Relleu apalachano

Archiu:White Deer Hole Creek Valley Map. CAPS 0

Mapa en relleu de la part central de Pennsilvània que mostra un eixemple típic del relleu apalachano.

Archiu:Relieve apalachano.jpg

Òbriga fluvial (Water gap en anglés, cluse viu en francés) en els Apalaches, en la regió central de Pennsilvània.

Es denomina relleu apalachano, apalachiano o apalachense a un tipo de relleu format sobre roques sedimentarias plegades, prou antic i, per lo tant, molt erosionat i convertit en una plataforma d'erosió, pero que ha sofrit en époques més recents un alçament general (a escala regional) en lo que molts rius s'han encaixat en el relleu d'una manera distinta a la que presenten els eixos de cordilleras i valls paralels condicionats pels plecs. És per este motiu pel que els rius han anat obrint certes òbrigues o congostos travessant nítidamente les files montanyoses formades pels estrats de roques més resistents. Dites òbrigues o "corts" en les files montanyoses, visibles en el mapa en relleu de Pennsilvània i en l'image de la part central de dit estat (poden vore's dos òbrigues successives), es denominen en geologia cluse, terme procedent del francés, o water gap, terme d'orige anglés.

Anticlinals i sinclinals

Els relleus sedimentarios ocupen casi sempre grans superfícies en les planures i conques sedimentarias i estan formats per capes o estrats de roques sedimentarias que molt rares voltes tenen una disposició horisontal, sino que en el temps sofrixen deformacions per distintes causes i el resultat de les quals conforma els relleus plegats o plegaments. Estos plegament presenten dos tipos de formacions típiques: anticlinalés i sinclinalés, sent els primers abombamientos allargats en els que els estrats s'han curvat cap a dalt per lo que el buzamiento de dits estrats (és dir, el seu inclinament o pendent) es presenta cap a fòra del plegament, és dir, cap als flancs de l'anticlinal. Els anticlinals resulten atacats des del moment de la seua formació per les forces erosivas de la naturalea, especialment per l'acció de les aigües corrents, incrementada, a la seua volta, pels efectes de la gravetat. És per això que els anticlinals i el seu contraparte, els sinclinals, apleguen en el temps, a formar lo que es denomina un relleu invertit en el que els anticlinals, que són les parts originalment més elevades es convertixen en les més deprimides o baixes mentres que els sinclinals, que originalment formaven les zones més baixes, es queden aïllades per l'erosió i formen replanells més elevats, que en la Guayana veneçolana es diuen tepuyés.

Anticlinal buidat

Representen un eixemple típic de relleu invertit ya que les parts que en un principi havien quedat a major altura formen ara parts més baixes, en lo que es denomina vall anticlinal, que vindria a ser l'antònim de lo que podem definir com tepuy o replanell aïllada. En el mapa en relleu de la part central de Pennsilvània poden vore's dos d'estos anticlinals casi completament buidats per l'erosió, oberts cap a l'oest (a l'esquerra).

Sinclinal penjat

Forma un replanell aïllat per l'erosió per lo que tots els seus costats solen ser abruptes cap a fòra, en una depressió en el seu interior formada per la curvatura original de l'estrat superior en el sinclinal.

Costeres

Es denominen costeras a files montanyoses o serranías allargades que presenten una forma asimètrica, prou abrupta cap a un costat i més suau cap a l'atre. Un relleu de costeres és el que es presenta típicament en els Apalaches i per això resulten una espècie de model geològic per a lo que es coneix en el camp de les Ciències de la Terra com a relleu apalachano.

L'asimetria d'una costera obedix a que la cresta de la mateixa està formada per un estrat resistent a l'erosió (calcàrea, arenisca, quarsita, etc.) que està superposta a capes més dèbils (argilas, etc.). Com a resulta llògic, el flanc de la costera que coincidix en la part superior de l'estrat resistent tindrà per lo general un buzamiento o inclinament més dèbil que el costat opost, a on dit estrat ha quedat seccionat per l'erosió i forma la costera pròpiament dita. Quan un antic anticlinal està molt desgastat per l'erosió i només queden dos costeres front a front es tracta d'un fenomen que pren el nom geològic del francés, combe, i que és típic del relleu jurásico. El buzamiento dels estrats és el que nos identifica el tipo de relleu existent ans que l'erosió ho transformara radicalment. Si es tracta originalment d'un anticlinal, el buzamiento dels estrats es dirigix cap a l'exterior del mateix, quedant la costera, és dir, la part més abrupta, cap a l'interior de la combe. En canvi, en el buzamiento d'un sinclinal erosionat, com és el cas d'un tepuy, el buzamiento es dirigix cap a l'interior del mateix.