: Geschichte der Schweiz und der Schweizer, Schwabe & Co 1986/2004. ISBN 3-7965-2067-7.
Atres fonts
[editar | editar còdic]- Gordon, Bruce. The Swiss Reformation. University of Manchester Press, 2002. ISBN 978-0-7190-5118-0.
- Miller, Andrew. Miller's Church History. 1880. Chapter 41.
- Gilbert, W.: Renaissance and Reformation [1] archivat en Wayback Machine.. University of Kansas, Lawrence, Kansas: Carrie, 1998.
- Luck, James M.: A History of Switzerland / The First 100,000 Years: Before the Beginnings to the Days of the Present, Society for the Promotion of Science & Scholarship, Pal Alt 1986. ISBN 0-930664-06-X.
- Ranan, David. Double Cross – The Code of the Catholic Church. Theo Press Ltd, 2006. ISBN 978-0-9554133-0-8
- Burnett, Amy Nelson and Campi, Emidio (eds.). A Companion to the Swiss Reformation, Leiden - Boston: Brill, 2016. ISBN 978-90-04-30102-3
- Guerra, C, Harich-Schwarzbauer, H, and Hindermann, Judith Johannes Atrocianus - Text, Übersetzung, Kommentar. Hildesheim: Georg Olms Verlag, 2018. ISBN 978-3-4874225-5-8
- Este artícul conté una traducció derivada de «Reforma protestante en Suiza» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.