Relleu invertit

L'acció prolongada de l'erosió en les cadenes montanyoses i en els massiços antics ocasiona lo que es denomina en Geomorfología (i també en Geologia i en Ciències de la Terra), una inversió del relleu processe en el que, a través d'un llarc periodo, s'origina un desgast major i més accelerat de les parts que originalment estaven més elevades i, pel contrari, una erosió molt menor i més llenta en les zones que en un principi estaven més baixes.

Cordilleres i montanyes de plegament

Archiu:Peraitepuy 1.jpg

Panorama de la Gran Sabana, al sur de l'Estat Bolívar, en Veneçola. Pot vore's la silueta del replanell del Peraitepuy, en un anticlinorio a l'esquerra, format per vàries crestes dels estrats més resistents, en menudes depressió intermiges en els estrats més dèbils, un sinclinal suspés en la part cóncava en el centre formant un replanell i en els flancs formats per estrats buzando cap al centre, i es contínua a la dreta en un anticlinal buidat del que només queden restants dels flancs.

Les forces internes de la corfa terrestre donen orige a alçament i afonaments del relleu a lo llarc de cadenes montanyoses plegades (Cordilleras) o de depressió tectónicas i conques sedimentarias. En les montanyes o cordilleres de plegament pot observar-se la formació d'anticlinalés, que són les parts més elevades del plegament i sinclinalés, que són les parts cóncaves o més deprimides. Aixina que, els plegament del relleu vénen a ser ondulacions de la superfície terrestre produïdes per les forces internes, que són les que solen "construir" el relleu, és dir, les que produïxen l'alçament de les masses rocoses de la corfa terrestre.

Anticlinals i sinclinals

Les cordilleres solen originar-se per l'alçament d'una zona d'estrats o capes de roques sedimentarias que s'abomben produint anticlinals successius intercalados per les zones deprimides o sinclinals. Els anticlinals són atacats des del primer moment per l'erosió en quedar més elevats i fracturats pel mateix alçament. En canvi, en els sinclinals solen depositar-se sediment procedents de les parts més elevades del relleu, en lo que estos sediment vénen a constituir una capa protectora que retarda el procés d'erosió. En passar molt temps, els anticlinals queden rebaixats o buidats per la erosió formant lo que es coneix com a vall anticlinal o anticlinal buidat, mentres que els sinclinals queden suspesos a major altura (sinclinal suspés o sinclinal penjat). En l'image del Peraitepuy pot vore's una síntesis de vàries formes del relleu invertit: un sinclinal suspés que forma un típic tepuy, un anticlinal buidat per l'erosió en el que es conserven els restants dels seus flancs (en el centre de la foto, per darrere d'una tènue cortina de pluja) i cap a l'esquerra, crestes simétricamente espayades que corresponen a estrats més resistents a l'erosió en el tall de les costeres també cap a l'esquerra, lo que indica la presència del flanc d'un anticlinal completament erosionat, una forma típica del relleu apalachano constituïda per crestes de roques resistents que formen costeres intercaladas, a la seua volta, per valls ubicades en estrats de roques menys resistents. Pot dir-se que el relleu apalachano, comú en els Apalaches i en atres parts del món, constituïx una forma de relleu no tan antiga com el relleu invertit pròpiament dit.

Els tepuyes

Un tepuy és un eixemple molt clar de sinclinal suspés. Solen tindre les vores més elevades en forma de costeras [1] en parets casi verticals, tallades nítidamente per l'erosió regresiva i que deixen en el centre un relleu de replanells cóncaus i elevades pel buidat dels anticlinals que es trobaven originalment a major altura entre els actuals tepuyes.

Falles i depressió tectónicas

Les zones de fallas també poden donar orige a un fenomen d'inversió del relleu similar al que ocorre en les montanyes de plegament antics. Per a això és necessari que l'estrat superior siga alguna cosa més resistent i que es trobe sobrepost a capes de roques menys consolidades que poden ser rebaixades per l'erosió ràpidament. Quan es produïx una falla o llínea de falles en una zona determinada (per eixemple, quan es produïx una falla normal), la part alçada és erosionada primer i en major facilitat fins que l'erosió alcança els estrats més dèbils que resulten buidats fins a aplegar a un nivell inferior que el que tenia el bloc que no s'havia alçat. Els blocs que formen les falles poden desplaçar-se bruscament entre sí durant els terremots pero, per lo general, el seu moviment relatiu sol ser més llent i progressiu.