Regne de Noruega (872-1397)
Els térmens Imperi, Domini (nòrdic antic: Norégveldi, bokmål: Norgesveldet, nynorsk: Noregsveldet) i Regne Antic de Noruega es referixen al periodo de màxim poder de Noruega, despuix d'una llarga era de guerres civils i l'unificació dels menuts regnes noruecs en 872, fins a la formació de l'Unió de Kalmar en Dinamarca i Suècia en 1397. Este periodo correspon a una transició del poder eixercit per líders de clans militarisats a un poder llegitimat i institucionalisat per la llei.[1]
El regne va ser una nació vagament unificada que incloïa el territori de l'actual Noruega, l'actual territori suec de Jämtland, Härjedalen, Ranrike i Idre i Särna, aixina com les possessions de Noruega en l'estranger que havien segut colonisades per marins durant sigles abans de ser anexades o incorporades al regne com "territoris fiscals". Al nort, Noruega també llimitava en extensos territoris fiscals en el continent. Noruega, l'expansionisme del qual va començar des de la fundació mateixa del regne en 872, va alcançar el cim del seu poder entre els anys 1240 i 1319.
Noruega va alcançar durant este periodo l'apogeu del seu poder, controlant les illes Feroe, Groenlàndia i part de les illes britàniques, aixina com Islàndia des de 1262.
Història
[editar | editar còdic]Des del periodo vikingo fins a l'unificació (872-1066)
[editar | editar còdic]A partir de 995, els reis de Noruega varen mantindre una intensa activitat misionero de cristianización recolzant una política contínua d'unificació dels diferents regnes i clans del país, en la finalitat de traure a relluir el principi d'una única realea cristiana en un context de competència per des del XI en la realea danesa que intentava establir la seua supremacia comercial en el Bàltic.[2] Esta lluita va dur a Harald Hardrada a aprofitar l'oportunitat de reclamar el tro d'Anglaterra despuix de la mort d'Eduardo el Confesor en 1066. El desembarc de la flota noruega va resultar en la derrota de Stamford Bridge i la mort del rei Harald.
Consolidació del regne (1066-1130)
[editar | editar còdic]El regne de Noruega va continuar una intensa activitat en l'exterior participant des de 1107 en el moviment de les creuades.[3] Sigurd I va dirigir la Creuada noruega (1107-1110). Els creuats varen guanyar batalles en Lisboa i les illes Balears. En el lloc de Sidón varen lluitar junt a Balduino I i Ordelafo Faliero, i el lloc va resultar en una expansió del Regne de Jerusalem.[4]
Leif Erikson, un islandés d'orige noruec i hirdman oficial del rei Olaf I de Noruega, va explorar Amèrica 500 anys abans que Cristóbal Colón.[5] Adán de Bremen va escriure sobre les noves terres en "Gesta Hammaburgensis ecclesiae pontificum" (1076) quan es va reunir en Svend I de Dinamarca, pero cap atra font indica que este coneiximent aplegara més llunt en Europa que Bremen, Alemània.
Rivalitats entorn al poder real (1130-1240)
[editar | editar còdic]L'últim governant del linaje d'Harald I Fairhair va ser Sigurd I, que va regnar des de 1103 fins a la seua mort en 1130. Entre els seus successors va ser el més notable Sverre, rei de 1184 a 1202. Un estadiste altament calificat, va establir una poderosa monarquia i va debilitar el poder del clero i la noblea. Durant el regnat d'Haakon Haakonsson de 1217 a 1263, Noruega va alcançar l'apogeu del seu poder econòmic, polític i cultural en l'Edat Mija.
El Regne de Noruega va ser el segon país europeu despuix d'Anglaterra en fer complir un còdic de dret unificat que s'aplicarà a tot el país, cridat "Magnus Lagabøtes landslov" (1274).
El poder secular estava en el seu punt més fort al final del regnat del rei Haakon Haakonsson en 1263. Un element important del periodo va ser la supremacia eclesiàstica de l'archidiòcesis de Nidaros des de 1152. No hi ha fonts confiables de quàn Jämtland va ser colocat baix l'arquebisbe d'Upsala. Upsala es va establir més vesprada i va ser la tercera diòcesis metropolitana d'Escandinavia despuix de Lund i Nidaros. L'iglésia va participar en un procés polític abans i durant l'Unió de Kalmar que tenia com a objectiu establir una posició sueca en Jämtland. Esta zona havia segut una zona fronteriça en relació en el regne suec, i provablement en algun tipo d'aliança en Trøndelag, de la mateixa manera que en Hålogaland.
Estabilisació de poder i clímax (1240-1319)
[editar | editar còdic]Islàndia va ser anexada al regne en 1262 despuix de l'Era dels Sturlung i l'autoritat real es va vore reforçada per Haakon i el seu fill, Magnus VAIG VORE Lagaböte. L'aristocràcia terratinent va ser debilitada per Haakon V (1270-1319). Les antigues famílies nobles varen declinar gradualment i Noruega es va convertir principalment en una nació de llauradors. La Lliga Hanseática va seqüestrar el comerç en el Mar del Nort i va controlar tota l'economia de la regió.
En 1319, a la mort d'Haakon V que no tenia hereu varó, el regne va ser entregat a Magnus IV de Suècia, reemplaçat en 1343 pel seu fill Haakon VI.
De les crisis a la formació de l'Unió de Kalmar (1319-1397)
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Unió de Kalmar.
Durant la guerra danesa-hanseática, Noruega es va alinear en abdós bandos segons quina etapa de la guerra. En la primera (1361-1365) estava alineada en la Lliga Hanseática en acabant de que en 1962 un enviat noruec participara en el cim de Greifswald que va donar lloc a la batalla d'Helsingborg. Els hanseáticos es varen assegurar el respal noruec que, no obstant, mai va aplegar a materialisar-se. En el periodo de treua, Noruega, per motius estratègics i dinàstics, va passar a ser aliada de Valdemar IV de Dinamarca i de la casa sueca de Bjälbo. En 1365, un eixèrcit de noruecs i lealistas suecs va intentar recuperar la corona sueca d'Alberto de Mecklemburgo, pero varen ser derrotats pels hanseáticos en la batalla d'Enköping, i Magnus Eriksson fet presoner d'Alberto. En la segona etapa del conflicte, el bloqueig hanseático dels ports del sur de Noruega durien al rei Haakon VI, ara aliat de Valdemar, a retirar-se de la guerra. En el tractat de Stralsund, Haakon tindria que renunciar el control de la totalitat del territori entorn al Skagerrak.
Després va ser la tanda, en 1380, del seu fill, Oluf II de Dinamarca, rei de Dinamarca, qui es va convertir en Olaf IV de Noruega. Pero el jove rei solament va eixercir un poder de frontera perque el poder real ho tenia la seua mare, Margarita I Valdemarsdotter. Va morir abans que ella i esta es va convertir en sobirana de Noruega i Dinamarca, després de Suècia en 1389. Per a obtindre el respal dels alemans contra els ducs de Mecklemburgo que pretenien ocupar el tro suec, Margarita va nomenar rei elegit el seu nebot net, Erico de Pomerania.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Sverre Bagge (2007). «Caractères et fondements du pouvoir en Norvège au Moyen Age», Els èlits nordiques et l'Europe occidentale: XIIe-XVe siècle actes de la rencontre franc-nordique organisée à Paris, 9-10 juin 2005 (en fr), París: Publications de la Sorbonne, pp. 23-40. ISBN 9782859445775.
- ↑ Coviaux, Stéphane (2005). Norvège et Normandie au XIe siècle (en fr), pp. 195-211. doi:10.3406/annor.2005.1533.
- ↑ (1983) La Russie kiévienne entre la Scandinavie, Constantinople et li Royaume franc de Jérusalem (en fr), pp. 151-161. doi:10.3406/slave.1983.5312.
- ↑ Thomas Madden, The New Concise History of the Crusades (Rowman and Littlefield, 2005), pp. 40-43.
- ↑ (31 de giner de 2020) Bjørn Bandlien (ed.). Leiv Eiriksson (en no).
- Este artícul conté una traducció derivada de «Reino de Noruega (872-1397)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.